L'ANORMALITAT D’UN PAPA NORMAL

Hem de convenir que no estem acostumats a un papa sense la «majestat hieràtica» d’un Pius XII, i la distància que el separava dels que se li volien apropar. En algun lloc s’ha escrit que s’havien de fer tres genuflexions abans de poder-li besar l’anell. Els altres papes que hem conegut, potser amb l’excepció de Joan XXIII tampoc ho posaven fàcil. Uns pel que representava tradicionalment la seva figura (Joan Pau II, a més, per qüestions de seguretat) encara que volien aparentar el contrari. Amb el papa Francesc hem descobert la verdadera dimensió humana de l’home tocat per Déu. «No es que Francisco se baje de su seriedad –diu el cardenal Maradiaga-: es que nos trata como de su familia [...] Toma la merienda conversando con nosotros». 

El cardenal Oscar Andrés Rodriguez Maradiaga, arquebisba de Tegucigalpa (Honduras) és un dels cardenals que el papa va escollir per a que formés part del grup de nou cardenals (G-9) que cada dos mesos es reuneixen amb el papa en qualitat d’assessors. És, per tant, persona propera, i confessa: «que li agrada treballar amb el papa» per analitzar la situació del món, en el seu cas, centrat a Llatinoamèrica on la realitat de l’Església catòlica és molt diferent de la tenim a Europa. Allà, per exemple, els pes de la família s’expressa en forma de clan i aquesta manera de fer comunitat de família s’adapta molt bé a la formació de comunitats més amples que comparteixen angoixes i esperances. 

Aquesta proximitat humana és la que el papa argentí ha fet entrar al Vaticà i ha tingut ocasió de practicar en la seva recent visita per sud-amèrica: proximitat, abraçades, petons... Quan algú li va preguntar: ¿Santidad le esperamos en México? El papa sense pensar-s’ho dues vegades li contesta: ¿Con tequila o sin tequila?. Sembla una anècdota trivial, però no ho és, denota que el papa no està tens en el seu paper de bisbe de bisbes, i té l’espontaneïtat de l’home normal que no té por de fer el ridícul, com li passaria a un monsenyor de Roma. Només és qüestió de sentir-se un món més en aquest món, a qui Déu 8o l’Església) li ha confiat la missió que Jesús li donà a Pere: «Pastura les meves ovelles» (Jn 21,16) I això no es pot fer des d’una cadira gestatòria o un papamòbil blindat, sinó trencant el protocol de seguretat y saludant a la gent amb, amb cara riallera i deixant anar algun acudit. 

Però no ens enganyem, Maradiaga també ens dóna a conèixer la cara íntima, privada del papa, la seva religiositat. «Es lleva a dos quarts de cinc del matí, i després de la seva neteja personal, fa oració fins a les set es prepara per la celebració eucaristia. Després d’esmorzar en el menjador de la residència de santa Marta, comença la seva jornada de treball. A les set de la nit torna al seu recolliment en oració i meditació, com feia Jesús quan apartant-se dels apòstols es retirava a pregar». Els que viuen a la residència comenten que se’l poden trobar per l’ascensor o els passadissos de la manera més natural. «És una persona –diu Maradiaga- que viu submergida en Déu i consegüentment, no se li veu que perdi la pau interior malgrat els enormes problemes que afronta l’Església». 

Ara, amb el Jubileu de la Misericòrdia, el papa Francesc vol que l’Església deixi de condemnar: «Qui soc jo –va dir en certa ocasió- per condemnar». L’Església ha d’assumir la cultura del perdó i retornar al seu sí a tots aquells que per una malentesa doctrina de la fe, han estat apartats de les càtedres de teologia i religió, se’ls ha retirat la llicència per exercir el ministeri sacerdotal, i se’ls ha prohibit la participació als sagraments per les seves tendències sexuals o perquè han trencat el matrimoni i viuen en parella. La misericòrdia –diu el diccionari del Institut d’Estudis Catalans- és: «És una profunda pietat o comprensió que empeny a perdonar, a socórrer». 

L’exemple de normalitat en que el papa viu la seva acció missionera ens ha de duu a descobrir la manera de ser cristià, no pas per imitar-lo a ell sinó pel seguiment que ell fa de Jesús, aquell galileu que ens va ensenyar a viure i morir seguint la voluntat de Déu. L’Església, els cristians, ho hauriem de tenir en compte!.

Salvador Sol, (Font principal: Luís M.Modino, entrevista al cardenal Marediaga, 23/02/16, Religió digital)     

EL COMPROMÍS TEMPORAL

Sentir-se Involucrat en allò que pot reportar un benefici per altres persones, per la societat, no és només una actitud cristiana sinó que és, també, una condició obligada a tot ésser humà, pel sol fet de ser-ho. Potser no està de moda ser solidari! Potser tendim més a l’hedonisme, procurant cobrir les necessitats materials i espirituals d’un mateix, amb un comportament ètic, però fugint del compromís de col·laborar en la construcció d’un món millor.

Els cristians hem de tenir clara aquesta missió d’ajudar l’«altre». Mateu ens narra que en el Judici final «el Fill de l’home» destriarà la gent i dirà als qui han col·locat a la seva dreta: «Veniu, beneits del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món». (Mt 25,34) Qui seran aquests agraciats? Els qui van tenir misericòrdia dels seus conciutadans necessitats! En el Regne del cel es premiarà, fins i tot, l’haver donat un got d’aigua o acollit un foraster... «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquest germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25, 40)

Però no hi ha dubte que avui es viu una religiositat laxa. Sobretot al primer món s’han abandonat, en bona mesura, les exigències de l’Evangeli, per buscar en altres religions formes místiques i pietoses que ens atrauen pel seu misteri o exotisme, com són les que ens venen de l’Orient, més orientades al benestar individual, negligint –o no exigint- cap tipus de compromís humanitari.

És el cas d’aquest corrent religiós de la New Age, que agafa diferents elements, fins i tot esotèrics, de religions diverses, passant de puntetes sobre els conflictes aliens. Pel seu conformisme en acceptar el moment present sense cap voluntat d’incidir en la història, aquest tipus de «religiositat a la carta», l’antropòleg i teòleg Xavier Melloni li fa aquesta interpel·lació: «Davant l’exaltació d’un voluntarisme ètic i la tensió de projeccions i projectes cap al futur, la New Age fa l’elogi del moment present i afavoreix la reconciliació amb l’entorn immediat». Però: «Des del profetisme bíblic i evangèlic s’adverteix el perill d’eludir el conflicte i la confrontació i de donar peu a una espiritualitat intimista que eviti el caràcter de denúncia del compromís politicosocial» (X.Melloni, Vers un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, p.154). També Francesc Torralba, filòsof i teòleg dedica una crítica a aquest tipus d’espiritualitat acomodatícia: «L’espiritualitat que cerca l’ataràxia i l’oblit del món no encaixa amb la dinàmica alliberadora de la fe cristiana que cerca transformar el món a la llum de l’Evangeli» (F.Torralba, Dialogal, nº 56)

L’espiritualitat no pot ser aliena a l’actitud messiànica de transformació de la realitat, que no té com a principi la justícia i l’amor.

Des del temps de la Il·lustració en que es va qüestionar seriosament la religiositat, s’ha anat descobrint i apreciant els valors humans que van ser nord de les primeres comunitats cristianes. Cal tenir present, com diu José María Castillo, que «el Déu cristià és un Déu encarnat, i per tant un Déu humanitzat» (J.M. Castillo, Teología sin censura). Els experts, que ens alerten del retorn a un temps en que la fe era una qüestió privada, sense incidència en el món real ni estar lligada a cap cànon eclesial -és allò de: crec en Déu però no en l’Església-, a la vegada reconeixen aquesta major consciència social en el voluntarisme dels qui creuen que cal fer alguna cosa per tal de mitigar les desigualtats injustes i s’agrupen en ONG’s i moviments ciutadans amb voluntat de dur ñ’ajud allà on les administracions no arriben.

En aquest sentit, cal posar al costat de tota aquesta gent solidària, al papa Francesc, que ha decretat el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia. Perquè, com ell mateix ha escrit: «Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona que mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida».  

Salvador Sol

L’IMMANENT PRIORITARI AL TRANSCENDENT

Fes la teva tasca a la vida, perquè l’acció és superior a la inacció. (Bhagavad Gita 3,8). La nostra cultura occidental ens projecta al futur i al progrés i això fa que sovint oblidem que ens cal viure el dia a dia, el moment present, que és irrepetible. Aspirant a un demà, que somiem millor; ens situem, esperançats, en un futurible que ens ajudi a superar la realitat, potser adversa, de l’ara i aquí.  

Però el demà no existeix!. No sabem si hi haurà un demà!. «D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res». (Mc 13,32)

Diu X. Melloni, que «el mite o ideologia del progrés és el resultat de la secularització de l’espera messiànica». (Vers un temps de síntesi, Fragmenta, p.81). En el moment àlgid de la història de la salvació Jesús instaura el Regne de Déu. Així ho expressaven alguns dels seus coetanis: «Beneit el Regne que arriba, el del nostre pare David! Hosanna a dalt del cel» (Mc 11,10) Jesús posa les bases del Regne, que per voluntat del Pare, cal que els seus seguidors anem construint pas a pas. Déu no ens demana que fem plans de futur, sinó que tinguem fe en ell, i per ell, practiquem el que alguns teòlegs han resumit com el «sagrament del germà». Això és el que fan persones tant properes (que coneixem) com la Victòria Molins (Viki), el pare Manel, la Lucía Caram i l’ermitana Montserrat Domènec, que: «quan truquen –diu- deixo son, meditació o oració, i obro la porta [...] Les persones són el mes important»; sense que li importi ni el dia ni l’hora. Després d’uns segles de pietisme molts cristians han descobert el vertader sentit de la paràbola del bon samarità. El Regne es construeix actuant a favor de la gent necessitada.

Les obres van justificar Abel: «Les seves obres (de Cain) eren dolentes i les del seu germà eren bones». (1 Jn 3,12). Això dóna sentit a la metàfora: «Pels seus fruits els coneixereu». (Mt 7,20) Tant és així, que quan els jueus l’acusen de blasfem i el volen apedregar Jesús els emplaça a verificar els fets; «Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu, però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare» (Jn 10,37-38). Les seves obres validen el seu messianisme. «Si jo trec els dimonis pel poder de l’Esperit de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu». (Mt 12,28)

En Jesús es fa visible el Regne de Déu però es tracte d’un present que: ja és ara, però no encara. El seu caràcter és escatològic. Amb l'ajud de l'Esperit es va construint. Ho demanem en resar el Parenostre, que vingui a nosaltres aquest Regne, perquè, com s'ha dit; ja és aquí, però encara no!.  

L’anunci del Regne és l’anunci de la bona nova de la salvació (transcendència) i de la vida present  (immanència). De bell antuvi, l'acció de Jesús presenta aquests resultats: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden curats, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Lc 7,22). Jesús presenta una realitat, un tast del què ha de ser la implantació del Regne de Déu a la terra. Un regne de vida per a tothom. Així ho expressa Jesús fent l’analogia entre el pastor i les seves ovelles: «Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància». (Jn 10,10). La «Vida eterna» que dóna Jesús, «no és només la vida del més enllà -diu el papa Francesc-, sinó que es la vida plena, realitzada, sense límits». (Àngelus, 11 d’octubre 2015)

Així doncs, treballar pel Regne és fer la voluntat del Pare. La vida dels cristians està estretament relacionada amb el present, en el moment històric de la nostra existència, en allò que succeeix al nostre entorn. Viure l’avui és implicar-se amb tot allò que succeeix, que ens succeeix, i reclama de nosaltres una determinada actuació en la mesura de les nostres possibilitats. Recordem aquestes dues dites. Una del refranyer castellà: «A Dios rogando y com el mazo dando». I un altre, atribuït a Teresa de Jesús: «Dios está entre los pucheros». El Regne del cel comença  aquí a la terra.

Salvador Sol