MEDITACIÓN-CONTEMPLACIÓN (Mt 4,12-23)

Por: Fray Marcos

 

¿Arrepentirse o rectificar?

Es muy difícil entrar en la dinámica de conversión

sin caer en el sentimiento de culpabilidad.

Pero la culpabilidad nos hunde en la miseria

y nos hace entrar en una falta de autoestima nefasta.

.......................

 

El punto de partida de mi proceso espiritual es una toma de conciencia:

soy un diamante, pero en bruto y lleno de impurezas adheridas.

Tal como me encuentro, estoy impresentable.

Pero el valor absoluto ya está ahí, aunque escondido, camuflado.

........................

 

Mi tarea es quitar impurezas, tallar, pulir; pero nada que añadir.

Está ya todo ahí, porque está Dios el Absoluto.

Si eres capaz de eliminar lo que no es Dios,

aparecerá lo divino en todo su esplendor.

Eso eres tú.

LA LIBERACIÓN DE JESÚS*

 Algunes idees extretes del comentari a l’evangeli (Jn 1,29-34) escrit per: Fraya Marcos – Fe adulta

 

La litúrgia d’avui ens manté en l’ambient del baptisme de Jesús. L’evangeli destaca el testimoni de Joan sobre Jesús, per deixar clar qui dels dos és el messies. L’evangelista ens presenta un Baptista totalment integrat en el pla de salvació de Déu. Ell és el precursor d’aquell que ha de venir, és a dir: prepara el camí al verdader  Mesíes.

Joan Baptiste és el primer testimoni de Jesús confessant que és: l’anyell de Déu, preexistent, portador de l’Esperit, Fill de Déu.

Aquí l’evangelista posa en boca del Batista l’experiència pasqual de setanta anys d’evolució cristològica de la seva comunitat.

Les dues idees bàsiques que enstransmet aquest relat, són: «Anyell de Déu» i «pecat del món».

«Anyell de Déu», aquí no té un sentit apocalíptic. No es tracte d’un anyell victoriós que aniquila-larà definitivament el mal. Un anyell que derrota a la bèstia.

Tampoc hem d’entendre que es tracta de l’anyell Servent sofrent d’Isaïes, expiatòri, que paga un rescat per nosaltres.

En aquest text la metàfora de l’anyell s’ha d’interpretar en termes d’anyell pasqual, que pel judaisme era el signe de l’alliberament d’Egipte. Un anyell, que en record de l’alliberament de l’esclavitud se’l matava per menjar i celebrar aquell esdeveniment tant important en tota la historia d’Israel: l’Èxode. L’evangelista ens diu que, per Crist, estem alliberats de toda opresió.

«...que treu el pecat del món». És una frase que manifesta una cristologia molt elaborada. De cap manera la podia pronunciar Joan Baptista. Però per a nosaltres és una frase molt interessant, perquè ens pot dur al descobriment  d’allò que els primers cristians pensaven de Jesús com a salvador.

Hem d’entendre que el concepte de pecat en l’AT no era el mateix que en el NT. Els profetes arremetien contra el pecat dels dirigents, que oblidant-se de l’Aliança s’erigien en senyors que oprimien impunement al poble i l’obligaven a servir-los a ells en comptes  de servir a Déu. Els poderosos pecaven i en feien responsables a tot el poble. Ni en l’AT ni en el NT s’havia desenvolupat el concepte de pecat  individual com ho fem nosaltres. Avui estem en l’altre extrem del pèndol; no tenim consciència de pecat, mantenint com mantenim una injustícia colectiva que clama al cel.

Fixem-nos que en aquest text, «pecat», està escrit en singular. No fa referència, per tant, als «pecats» individuals, tal com ho entenem avui. En l’evangeli de Joan, «pecat del món» té un significat molt precís. Es tracte de l’opressió que les forces del mal causen al ser humà. És allò que impedeix a l’home desenvolupar-se com a persona. Es tracte de la injustícia, la humiliació, l’esclavitud en el doble sentit moral i físic. Tots els altres pecats es redueixen a aquest.

 *.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/390-juan.

Veure comentari a l’evangeli de Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

EL VERDADERO NACIMIENTO DE JESÚS*

 

Algunes idees extretes del comentari a l’evangeli (Mt 3,11-17) escrit per: Fraya Marcos – Fe adulta

 

El baptisme en el Jordà, per Joan el Baptista, és el primer fet important de la vida pública de Jesús.

És la primera dada de la vida de Jesús que els especialistes consideren altament probable de que sigui una història verdadera.

No hi ha dubta de que Jesús, com a ésser humà, va haver d’aprofitar totes les circumstàncies de la seva vida per madurar.

Els primers cristians van intentar comprendre que les obres i miracles, i tota la vida de Jesús, tenien com a motor l’Esperit que va rebra en el baptisme.

-       Ja Isaïes va parlar del que els primers Cristians van entendre que es referia a Crist: « He posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions.» (Is 42.1)

-       I Pere, al Fets dels apòstols, resumeix la vida de Jesús amb aquestes paraules: «Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell» (Ac 10,38)

La presència salvadora de Déu a la història sempre s’ha fet a través de l’Esperit, actuant des de dins de l’ésser sense violentar-lo.

El baptisme de Jesús ve relacionat amb les temptacions. Una elaboració teològica dels primers temps per significar l’extraordinària importància que es donaven a les experiències que fonamentaven la vida de Jesús.

Potser Jesús va ser deixeble de Joan, atret per la seva doctrina i que després del baptisme, des de la seva pròpia experiència interior («mentre pregava», evangeli de Lluc), transcendís el missatge de Joan i comencés a predicar el seu propi missatge, superant la idea que del messies i de Déu tenia el Baptista.    

Les referències que Mateu fa de l’AT, semblen voler indicar que la figura de Jesús es constitueix a partir de l’acceptació del baptisme de Joan i el que ell predica, com a preparació del canvi radical que experimenta: «Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. I una veu digué des del cel: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut.» (Mt 3,16-17) I a partir d’aquí, comença la seva vida pública per a predicar el Regne de Déu.

Déu ens arriba sempre des de dins. Les nostres normes i rituals no tenen res a veure amb el que va viure i predicà Jesús. El centre del seu missatge, consisteix en invitar-nos a tots els homes i dones a tenir la mateixa experiència de Déu que ell va tenir. Després d’aquesta experiència de Déu, Jesús veu amb tota claredat que aquesta és la meta de tot ésser humà, i pot dir a Nicodem: «s’ha de tornar a néixer». Perquè ell ja havia nascut de l’aigua i de l’Esperit.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo. html

Veure evangeli i comentaris: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

VER EL MISTERIO*

 Algunes idees extretes del comentari a l’evangeli (Lc 2,16-21) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

 

L’evangeli d’avui presenta tres maneres de llegir-lo:

-       La consciència mítica va presentar aquest relat com una història de deus vinguts de fora.

-       La lectura literalista el va convertir en una "anècdota" pastoril.

-       La repetició, cada any de Nadal, n’ha fet una rutina costumista.

Per sortir dels tòpics, cal aprofundir en el relat i veure que a més d’uns pastors, un pessebre i un recent nascut amb els seus pares, hi ha una dona que "guarda" un secret, de glòria i lloança a Déu... L’escena no pretén explicar-nos un fet històric, sinó introduir-nos, senzillament, en un Silenci d’admiració i agraïment, i reconèixer el Misteri d’una Presència que va més enllà del temps i no té límit.

La nostra ment dualista, “veu” en Jesús un Déu separat que s’encarna en un home separat. No comprèn el Misteri d’Unitat que significa allò que en diem “encarnació”. Una encarnació que no és altre cosa que la proclamació de que la Divinitat travessa per tot allò que s’expressa i es manifesta.

La tradició cristiana, reconeix que en Jesús es revela aquesta unitat. Veient-ho així, sabem que els pastors, el pessebre, el recén nascut... representen tota la realitat.

Reconeguda aquesta realitat només ens queda l’actitud de Maria: acollir totes les coses, "guardar-les", "meditant-les en el cor". Anar més enllà dels conceptes i de les paraules, per endinsar-nos en el No-saber i, d’aquesta manera, descansar –-admirats, esglaiats, agraïts, agermanats-- en el Misteri i acceptar, com diu la Saviesa, que en formem part.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas