ANALIZA CON CUIDADO TUS MIEDOS, VERÁS QUE TODOS SON RIDÍCULOS*

Punts de reflexió sobre l’evangeli (Mt 10,26-33) extrets de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

En l’evangeli anterior, Jesús ha dit als qui el segueixen, que en l’exercici de la missió que els encomana, seran perseguits i els empresonaran. I, ara els diu: «no tingueu por.» L’advertiment val també per altres situacions en que la por pot paralitzar la nostra vida.

- Per què tenim por? Anhelem el que no podem aconseguir. I no estam segurs de poder conservar les coses bones que creiem tenir i això ens dona terror. La por és conseqüència dels nostres aferraments.

- Jesús va dir: «La veritat us farà lliures.» Totes les pors venen de la ignorància. Conèixer la veritat de nosaltres mateixos i confiar en Déu són els antídots més eficients per evitar la por. No pas perquè a partir d’aquest realisme se’ns prometi un camí de roses. De creure que no ens passarà res desagradable, o que si ens passés alguna cosa desagradable, algú ens trauria les castanyes del foc. Però «Déu no és la garantia de que tot anirà bé, sinó la garantia de que ell estarà al nostre costat, passi el que passi. La confiança neix de la resposta que donem a aquesta pregunta: Qui és Déu per a mi?..

- La confiança és la primera conseqüència de sortir d’un mateix i descobrir que el meu fonament no depèn de mi, sinó d’algú que és molt més segur que jo mateix. «El meu passat és Déu, el meu futur és Déu i el meu present està en mans de Déu.».

- Confiar en Déu és confiar en el que som de veritat, en ser allò que Ell va voler que fóssim, és entrar en la dinàmica de la creació sense violentar-la.

- Totes les institucions, també les religioses, han utilitzat la por induïda –la més eficaç per a dominar--, oferint seguretats després d’haver creat pors irracionals als seus seguidors. Sobretot en relació al transcendent i el sagrat.

- S’ha d’anar en compta, perquè sovint tenim els homes en contra, no perquè seguim Jesús, sinó per haver-nos apartat de l’evangeli.

- Jesús ens invita a no tenir por de res ni de ningú. Ni de les coses, ni de Déu, ni d’un mateix. La por a no ser suficientment bo és la tortura dels més religiosos.

- La causa de totes les pors, són la por a la mort. Si fóssim capaços de perdre la por a la mort, seríem capaços de viure en plenitud. Tot el que podem perdre amb la mort, és el que hauríem d’aprendre a abandonar mentre vivim. La mort només ens pren allò que hi ha en nosaltres de contingent, d’individual, de terrenal i d'egoisme.

L’evangeli d’avui deixa molt clar que els qui et poden prendre la vida, el que et prenen, realment, és el que no ets.

 PROCLAMAR EL REINO NO ES HACER PROSÉLITOS SINO AYUDAR, SERVIR, LIBERAR A TODOS*

Punts de reflexió sobre l’evange (Mt 9,36 a 10,8) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

«Aneu i proclameu que el Regne és a prop.» L’evangeli avui ens parla de salvació. Déu vol que la salvació arribi a tots a través dels salvats.

En temps de Jesús la salvació venia en ser alliberats del dimoni, curats d’una malaltia o pel perdó dels pecats. I avui, de què esperem ser alliberats? Qui ens salvarà? De què necessitem ser salvats?

.- Per la majoria de cristians salvar-se és evitar la condemna. Però aquest motiu és simplista i negatiu. La salvació ens hauria de treure de la mediocritat i aspirar a la plenitud a la que estem cridats, trobant sentit a la vida.

Els israelites van viure l’alliberament dels egipcis com el cim de la seva experiència religiosa. El seu Déu els havia salvat de l’esclavitud. I en el desert els alliberà de la set, de la gana i de les serps. Després a la terra de Canà sentien la presència de Déu cada vegada que vencien als enemics o superaven una desgràcia.

L’experiència de salvació dels israelites no va ser més que una interpretació d’esdeveniments favorables. Tanmateix, quan els esdeveniments eren adversos els interpretaven com un càstig del mateix Déu. Al Déu creador no li podem demanar que ens alliberi de la nostra condició de criatures, de la nostra cotingència, de les nostres limitacions, de la mort. Tot això forma part intrínseca intrínseca del nostre ésser. La salvació, per tant, s’ha de buscar a una altra banda.

- En una ocasió Jesús va dir: «I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist.» (Jn 17,3) La salvació, doncs, és prendre consciència, descobrir una realitat que ja és aquí. El tresor amagat de la paràbola.(Mt 13,44)

Quan els evangelis ens parlen dels dotze (les dotze tribus de l’antic Israel), que després de l’experiència pasqual van predicar Jesús i animar les primeres comunitats cristianes, hem de pensar en els milers d’exegetes que han fet el mateix al llarg dels segles.

Les comunitats necessiten proclamadors de l’evangeli més enllà de la jerarquia que representa l’Esglèsia en tant que institució.

En el Concili Vaticà II es van dir coses molt clarificadores sobre la missió dels laics en l’Església.

Aconseguir la plenitud humana i ajudar a que els altres també ho aconsegueixin és la vocació de tot ésser humà que de veritat intenti respondre al seu ésser verdader.

- És molt important que hi hagi persones especialment preparades per dirigir i marcar pautes d¡actuació. Però, no parlem de la vocació de cada persona sobre, la base de les seves aptituds o preparació personal, sinó d’una missió a la que tots estem cridats. No es tracte de la vocació especial a ministeris (sacerdots, bisbes), sinó com a conseqüència lògica del ser cristià, que és portar als altres el que ell ha rebut.

- «Proclamar» no significa realitzar accions espectaculars amb poders divins, sinó ajudar, senzillament, al que tinc al costat en allò que pugui. La missió no consisteix en predicar i fer prosèlits, sinó en ajudar als homes i dones a suportar les senes penúries, siguin les que siguin; però deixant-los en llibertat perquè segueixin essent ells mateixos.

Només d’aquesta manera els convencerem de que Déu està a prop dels humans. Només alliberant a les persones s’anuncia Déu.

La nostra predicació, d’obra o de paraula, s’ha de centrar en la recerca del bé dels altres, o com a mínim, contribuint a disminuir les seves carències.

Dir que fora de l’Església no hi ha salvació, és tancar la prta als de fora. Però la comunitat cristiana no és un gheto, cap home ni dona es pot sentir exclòs de la comunitat de Jesús. L’Església s’ha de donar als altres i no replegar-se sobre si mateixa.

L’evangeli d’avui acaba dient: «de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.» (Mt 10,8) La gratuïtat hauria de ser la característica de tota acció comunitària. 

* - Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mat

 DIOS ES EL QUE AMA, EL AMADO Y EL AMOR*

Algunes idees extretes del comentari sobre l’evangeli (Jn 3,16-18) escrit per Fray Marcos – Fe adulta.

La festivitat de la Santíssima Trinitat és la festa de Déu de cada dia, que hem de saber reconèixer i viure.

La Trinitat és el misteri de l’AMOR-VIDA (relacional), que només podem conèixer si som capaços d’entendre que la vida és relació, convivència.

- Joan, en el seu evangeli ens diu que Jesús: «Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum,» (Jn 1,7) Tot intent d’arribar a entendre el misteri de la Trinitat, és inútil. Creure en el misteri, seguint la metàfora de l’evangeli, és tant com dir que: creure en Déu és com creure en la llum, que no cal explicar-la. N’hi ha prou en obrir els ulls per adonar-se que existeix.

Més que l’intent d’entendre (teologia), el que ha de fer un cristià és viure la presència de Déu en el seu interior. Com han fet i fan els místics. Impregnar-se de l’Esperit de Déu, que és Vida, i posar-lo al centre de la seva vida, i viure’l en sentit trinitari, és a dir, en comunitat.

- Res del que puguem dir sobre Déu és cert. Qualsevol definició o qualificatiu que li atribuïm és incorrecta. Callar sobre Déu, és sempre més exacte que intentar definir-lo. Diuen els orientals: «Si la teva paraula no és millor que el silenci, calla.»

Déu és essència, no pot tenir parts ni qualitats (atributs). Ell no és bo; és la bondat. No es pot dir que és misericordiós; és la misericòrdia, etc.

- Déu és, no fa. Si estima, és amor. Però és un AMOR diferent del nostre. Un amor que no podem comprendre però sí experimentar.

Pels primers cristians l’amor de Déu era «àgape», per significar que es tracte d’una unió profunda, fraterna.

- Déu no pot deixar de ser aquest amor, perquè és la seva essència, Sense ell deixaria de ser.

- Viure l’experiència del Déu Trinitari, seria experimentar-lo:

1) Com a Déu, ser absolut.

2) Com a Déu al costat nostra, present en l’altre.

3) Com a Déu en l’interior de nosaltres mateixos, fonament del meu propi ser

- Apropar-se al Déu que es va revelar en Jesús, és descobrir la Trinitat. És experimentar el El Pare, el Fill i Esperit com a Déu U, i com a part del nostre ser i en els altres.

- El Déu revelat per Jesús, és amor. Això és l’essència de l’evangeli. La millor notícia que podia rebre un ser humà és que Déu no el pot apartar del seu amor. Aquest és el fonament de la nostra confiança en Déu. Confiança absoluta i total perquè, encara que volgués no ens pot fallar. Déu és AMOR i no pot fer altre cosa que salvar-nos.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.