CANVIS LITÚRGICS A FER

Per Antoni Ferret

Amb les persones que hagin llegit el meu llibre «La Bíblia ben explicada», hauríem de pensar quins canvis cal que fem, en la nostra vida.

Per a molts, potser no caldrà fer-ne gaires, o cap, perquè ja els tenim fets de fa temps. Benaurat aquest cas. Però tots sabem que no és el cas general. Ni, sobretot, el de la «direcció».

El canvi fonamental, si és el cas, seria donar gran prioritat a l'ajuda a les persones necessitades, però amb l'aclariment que cal també una ajuda sobretot pública, exigida si cal, i dirigida a l'objectiu estratègic que, si és possible (i en un país desenvolupat avui ho és, possible, si no hi ha un robatori institucionalitzat), de persones necessitades, no n'hi hagi cap!!  Tan aviat com es pugui. Però no sols com un objectiu polític, que ho ha de ser, que ha de ser l'objectiu polític número 1, sinó com l'OBJECTIU del nostre cristianisme. Comprenem que, ni en temps dels profetes ni en temps de Crist, amb l'economia primària d'aleshores, no hauria sigut possible plantejar aquest objectiu, ni tampoc avui ho és, encara, a molts països del Sud, que hauran d'esperar. Però als nostres, posem als europeus i alguns americans, sí que és possible, i si no és així, és per la raó fonamental que hi ha tota una estructura de robatori organitzada i protegida.

Això ho hauríem de repetir sempre que n'hi hagués oportunitat. Però avui, en aquest article, voldria exposar alguns canvis de molta menys importància, però també necessaris.

Canvis en detalls i aspectes de la litúrgia, sobretot la de les grans festes, com Nadal i Pasqua.  Perquè, si sabem i pensem que no hi va haver ni sortida d'Egipte, ni naixement a Betlem, ni naixement miraculós, per exemple, hi ha aspectes de les festes esmentades que no s'haurien de celebrar.

No obstant això, alguns d'aquests detalls són tan poètics, festius, infantils alguns, que es podrien deixar i continuar-los celebrant a tall d'elements simbòlics. Sempre que tots els fidels sàpiguen que no són històrics, sinó decoratius.

Així, em pronuncio perquè, en la litúrgia de Nadal, no es faci menció ni de Betlem, ni de la cova, ni de la fugida a Egipte, ni del Messies, ni, sobretot, de la virginitat de Maria (excepte en la lectura dels textos bíblics, que això no es pot canviar). Però en canvi, no em semblaria pas malament que es continués parlant d'àngels, pastors i Reis.

Ni en la litúrgia de Pasqua s'hauria de parlar (excepte la lectura bíblica corresponent) ni d'Egipte, ni de les plagues, ni del pas pel Mar Roig, ni de la travessia del desert, ni de la trobada del Sinaí, ni de la conquesta de Canaan. Però sí, és clar, de la Llei, fins i tot amb un to espectacular, encara que no sigui cert.

LA FAMÍLIA DE NATZARET

Selecció del comentari a l’evangeli (Mt 2,13-15 i 19-23) escrit per Fray Marcos

http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Mateu ens presenta Jesús com un nou Moisès, que salvarà definitivament el seu poble. I, a més a més, segueix donant un relleu destacat a Josep, fent que prengui decisions a favor de la família i seguint la voluntat de Déu.

La litúrgia ens proposa la família de Natzaret, malgrat la poca cosa que sabem d’ella, com un punt de reflexió, tot i que el model de família d’aquella època no té res a veure amb el d’avui.

El model de família del temps de Jesús, era el patriarcal. La família molecular d’avui, en aquell temps, era completament inviable.

Quan l’evangeli ens diu que Josep va rebre Maria a casa seva, no vol dir que formessin una nova família, sinó que Maria va deixar de pertànyer a la família del seu pare per tal de integrar-se a la família de Josep.

El valor suprem de la família patriarcal, era l’honor. En l’honorabilitat se sustentaven les relacions socials, econòmiques i religioses. Si una persona no pertanyia a un clan respectat, no era ningú. Per tant, el primer que havia de fer cada membre, era mantenir i augmentar la honorabilitat familiar.

Això explica perqué se’ns diu que la seva mare i germans anaren a trobar Jesús perquè creien que s’havia trastocat, i evitar així el deshonor de la família.

La primera revisió que avui podem fer d¡aquell model de família és suprimir el concepte de «sagrada». Cap institució és santa, ni molt menys sagrada.

Les institucions són imprescindibles pel desenvolupament de  la persona humana. Però com tot instrument, no pot ser ni bo ni dolent per si mateix. Això sempre depèn de l’us que se’n faci.

La família també pot ser utilitzada per a oprimir i sotmetre a altres éssers humans. La família ha d’estar sempre al servei de la persona, i no a l’inrevés.

En els evangelis no hi ha cap model de família, especial. Molts anys després es va adoptar el model romà, que tenia moltes avantatges en relació al model jueu, sobretot des del punt de vista legal. Aquesta nova relació familiar va ser adoptat pel cristianisme com a model avançat, sense criticar-ne els defectes que també tenia.

Per exemple:

1º.- La família signava un contracte matrimonial, d’acord a les seves conveniències, sense tenir en compta l’estimació dels contraents.

2º.- La dona quedava anul·lada com a subjecta de drets jurídics.

3º.- La finalitat del matrimoni eren els fills. Avui encara queden seqüeles d’aquest model de família, i altres problemes afegits, que l’Església hauria de fer els possibles per superar.

Alguns d’ells són aquests:

-       La indissolubilitat. La vida conjugal s’ha allargat moltíssim i és natural que sorgeixin problemes. L’estadística ens diu que al voltant del 50% de matrimonis se separen. Això ens ha de fer reflexionar.

-       L’homosexualitat. No se soluciona res dient que l’homosexualitat és pecat i excloure dels sagraments a una gran quantitat de persones.

En canvi, s’hauria de potenciar la maduresa humana dels que volen contraure matrimoni i vincular-lo únicament en l’amor.

Com a cristians, tenim l’obligació de fer una autocrítica seriosa sobre el model de família que proposem. Jesús no va valorar cap model en especial, sinó que ho basar tot en l’actitud. Jesús no va predicar sobre institucions, sinó sobre les actituds que han de desenvolupar els éssers humans per seguir la voluntat de Déu. Per tant, qualsevol tipus de institució que potenciï i afavoreixi una actitud plenament humana, és vàlida i és cristiana.

Si tenim en compta que tot progrés verdaderament humà és conseqüència de les relacions amb els demés, descobrirem el verdader valor de la família.

Selecció i redacció: Salvador Sol

VIURE EL NADAL

Selecció del comentari de l’evangeli de Nadal (Jn 1, 1-18) escrit per Fray Marcos

En l’evangeli d’aquesta nit hi trobem un relat mítico-simbòlic del naixement de Jesús; ara estem davant d’un relat metafísic. És quasi impossible descobrir que ambdós relats es refereixen a la mateixa realitat. Però en els dos hi ha el relat del misteri de l’encarnació. Són dues maneres de dir-nos què és Déu i com actua. I, què és Jesús, i com ens salva.

En relació a Jesús, celebrem un fet històric, que va succeir en un lloc i en un moment determinats. Jesús és una realitat històrica, i podem referir-nos al seu temps i tractar d’imaginar, avui, com va succeir.

Però en referència a Déu, no ens trobem davant d’un succés, sinó davant d’una realitat transcendent que sempre és present. Déu s’està encarnant sempre. Per tant, és un fet que no hem de celebrar com un esdeveniment, sinó que s’ha de viure com una realitat actual. Com Maria, jo he de donar a llum la divinitat que porto dins.

Els cristians no hem estat capaços d’harmonitzar la transcendència i la immanència en Déu. En la nostra estructura mental cartesiana, no és possible concebre una realitat que sigui, a la vegada, immanent i transcendent. És per això que el nostre llenguatge sobre Déu sempre és ambigu. Déu està més enllà de tota realitat, però, a la vegada, sempre s’està encarnant.

En Jesús aquesta encarnació es manifestà absolutament. D’aquesta manera ens va obrir el camí per a que nosaltres també la puguem viure: «Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu».(Jn 1,12)

Mai podrem arribar a entendre aquesta realitat per via del coneixement. Cal arribar-hi vivint-la. Acabem de llegir dues línies que són la clau per entendre l’evangeli de Joan, que ens diu: «Al principi existia el qui és la Paraula». (Jn 1,1) I les paraules clau del relat són: «En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes». (Jn 1.4). Sense entendre això, hem caigut en intel·lectualismes i en la dogmàtica.  

Hem volgut entendre a Jesús, com si fos portador d’un coneixement que ens duu a la salvació. Però no és la llum la que en va dur a la Vida, sinó a l’inrevés. És la Vida la que ens durà a la comprensió i a la llum.

Selecció i redacció: Salvador Sol

VIURE L’ENCARNACIÓ DE DÉU EN JESÚS I EN TOTS NOSALTRES

Selecció del comentari a l’evangeli de la Nit de Nadal (Lc 2,1-14) escrit per Fray Marcos.

http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Deia Heidegger: «Tot discurs sobre Déu que no vingui del silenci i no ens dugui al silenci, no pot ser autèntic». La festa que estem celebrant, no hem de intentar entendre-la des del discurs racional, sinó des de la vivència personal: Déu no ens ve de fora sinó de dins.

Els relats dels evangelis són fruit de la teologia narrativa, que acrediten que Jesús va viure en un moment i en un lloc històrics, però no pretenen fer història, sinó explicar-nos el més important: que Jesús va venir a invitar-nos a viure la realitat d’un Déu que està més enllà d’un temps i un espai; un Déu que està sempre aquí.

Convé descobrir que Déu se’ns comunica quan estem en una actitud personal de silenci i escolta.

L’evangeli d’avui ens vol deixar clar que Jesús s’insereix plenament en la història universal. Ningú pot posar en dubta la seva condició humana: les seves dades figuren en el cens oficial. A partir d’aquí, la intenció de Lluc és connectar la bona notícia (evangeli) amb Jesús, que néix en un lloc i en un moment de la història.

El que a nosaltres ens costa de veure, és que el Jesús dels evangelis ens pugui servir de model humà.

Lluc, era de mentalitat hel·lenista, i parteix del principi de que Déu està en el cel. Per tant, si es vol fer present al món ha de baixar. I, si ve a salvar els pobres ha de començar compartint la seva condició amb ells. Però la salvació es farà des d’abaix, i només la trobarà el que es posi en el camí, i la busqui. La salvació no vindrà als qui s’estiguin còmodament instal·lats. Tampoc trobarà la salvació el qui la busqui en el batibull de les relacions socials, i no en el silenci.

Només uns pastors, en la seva condició de marginats i en el silenci de la nit, escoltaran l’anunci de la salvació.

La salvació és la Bona Notícia. Déu sempre és bona notícia: «Us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor».

Aquesta festivitat de Nadal només serà important si aconseguim que Déu neixi en cada u de nosaltres. Si neix en nosaltres el verdader amor; i neix en tot ésser humà: en els que es moren de gana, i en els que estan malalts... No caiguem en l’error d’adorar un nen de guix i no saber veure la divinitat en qualsevol recent nascut, pel fet de que en el seu interior hi resideix Déu.

Selecció i redacció: Salvador Sol

L’ANUNCIACIÓ A JOSEP

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 1,18-24) escrit per Fray Marcos (Fe adulta).  

Estem en el centre del misteri de l’Encarnació.

La clau de tot plegat ens la dóna Pau: «Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d'una dona, nascut sota la Llei  (Ga 4,4); de la nissaga de David. É a dir, que:

-      Essent com era de «condició divina» (Fl 2,6),

-      va néixer, segons la carn,

-      constituït, segons l’Esperit, en Fill de Déu:

Nascut segons la carn i constituït segons l’Esperit: perquè, com va dir Jesús a Nicodem: «De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix esperit» (Jn 3,6)

Pau considera normal la procedència de la humanitat de Jesús, però deixa molt clar

Que el que és important és el que hi ha en ell de diví; i això, és el que ha nascut de l’Esperit.

És important destacar que Marc, el primer evangelista, no va escriure res sobre la infància de Jesús. Tampoc Joan que va escriure l’últim n’explica res d’aquest naixement. També cal observar que els relats de Mateu i Lluc són força diferents entre si, en la descripció del fet, tot i que coincideixen en el que és essencial. Déu envià Jesús al món; «per a rescatar els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills» (Ga 4,5). 

Sembla, per tant, que tots els evangelis coincideixen en destacar la vida de Jesús, a partir del seu baptisme per obra de Joan en el Jordà; el que interessa és la vida pública de Jesús. Sobretot,la seva mort-resurrecció. Abans d’això, per a Marc i Joan, no va passar res d’extraordinari.

Els coneixements que avui tenim, ens fan pensar que la infància de Jesús fou d’allò més normal. Ningú podia endevinar el que després es manifestaria en la seva vida i amb la seva mort.

Només després de l’experiència pasqual, es va intentar explicar qui era Jesús, més enllà de la seva figura humana. La manera com es va explicar el naixement de Jesús seguia la lògica de les creences d’aquells temps. Però nosaltres, en una cultura molt diferent, no hem entès la intencionalitat del relat i ens hem quedat amb l’anècdota en comptes d’aprofundir en el que se’ns vol transmetre.

Amb aquests comentaris no pretenem devaluar els evangelis, sinó coneixer el que signifiquen per l’home d’avui. I el que se’ns oculta.

L’evangeli avui ens parla dels dubtes de Josep en conèixer l’anunci que l’àngel li ha fet a la seva esposa. S’ha donat molta importància a l’anomenada Anunciació a Maria, però no es parla gaire (o mai) de l’anunciació a Josep: «Josep, fill de David –li anuncia l’àngel--, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant» (Lc 1,20)

La importància de Josep és que serà ell qui li posarà nom al que ha de néixer de la seva dona: «Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». (Mt 1,21)

L’àngel es dirigeix a Josep i l’anomena «Fill de David», en clara referència a la seva pertinença al poble jueu. Josep serà, doncs, l’encarregat de legitimar la transició de l’Antic al Nou Testament. Posar nom en l’AT., significava,resumir el que arribaria a ser aquella persona, dotar-la de identitat. I aquest que naixerà tindrà un nom: Jesús, que vol dir «Déu que salva». I, aquest nom li posarà Josep, i a la vegada li permetrà entrar a formar part de la nissaga de David.

Selecció i redacció: Salvador Sol

TOTHOM ESPERA QUELCOM DE MI

Selecció del comentari sobre l’evangeli (Mt 11,2-11) escrit per Fray Marcos    http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Joan, des de la presó, envia els seus deixebles a preguntar a Jesús: «Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?».

La pregunta és desconcertant.

Joan havia reconegut Jesús veient que l’Esperit es posava sobre d’ell, i havia escoltat la veu que el reconeixia com el Fill estimat.

Però ara dubta, i fa preguntar a Jesús si és ell el que esperen...

Mateo vol deixar clares les «obres messiàniques de Jesús» i en fa una ressenya: :« ⁵ els cecs hi veuen , els coixos caminen, etc»,

Ja sabem que els evangelis no són cròniques de successos, tot i que fan referència a successos, però la intenció és la de plantejar i resoldre problemes teològics.

Cal tenir present que pels primers cristians, que eren tots jueus, havia de resultat difícil entendre que Jesús fos el messies esperat. El seu missatge i la seva manera de comportar-se no tenien res a veure amb la idea que ells tenien del Messies.

L’evangeli parla del Baptista com a contrast amb la figura, tant diferent, de Jesús. Vol intentar que tothom s’adoni del que significa Jesús, per aquella religiositat anquilosada i materialista en que vivien els jueus d’aquell temps.

No oblidem que la Bíblia respon a una cultura oriental en la que les veritats es comuniquen a través de relats. Explicant una història, se li diu a un interlocutor allò que se li vol comunicar. Això presenta sèries dificultats per la mentalitat del nostre temps.

La pregunta de Joan és molt concreta:

«Ets tú el que ha de venir o n’hem d’esperar un altre».

Jesús simplement els diu: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: ...» No els hi diu que la seva missió és la de curar els invàlids. El que fa Jesús és parlar com parlava Isaïes i deixar que Joan associï aquells fets amb els temps messiànics.

Quin sentit té que els cecs i vegin o que els sords i sentin... quan arribi el messies?

Són imatges de la marginació més radical que afecta moltíssim als éssers humans. El text ens diu que l’arribada del Regne tindrà conseqüències per a tothom, però sobretot pels més desafavorits. Per aquells que han perdut tota esperança. En definitiva, vol dir  que el qui s’aculli al Regne, sortirà de la dinàmica de l’opressió per entrar en la de l’amor.

«Als pobres se’ls anuncia la bona notícia».

La bona notícia és que Déu és Abba, per a tothom. És la notícia de que la salvació ens ve de Déu i ja se’ns ha concedit a tots.

La noticia de que no són els savis i entesos els qui descobriran aquest Déu, sinó els senzills.

La notícia de que no són els que tenen el poder, civil o religiós els que estan més a prop de Déu, sinó els que pateixen per culpa d’aquest poder.

La noticia de que no són els «bons» els qui trobaran Déu de cara, sinó les prostitutes i els pecadors.

«⁶ I feliç aquell qui no em rebutjarà!».

Ni Joan, ni els rabins, ni els sacerdots, ni els apòstols estaven capacitats per entendre a Jesús. La seva figura no s’ajustava al que ells esperaven del Messies. Jesús trenca tots els motlles, desbarata totes les expectatives.

La seva actitud de no-violència, ni de defensa contra els enemics, de no destruir l’adversari, escandalitzava a tots, inclús a Pere. No ve ni tant sols a imposar «justícia» sinó que fins i tot accepta la injustícia en la seva pròpia carn.

El Regne no el fan present ni els cecs ni els sords o coixos curats, sinó aquells que es preocupen d’ells Només allò que es fa en benefici dels demés fa present el Regne de Déu.

Selecció i redacció: Salvador Sol

TEXTOS BÍBLICS SOCIALS

(Mai explicats, mai coneguts)

Levític, cap 19

No explotis el teu proïsme ni li prenguis allò que és seu. No retinguis fins l'endemà la paga del jornaler. [Aquesta disposició era motivada pel fet que, de vegades, era possible, i potser més o menys freqüent, que el jornaler necessités la paga per assegurar el sopar d'aquell mateix dia, que, potser, de vegades, era el seu únic menjar del dia. Així, aquesta possibilitat "engendrava" un, com si diguéssim, "dret preventiu", per si de cas.]  

En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom.

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l'exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima'l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte.

Levític, cap 25

Aquest any [cada 50 anys] serà l'any del Jubileu: els qui havien venut el patrimoni, el recobraran, i els qui s'havien venut ells mateixos, retornaran al seu clan.

Les terres no es poden vendre definitivament, perquè tot el país és meu, i per a mi vosaltres no sou més que uns usuaris. Per això, de totes les terres del vostre patrimoni, en mantindreu el dret de rescat. Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i ven part de les terres que formen el seu patrimoni, el seu parent més pròxim té dret a rescatar allò que l'altre ha venut.

Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo perquè pugui continuar vivint al teu costat. Fes-ho també amb un immigrant o un foraster.

Èxode, cap 22

No explotis ni oprimeixis l'immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d'Egipte. No maltractis cap viuda ni cap orfe: si els maltractes i clamen a mi, jo escoltaré el seu clam i, encès d'indignació, et faré morir a la guerra.

Deuteronomio, cap 15

Cada siete años, condonad las deudas de todo el mundo...

No tiene que haber pobres entre los tuyos, puesto que el Señor, tu Dios, te bendecirá abundosamente en el país que te da en herencia...

Cuando en una de las ciudades que el Señor, tu Dios, te da,  haya un pobre entre tus hermanos, no endurezcas el corazón, no cierres la mano a tu hermano pobre. Ábrele la mano y préstale generosamente...

Si se te vende como esclavo un hermano hebreo, hombre o mujer, te servirá durante seis años, pero al séptimo déjalo libre. Cuando le des la libertad, no lo despidas con las manos vacías. Provéelo generosamente, dale algo de aquello con que el Señor, tu Dios, te habrá bendecido: ovejas y cabras, grano y vino.

Deuteronomio, cap 23

 No devuelvas un esclavo a su amo si ha huido y se ha refugiado cerca de ti. Vivirá en tu país...

Cuando hagas un préstamo de dinero, alimentos o cualquier otra cosa a un hermano tuyo israelita, no le exijas interés. Podrás exigir intereses a un extranjero, pero no a un hermano tuyo.

Deuteronomio, cap 24

No explotes un jornalero pobre y necesitado, tanto si es un hermano tuyo israelita como si es un inmigrante que vive en una ciudad de tu país. Págale el jornal aquel mismo día; que no se le ponga el sol sin haber cobrado...

No violes el derecho de un inmigrante huérfano. No tomes como prenda el vestido de una viuda... [Huérfanos, viudas e inmigrantes eran personas que se consideraba que tenían que ser especialmente protegidas. Si se trataba de un huérfano que, además, era inmigrante, doblemente.]

Deuteronomio, cap 26

Cada tres años, será el año del diezmo. Entonces separa la décima parte de tus cosechas y ponla a disposición de los levitas, de los inmigrantes, de los huérfanos y de las viudas, para que puedan comer...

Comentari

Aquests textos són dels “legisladors”, o persones que van formar part de l’“equip redactor” que va actuar en la cort del rei Josies, entre 630 i 620 aC, i que va redactar, col·lectivament, els primers llibres de la Bíblia. Van demostrar sensibilitat social, però també, en l’aspecte penal, van dictar penes terribles per a les faltes més greus (morir apedregat, en els casos més greus). D’una manera general, depenien, és clar, de Jahvè, però, d’una manera més directa, depenien del rei. I Josies era un rei piadós i religiós, però era un rei.

A l’altre extrem, hi havia els profetes, persones totalment independents, únicament sotmeses a Jahvè. Davant la idolatria i les injustícies, criticaven, clamaven, fins i tot amenaçaven, de vegades als mateixos reis, però no podien legalment imposar res a ningú, perquè no tenien cap poder civil.  

En aquesta època (i en totes!) hi havia una certa tensió entre legisladors i profetes, a causa de les diferents responsabilitats de cada un. I, alguna que altra vegada, arriben a dir coses del tot contradictòries.

Antoni Ferret (per la selecció dels textos, les notes i el comentari). Octubre de 2019.

IMMACULADA CONCEPCIÓ

   Pura com ploma d'àngel és la neu

qui resplandeix al sol, mai trepitjada;

però més pura sou als ulls de Déu,

oh Immaculada!

Net és el cel si pel claríssim blau

ni una boirina volandera sura;

però més neta excelsitud mostrau

oh tota pura!

Lliri entre espines a l'ermàs aspriu

amb son aroma els viadors encanta;

talment entre les verges Vós floriu,

oh tota santa!

D'Adam nasquéreu en el tronc danyat,

única flor del Paradís novella,

tal que en Vós Fruit diví n'ha germinat,

oh tota bella!

Filla, prodigi august del Creador;

Mare, ideal del Déu-Sabiduria;

Esposa, encant de l'Esperit d'Amor,

sou, oh Maria!

Per Reina dominau tot l'univers

amb dolça majestat consoladora,

només terrible a l'esperit pervers,

oh vencedora!

Si l'excelsa milícia angelical

Reina vos diu i servitud vos mostra,

de la família sou del trist mortal,

oh Mare nostra!

I bé que ho sou: en tanta excelsitud

nostres misèries no mirau esquiva,

Vós qui, sens culpa, el plor heu conegut,

oh compassiva!

Doncs en la vall de llàgrimes i mort

a Vós cridam els desterrats fills d'Eva,

que heretàrem la culpa i la dissort

d'Adam i seva;

a Vós, única exempta d'aquell mal,

qui, honor de nostra sang purificada,

l'altiva testa del dragó infernal

heu trepitjada.

Mirau com de nou brinda la serpent 

fruit seductor a l'arbre de la ciència;

salvau-ne, doncs, la pertorbada gent,

mar de clemència!

Salvau els que, entre culpes i perills,

a vostres ares humilment s'acosten,

i els que en defugen: que també són fills

qui tant vos costen.

I, entre la pompa del solemne jorn

amb què avui vostra glòria hem celebrada,

senyau al poble de tot bé el retorn,

oh Immaculada!

Miquel Costa i Llobera

ELS MISSSATGES SUBJACENTS EN ELS RELATS MÍTICS DE LAN INFÀNCIA

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 1,26-38) festivitat de la Immaculada Concepció, escrit per Fray Marcos.http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

En aquet comentari a l’evangeli de la Immaculada Concepció, l’autor fa notar la diferència entre Inmaculada Concepció i Concepció virginal de Maria.

«Inmaculada» fa referència al moment en que Maria fou concebuda, sense rastre de pecat, i tampoc no va pecar mai.

En canvi la «virginitat» fa referència a la concepció de Jesús, per obra de l’Esperit Sant.

Aquesta doctrina de la Inmaculada és un dogma de fe, proclamat per Píius IX el 1854.

És per tant, una festa instaurada per l’Església, sense que els evangelis ni els pares de l’Església haguessin pogut parlat mai de María immaculada, perquè encara no existia el concepte de pecat original, establert i desenvolupat per st Agustí, que va viure entre els segles IV i V.

Fou aleshores, quan es va determinar que tothom naixia amb un pecat atribuït als primers pares, que es va començar a pensar que la mare de Jesús havia de ser una excepció. El poble va fer seva aquesta associació d’idees i al segle VII ja en celebrava popularment la festa de la Immaculada Concepció.

No obstant, molts teòlegs al llarg de la història, han qüestionat el raonament del pecat original. Entre ells, figures tant festacades com: sant Bernard, sant Albert Magne, sant Bonaventura, sant Tomás d’Aquino, etc. sense que a cap d’ells se’ls pugui haver titllat d’antiimarianistes. Per això sant Bernard, el sant més devot de Maria, va dir el 1140: «Aquesta invocació (Immaculada), és ignorada per l’Església, no aprovada per la raó i desconeguda per la tradició antiga».

Avui, aquelles idees: d’un Déu que ho pot tot (i per tant podia saltar-se les lleis de la biologia), de la salvació i del pecat original (que no es contempla en el Gènesi),  han canviat molt. Sobretot la d’Adam i Eva que la ciència ens ha demostrat que no van poder existir.

El pecat, incloent-hi l’original, no és cap virus o bactèria que vagi d’aquí, d’allà. El primer que hem de dir, és que el pecat neix quan es té capacitat de coneixement i per tant de decidir. I, doncs que el coneixement és sempre limitat, la capacitat de decidir basada en el coneixement ens pot induir a fel el mal creient que fem el bé. Si no tinguéssim aquesta limitació, que tots heretem, seriem perfectes, seriem com Déu. Per tant, el concepte de pecat, no és perque ofenguem a Déu, sinó perquè ens fem mal a nosaltres mateixos, i als altres.  

El dogma marià que avui celebrem ens ha de fer reconèixer Maria com un ser extraordinari i la grandesa del seu lliurament a la voluntat de Déu. Només així podem tenir-la com exemple i seguir la seva trajectòria, descobrint i vivint el que ella va descobrir i viure. Altrament seguiriem pensant que ella va fer el que va fer perquè fou priviligiada, i per tant tot intent de imitar-la fora en va.   

En les lectures d’avui destaca el contrast entre la actitud de David, que després de fer-se un palau es va recordar de Déu i va  decidir construir-li un temple, com un favor. La humiltat de Maria veu la gratuitat del favor que li fa i això facilita l’apropament a Déu. La sopèrbia de David, l’allunya d’Ell.

Lluc construeix el relat de l’encarnació de Jesús lluny dels centres de poder: l’anunci té lloc en una casa senzilla d’un poblet desconegut, i una «verge» completament anònima de protagonista.

La intencionalitat del relat, construït amb materials propis de l’AT, ens ve a dir, que: la intervenció divina en Jesús trenca amb el passat i esdevindrà una autèntica novetat. Lluny del temple i dels ambients oficials.

Selecció i redacció: Salvador Sol