LA LECCIÓN DE LA EUCARISTÍA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 9,11-17) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

És molt difícil fer un anàlisi verdader del sagrament més important de la nostra fe. Després de intentar tota la vida profunditzar en el missatge de Jesús, us puc assegurar –diu Fray Marcos--, que tal com celebrem aquesta festivitat no segueix el sentit de l’evangeli. L’hem converti en ineficaç per a una vida espiritual.

Tony de Melo, va explicar que, una tribu de primitius éssers humans, van descobrir la manera de fer foc. L’inventor va voler que altres tribus participessin de les avantatges i els va donar els estris i va ensenyar la manera de fer-ho.

Al cap d’una anys va anar a veure com els anava, i quina va ser la seva sorpresa en veure que havien construït al cim d’un pujol, una plataforma i a sobre una fornícula on tenien tots els estris per encendre el foc, reservats, sense atrevir-se a fer-los servir.

La gent d’aquella tribu, de tant en tant s’aplegaven per adorar i beneir aquells estris, amb un gran recolliment, però sense utilitzar-los.

Amb el que avui sabem podem assegurar que l’última cosa que se li hagués ocorregut a Jesús, és demanar que els altres éssers humans es posessin de genolls davant seu i l’adoressin.

Ell si que es va agenollar davant dels seus deixebles per rentar-los els peus; i en acabar aquesta tasca pròpia dels esclaus, els va dir: «Vosaltres em dieu Mestre i Senyor. Doncs, si jo que sóc el Mestre i el Senyor us he rentat els peus, vosaltres heu de fer el mateix.».

Hem de convenir que hem après aquesta lliçó. És més còmode convertir Jesús en objecta d’adoració que imitar-lo en el servei i disponibilitat per a tots els marginats.

L’eucaristia, per les primeres comunitats era l’acte més subversiu que ens puguem imaginar. Els cristians, en celebrar-la, se sentien compromesos a viure allò que significa el sagrament. Eren conscients de que els recordava allò que Jesús havia estat al llarg de la seva vida i es comprometien a viure com va viure Jesús.

El problema és que hem oblidat totalment l’essència de l’eucaristia, que és el sagrament més gran de la nostra fe, i hem donat massa importància a aspectes secundaris (sacrificis, adoració...).

L’eucaristia és un sagrament. I els sagrament no són rituals màgics, sinó la unió d’un signe amb una realitat significada.

El signe.

El Pa partit i preparat per ser menjat, és el signe del que va ser Jesús tota la seva vida. Però el signe no és el pa sense més: el signe és el fet de partir-lo i repartir-lo, és a dir, en la disponibilitat de ser menjat. Jesús va estar sempre preparat per tal que aquell que se li apropés pogués fer seu tot el que ell era. Es va deixar partir, es va deixar menjar, és a dir, es va deixar assimilar... malgrat les conseqüències.

La sang vessada. Pels jueus, la sang era la vida. No era només un signe de vida, com ho pot avui per nosaltres, sinó que per a ells era tota la vida. Tant és així, que tenien prohibit menjar la sang dels animals, perquè la vida era propietat exclusiva de Déu. Des d’aquesta perspectiva, la sang vessada fa al·lusió a la vida de Jesús, que va estar sempre a disposició dels altres.

No és la mort de Jesús la que ens salva, sinó la seva vida humana que va estar sempre disponible per a tot aquell que el necessitava. El valor sacrificial que se li ha donat a l’eucaristia (al sagrament) no és l’essencial. És, senzillament, una connotació secundària que no afegeix res al sentit verdader del signe.

La realitat significada.

Es tacte d’una realitat transcendent, que està fora de l’abast dels sentits; per aquesta raó, sempre que volem fer-la present, hem d’emprar signes. D’aquí ve la necessitat que tenim dels sagraments. Déu no els necessita, però nosaltres sí, perquè no tenim altre manera d’accedir mentalment a aquestes realitats.

En allò que va ser la vida de Jesús podem descobrir aquesta realitat: Déu era present en ell. En el do total de si mateix a Déu, que és Do absolut i etern.

El primer i principal objectiu quan celebrem el sagrament de l’eucaristia, és prendre consciència de la realitat divina que hi havia en la persona de Jesús, i hi ha en la nostra. Una consciència que ens ha de portar a viure aquesta realitat com la va viure Jesús

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3

 ÉS NECESARIO CREER EN LA TRINIDAD?*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 16,12-15), extretes de l’escrit homònim de Fray Marcos – Fe adulta

De Déu no en sabem ni en podem saber res.

Va ser quan el primer cristianisme es va trobar amb la filosofia grega, que aquells pensador van voler «explicar» l’evangeli des de la seva filosofia. Però l’evangeli no necessitava elucubracions metafísiques per referir-se a les veritats més senzilles, que acceptant-les transmetien Vida.

El diumenge passat parlàvem de les llengües que tothom podia entendre. Doncs bé, podem dir que el llenguatge teològic dels primers concilis, avui no l’entén ningú. Distingir entre «substància», «naturalesa, persona», etc. no diuen res al cristià d’avui. Per entendre el missatge de Jesús hem de tornar a la simplicitat del llenguatge evangèlic i utilitzar la paràbola, la al·legoria, la comparació i l’exemple senzill, com feia Jesús.

En el tema de la Trinitat, la distinció de les tres «persones», només fa referència a la seva relació interna (ab intra), però no hi ha distinció quan es relaciona amb la creació (ad extra); Déu és U.

L’explicació trinitària de Déu ens ve a través d’una sèrie d’imatges útils per la nostra imaginació, però no hem d’oblidar mai que només són imatges. La nostra relació personal amb Déu sempre serà com una realitat única.

El que van experimentar els primers cristians és que Déu podia ser, a la vegada, sense contradicció:
- Déu que està per sobre nostre (Pare);
- Déu que és un de nosaltres (Fill);
- Déu que s’identifica amb cada un de nosaltres (Esperit).

Déu es relaciona lliurant-se totalment a tots, i a la vegada, seguint sent Ell mateix. Un Déu que està per sobre d’allò que és u, i d’allò que és múltiple.

El Déu de Jesús no és una veritat per a pensar, sinó una realitat que s’ha de Viure. El poble jueu era un poble vitalista, no filosòfic. La manera que Jesús ens va transmetre per aprendre a experimentar Déu, va ser:
- mirar dins d’un mateix (Esperit),
- mirar als altres (Fill)
- mirar el transcendent (Pare).

El més important d’aquesta festa que estem celebrant, seria: purificar la nostra idea de Déu i ajustar-la cada vegada més a allò que d’Ell ens va voler transmetre Jesús.

L’evangeli ens diu que Déu és amor incondicional per a tothom. No ens estima perquè nosaltres siguem bons, sinó perquè Ell és bo.

El que Joan va escriure és l’experiència dels cristians de la seva comunitat que portaven setanta anys vivint la realitat de l’Esperit en cada un d’ells. Sabien que gràcies a l’Esperit tenien la mateixa Vida de Jesús. Era l’Esperit el qui fent-los viure, els ensenyava allò que és la Vida. Una Vida que desemmascara tota classe de mort (injustícia, odi, opressió).

L’experiència pasqual va consistir en arribar a la mateixa vivència interna de Déu que va tenir Jesús.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

 DIOS-ESPÍRITU-JESÚS*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 20,19-23), extretes de l’escrit homònim de Fray Marcos – Fe adulta

El relat de Lluc no és la narració d’un succés, sinó teologia experiencial de la comunitat de Joan. Cal descobrir la intencionalitat del relat.

Pau ens parla dels òrgans al servei del cos. Un exemple del que fa l’Esperit amb tots els humans: tots formem part d’una unitat major i més forta de la que expressa qualsevol forma de vida biològica.

Un exemple el tenim en el nostre propi cos. Quan algunes cèl·lules s’entesten en desenvolupar-se al marge de la resta, ocasionen la mort de totes i de la seva pròpia (càncer).

En els evangelis de Joan i Lluc es parla d’un altre vinguda de l’Esperit. Però el que cal entendre és que, en realitat, Déu-Esperit-Vida no han de venir d’enlloc, perquè estan sempre en nosaltres.

No estem celebrant una festa en honor de l’Esperit Sant ni recordant un fet que va succeir en el passat. El que fem és tractar de descobrir i viure una realitat que és tant present avui, com ho va ser dos mil anys abans. La festa de la Pentecosta és l’expressió última de l’experiència pasqual.

Els primers cristians tenien molt clar que tot el que els estava passant era obra de l’Esperit-Jesús-Déu. Vivien la presència de Jesús d’una manera més real que quan convivien amb ell físicament. Ara és quan Jesús està realitzant, veritablement, la seva obra de salvació en cada un dels seus fidels i en la comunitat. Recordem que una vegada mort, Jesús, Déu i l’Esperit són una única realitat.

D’acord amb la teologia més tradicional, la distinció entre les tres persones de la Trinitat només tenen efecte en les seves relacions «ad intra» és a dir, entre elles. Quan es relacionen «ad extra», és a dir, amb la resta de la creació, es comporten sempre com U, com Déu.

Quan diem «Esperit Sant», hem d’entendre que ens estem referint a Déu-Esperit, no a una entitat diferent, separada del Pare i del Fill.

La meva relació amb Déu no és la d’un jo amb un tu, sinó la del meu jo amb el JO, que és la quinta essència del meu propi jo. Aquesta és l’experiència de tots els místics.

L’Esperit és una realitat tan important en la nostra vida espiritual, que no podem fer ni dir res que no sigui per ell. Ni tant sols podem dir «Jesús és el Senyor» ni dir «Abba», si no som moguts des d’ell.

Però s’ha de dir, amb la mateixa rotunditat, que no ens faltarà mai l’acció de l’Esperit, perquè Déu no ens faltarà mai, en cap moment. L’Esperit no és un privilegi ni pels qui creuen.

El fonament del mostre ésser és Déu-Esperit. Però els dons que reben perquè puguem ser, ens els dona Déu, no l’Esperit.

L’Esperit de Déu que Jesús va prometre, impregna la vida dels creients, Les institucions i comunitats també s’impregnen d’aquest Esperit-Déu, però només en la mesura dels éssers humans que les constitueixen. És per això que hem de parlar de l’Esperit en les persones, i adonar-nos de que sense ell no som res.

Ser cristià no consisteix en acceptar unes veritats teòriques, ni el compliment d’una sèrie de normes morals, sinó d’arribar a una vivència personal de la realitat de Déu-Esperit que ens empeny des de dins a la plenitud del nostre ésser.

Jesús va viure aquesta relació personal amb Déu-Esperit, fins l’extrem d’atrevir-se a dir-li Abba --cosa inusitada en aquella època i en la nostra--; fa la seva voluntat; l’escolta sempre, etc.

Tot el missatge de Jesús es redueix a manifestar la seva experiència de Déu com l’Esperit que el mou. L’únic objectiu de la seva predicació va ser fer-nos saber que nosaltres també hem d’arribar a aquesta mateixa experiència.

L’Esperit ens fa lliures: «No heu rebut un esperit d’esclaus, sinó de fills de Déu.» Per això la relació dels cristians amb Déu és la d’un fill que s’adreça al Pare.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com 

 UNA PRESENCIA REAL PERO NO CORPÓREA*

Reflexions sobre l’evangeli de la Vetlla Pasqual (Lc 24,35-47) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Seguim en temps pasqual. El tema d’aquest diumenge segueix sent Jesús que viu i dona Vida.

El pecat és l’única mort a la que hauríem de tenir por, perquè és l’única realitat que aniquila la verdadera Vida. El pecat és sempre el mal que es fa als altres o a una mateix. Només quan hi ha injustícia i opressió podem parlar pròpiament de pecat.

El que va passar amb Jesús després de la mort no pot ser objecta de la ciència ni de la història.

Una realitat no pot ser material i espiritual a la vegada. Pau diu que Jesús té un cos espiritual, i si no té cos la seva presència no es pot constatar pels sentits ni pot formar part de la història.

Només podem constatar la seva existència per l’efecte que va causar en els seus seguidors.

L’aparició als onze consta a tots els evangelis. Amb tot, són Lluc i Joan els qui en fan un relat verdader.

(ôphthè) significa «deixar-se veure». Pau la utilitza a 1Co 15 per dir que Crist es va aparèixer a Cefes a Jaume i també a ell mateix; i a 1Tim 3,16, per dir que es va aparèixer als àngels.

També es fa servir aquesta paraula per dir que Moisès i Elies van aparèixer al costat de Jesús, i per designar les llengües de foc que van aparèixer sobre els caps dels apòstols.

En el discurs d’Esteve, Déu s’«apareix» al nostre pare Abraham. (Ac 7,2)

És en els relats més tardans que comença a aparèixer la materialització de la presència, Tal vegada per contrarestar el dubte que anava creixent.

La materialització i el dubte estan relacionats entre si. Quan els testimonis de la vida de Jesús van desapareixent, els qui segueixen cauen en la trampa en la que caiem nosaltres. Confondre el real amb el que es pot constatar pels sentits. Avui sabem que la verdadera realitat no és el sensible, sinó allò espiritual.

A l’evangeli de Lluc, Jesús «s’apareix» de sobta enmig dels deixebles. No ve d’enlloc. En el relat anterior, es fa present en el camí d’Emaús, Jesús es fa present en el camí de la vida, en l’Escriptura i en la fracció del pa. En el relat d’avui, es fa present enmig de la comunitat reunida.

«Ells, esglaiats i plens de por». Els deixebles ja havien rebut l’anunci de les dones, la confirmació del sepulcre buit de part de Pere, i una aparició al mateix Pere que l’evangeli menciona, però no relata. En aquest mateix moment en que Jesús s’apareix, els d’Emaús els estaven explicant el que els acabava de passar.

Si a pesar de tot, segueixen tenint por, vol dir que no va ser fàcil comprendre que la Vida pot vèncer la mort. També ens adverteix de que, el que se’ns diu no pot ser inventat, perquè els deixebles no estaven predisposats a esperar el que va succeir.

«Es pensaven que veien un esperit». El text s’entesta en que prenguem consciència del difícil que va ser reconèixer a Jesús. Els qui acabaven d’arribar d’Emaús no el van conèixer ni al llarg del camí ni en el sopar. La Magdalena el va confondre amb l’hortolà..

Què ens volen dir aquestes acotacions?

En el relat’ d’avui se’ns diu: «Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres.» És que ara no estava amb ells?

Aquestes incongruències ens han de fer obrir els ulls. Són textos que volen dir molt més del que diuen i sovint la materialitat s’interfereix en el relat. Què significa que Jesús ressuscitat els demana menjar?. Què va passar amb el tros de peix que li van donar quan va desaparèixer?

Són detalls quasi obligats per a donar garanties d’autenticitat a allò que ens volen transmetre. Però correm el perill de quedar-nos en la materialitat de la narració.

«Així ho diu l'Escriptura.» És una característica de Lluc que insisteix en que s’havien de complir les Escriptures. Això és molt interessant, perquè tots els salms que parlen del servent sofren, acaben amb la intervenció de Déu que es posa de la seva part i reivindic la seva justícia.

A les primeres comunitats, tots eren jueus; no tenien altre univers religiós per a interpretar Jesús que les Escriptures. La insistència en que s’havien de complir ens està dient que tot el que va succeir, estava sota el control de Déu.

El que pretenien dir-nos és que els enemics de Jesús no es van sortir amb la seva, sinó que es va complir el pla de Déu, tot i les adversitats. Però avui sabem que aquest afany per a descobrir en les Escriptures tot el que va succeir, és pura interpretació acomodatícia.

«Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres.» Això indica amb tota claredat que ara no està amb ells físicament. Són aquestes les pistes que ens alerten per no caure en la trampa d’una interpretació literal.

Jesús és present en mig de la comunitat, però no com abans; quan el van gaudir vivint amb ells.

*.- Veure Original: https://www.feadulta.com › 3.

 EL VERDADERO DIOS ES SIEMPRE UN DIOS ESCONDIDO*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 14, 23-29) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El diumenge passat varem acabar dient que aquest amor de donació era la conseqüència d’una experiència interior, que et relaciona amb el Déu que està en el fons del teu ésser. Avui l’evangeli ens parla d’allò que significa aquesta vivència intima. Allò que passa dins de cadascú de nosaltres ha de ser l’iceberg del que només se’n veu una petita part que és l’amor manifestat en el servei als altres.

Recordem que el discurs de comiat de l’evangeli de Joan s’extreu de l’experiència de la comunitat en el transcurs de setanta anys. Això el fa encara més interessant que si l’hagués dit Jesús. Ens parla de com s’entenia i es practicava en aquella comunitat el seguiment de Jesús.

El cristianisme, en els seus orígens, consistia en viure la presència de Déu, seguint el model de Jesús.

No és fàcil per l’ésser humà expressar l’experiència interior. Per cada afirmació que trobem en els textos d’avui, en trobem a l’evangeli d’altres que diuen el contrari. I és que les expressions sobre Déu no s’han d’interpretar literalment, perquè sempre són aproximacions. Cal una interpretació perquè els conceptes no són adequats per expressar realitats transcendents.

Una cosa és el llenguatge i una altre la realitat que volem expressar. Sigui el que sigui el que llegim, quedem-nos en que ni Déu ni Jesús han de venir d’enlloc perquè ja estan en el més pregon del nostre ésser.

Déu és el que fa possible la meva existència. Soc jo el qui em fonamento en Ell des del primer instant del meu ésser. Descobrir-lo en mi, prendre consciència d’aquesta presència, és com si vingués. Aquesta veritat és la font de tota religiositat. Perquè Déu està al fons del meu ésser, és pel que puc descobrir i viure la seva presència.

En L’A.T. la presència de Déu estava a la tenda de l’encontre o al temple. Des de Jesús, el lloc de la presència de Déu és l’home. L’has d’experimentar dintre teu, però també dins de cada un dels altres éssers humans

«L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.» (Jn 14,26). Aquesta referència a l’Esperit s’ha d’entendre en termes de divinitat com a força (ruai).

«Sant» significa separat; però no de Déu, sinó del món. Separat i separador de les actituds del món. Si aquesta Força de Déu no ens separa del món (opressió), no podrem comprendre el sentit del verdader amor (servei).

En tant que l’Esperit no ens separi del món no podrem comprendre les ensenyances de Jesús. Les paraules i les actituds de Jesús no ens poden portar a comprendre allò que Jesús predicava. L’Esperit els portarà a experimentar dins de cada un d’ells el que Jesús els explicava.

«Pau». Aquesta era la salutació ordinària dels semites no només en acomiadar-se, sinó que també al trobar-se. El «shalom» Jueu era molt més ric que el nostre concepte de pau. La pau de la que parla Jesús té el seu origen en l’interior de cadascú. Es la harmonia total, no només dins de cada persona, sinó que també amb els altres i amb tota la creació.

La pau no es pot buscar directament. Es fruit de l’amor. Només l’Amor que descobreixo a dintre meu i manifesto a l’exterior, em porta a la pau verdadera.

*.- Veure original. https://www.feadulta.com

DAREMOS GLORIA A DIOS AMANDO A TODOS SUS HIJOS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 13, 31-35) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Aquest passatge evangèlic Joan el situa després que Jesús ha donat mostres de servei, des de l’amor, rentant-los-hi els peus.

El manament de l’amor segueix tant nou, que avui encara està per estrenar. L’amor no és quelcom important, és l’essencial. Sense amor, no hi ha cristians. Nietzsche es va atrevir a dir: «Només hi va haver un cristià, i aquest va morir a la creu», precisament perquè ningú ha estat capaç d’estimar com ell ho va fer.

El tema és eminentment pasqual. Recordem el que va escriure Joan: «nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort.» (1 Jn 3,14)

Arribats a aquest punt la pregunta és obligada: Estimo de veritat als altres? Em distingeixo com a cristià per l’amor.» La resposta no ha de ser amb un si circumstancial, sinó en forma de servei per a tot aquell que em necessita.

L’última frase de la lectura d’avui més que interpel·lar-nos ens denuncia, perquè no se’ns reconeix als cristians, per l’amor que ens tenim. Les nostres comunitats estan molt més a prop del desamor que de l’amor veritable.

Hem insistit massa en allò que és accidental: el compliment de normes, creure en determinades veritats i en la celebració d’uns rituals, més que en l’amor que és el verdaderament essencial,.

D’on ens ve el fracàs?. Probablement de considerar l’amor com un precepte. Estimar és un acte voluntari, amb un únic objectiu, que és el bé de l’altre. Això és molt important, perquè si no descobreixo la raó del bé perseguit, és impossible que la voluntat ens surti de dins.

Si em limito a complir amb un manament, no tinc necessitat de descobrir la raó del bé que es persegueix. Es converteix en un acte d’obediència, sense saber el perquè ha estat ordenada.

Anant al text de l’evangeli d’avui, llegim: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. (Jn 13,31-32) Jesús ha rentat els peus als deixebles. Judes acaba de sortir del Cenacle i la mort de Jesús està decidida. On és la glòria? La glòria es manifesta en l’amor que representa la donació de Jesús. Aquest amor manifestat, és a la vegada, la glòria de Déu i la glòria de l’home Jesús.

El concepte de glòria, glorificació, pels hebreus (kabod) tenia un significat diferent a la paraula grega «doxa». El kabod hebreu tenia un significat de transcendència i santedat (majestat) de Déu que l’home ha de reconèixer. Per altre banda, és la manifestació d’aquest ser de Déu en accions portentoses a favor del seu poble.

En el NT es manté aquest significat, Joan manté el sentit de «glòria» de Déu preexistent que també atribueix al Fill. L’original de Joan es que aquesta glòria no es manifesta només en els actes espectaculars de poder, també es manifesta en els que expressen sense ambigüitats l’amor total de Déu. La glòria de Déu és l’Amor manifestat.

La glòria de la que parla Joan no és fruit d`una consideració externa, (La glòria, no la rebo dels homes.» (Jn 5,41) sinó que està en la mateixa essència de la persona. Morir pels altres és la major glòria, perquè és la major manifestació possible d’amor. La glòria de Jesús no és conseqüència de la seva mort, és la mateixa mort per amor. L’única glòria que podem oferir a Déu és estimar com Ell estima.

«Fills meus» (Jn 13,33) En la versió grega es diu (teknia) que és un diminutiu que es traduiria per fillets. Jesús està en un moment de intimitat anunciant la pròpia mort. Per això les paraules «Us dono un manament nou.» (Jn 13,34) tenen caràcter de testament.

«Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat», aquest «com jo» és la novetat de Jesús. L’amor de Déu és difícil de descobrir, però el de Jesús, queda reflectit en les seves obrers.

Jesús planteja un manament nou, oposat al manament antic de la Llei, que es basava en termes jurídics. Ara s’estableix una nova aliança entre Déu i el poble, La nova aliança va més enllà del compliment de les normes. El més important de la nova aliança, l’únic exigibles, és l’actitud de servei als altres. L’amor que Jesús ens demana és aquell que surt de dins, no aquell que ve imposat.

No es tracte de l’amor humà més o menys perfecte. Es tracte d’entrar en la dinàmica de l’amor de Déu. Cosa impossible, si primer no experimentem aquesta AMOR.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com 

 DAR LA VIDA EN VIDA, TRANSFORMÁNDOLA EN VIDA DEFINITIVA*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 10, 27-30) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Seguim en un relat profundament pasqual, igual que els relats de les aparicions. Joan ens parla de Vida definitiva.

És una pena seguir pensant que després de la mort tornarem a tenir la mateixa vida biològica d’abans. Si fem cas a l’evangeli de Joan: «Hem de tornar a néixer.» Perquè: «El que neix de la carn és carn, però el que neix de l’Esperit, és Esperit.»

Per a poder entendre els quatre versicles que hem llegit avui, s’ha que tenir en compta tot el discurs que segueix a la curació del cec de naixement: Jesús és el model de pastor, que dona la vida per les ovelles. Aquesta és una de les claus del relat.

En el ben entès que «donar la vida», aquí no significa deixar-se matar, sinó «matar-se» a benefici dels altres. Aquí la vida es refereix a la «psykhê», a la personalitat psicològica; lliurar-se amb tota la personalitat, durant tota la vida.

La imatge del pastor a l’AT, --molt repetida---, designa la sol·licitud de Déu pel seu poble. També es refereix als dirigents que actuen en el seu nom. Jesús diu als jueus el mateix que llegim a Ezequiel: «Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat?» (Ez 34,2)

Sempre ha passat el mateix; s’ha utilitzat Déu en benefici propi. Cal tenir en compta, però, que a l’evangeli de Joan qui parla no és Jesús, sinó els cristians de finals del segle primer, que expressen allò que en aquella comunitat es pensava de Jesús. No és plausible que Jesús es considerés pastor de ningú.

Les verdaderes relacions humanes només són possibles entre iguals. Jesús no va considerar mai que fos més que ningú, sinó que va estar al servei de tothom. Avui l’hem de veure com un model de relacions humanes; entranyable amb la gent. Un autèntic pastor que es preocupa per cada una de les seves ovelles.

Però, tanmateix, com a model de relació entranyable amb Déu, manifestada en aquest lliurament total al servei de cada una de les ovelles.

«Jo les conec, i elles em segueixen.» (Jn 10,27) No n’hi ha prou d’escoltar i acceptar el que diu Jesús. Es tracte de seguir-lo. Seguir Jesús vol dir donar-se als altres, tal com Jesús i Déu es donen. És acceptar que els altres són el més important. En això consisteix la bona notícia de Jesús. Hi ha una nova manera de afrontar l’existència humana, una manera de viure que està més d’acord amb les profundes exigències de l’ésser humà. Aquesta serà la manera de complir el que Déu espera de nosaltres. La voluntat de Déu ja és en mi. Si l’escoltem i el seguim, ell ens donarà la Vida definitiva. La Vida que transcendeix i que està per sobre de les limitacions del que és terrenal. La Vida que el mateix Jesús demostra haver desenvolupat en ell mateix; la Vida en l’Esperit.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

 LA EXPERIENCIA PASCUAL*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 21, 1-19) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Abans d’anar al relat d’avui, unes reflexions. L’«experiència pasqual», és una experiència interior que, si no s¡assoleix és inútil qualsevol explicació.

És així de senzill. L’experiència interior és la clau per entendre els textos evangèlics. No hi ha paraules ni conceptes que puguin explicar la realitat viscuda. Per això els primers cristians van intentar explicar-se amb relats simbòlics. El nostre problema és que intentem interpretar-los com si fossin cròniques de successos.


L’objectiu d’aquests textos és invitar-nos a assolir les seves mateixes experiències que van fer possible que tinguessin l’absoluta seguretat de que Jesús seguia viu.


Es tracte d’una vivència tant potent, la dels seguidors de Jesús, que els va portar a enfrontar-se al motiu real del perquè va ser condemnat Jesús. La condemna no va ser només a mort, va ser a desprestigiar-lo a la creu, per evitar que ningú s’atrevís a rehabilitar el Mestre i seguir-lo.


El relat d’avui respon a un esquema teològic que es repeteix en totes les aparicions. No pretenen dir-nos el que va passar, sinó transmetre’ns l’experiència d’una comunitat que desitjava que altres cristians, també els d’avui, visquessin la mateixa realitat que ells estaven vivint. En aquella cultura, la manera de transmetre idees, era a través de relats, que podien estar agafats de la vida real o construïts si fos el cas.


La introducció del relat d’avui ja ens posa a la pista: «Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles.» (Jn 21,1) «Aparèixer» (ephanerôsen) té el significat genèric de «sortir de la foscor». Per a Joan implica una manifestació d’allò que és celestial en un marc terrenal.


«Quan va despuntar el dia.» (Jn 21,4) En passar de la nit al dia, set deixebles passen d’una visió terrena de Jesús, sobre la base del que ven poder percebre a través dels sentits, a una experiència interna que els va permetre descobrir en ell quelcom que no es pot veure, ni escoltar, ni tocar.


Seguim en l’esquema del diumenge passat.

1a. Situació.
Els deixebles estan pescant, és a dir, havien tornat a la feina. No buscaven res espiritual: ni esperaven ni buscaven res del que va passar. Estaven junts, és a dir: formaven comunitat. No es fa al·lusió als dotze. Eren set, que és el número de la plenitud, amb clara referència a totes les nacions, incloses les paganes. Missió universal de la nova comunitat.


La pesca és la imatge del resultat de la missió. «Aquella nit no van pescar res.» (Jn 21,3). La nit significa l’absència de Jesús. Sense ell, la labor missionera es infructuosa i estèril.


2n. Jesús es presenta.
Pren la iniciativa i se’ls apareix sense que ells l’esperin.


Al despuntar el dia, a la primera llum del matí és el senyal de la presència de Jesús. Segueix el llenguatge simbòlic: Jesús és la llum que permet treballar i donar fruit.


Jesús no els acompanya; la seva acció en el món es realitza per mitjà dels seus deixebles.


3r. Els saluda.
La salutació és cordial: «Nois, no teniu res per a menjar?» (Jn 21,5) «Nois» (paidion) és un tracte inferior (vg. El noi dels encàrrecs). Al tractar-los de nois, Jesús els està exigint una disponibilitat total pel servei.


Jesús ja té la feina feta. Però ells han de seguir buscant i compartint el pa i el peix. Jesús segueix a la comunitat, però sense actuar directament; ara l’acció són ells els qui l’han de fer.


4r. El reconeixen.
Només un dels deixebles, el qui està més identificat amb Jesús, el reconeix: «Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: És el Senyor.» (Jn 21,7) Només qui té experiència de l’amor de Jesús, sap llegir els senyals que envie.


Pere no s’havia adonat de la presència de Jesús, però, quan Joan li ho comunica, «es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua.» El canvi d’actitud de Pere queda reflectida d’una manera simbòlica amb la paraula «es posa». És la mateixa actitud que l’evangelista Joan observa en Jesús, quan «se cenyí una tovallola.» (Jn 13.4) per a rentar-los-hi els peus, després de l’últim sopar.


Pere es tira a l’aigua en senyal de servei, disposat al lliurament. Només ho fa ell, perquè només ell ha de canviar d’actitud.


Els altres deixebles que estaven a la barca, no estaven lluny de la terra, que és el lloc de la comunitat. Ells no van veure Jesús, però si el foc i el menjar que els preparava, expressió de l’amor que sentia per a ells. Acostant-se «prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.» (Jn 21,13) Són els mateixos aliments que Jesús va donar abans de parlar del pa de vida. En aquella ocasió el pa s’identificava amb la seva carn, lliurada perquè el món tingui vida. És el mateix que ara els ofereix.

5a. La missió.
El diumenge passat el reconeixement després del dubte se centra en Tomàs; avui ho fa en Pere. Havia reconegut a Jesús com a Senyor, però no l’acceptava com a servidor a imitar.


Amb la seva pregunta, Jesús intenta que Pere s’enfronti amb la seva actitud. Només una actitud de lliurament als altres, com la de Jesús, podrà manifestar el seu amor. La resposta és afirmativa, però evita tota comparació. Només ell l’havia negat. Jesús fa servir el verb «agapao» = amor-amor. Pere contesta amb «phileô» =voler, amistat. Pere comença a comprendre. Jesús no és el Senyor, sinó l’amic.


Pasturar = procurar aliment. Jesús li demana la mostra d’aquest amor. Procurar menjar és comunicar vida. Això només es pot fer en unió amb Jesús, que és la Vida.


Li demana que renuncii a la idee de Messies que no coincideix amb el que és Jesús: model de pastor, aquell que es lliure ell mateix per les ovelles. Pere l’havia negat perquè no estava disposat a arriscar la seva vida. Però per a Jesús, la missió, d’ara és comportar-se seguint el model del pastor. Per a la comunitat, és l’únic pastor.


Al preguntar-li per tercera vegada, posa en estreta relació aquest episodi amb les tres negacions de Pere. Jesús espera la rectificació definitiva i total de Pere. Ara és Jesús qui utilitza el verb «phileô» (en el sentit de «m’estimes»), el mateix que havia fet servir Pere: «tu saps que t’estimo». Li fa aquesta tercera pregunta per assegurar-se de que Pere està segur del que afirma.


Ser amic significa renunciar a l’ideal de Messies que Pere s’havia construït. Jesús no pretén ser servit, sinó servir als altres. Pere comprèn que ha de fer el mateix. La pregunta resumeix la seva història d’oposició al designi de Jesús. Amb la tercera pregunta queda clar que hi ha adhesions que no són vàlides.


*.- Veure original: https://www.feadulta.com

 DIOS-ESPÍRITU-JESÚS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 20, 19-23) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’aquests dies ens parlaran de l’Esperit. Però ho faran de diferents maneres.

El que en dirà Lluc no és una crònica periodística. És teologia que hem de descobrir més enllà de la literalitat del discurs.

Pau ens aporta una idea genial al parlar dels òrgans al servei del cos. Tots els éssers humans formem una unitat encara més gran i més forta que la que s’estableix per la biologia.

A l’evangeli de Joan s’escenifica una altre tipus de vinguda de l`Esperit, molt més senzilla que la de Lluc.

Aquestes «vingudes» diferents de l’Esperit ens indiquen que en realitat Déu-Esperit-Vida no han de venir d’enlloc. Estan sempre entre nosaltres.

Els primers cristians tenien molt clar que tot el que els estava passant era obra de l’Esperit-Jesús-Déu. Ara era quan Jesús estava realitzant verdaderament la seva obra de salvació en cada un dels fidels i a la comunitat. Recordem que mort Jesús, Déu i Esperit són una única realitat.

Quan ens referim a l’Esperit ens estem referint a Déu.

La meva relació amb Déu no és la d’un jo amb un tu. Es tracte més aviat d’un jo amb el Jo, que és la quinta essència del meu jo propi. Aquesta és l’experiència de tots els místics.

L’Esperit és una realitat tant important en la nostra vida espiritual que no podem fer ni dir res sense ell. Ni tant sols podem dir «Jesús és el Senyor» Ni «Abba», si no som moguts des de l’Esperit.

Però amb la mateixa rotunditat s’ha de dir que no ens faltarà mai l’acció de l’Esperit, perquè mai, en cap moment, ens pot faltar Déu. L’Esperit no és cap privilegi ni tant sols pels que creuen.

Ser cristiano no vol dir acceptar una sèrie de veritats teòriques, ni complir una sèrie de normes morals, ni tant sols haver de celebrar uns quants ritus sagrats. Tot això no serveix de res si no arribem a una vivència personal de la realitat de Déu-Esperit que ens empenyi des de dins a la plenitud de l’ésser.

És el que va viure Jesús. L’evangeli no deixa cap dubta sobre la relació de Jesús amb Déu-Esperit: fou una relació «personal». Es va atrevir a dir-li «papà», cosa inusitada a la seva època i també a la nostra. A més, va fer sempre la seva voluntat, i el va escoltar, etc.

Tot el missatge de Jesús es redueix a manifestar la seva experiència de Déu com a Esperit. L’únic objectiu de la seva predica­ció va ser que també nosaltres arribéssim a aquesta experiència.

Si tenim clar que tots els membres de la comunitat són una sola cosa amb Déu-Esperit, no hi pot haver una estructura de poder o domini que es pugui justificar amprant-se en ell. Jesús ho va deixar clar: «Qui vulgui ser primer que sigui el servidor de tots.»

*.- Veure original: https://www.feadulta.com 

 JESÚS ALCANZÓ LA VIDA ANTES DE MORIR*

Reflexions sobre l’evangeli del Diumenge de Pasqua (Jn 20,1-9) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En aquest dia de Pasqua hem de recordar aquelles paraules de Pau: «Si Crist no ha ressuscitat, és en va la nostra fe, som els més desgraciats de tots els homes.» Tanmateix cal fer un petit aclariment. La formulació condicional (si) ens pot despistar i fer-nos entendre que Jesús podia ressuscitar o no, perquè de totes maneres Jesús ja havia aconseguit la VIDA abans de morir. I ell n’era conscient.

El primer que cal tenir en compte és que estem celebrants fets teològics, no històrics ni científics. La mort de Jesús si que va ser un fet històric, però la resurrec­ció no és constatable perquè es produeix en un pla que està fora de la història. Això no vol dir que no hagi ressuscitat, el que vol dir és que per arribar a entendre la resurrecció cal anar per un altre camí.

Ningú no pot veure ni demostrar la resurrecció amb cap classe d’arguments. No és un esdeveniment que es pugui constatar pels sentits ni comprendre per la raó. Aquesta és una de les claus per sortir del carreró sense sortida en el que ens trobem per haver interpretat els textos de forma literal.

Quan parlem en un contexts religiós, de mort i resurrecció o de mort i vida, les paraules tenen un sentit analògic. No estem parlant de la mort ni de la vida biològica. La mort i la vida física no són objectes de teologia, sinó de ciència. La teologia parla d’una altre realitat que no pot ser mesurada en conceptes.

En cap cas poden entendre la resurrecció com l’animació d’un cadàver. Aquesta interpretació ens ve de l’antropologia grega (ànima - cos), però que no té res a veure amb el que els jueus entenien per «ser humans».

Què li va passar a Jesús després de la seva mort? Res. Absolutament res. La trajectòria històrica de Jesús acaba en el mateix instant de la seva mort. En aquest moment passa a un altre pla en el que el temps no transcorre. En aquest pla no pot «succeir» res. En els apòstols sí que els va succeir quelcom molt important.

Ells no van comprendre qui era Jesús, perquè estaven en el seu jo falç, enganxats a allò que és terrenal i esperant una salvació que potenciés el seu ésser contingent. Fins la mort del Mestre, no van arribar a l’experiència pasqual. Però no per raonaments, sinó per la vivència de que Jesús seguia viu i els comunicava Vida. Això és el que van intentar comunicar als altres utilitzant el llenguatge humà del seu temps, que sempre és insuficient per expressar allò que és transcendent.

Tots estaríem encantats si se’ns comuniqués aquesta Vida, la mateixa Vida de Déu. El problema consisteix en que no hi pot haver Vida, si abans no hi ha mort. És aquesta exigència de mort el que no estem disposats a acceptar. «Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda sense fecundar, però si mor, dona molt de fruit.».

Aquesta exigència d’haver d’anar més enllà del biològic, és el que ens deixa a anys llum del missatge d’aquesta festa de Pasqua; perquè no estem disposats a donar més valor a la Vida que a la vida.

Però no hem de quedar-nos en la resurrecció de Jesús. Hem de descobrir que estem cridats a aquesta mateixa Vida.

Jesús diu a la samaritana: «el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna.» (Jn 4,14)

A Nicodem li diu, cal néixer de nou: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit.» (Jn 3,5-6).El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que el qui em mengi, (el qui m’assimili), viurà per mi. Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que hagi mort, viurà, i tot el qui viu i creu en mi, no morirà per sempre.

Ho creus, això? Aleshores, què ens importa la resta?

Jesús, abans de morir, havia assolit, en tant que home, la plenitud de Vida en Déu, perquè havia mort a tot el que és terrenal, al seu egoisme, i s’havia lliurat totalment als altres, després d’haver descobert que aquesta era la meta de tot ésser humà; que aquest era el camí per tal d’arribar a fer present el que és diví. Això era possible, perquè havia experimentat Déu com a Do absolut i total.

Una vegada que s’arriba a la meta, és inútil seguir preocupant-se del vehicle que ens hi ha portat. Tot l’esforç de Jesús va consistir en fer veure als seus seguidors que també ells tenien les mateixes possibilitats d’assolir aquesta Vida.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

JESÚS ALCANZÓ LA VIDA ANTES DE MORIR*

Reflexions sobre l’evangeli de la Vetlla Pasqual (Lc 24,1-12) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Cal prendre consciència de que a la Vetlla Pasqual se celebre la litúrgia més important de tot l’any.

Celebrem la VIDA que en l’experiència pasqual els deixebles van descobrir en el mestre Jesús. Els símbols centrals de la celebració són el foc i l’aigua, perquè són els dos elements imprescindibles perquè hi pugui haver vida biològica. La vida biològica és el millor símbol que ens pot ajudar a entendre allò que és la Vida transcendent.

Les realitats transcendents no es poden percebre pels sentits, per això s’ha de fer present mitjançant sigmes que ens provoquin la presència d’una realitat que ni ens ve ni ens porta, ni es crea ni es destrueix, sinó que sempre hi és..

Eecordar i renovar el nostre baptisme, apunta en la mateixa direcció. Jesús va dir a Nicodem que s’havia de néixer novament de l’aigua i de l’Esperit. Aquest és un missatge clau per a descobrir de quina Vida estem parlant.

En el pròleg de l’evangeli de Joan es diu: «Al principi existia el qui és la Paraula.» i en la Paraula «hi havia la vida i la vida era la llum dels homes.» (Jn 1,1-4) Estem recordant aquesta Vida i aquesta llum en la humanitat de Jesús. Al desenvolupar, en tot el temps que va durar la seva vida terrena, la mateixa Vida de Déu que el travessava, ens obrí el camí de la plenitud a la que tots podem accedir.

El que celebrem aquesta nit, és l’arribada de Jesús a aquesta fita. Jesús, en tant que home, assolí la plenitud de Vida. Estava en possessió de la Vida definitiva que és la Vida de Déu. Una vida que no es pot perdre perquè ja és eterna.

Podem seguir emprant el terme «resurrecció», però evitant aplicar-la a la vida biològica i psicològica, què és el que nosaltres podem sentir, és a dir, podem descobrir pels sentits. Però el que hi ha de Déu en Jesús no es pot descobrir mirant, escoltant, o palpant. Ni viu ni mort ni ressuscitat, ningú no pot descobrir la seva divinitat.

Tampoc pot ser el resultat d’alguna demostració lògica. El diví no forma part de la nostra raó. A la convicció de que Jesús està viu, no podem arribar-hi amb raonaments. El diví que hi ha en Jesús, i per tant la seva resurrecció, només pot ser objecta de fe.

Pels apòstols, i també per a nosaltres, es tracte d’una experiència interior. A través del convenciment de que Jesús els estava donant VIDA, els apòstols descobrixen que Jesús ha d’estar VIU. Nosaltres, a l’igual que ells, només podem comprendre la resurrecció a través de la vivència personal.

Creure en la resurrecció exigeix haver passat de la mort a la vida. És per això que en aquesta vetlla té tanta importància el record del nostre baptisme. El cristià és aquell que està constantment morint i ressuscitant. Morint al que és terrenal, caduc, i a l’egoisme, i naixent a la Vida verdadera, la divina.

Del baptisme en tenim una concepció estàtica que ens impedeix viure’l. Creiem que hem sigut batejats un dia a una hora determinada i que allà es va realitzar un miracle que roman per si mateix. Per tal de descobrir l’error, cal prendre consciència del que és un sagrament.

Tots els sagraments estan constituïts per dues realitats: un signe i una realitat significada. El signe és allò que podem veure, oir, tocar. La realitat significada no es veu, ni s’escolta ni es palpa, però hi és sempre perquè depèn de Déu que està fora del temps.

En el baptisme, la realitat significada és aquesta Vida divina que «signifiquem» per fer-la present i viure-la. En tal dia i a tal hora, han fet el signe sobre meu, però l’assolir-la i viure allò que significa, és tasca de tota la vida. Tots els dies he d’estar fent meva aquesta Vida. I l’únic camí per a fer meva la Vida de Déu que és AMOR, és superant l’ego-isme, és a dir, estimant.

*.- Comentari evangeli: https://www.feadulta.com › 3.

 MUERTE, POR AMOR, EQUIVALE A VIDA*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 19, 28-44), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

La litúrgia d’aquest diumenge és desconcertant. Comença amb l’entrada «triomfal» (Lc 19,28-40), i acaba recordant una mort ignominiosa (Lc 22,14 a 23,56). És francament difícil harmonitzar aquests dos moments de la vida de Jesús. Es podria dir que ni el triomf va ser triomf, ni la mort va ser mort. Tots els evangelistes plantegen la pujada a Jerusalem com la meta última, el resum, de tota la vida pública de Jesús.

En la vida de Jesús es reviu l’Èxode, el pas de l’esclavitud a la llibertat, de la mort a la vida (pasqua vol dir pas). Aquí quedaria palès l’amor incondicional de Déu a l’home, manifestat en el servei fins la mort.

Per què va fracassar Jesús? Perquè la salvació que ell ofereix no coincideix amb la salvació que esperem la majoria dels humans. Jesús va pretendre portar-nos a la plenitud del nostre ésser verdader. Nosaltres ens empenyem a salvar el nostre ésser enganyós, el nostre «ego».

No ens interessa acomodar-nos a la voluntat de Déu; preferim que sigui Déu qui s’acomodi al que nosaltres volem. Déu no vol el més bo, «vol» el millor per a nosaltres. Vol que siguem exigents en nosaltres mateixos, que arribem al més pregon del nostre ésser verdader.

El fracàs humà de Jesús en l’intent d’instaurar el Regne de Déu, ens invita a reflexionar sobre el sentit verdader de les limitacions humanes. Si el nostre objectiu primer és evitar el dolor, costi el que costi, i buscar el màxim plaer possible, mai podrem acceptar la predicació de Jesús. Ell va confiar plenament amb Déu, però Déu no el va lliurar del dolor ni de la mort. Interpretar aquest abandó aparent, absolut, de Déu a Jesús, seria la clau del nostre apropament a la seva passió i mort, i també seria la clau per interpretar el dolor humà i tractar de donar-li el sentit verdader.

Es un disbarat pensar que Déu va exigir, planificar, voler o permetre la mort de Jesús. Però encara fora pitjor si la considerem condició per a perdonar els nostres pecats. La mort de Jesús no fou voluntat de Déu, sinó fruit de la imbecil·litat dels homes. Fou el desig de poder i l’afany de sotmetre als altres, el que va fer inacceptable el missatge de Jesús. El pecat del món és l’opressió.

El que Déu esperava de Jesús va ser la seva fidelitat total, és a dir, que una vegada aconseguida l’experiència del que era Déu, no deixés de manifestar-la al preu que fos. La mort de Jesús no fou un accident; fou la conseqüència de la seva vida.

Déu no està només en la resurrecció, està sempre en l’home, també en el dolor i la mort. Si no el sabem trobar en aquests moments, és que seguim pensant com els homes, no com Déu. Seguim associant l’amor de Déu amb tot el que ens és plaent, agradable, allò que ens satisfà. El dolor, el sacrifici, l’esforç... seguim associant-los al càstig de Déu. Les celebracions de Setmana Santa ens han de portar a la conclusió contrària. Déu està sempre en nosaltres, però necessitem descobrir-lo, sobretot en el dolor i la limitació.

Els textos de la Passió no són una crònica de successos, sinó teologia extreta d’uns fets, que no tenen com objectiu principal informar-nos, sinó transmetre la teologia sobre la mort de Jesús que van anar elaborant els primers cristians. Malgrat les diferències entre els quatre evangelis, el relat de la passió és on més coincideixen. Això és perquè va ser el primer que es va escriure, segurament com a catequesi. És per això que molt aviat van quedar fixats els trets generals que relaten els evangelistes, tot i que en la seva pròpia manera de redactar i amb els matisos corresponents a la tradició que van rebre.

La passió narrada per Lluc té una clara tendència catequètica, Amb un toc d’humanització molt significatiu. Suavitza molt la relació dels qui estan al voltant de Jesús. No tot és negatiu. Inclús els pagans queden justificats d’alguna manera. Hi ha molts personatges que estan amb Jesús i pretenen ajudar-lo. Jesús mateix es relaciona amb alguns d’ells i els ajuda a comprendre el que està passant.

Al llarg de la història hi han hagut moltes persones, d’abans i després de Jesús, que han patit sofriments inclús majors que els seus. La importància de la figura de Jesús no és tant el sofriment que va patir sinó la seva actitud ferma en la manera de viure i la coherència amb el que va predicar, fins les últimes conseqüències. Per a nosaltres, el més important, és descobrir per què el van matar, per què va morir i quines van ser les conseqüències de la seva mort, per a ell, pels seus deixebles i per nosaltres.

Per què el van matar? La mort de Jesús és la conseqüència directa del rebuig, que els caps religiosos del seus poble van fer, del que ell predicava i d’ell mateix No pensem que fos un rebuig gratuït, ni malèvol. Els sacerdots, els escribes i els fariseus... no eren gent depravada que van anar en contra de Jesús perquè era bona persona. Eren gent religiosa que pretenien, de bona fe, ser fidels a la voluntat de Déu, seguint la Llei de Moisès.

Jesús anava contra la Llei i el temple, signes inequívocs de l’antiprofeta. Però per altre banda, el que feia eren signes de que Déu estava amb ell.

Per què va morir? No era ni un innocent ni un boig. Era conscient del perill, però devia tenir raons molt poderoses per seguir dient el que havia de dir i fer el que havia de fer. I també devia saber que els caps religiosos no es conformarien, només, a no fer-li cas. Conscient d’això, Jesús va prendre la decisió d’anar a Jerusalem. Va preferir ser fidel abans que salvar la vida. Això és el que Déu esperava de Jesús, i això és el que ell va tenir sempre molt clar.

Quines conseqüències va tenir la seva mort? Pels apòstols va ser el revulsiu imprescindible que els va portar al descobriment del Jesús verdader. L’havien seguit com amic, mestre, profeta, però estaven molt lluny de conèixer el significat verdader de la seva persona. Descobrir qui era Jesús, no podia venir només d’escoltar o veure; va ser necessari un procés de maduració interior. La mort de Jesús els va obligar a aprofundir en la seva persona i a descobrir en aquell Jesús de Natzaret, al Senyor, Messies o Crist, i al Fjll.

Aquesta va ser l’experiència pasqual dels apòstols. Si volem entendre la mort i la resurrecció de Jesús, tots hem de seguir aquest mateix camí de vivència interior. No hi ha explicació racional possible davant de l’esdeveniment que celebrem.

*.- Comentari evangeli: https://www.feadulta.com › 3.

 QUIEN SE ATREVE A CONDENAR, NO HABLA EN NOMBRE DE DIOS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 8,01-11) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

 

INTRODUCCIÓ

Les lectures d’avui ens presenten: Isaïes que parla de l’opressió del desterro i promet alguna cosa nova pel seu poble. Pau que vol oblidar el seu passat i va corrent cap a una meta nova. Jesús que obra a l’adúltera un horitzó de conversió.

L’encontra amb el Déu verdader ens empeny sempre cap a un nou concepte de la vida. En nom de Déu no podem mirar mai enrere. A Déu. el nostre passat no li interessa. A mi, el passat, només m’hauria d’interessar si em permet descobrir el meu futur i el que he de rectificar. En aquest temps de quaresma, que és camí cap a la Pasqua (plenitud), és interessant que ho recordem.

CONTEXT

El que avui llegim a l’evangeli, es desenvolupa en un context artificial. Cap altre evangelista el cita. Tanmateix, es tracte d’un relat molt antic i el seu missatge està molt d’acord amb la línia seguida per tots els evangelis.

EXPLICACIÓ

En el relat, es destaca el «fariseisme» dels lletrats i fariseus, acusant la dona i donant-se-les de purs. Si estaven segurs de poder-la acusar, per què no l’executaven? La presenten a Jesús, a qui amb ironia tracten de «Mestre», Tot i que no accepten el seu veredicte.

El text ens diu que li estaven preparant una trampa. Si Jesús consentia apedregar-la, perdria la seva fama de bondat i misericòrdia. Si no consentia, es declararia en contra de la Llei. Com en tantes ocasions, els caps religiosos anaven buscant la manera de justificar la condemna de Jesús.

El fet es planteja com un menyspreu a la dona. Si els van trobar «in fraganti», per què no acusaven també l’home, en compliment del que ordenava la Llei?. La llei considerava adulteri quan la dona era casada, considerant que es «robava» una possessió del marit. En aquest cas, i no si la dona era soltera, la llei també condemnava l’home.

Jesús no podia estar d’acord amb aquesta aberració! No podia venir de Déu una Llei tant desigual i humiliant per la dona. Compta, perquè encara avui es mesura diferent la infidelitat de l’home i de la dona.

Aparentment, Jesús està disposat a que es compleixi la Llei, però posa una simple condició: que tiri la primera pedra qui estigui lliure de pecat. Tirar la primera pedra era obligació o «privilegi» del testimoni. D’aquesta manera qui acusava s’implicava en l’execució i s’evitaven execucions a la lleugera de persones innocents.

És fàcil deduir del text, que aquells homes acusaven però ningú es va voler fer responsable de la mort de la dona. En una ocasió, Jesús va haver d’advertir sobre un mal ús de la llei: «No he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17.BCI)

Jesús perdona a la dona, sense que ella li ho demani. No és el penediment pel que és perdonada, sinó per l’amor incondicional que descobreix en Jesús el que portarà l’adúltera a canviar de vida.

Les lectures d’avui ens porten a un gran marge per la reflexió: El perdó de Déu és primer. Canviar de perspectiva serà la conseqüència d’haver pres consciència de que Déu és Amor i, aquest ja està en mi.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

 JESÚS NO VINO A SALVARNOS, SINO A DECIRNOS QUE ESTAMOS SALVADOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 15,01-32), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Els fariseus s’equivocaven. Buscaven Déu a través del compliment de la Llei. Però l’evangeli ens diu que és Ell qui sempre ens està buscant a nosaltres. Aquí no es tracte de la conversió del pecador, sinó de la bondat absoluta de Déu.

Avui l’evangeli ens diu que els «pecadors» s’apropaven a Jesús per escoltar-lo. Això demostra que no van entendre la rigorositat amb que els va parlar el diumenge passat, i si, l’actitud d’acollida entranyable amb que ho fa avui.

Els fariseus i lletrats (els bons) també se li apropaven, però per espiar-lo i condemnar-lo. No podien capir que un representant de Déu és pogués barrejat amb els «maleits». El Déu de Jesús està radicalment en contra del criteri dels fariseus. Tota religiositat contrària a aquesta concepció de Déu, està en un error.

Les paràboles no necessiten de cap explicació, però exigeixen que ens deixem imbuir del seu missatge.

El Déu de Jesús és molt més que pare, mare i pastor. S’identifica en cada una de les seves criatures, fent que puguin participar plenament d’ell. Déu està sempre bolcat en cadascú de nosaltres; som nosaltres els qui ho devem tot al seu lliurament incondicional. Les dues paràboles d’avui van en la mateixa direcció. No ens inviten només a la confiança en un Déu que ens busca amb amor, sinó que capgira radicalment la idea de Déu, la de pecador i la de just. Comparant la primera lectura amb l’evangeli ens adonem de l’abisme que separa una concepció de l’altre.

Jesús, va haver d’utilitzar conceptes religiosos de l’època, però si posem atenció podrem descobrir en el seu missatge, trets definitius del Déu verdader.

El Déu de Jesús és per sobre de tot Abba; és a dir, pare i mare que es lliure incondicionalment a les seves criatures. És amor, misericòrdia i compassió. No és el ser poderós que espera de nosaltres vassallatge. Tampoc és el jutge que analitza meticulosament les nostres accions. Ni un ser impassible que defensa la seva glòria, per sobre de tot. Res a veure amb un ser transcendent que espera que nosaltres l’anem descobrint a cegues. Les tres paràboles insisteixen en que Déu s’apropa a l’home, encara que aquest s’hagi extraviat.

El Déu de Jesús és do absolut i total. Quan diem que Déu és Amor (agape), estem dient que ja se’ns ha donat totalment.

Jesús no ens va venir a salvar, sinó a dir-nos que ja estem salvats. Un llenguatge sobre Déu que suposi expectatives sobre allò que Déu ens pot donar no té sentit.

Si podem canviar la nostra comprensió de Déu, també canviarà la nostre idea dels «bons» i els «dolents». L’actitud de Déu no pot ser diferent per a cadascú de nosaltres, perquè és anterior a allò que cadascú pot arribar a ser.

Déu no ens estima perquè som bons, al contrari, som «bons» perquè hem descobert el que hi ha de Déu (Amor) en nosaltres. Si som «dolents», és perquè no hem descobert Déu com la base i fonament del nostra ésser.

Algú pot pensar que acceptar la misericòrdia de Déu, invita a escapar de la responsabilitat personal. Si Déu m’estima, tant si soc bo com dolent, no val la pena l’esforç. Aquesta reflexió, molt freqüent entre nosaltres, indica que no hem entès res de l’evangeli. No hi ha res més contraria a la predicació de Jesús.

La misericòrdia de Déu és gratuïta, eterna i infinita, però necessita que jo l’accepti, la faci meva, per tal que m’afecti. Creure que puc acollir-me a la misericòrdia de Déu sense respondre a la seva crida, es entendre la relació amb Déu d’una manera mecànica, jurídica i externa. Al contrario, la actitud de Déu per a mi, ha de ser el que em mogui al canvi.

La màxima expressió de misericòrdia és el perdó Entendre el perdó de Déu, té una dificultat quasi insuperable, perquè ens entestem en projectar sobre Déu la nostra manera pròpia de perdonar. Però el nostre perdó és sempre una reacció a l’ofensa de l’altre. Mentre que el perdó de Déu és anterior al pecat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 DIOS NO CASTIGA*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 13,01-09), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Quan escoltem l’expressió: «Això és un càstig de Déu» és que no hem entès el missatge de Jesús, que és senzill de formular però difícil d’assimilar. El diumenge passat se’ns deia que no havíem d’esperar cap premi de Déu –perquè ja ens ho ha donat tot--. Avui se’ns diu que no hem de témer cap càstig. Encara no hem superat allò de que «Déu premia els bons i castiga els dolents.» Però s’ha de intentar.

A la primera lectura se’ns narra la gran teofania de Moisès, indicant el principi de l’alliberament del poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte.

Els esdeveniments als que fa referència no són històrics, sinó vivències escrites després de set segles d’haver-se produït. Per tant, no podem esperar que siguin tal com van succeir. Però són el reflex de l’experiència religiosa de l’alliberament d’un poble.

L’èxode és l’experiència central de tot l’ AT. Déu salva el seu poble i en aquesta salvació, el poble es reconeix com elegit i mimat per Déu.

És important, primer: fixar-se en que Déu respon a les queixes del poble. És un Déu que intervé en la història a favor del poble oprimit.

I, segon: Déu se serveix dels éssers humans per a realitzar l’obra de salvació. Tot i que Moisès es declara incapacitat, és enviat. Som nosaltres els responsables de que la humanitat camini cap l’alliberament. Aquestes dues veritats són claus per entendre el Déu de Jesús.

Pau, basant-se en l’experiència d’Israel, adverteix als corintis que no és suficient pertànyer a una comunitat per estar segur. No hi ha res que pugui suplir la resposta personal a allò que se t’exigeix. Emparar-se en les seguretats del grup por ser una trampa.

Pau, d’acord amb l’evangeli diu: Qui es creu segur, vagi en compta de no caure! I Jesús diu, per dues vegades, després de referir-se als galileus que van morir: «si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.»

La vida humana és camí vers la plenitud, i necessita «rectificacions» constants. Si no corregim el rumb equivocat, ens precipitarem al buit.

La paràbola de la figuera dona molta llum sobre el tema. Recordem que la figuera era un dels símbols del poble d’Israel. I el número tres era símbol de plenitud. Es com si diguéssim: Déu et dona tot el temps del món i a més a més un any. Però per molta paciència que tingui Déu, el temps per a donar fruit és limitat. Déu és amor total, do incondicional, però no pot suplir el que he de fer jo. Sóc únic, irrepetible. Tinc una tasca assignada; si no l’acabo, aquesta tasca es quedarà per fer i la culpa només serà meva.

No ha de venir ningú de fora a premiar-me o castigar-me. El compliment de la tasca serà el premi, i el no compliment, el càstig. La tasca de l’ésser humà no és fer coses, sinó fer-se ell mateix. Del que es tracte, és de prendre consciència del que un és i viure aquesta realitat en plenitud. Està clar, que si aquest procés de conscienciació no es tradueix en «fruits», serà la prova de que seguim el camí equivocat.

*-. Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

Evangeli i comentari Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com