MOGUDA A LES SEUS EPISCOPALS ESPANYOLES.

Tot el que comença acaba. També el poder eclesiàstic. Sabem per les notícies de la premsa que el papa Francesc acceptarà la renúncia que va presentar, en complir setanta-cinc anys (ara en té setanta-set) Antonio María Rouco Varela, el cardenal més influent de l’episcopat espanyol, de les últimes dècades. La seva substitució a la seu apostòlica de Madrid, pot esdevenir complicada per un papa que vol renovar i regenerar l’Església, dels tics conservadors i prepotents dels actuals bisbes en general i d’una manera particular a casa nostra. També es troba en la mateixa situació la seu de Barcelona amb el cardenal – arquebisbe Martínez Sistach.

 

El cardenal Rouco Varela -i el cardenal Carles, no ho oblidem- han fet mans i mànigues per a influir en l’elecció de clergues, distingits pel seu conservadorisme, per ser promoguts a bisbes i anar-los col·locant a les diòcesis que anaven quedant vacants. Així ens trobem que avui, l’església espanyola ha quedat en mans d’uns bisbes d’absoluta fidelitat al president de la Conferència Episcopal Española (CEE) i allunyats –distants- de la realitat social en la que viu la gent del país. Tancats en el seu món endogen, sense incidència real en els costums i formes de vida d’una societat que evoluciona; sense capacitat –ni voluntat- d’inculturació del Missatge, com ho van fer: Pau de Tars obrint-se als gentils, Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino assimilant les filosofies més humanistes del seu temps (Plató i Aristòtil). També ho va fer Francesc d’ Assis fent-se pobre entre els pobres. «Què seria avui el cristianisme sense el profund sincretisme que va brotar de les seves arrels religioses hebraiques, gregues, romanes i germàniques?» (R. Panikkar, El diàleg indispensable, Ed.62, pàg.25). La no inculturació del Missatge als «signes del temps», i l’allunyament dels nostres bisbes a la realitat social, es tradueix en: esglésies buides, manca de sacerdots i gent desinteressada per les causes del Regne.. 

 

El Papa actual vol un canvi però el personal que li ha de fer costat a la Cúria i a les seus episcopals (sobretot a les espanyoles) és reaccionari. Ell, no obstant, té la força de l’Esperit, que està al seu favor, i uns cristians de base disposats a seguir-lo, conscients que el Concili Vaticà II va fer un important primer pas, però que s’aigualí ràpidament, amb Joan Pau II.

 

Bergoglio té carisma, és un home de Déu, que sintonitza amb l’Evangeli i és conscient del divorci entre la jerarquia catòlica i el món de la pobresa i dels avenços científics. La seva visió és la d’una Església pobre entre els pobres i pels pobres; treballant per aconseguir el benestar de tota la gent. D’aquí la denúncia de la falta d’humanitat contra aquells països que imposen lleis que discriminen els immigrants, i contra el capitalisme de mercat. El papa està fent de profeta, denunciant les injustícies polítiques i empresarials que fan que els rics ho siguin cada ves, mentre els pobres són cada vegada més pobres.

 

No hem sentit una denúncia semblant de part de la jerarquia catòlica espanyola. Ara que estan reunits aprofitaran l’ocasió per fer-ho? En comptes d’això, el què veiem, és una proclama aferrissada per la unitat de la nació (Rouco dixit), un llibre en el que s’indica que les dones han de ser submises (bisbe de Granada) i una tendència creixent a tornar a diferenciar-se (vestit negra i collet blanc) del clergat jove, i ornamentacions exuberants i litúrgies carregades de simbolismes que ningú entén. Pot ser que no hagin llegit –o no hagin entès- el cap- 23 de Mateu? Potser creuen que no va per ells?

 

El Papa que dóna exemple d’austeritat, vivint en una residència, barrejant-se amb els altres residents, va amb un cotxe utilitari conduit per ell mateix, dina amb la gent del poble no pas amb les autoritats... en trobarà un, d’entre els nostres bisbe, de tarannà homologable al seu, per a les seus de Madrid i Barcelona? Serà com buscar una agulla en un paller!; si els troba serà un miracle.   

salvador Sol 

BEATIFICACIONS PER LA DISCÒRDIA

El proppassat 13 d’octubre es va celebrar a Tarragona l'acte de beatificació de 522 persones, totes del bàndol dels vencedors de la Guerra Civil Espanyola i del nacionalcatolicisme franquista. Un acte que, un cop més, haurà servit per a confondre religió i política, i intentar mantenir la divisió social entre vencedors i vençuts. Que la cerimònia de beatificació s’hagi fet a Tarragona, no és casual, car algú ha volgut deshonrar la figura del llavors arquebisbe d'aquesta diòcesi, cardenal Vidal i Barraquer, que en un gest lúcid i valent es va negar a signar la Pastoral Col·lectiva dels bisbes espanyols de juliol de 1937 a favor del cop d’Estat de Franco, cosa que li va ocasionar la persecució i l'exili.

En aquestes condicions, i en el context del debat sobre la recuperació de la Memòria Històrica, la jerarquia espanyola, amb la seva coneguda praxi integrista, ha col·locat en un espai de fàcil crítica a tota l’Església catòlica, al haver fet una instrumentalització partidista dels morts. Els ara beatificats mai haurien pogut imaginar-se que, setanta-cinc anys després, el sector més recalcitrant de la societat espanyola pretengués treure profit polític de l’aixecament militar feixista. Certament la jerarquia addueix que cap persona pot ser portada als altars si en la causa del seu assassinat s’hi barregen motivacions no estrictament de fe. Però oblidar els milers de laics i eclesiàstics assassinats pel franquisme per motius de fidelitat al poble i -sovint també de fe- és una injustícia que impossibilita la reconciliació, especialment perquè la jerarquia espanyola encara no ha demanat perdó per la seva vergonyant benedicció i implicació, primer  en el cop d’Estat i, després en els 40 anys de dictadura.  

Vull suposar que aquesta massiva beatificació és, encarà, una herència (una més) del pontificat de Ratzinger i una victòria de l’episcopat espanyol i del cardenal Rouco Varela en particular, o el què és el mateix, l’existència de greus contradiccions entre l’Evangeli i el Vaticà, la qual cosa deu haver comportat, a ben segur, un greu contratemps en els esforços del papa jesuïta Francesc per evangelitzar l’Església i apropar-la al missatge de Jesús de Natzaret, que tants motius d’esperança dóna als pobres i marginats de la societat d’avui, cinquanta anys després de la mort del bon papa Roncalli.

L’església dels pobres que preconitza el papa Bergoglio, la de la teologia de l’alliberament, que fou aniquilada conjuntament amb la doctrina del Concili Vaticà II, pels papes Wojtyla i Ratzinger, ha de perseguir alliberar-se de qualsevol instrument de poder que la pugui allunyar del que predicava Jesús per terres galilees. És evident que l’Estat del Vaticà, les seves estructures que recorden la Roma dels emperadors, l’extravagant i luxososa Cúria amb la pompositat desfasada dels seus cardenals, han de ser desmantellats per obsolets i impropis de l’Església; també ha de ser un objectiu prioritari del papa, que l’home i la dona siguin equiparats en dignitat, responsabilitats i carismes. L’Església ha de posar fi, a la gravíssima discriminació que per raó de gènere, ha practicat tota la vida.

L'Església, per tant, ha d'exercir fonamentalment, la funció de portadora de la pau i la concòrdia, conseqüentment, no s'ha de relacionar amb el món en funció d'ella mateixa sinó en funció de la construcció del Regne de Déu, això és, en funció de la justícia i de la veritat. En cas contrari, si s'allunya i es confronta amb el món, per molt dret que tingui a reconèixer el mèrit dels seus, corre el risc d'esdevenir sectària. I ja que com a Església aspira a manifestar socialment el missatge de Jesús, no hauria d'oblidar mai d'encarnar en sí mateixa aquest desig de Jesús recollit en l'evangeli sobre la unió dels seus seguidors: "Que siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que m'has donat. He vetllat per ells i no se n’ha perdut ni un sol. "(Jn 17,11-12).

 

Jaume Rocabert i Cabruja

Girona, 1 d’octubre del 2013                                    

 

 

UN NO CREIENT ENTREVISTA AL PAPA

Ja sé que vaig amb una mica de retard, però acabo de llegir l’entrevista que Eugenio Scalfari (periodista italià de 89 anys) va fer al papa Francesc el passat 1 d’octubre. N’hem seleccionat alguns paràgrafs.

 

L’entrevista comença amb unes declaracions sorprenents: «El mal més greu que afecta al món aquests anys –diu el papa- són l’atur juvenil i la soledat dels vells». I un pot preguntar-se: aquests problemes afecten l’Església? Doncs sí, perquè afecten a dos elements essencials de la vida: «el treball i l’esperança» en els primers i «atenció i companyia» en els segons. L’Església –pensa el papa- «ha d’enfrontar-se a aquests problemes de manera urgent».     

El papa expressa que «el capitalisme salvatge no fa sinó tornar més forts els forts, més dèbils els dèbils i més exclosos els exclosos». L'entrevistador pregunta si aquesta situació no són els polítics qui l'haurien de resoldre. La resposta és: «L’Estat hauria d’intervenir directament per a corregir les desigualtats més intolerables», però l’Església no pot restar indiferent al problema, i ha de vetllar «tant pel cos com per l’ànima» de totes les persones.
 

Parlant de la llibertat de consciència, el papa diu: «Tothom té una idea del Bé i del Mal i ha d’elegir seguir el Bé i combatre el Mal tal i com ell el concep. Amb això ni hauria prou per a canviar el món». L’Església ho està fent?. «Sí, -respon el papa- les nostres missions tenen aquests objectius: individualitzar les necessitats materials i immaterials de les persones i tractar de satisfer-les com puguem». I, interpel·la a l’entrevistador: «vostè sap que és l’àgape?. És l’amor pels altres, com va predicar el Senyor. Això no és proselitisme, és amor. Amor al pròxim, llevat que serveix al bé comú».

El papa és valent i no es talla: «Els caps de l’Església sovint han estat narcisistes, afalagats i exaltats pels seus cortesans... La cort és la lepra del papat». Es refereix a la cúria?. «No, a la cúria pot haver-hi cortesans». La seva raó de ser és la de «gestionar els serveis de la Santa Seu. Però té un defecte: és vaticano-cèntrica».

«Vostè pel que he entès –pregunta el papa-, no és creient però no és anticlerical. Són dues coses molt diferents». Soc anticlerical –diu el periodista- quan em topo amb un clerical. El papa contesta: «A mi em passa el mateix»

L’entrevista entra en un joc de preguntes curtes i respostes ràpides.- Vostè se sent tocat per la gràcia?. «Això no ho pot saber ningú. La gràcia no forma part de la consciència, és la quantitat de llum que tenim en l’ànima, no de saviesa o de raó. També vostè, sense el seu coneixement, pot ser tocat per la gràcia». Sense fe, sense creure?, pregunta el periodista. La resposta és: «La gràcia està relacionada amb l’ànima». Però jo no crec en l’ànima!. «No hi creu però la té».

Santedat, s’ha dit que vostè no té intenció de convertir-me i crec quer no ho aconseguiria. «Això no se sap, -contesta el papa- però no és la meva intenció».

L’entrevista segueix amb preguntes i respostes interessants, però jo ho deixo aquí, fent meves les paraules d’Scalfari: «Si l’Església esdevé com la pensa i la vol -el papa Francesc- hi haurà un canvi d’època».

Salvador Sol