INFORMACIÓ I ÈTICA O L’ÈTICA DE LA INFORMACIÓ

Dos destacats periodistes, amb molts anys d’ofici Àlex Masllorens i Oriol Domingo, van parlar sobre «manipulacions i interessos als mitjans de comunicació». (Xerrada col·loqui a la parròquia sant Ildefons de Barcelona, promoguda per l’Associació Cristianisme al Segle XXI).

La comunicació d’avui ve a ser la retòrica d’ahir, sobre la que Aristòtil definia com un intent d’influir de forma intencionada. L’exemple el tenim amb Donald Trump, quan en un twit llença una pregunta sense cap fonament: Què ha passat a Suècia? Pregunta que va descol·locar, fins i tot, al president de govern d’aquell país. Perquè la pregunta llençada al aire sense més explicació donava a entendre que s’havia produït algun fet puntual, extraordinari. En realitat, Trump es referia, segons que va dir després, a que la política d’immigració d’aquell païs nòrdic havia desestabilitzat la seva pau social.  

Al marge de notícies intencionalment provocatives, cal reconèixer que no hi ha comunicació neutra: «el treball periodístic comporta una manipulació, pel sol fet de presentar una informació elaborada» (Masllorens). Sense arribar a ser «tendenciosa» derivada d’alguna ideologia, una notícia «té el ris de ser esbiaixada» i per tant de no dir tota la veritat. Algú ha dit que la veritat es troba en el dolor que produeix un cop de puny, tot el demés és una percepció subjectiva.

Per Oriol Domingo, hi ha «dues formes de manipulació: la censura i la tergiversació» La primera «seria l’intent de reprimir les informacions, és a dir, d’obturar el canal habitual de transmissió dels missatges i silenciar així certes idees no compartides pels censuradors». La segona «seria la desinformació de la notícia que es dóna, però de manera tendenciosa a fi d’aconseguir en el lector un cert estat d’opinió». Diuen que Napoleó va escriute en el seu exemplar d’El principe, de Nicolàs Maquiavel, la frase que s’ha traduït a tots els idiomes: «El fi justifica els mitjans». Aquest pensador italià, considerat per a molts investigadors com a dèspota, fred i amoral, justificava que «el príncep» pogués disposar de tots els mitjans disponibles, sense control moral o ètic, per tal d’aconseguir un determinat objectiu. Per això escriu, també, en el seu llibre: «El prìncep ha de ser estimat, però també odiat».

Sense ètica (que és la branca de la filosofia que estudia la naturalesa del que es considera bo o dolent), no hi ha bona informació. Avui els «mass-media» estan concentrades en empreses poderoses que controlen la informació. La premsa, la ràdio i la televisió estan controlats ideològicament per tendències polítiques, econòmiques o socials, i seleccionen i manipulen les notícies en funció dels seus interessos. Ens assabentem de les notícies, filtrades per la ideologia del mitjà que llegim, escoltem o veiem. Però. Si d’una notícia ens interessa saber-ne la «la veritat» tot i assumir que sempre serà aproximada –no podrem saber-la mai del tot- haurem de contrastar-la, necessariament, en d’altres mitjans.

Ara, la irrupció de twitter, faxebook i altres productes de les xarxes socials  han complicat encara més les coses, perquè qualsevol pot publicar una notícia que no té cap garantia, però sempre troba qui la replica i es pot crear una bombolla de confusió. Com la notícia del diari digital El Mundo Taday, que diu que Donald Trump es va oferir al Mariano Rajoy per a fer de mediador en el conflicte entrre Espanya i Catalunya. Oi que sembla inversemblant que el president dels EE.UU. vulgui intervenir en aquest conflicte? Tot és possible d’un personatge tant histriònic com Donald Trump que prescindeix dels mitjans de comunicació i cada dia penja una sèrie de twitts anunciant el que farà i denunciant als qui els critiquen; twitts que desenformen més que informen. Però qui pot posar portes al camp?.   

Salvador Sol

HOMENATJANT AL BISBE CAMPRODON

Els que vàrem nàixer en plena guerra civil, hem conegut i/o tractat cinc bisbes a la nostra diòcesi de Girona i dels cinc, tres encara eren entre nosaltres fins fa ben poc. Els darrers dies de desembre, però, ens deixava el bisbe emèrit Jaume Camprodon. Ell reunia en la seva persona, en el seu tarannà i en la seva concepció pastoral allò que tots voldríem de qualsevol bisbe. El perfil episcopal que es demanava, en un comunicat de JiP de Girona el 28 de juny del 2007, pel nou bisbe que havia de substituir, per raó d’edat, al bisbe Carles Soler Perdigó, era justament el que ens va mostrar el bisbe Camprodon, del qual n’hem quedat totalment orfes, doncs aquest perfil no només no el vam gaudir en els seus dos antecessors, sinó que tampoc l’hem observat suficientment en els dos que l’han precedit. Les sis qualitats o virtuts que es reivindicaven en l’esmentat comunicat, les podríem resumir dient que el futur bisbe fos: a) una persona oberta, comprensiva i, com a bon pastor, acollidora de tothom; b) ser català, a fi que comprengui la realitat històrica, cultural i social del nostre país; c) que no sigui un jerarca que ve a defensar la institució eclesiàstica i a imposar-ne els criteris i d) que estimi, respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials.

Jaume Camprodon fou consagrat bisbe el 21 d’octubre del 1973, en plena dictadura, però també en la il·lusionant època d’aplicació del Concili Vaticà II, tasca que s’hi va dedicar ferventment. El mateix dia, prengué posició de la seu gironina, poques setmanes abans de complir 47 anys. Exercí la tasca pastoral fins el 30 d’octubre del 2001, exactament 28 anys. Va ser fidel a l’esperit del Concili i al que tres anys desprès de haver estat anomenat bisbe de Girona, expressaria en una mena de pastoral que va ser publicada en el Full Parroquial de la diòcesi el 5 d’octubre del 1976 amb el títol “Tornar a Natzaret”. Cal tenir, com ell tenia, una clarividència pastoral molt aguditzada per, trenta anys enrere, advertir, o potser millor profetitzar, el que ja és una realitat indiscutible: “...hom preveu que l’Església anirà quedant cada dia més desmantellada i pobra de mitjans humans. Els qui hem de viure i anar al davant en aquest procés hem de passar una prova no gens fàcil. Tanmateix, necessària”.

Tot seguit afirmava categòricament: “L’Església ha de tornar a Natzaret”. Afirmació que argumentava afegint: “És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure”. “Tornar a Natzaret no vol dir amagar-se. Jesús, a Natzaret, no s’amaga pas. Hi viu com qualsevol altre natzarè. Cert que no hi ha les manifestacions extraordinàries de la divinitat. Comparteix la vida del poble, animat d’una vida nova i d’uns horitzons més amplis”. “Situada a Natzaret, l’Església es rejovenirà, aprendrà a ser del poble, animat d’una vida nova i d’horitzons més amplis. Si el poble opta per prescindir-ne, caldrà revisar-ne el per què l’aital rebuig i encaixar cristianament el cop, sense fer ploure foc del cel. Ni en aquest cas s’afeblirà la seva potencialitat d’estimar i de comunicar esperança. En una societat existencialista com la present, l’Església tindrà credibilitat, no tant per les veritats que predica com per la vida dels qui hi creuen. És necessària la renúncia als privilegis per trencar llibants (elements equívocs) i purificar el rostre”. Finalitzava la seva visió futurista, però real, animant-nos amb paraules inequívoques d’un veritable bisbe i pastor: “És imprescindible l’esforç per una catequesi a tots els nivells, per envigorir la fe. Però una i altra cosa no són més que passos vers la solidificació de grups de persones lliures que maldin per recrear, avui, la vida de Jesús de Natzaret. Grups d’homes, obradors de justícia, de reconciliació, de pau, i portadors de la gran esperança en el Crist-Senyor. Així és com veig el demà que ja ha començat avui.”

Aquesta va ser la línia pastoral del bisbe Camprodon, un bisbe que com ha escrit aquests dies el periodista gironí, Josep M. Fonalleras, era de llengua pulcra, llimada i alhora acollidora i d’una prosòdia clara, rítmica, com la del malaurat Modest Prats, però diferent: “El bisbe Camprodon era la imatge de la placidesa cristiana i del compromís moral”.

Jaume Rocabert i Cabruja
Girona, 14 de gener del 2017