LA DIALÈCTICA PROFÈTICA EN LA BÍBLIA

Per: Antoni Ferret

L'actitud dels profetes bíblics, atenent sobretot als dos principals, Isaïes (segle VIII aC) i Jeremies (finals segle VII aC), que actuen en representació de Jahvè, té dues línies preponderants: 1) La crítica sistemàtica de l'actuació del poble d'Israel, com a oposada a les directrius divines. 2) L'amenaça d'un càstig general i popular corresponent a aquesta mala actuació. 

La crítica, sovint, però no sempre, va acompanyada de la repetició dels corresponents manaments o consells contraris, encara que, generalment, es dona per suposat que el poble ja els sap. Perquè aquesta crítica o amonestació va dirigida sempre "al poble" en general, col·lectivament. Hi ha, a vegades, una excepció, i és quan va dirigida directament als governants, o als reis, sobretot en el cas del profeta Miquees.

Les amenaces profètico-divines es justifiquen en el reiterat incompliment per part del poble en general de les normes i els manaments que Jahvè els ha fet arribar repetidament, sobretot per mitjà dels profetes, i (suposadament) a través del pacte realitzat al Sinaí, amb Moisès.

Aquestes amenaces, sobretot més prodigades per Jeremies, a part de ser de tipus més general, com a càstigs divins, es refereixen sovint a actuacions violentes que rebran la gent d'Israel o de Judà per part de països enemics, els quals destruiran el país, mataran molta gent, i s'enduran la població, captiva, a territori estranger. Desgraciadament, tal cosa horrorosa es va produir dues vegades: l'any 721aC, quan Israel del nord va ser envaït i destruït per Assíria, i l'any 587 aC, quan li va passar lo mateix a Judà per part de Babilònia. Com a nota curiosa (més aviat terrible), l'amenaça més forta de Jeremies era que moririen "per l'espasa, la fam i la pesta" (al·ludint a les conseqüències econòmiques de la guerra). Totes dues invasions van ser amb deportació de gran part de la població, però, en el  cas de Judà, tal deportació va ser reversible, perquè uns 50 anys després van poder tornar a casa i reconstruir el país.

Sovint, després d'amenaçar els israelites amb les desgràcies expressades, o bé quan aquestes s'estan produint, el profeta, en nom de Jahvè, els promet el perdó generós de Déu "després" d'haver sofert el càstig, i fins i tot el retorn joiós a la seva terra. 

No podem de cap manera oblidar que l'actuació de tots dos profetes havia de ser profundament marcada per aquestes dues desgràcies que van haver de suportar. El seu caràcter "rigorós" podia ser augmentat per lo que vivien o veien a venir.

La cosa que més sorprèn el lector al llegir tots dos profetes és que les seves crítiques gairebé sempre s'expressen de forma genèrica: fer el mal, desobeir el Senyor, actuar amb injustícia, pecar..., però sense precisar a què es refereixen. En una minoria de vegades l'acusació es concreta, i aleshores, en la major part de casos, resulta que la falta és la idolatria, adorar altres déus, cosa que era habitual en tots els països veïns. En la resta de casos (o sigui en la minoria de la minoria), es tracta de robar, estafar, pervertir la justícia amb judicis injustos, però sorprèn molt el fet que no s'esmenten casos d'homicidi. Excepte, naturalment, en temps o situacions de guerra. I també excepte la cosa horrorosa de la imitació del costum d'alguns països estrangers de sacrificar una criatura en ares d'un déu.

Quan, en molt pocs casos, s'arriba a concretar més, resulta que es tracta d'actuacions injustes comeses amb orfes, viudes o immigrants, que jo proposo, a partir d'ara, anomenar "la trilogia bíblica de la pobresa".   Similarment, quan es proposen normes de justícia a practicar, també el text es refereix preferentment a orfes, viudes i/o immigrants. Poquíssimes vegades s'hi afegeix un quant subjecte, com "obrer" o "pobre".

En canvi, al segle VI aC, durant l'exili, quan escriu l'anomenat Segon Isaïes, profeta que continua el text d'Isaïes, molt després de la mort d'aquest darrer, el panorama canvia d'una manera radical: ara no es tracta del poble que viu lliure i que comet molts pecats, sinó del poble que pateix la captivitat, encara que segur que de pecats en continuava cometent, però lo que predomina és el fet que està patint pels seus pecats anteriors. Ara l'actitud de Jahvè, a través del nou profeta, no és de crítica forta i d'amenaça, sinó una actitud amorosa, de consol, de promesa reiterada de perdó i de la seguretat de la tornada a la terra pròpia.   

UNA AUTORITAT DIFERENT

Comentari a l’evangeli d’avui (Mc 1,21-28)

Déu parla al israelites a través d’un xàfec en baixar Moisès del Sinaí, però els pro,et que si compleixen els seus manaments i escolten la veu dels profetes no tornarà a parlar-los d’aquesta manera i els alliberarà . (Dt 18,15-20) .

Els primers cristians veieren en Jesús el profeta anunciat tantes vegades i era llargament esperat pel poble d’Israel. Així comencen les lectures d’avui, i són la clau per entendre l’evangeli. Jesús parla amb una autoritat diferent de com ho feien els mestres de la Llei. (Mc 1,22)  Jesús parla amb la força creadora i l’autoritat del mateix Déu. 

El Déu que anuncia Jesús no és el de l’A.T. ELL ens diu que buscar a Déu prescindint de l’home és idolatria.

Marc ens presenta Jesús el primer dia de la seva activitat messiànica I ho fa barrejant-se amb la gent, a la sinagoga, com si volgués reconduir la religiositat dels seus i conduir-los a la interpretació correcta de la Llei.

Jesús ensenya, però Marc no ens diu res del que ensenya.

En canvi ens parla de l’alliberament d’un posseït. Jesús allibera l’home del poder del mal i de l’opressió de la Llei segons la interpretació que en fan els fariseus i els lletrats.

Marc, intencionadament, ens condueix a fer-nos aquesta pregunta: Qui és Jesús?     

La gent que s’apropa a Jesús queda meravellada de la bona nova que representa la paraula i les obres de Jesús, com dos fets inseparables, que produeixen la sorpresa de la gent.

«Ensenyava amb autoritat», ens diu l’evangelista. «exousia» és la paraula grega original del text, que s’ha de traduir en: autoritat, però també en facultat per a fer una cosa i llibertat per a fer-la d’una manera determinada. Es tracta d’una facultat que un té per sí mateix o que pot haver rebut d’un altre que li atorga.  

Però de quin tipus d’autoritat ens parla l’evangelista? És evident que es tracta d’una autoritat que no s’imposa, sinó que es manifesta en la voluntat de servei als demés. Una autoritat que només podem entendre des del Déu que és amor.

Els lletrats del temps de Jesús (i els de tots els temps)  ensenyaben allò que havien après de les Escriptures. De totes elles en tenien un coneixement perfecte, i tenien explicacions per a tot, però l'objetiu era ensenyar la Llei, no el bé de l'home.

El que realment deixava astorats als qui escoltaven a Jesús és que ell no parlava sobre la Llei con feien (i fan) els lletrats. Ell parlava de les seves vivències, des del seu coneixement i estimació de Déu i dels homes. Aquí rau la base dels conflictes que va tenir amb els rabins del seu temps (i ara tindria amb moltes de les autoritats religioses). Una visió del Déu-amor és aquella que posa l’accent en la llibertat de l’home, i no en la submissió deshumanitzada.

Jesús expulsa l’esperit impur de l’home de la sinagoga, perquè no el deixa discernir entre el bé i el mal. I el mal és una classe d’esclavitud.

Els exorcismes era una pràctica freqüent en temps de Jesús. Per tant, la sorpresa de la gent no és l’exorcisme en sí mateix, sinó en la forma. Jesús no utilitza paraules màgiques ni signes estrafolaris. Ell s’adreça, no a l’home posseït sinó al maligna que el posseeix, i li diu senzillamente: «Calla i surt d’aquest home». (Mc 1,25) Aquesta és la força de la seva paraula! (Cf. Fray Marcos. «Las vivencias se transmiten por ósmosis» - Fe adulta) 

Selecció i redacció: Salvadopr Sol      

PARAULA DE DÉU? INSPIRACIÓ DIVINA?

Per: Antoni Ferret

És una cosa absolutament habitual dir que la Bíblia "és" la paraula de Déu. I no és gens correcte, dir això. Lo correcte seria dir que "en" la Bíblia "hi ha" paraula de Déu. Hi ha paraula de Déu junt amb altres elements culturals, sobretot dos: la cultura de l'autor  (o dels autors) i la cultura de la societat en la qual cada un dels textos es va pensar i es va escriure. En qualsevol text de la Bíblia hi ha paraula de Déu i paraula d'homes (en aquest cas, no podem pas dir d'homes i de dones). Igual com el metall dins els minerals, on apareix barrejat amb terra o altres substàncies.

És i serà sempre molt difícil dilucidar què és paraula de Déu i què no ho és. Però sí que es pot dir que la paraula de Déu es troba en una proporció molt més gran en uns llibres que en uns altres (dels 70 llibres que té la Bíblia). Imaginem: un dels quatre evangelis, una carta de Pau, un text d'un profeta, un text dels Proverbis, i un text d'un llibre històric o legislatiu. M'atreveixo a dir que s'hi troben 5 proporcions diferents de contingut quantitatiu de paraula de Déu, progressivament decreixents. Diria que en un llibre històric (Jutges, Reis, Macabeus...) de paraula de Déu n'hi ha molt poca o potser gens. En un evangeli n'hi ha moltíssima, probablement tot el text o quasi tot.

Sobretot, s'hauria d'evitar sempre l'expressió "la Bíblia "és" la paraula de Déu". Perquè és faltar a la veritat, perquè és induir a confusions que ocasionalment poden ser escandaloses (hi ha frases que seria impensable que fossin paraula de Déu), perquè és, fins i tot, llevar importància a aquelles que ho són en un alt grau, si se'n generalitza tant el concepte…

I què direm de la inspiració divina dels autors bíblics? Com que es tracta de temes molt delicats, procuraré anar amb compte. Imagino que hi pot haver dos tipus d'inspiració divina: Aquella en què realment Déu "fa que l'autor (o una persona) pensi allò que Ell vol que pensi". L'anomenarem inspiració "descendent". Hi pot haver (segur que hi ha) aquella inspiració d'una persona que viu intensament "identificada" amb Déu, pel coneixement que en té (insignificant, però alguna cosa), per la manera com n'està pendent, com hi està pensant contínuament. Aquesta persona, més o menys (molta atenció a l'expressió "més o menys"), tendeix a pensar allò que Déu pensa, o bé s'hi aproxima molt. En direm inspiració "ascendent". Estic segur que la inspiració ascendent, en la pràctica, ha sigut o bé l'única, o bé la preponderant.

Igual podem dir que, com en el cas de la paraula de Déu, hi ha segur una diferència enorme, pel que fa a la inspiració divina, si n'hi ha, entre un llibre doctrinal, i un llibre històric o legal. Però més encara: el grau d'inspiració divina, descendent o (generalment) ascendent, d'un profeta que viu, pensa i predica individualment, empès pel seu ideal, que sovint critica fins i tot al rei, que a vegades el rei el fa perseguir, i el d'un escriba que viu a la cort, o prop de la cort, a sou del rei (i fins i tot en el cas que el rei sigui molt piadós!), no es poden comparar ni de lluny. Així mateix, en general, al Nou Testament hi ha, sens dubte, molta més paraula de Déu i inspiració divina que a l'Antic Testament.

I també aquí podem dir que en un evangeli, en una carta d'un apòstol, en un text d'un profeta, es troba el màxim possible d'inspiració divina, de paraula realment de Déu. I, sempre, amb la possibilitat d'errors humans.

Però és que, fins i tot, increïblement, que ningú no ho diria, en casos així es troben coses que ja no són ni errors. N'esmentaré dues de considerables.

Quan el profeta Isaïes (Isaïes, eh!, el profeta més important d'Israel), en alguns moments (comptadíssims i excepcionals), empès per un excessiu amor patriòtic al seu país, diu mal d'alguns països veïns i els amenaça (en nom de Déu!!), i diu que Déu els destruirà...

L'altre cas és que, en el passatge de Lluc 6, 20, Jesús diu: "Benaurats els pobres...". I en el passatge de Mateu 5, 3, diu: "Feliços els pobres en l'esperit...". Són dues coses molt diferents, gairebé contradictòries. Perquè si ets ric però tens "esperit de pobre", ja va. Què va dir Jesús, realment? No ho sabem, però hi ha una enorme quantitat de probabilitats que digués la primera expressió. Aleshores Mateu, que ja va arreglar l'afer del naixement a Betlem i la intervenció de l'Esperit Sant en la concepció de Jesús, en aquesta tercera ocasió "adapta" les paraules de Crist a la sensibilitat (i fins i tot a l'existència) de la gent rica.

Encara hauríem de dir, per acabar, que el text bíblic és ple d'exageracions populars, ja que això era un tret característic de la societat israeliana, en què, habitualment, es deien les coses exagerades per fer-les més expressives, situació en què la persona receptora ja no en feia cas, perquè ell o ella feien el mateix quan parlaven. Així, ni es va donar de menjar a 5.000 homes, sense comptar  dones ni criatures,  ni un s'ha d'arrencar un ull si l'escandalitza, ni s'ha de parar l'altra galta si et peguen, ni és més difícil que un ric entri al Regne que no pas que passi un camell pel forat d'una agulla (que sí que ho és, però no pas tantíssim), ni s'ha de deixar d'enterrar el pare per seguir Jesús més de pressa, ni, per més fe que tinguéssim, faríem que una morera s'arrenqués del terra i es plantés al mar, i sí que ens hem de preocupar pel que menjarem i beurem (però sense desesperar-nos-hi massa), etc. Tot això no és paraula de Déu, sinó costums populars en la manera de dir les coses.

Tinguem una valoració dels textos bíblics segons allò que són, i, sobretot, traguem-ne un bon profit.

EL MITE DEL MESSIES

Escrits sobre la Bíblia

Per: Antoni Ferret

El poble d'Israel, precedent històric del cristianisme, va viure, com hem vist en altres articles, unes vicissituds (reals i imaginàries)  molt característiques, però que podríem resumir en dues grans qüestions:

1) La seva creença de ser el "poble de Déu", escollit per Jahvè com a poble de referència. I així mateix la creença d'haver sigut ajudat per Jahvè de maneres molt extraordinàries (plagues d'Egipte, pas del Mar Roig, escenes del Sinaí, conquesta de la terra de Canaan).

2) La seva permanent inseguretat, motivada per les seves petites extensió i població i la proximitat de potències polítiques sempre disposades a envair i dominar. A més de la terrible experiència dels assiris, des del regnat de Josies, que va ser el moment culminant de la seva autodefinició com a poble, babilonis, grecs i romans s'havien anat tornant per no deixar-los viure ni lliures ni en pau.

Aquesta inseguretat, ajuntada a la creença de la seva importància, va fer néixer i créixer, entre els dirigents i pensadors jueus, la il·lusió i l'esperança que "un dia, naixeria un jueu excepcional, un gran cabdill político-militar, que els alliberaria dels seus enemics". El van anomenar Messies.

Alguns profetes, ja sigui que participessin d'aquesta fe nacional o no, van dir algunes frases, no del tot precises, que s'hi referien. Dirigents i pensadors jueus, empesos per la il·lusió i la necessitat, s'hi van agafar i les van considerar "profecies" que garantien la certesa de la vinguda del Messies. Així, en els segles anteriors al naixement de Crist, la vinguda del Messies va ser el tronc principal de la fe dels jueus.

 Algunes profecies bastant concretes són les següents:

Miquees (segle VIII aC, doncs poc abans de la reforma de Josies) va dir:

"I tu, Betlem Efrata, / ets petita per a ser comptada / entre els clans de Judà, / però de tu sortirà / el qui ha de governar Israel. / Els seus orígens venen d'antic, / venen de l'eternitat.

.........

Viuran segurs perquè ell serà gran / d'un cap a l'altre de la terra. / Ell serà la pau. / Quan Assíria ocupi el nostre país /  i s'apoderi dels nostres baluards,  / li oposarem set pastors / i vuit capitans, / que pasturaran amb l'espasa / el país d'Assíria, / el país de Nimrod / amb l'espasa desembeinada. / I ell ens alliberarà d'Assíria / quan Assíria ocupi el nostre país / i s'apoderi de les nostres fronteres."

És a dir: la persona anunciada és concebuda com un cabdill político-militar, que garantirà la pau, que vencerà Assíria (era el temps que aquesta potència atacava Israel del nord), i que és previst des de l'eternitat.  Era just allò que els jueus necessitaven. (Ara bé: aquesta profecia, en la mesura que es referia molt concretament a l'amenaça d'Assíria, va fracassar.)

Tant se val! Els dirigents jueus en van deduir i en van retenir: 1) Que Déu els anunciava un Messies esperat; 2) Que els garantiria la seguretat i la pau; 3) Que el Messies naixeria a Betlem.

Una altra profecia era d'Osees (al mateix segle VIII), i deia:

"Després d'això, els d'Israel tornaran a cercar el Senyor, el seu Déu, i el descendent de David, el seu rei."

Aquí es diu: 1) Que el Messies seria descendent de David; 2) Que seria rei.

I, finalment, una altra profecia era de Jeremies (segle VII), i deia:

"Venen dies que faré néixer / un rebrot legítim al llinatge de David. / Regnarà com a rei assenyat  /  i defensarà en el país  /  el dret i la justícia.

Ho dic jo, el Senyor. /  En el seu temps, Judà serà salvat  /  i Israel viurà segur."

Aquest text diu clarament: 1) Que el Messies naixeria de la família de David;  2)  Que regnaria com a rei; 3) Que garantiria el dret i la justícia; 4) Que els garantiria la pau.

En conjunt, les profecies asseguraven:  Que el Messies seria rei i els garantiria la pau;  Que naixeria a Betlem; Que seria descendent de David.

  

Després del naixement de Jesús, de la seva predicació, la seva mort i l'experiència personal dels apòstols de veure'l ressuscitat, els cristians van cometre l'ERROR fonamental de voler-se apropiar del mite del Messies, que era, i només podia ser, propi dels jueus. Perquè Jesús ni era, ni podia, ni volia, ser un governant, un rei, que els alliberés ni d'Assíria ni de ningú (per exemple, de Roma).

Però aquesta apropiació indeguda implicava que es complissin les profecies. I aquí hi havia problemes.

1) Havia nascut a Natzaret. No hi havia problema... Dos dels evangelistes ho van "arreglar" per fer-lo néixer a Betlem, mitjançant un viatge dels seus pares, a causa d'un edicte i d'un cens, que sembla que no van existir mai, i l'escaiença que, per casualitat, doncs, naixés a Betlem.  

2) L'altra qüestió, que descendís de David, va ser més complicada i, sobretot, molt més delicada. En principi, la cosa era claríssima: Josep, el seu pare, era descendent de la família de David! Però... sembla (dic "sembla" perquè la cosa és tan supertabú que no se'n pot ni parlar) que hi va haver un problema.

Després de la predicació, la mort i la resurrecció de Jesús, en les dècades següents, a Jerusalem, hi havia la coexistència de dues religions: la jueva i la cristiana. Cada una d'elles pretenia ser la veritable, i, en la mentalitat de l'època, això va voler dir, sobretot, que respongués a l'esperança històrica del Messies. Els cristians pretenien que Jesús era el Messies, i els jueus pretenien que el Messies encara estava per venir. Els cristians tenien un argument molt fort per "demostrar" que Jesús era el Messies: havia nascut a Betlem i de la descendència de David. (Tanmateix, la característica més important de la idea que els jueus tenien del Messies, no era ni on havia nascut, ni de qui era descendent, sinó la seva condició de rei i la seva disposició a alliberar-los dels enemics. Si calia, amb força militar. El seu enemic aleshores era Roma. Com podien els primers cristians veure encarnades en Jesús aquestes condicions, vistes la seva vida i la seva mort?)

Doncs "sembla" (això és una cosa delicadíssima, i per tant no se'n pot parlar) que els jueus, o algun jueu, o algun grup de jueus, van fer córrer una afirmació: Jesús no podia ser el Messies perquè no era descendent de David, perquè no era pas fill de Josep, ja que Maria havia tingut una relació amb un soldat romà. Això, que era, amb la total seguretat del món, una calúmnia, i que devia ser un escàndol, resulta que era, però, un gran argument dels jueus. Aleshores... doncs, no podia ser el Messies. 

(Tot això passava per haver-se volgut apropiar d'un mite que era, només, propi dels jueus.)

Atès el seu caràcter tan delicat, no sabem quina repercussió hi va haver, a Jerusalem, d'aquest debat. Però, així com dos dels evangelistes hi van donar la importància que calia, és a dir: gens ni mica, Mateu i Lluc, els mateixos de l'"adaptació" del naixement a Betlem, es devien sentir responsables d'aclarir bé la qüestió.  I ho van fer d'una manera fulminant, per sublimació: doncs ni una cosa ni l'altra: havia sigut engendrat per l'Esperit Sant. Ja no tenien gens d'importància ni Josep, ni David, ni el Messies. Era obra de Déu. I, doncs, no hi havia pas res a discutir. I així s'ha anat creient, més o menys, durant 2.000 anys.

Considero honestament que es van passar. Per resoldre un afer, diguem, de legitimitat hereditària i històrica, certament importantíssim, van recórrer, ni més ni menys, que a una solució sobrenatural. I tot per apropiar-se d'una cosa indeguda.

  

Ara, en l'escaiença d'un fet tan important per a tots els cristians com el 500 aniversari de la Reforma Protestant (sigui quin sigui el sentiment més "amagat" que resisteixi en algunes persones), acceptat per tots els creients en Jesús com a fet importantíssim, em sembla a mi que seria un bon moment per dir, tots junts:

Germanes i germans, companys i companyes:

Ni Betlem, ni l'Esperit Sant!

Creiem en Jesús com a Fill de Déu, nascut a Natzaret, de Josep i Maria.

FIAR-SE DE JESÚS

Comentari a l’evangeli d’avui (Mc 1,14-20)

«Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir». (Mc 1,18). Jesús busca seguidors que l’acompanyin en la seva obra messiànica «de salvació».    

«Després que Joan fou empresonat». Quan Joan surt de l’escena arriba el temps de Jesús. Amb aquesta precisió, «l’evangelista vol deixar clar que Jesús ve a continuar la tasca iniciada per Joan, però a la vegada, també en vol deixar clares les diferències» entre la predicació de l’un i l’altre.

Marc no pretén pas fer una narració cronològica. Si fos així entraria en contradicció amb l’evangelista Joan, que diu: que Jesús, a la regió de Judea, «batejava, al mateix temps que el Baptista». I, destaca: «Això va esdevenir abans de que Joan fos empresonat».

El fet important és que, abans o després, responent a la veu del Pare «Jesús va arribar a Galilea per començar la seva predicació, lluny de les autoritats oficials i religioses, lluny de Jerusalem i el temple [...]. Galilea era una zona fronterera i estava habitada per molts gentils», (considerats pagans). A Galilea es va proclamar, per primera vegada, «la bona notícia» que venia de Déu. I, a diferència de Joan, Jesús no espera que la gent s’hi apropi, és ell que va en busca de la gent.   

«S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». El «Cronos» i el «Kairos» han arribat al punt d’encontre: l’A.T. deixa pas al Nou.

«El Regne de Déu és la clau per a comprendre tota la predicació de Jesús». El Regne és aquell espai «en el que Déu es fa present entre nosaltres».

«Jesús va ser el primer que va fer present aquest Regne, establint relacions amb els demés basades en l’amor, el lliurament, l’empatia verdadera i la compassió; va fer present el Regne estimant»  . 

«Convertiu-vos», és la proposta de Joan. Però no es tracta només de «sortir d’una situació de pecat», sinó «d’una manera nova de veure la realitat, d’adquirir una nova actitud», de no deixar-se portar per la rutina.

La «crida» implica als deixebles que «canviïn el rumb, de mentalitat, (metanoia): que deixen la barca, que deixen el pare i el segueixen a ell».

Canviar és acceptar que la «bona notícia, és bona per a mi [...]. Si la bona notícia que Jesús predica, ve de part de Déu, li podem fer confiança plena».

Simó i Andreu, que eren pescadors van seguir Jesús de forma incondicional, «es van fiar d’ell, i van compartir amb ell la seva forma de vida».

És una dada significativa que «des del inici de la seva vida pública, Jesús tingui seguidors disposats a compartir amb ell la manera d’entendre la vida». No li fa res que siguin pocs «els qui el segueixen». Ell sempre estarà a prop. Així ho explica Mateu (Mt 18,20: «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells». (Cf. Fray Marcos. Evangelio y comentariss – Fe adulta).

Selecció i redacció: Salvador Sol

LA VOCACIÓ DE CADASCÚ

Comentari a l’evangeli d’avui (Jn 1,35-42)

Cal dir d’entrada que l’evangeli de Joan és el més difícil dels quatre. Els exegetes estan d’acord en que es tracta d’un escrit esotèric, críptic, xifrat, que diu molt més del que aparentment diu i per tant cal disposar d’algunes claus interpretatives.

En l’evangeli d’avui, Joan ens parla de l’elecció dels primers deixebles per part de Jesús. El proper diumenge la litúrgia ens presentarà el mateix fet, però vist des de les vivències de la comunitat de Marc, més propera en el temps al Jesús històric. Dues narracions diferents per explicar la força de la «crida» de Jesús i la disponibilitat de «seguir-lo» dels deixebles..

D’entradaJoan ens recorda que Jesús «és l’anyell de Déu». Aquell del que abans n’ha dit: «el que treu el pecat del món» (Jn 1,29) Pels jueus l’anyell és el símbol de l’alliberament de l’esclavitud d’Egipte. Peró Joan no es queda només en el símbol, al llarg de la narració utilitzarà altres títols: «Rabí» (que l’equipara als mestres de la Llei), «Messies» (que es refereix a l’ungit), etc..

Jesús és «el qui treu el pecat del món» Treure el pecat del món va més enllà de carregar amb la culpa dels altres. És eliminar les injustícies estructurals, a promoure una societat més humana... I fer que el que pateix la injustícia, la víctima,  no sigui perseguit per l’opressor.       

Joan, en el seu evangeli, només reconeix el pecar de l’opressió, i en fa culpable al que oprimeix. Tanmateix, també en fa responsable al qui es deixa oprimir, sense resistir-s’hi ni denunciar-ho. Els cristians que prediquen el conformisme i la submissió haurien de tenir-ho en compta. 

Jesús exigeix una actitud bel·ligerant (no violenta) de l’oprimit contra l’opressor, ajudant-lo a sortir de l’opressió  i contra la passivitat

Joan descriu l’escena dient que «Jesús passava» (Jn 1,36). Simbòlicament ens està dient que Jesús avançava a Joan, passava per davant d’ell aquell de qui havia dit: «qui ve després de mi» (Jn 1,27)

Quan els elegits li pregunten a Jesús: «on estàs» (Jn 1,39) la resposta és: «veniu i ho veureu. Ells hi anaren». El «veniu» forma part d’un verb d’apropament, és una invitació a ser acollit. Però també vol dir: seguiu els meus passos. Jesús no els vol mostrar un lloc físic sinó la seva manera de viure. Això és el que vol que descobreixin els seus seguidors, de tots els temps..

Els qui seran els seus primers deixebles no li pregunten pas per la seva doctrina sinó per la seva vida; «on estàs» vol dir: on podem trobar-te. I la resposta no és un discurs ni un domicili. Jesús els invita a anar amb ell, a conèixe’l i experimentar la seva vida.  

L’evangeli d’aquest diumenge acaba amb una dedicació especial a Simó Pere: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes –que vol dir pedra». (Jn 1,42) Quina és interpretació més plausible. Li està dient tossut? O li està reconeixent la fortalesa que demostrarà quan es deixi convènçer?  (Cf. Fray Marcos. «Evangelios y comentarios – Fe Adulta»)

Selecció i redacció: Salvador Sol

I DONCS, LA BÍBLIA?

Per: Antoni Ferret

El grup dels 11 primers llibres de la Bíblia: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi (fins aquí coneguts con el Pentateuc), Josué, Jutges, Samuel 1 i 2, Reis 1 i 2 (aquests anomenats "llibres històrics"), constitueixen un bloc, sorgit, com hem vist, d'una mateixa iniciativa i d'un mateix equip redactor, o bé organitzador, a la cort del rei Josies, a Jerusalem, al segle VII aC. 

Així mateix, la iniciativa, com també hem vist, responia a una operació político-religiosa. Això no vol pas dir que fos una iniciativa derivada d'interessos poc nets, o bé d'objectius només reials. De fet l'operació era una resposta a una situació de por, d'inseguretat nacional. Com recordarem, Israel havia perdut, davant la força militar d'Assíria, la major part del seu territori i població (i riquesa). D'això ja en feia uns 80 anys, però és segur que les elits ho tenien present com si fos recent. 

Israel havia quedat reduït a Judà, un territori petit, pobre, i amenaçat. Encara que havia rebut una forta immigració d'israelites no deportats i sotmesos al domini assiri. Però els dirigents temien per la seva supervivència com a poble. Si van "inventar" un mite esplendorós del seu passat, va ser per impulsar en el poble un alè d'autosuperació cap a un futur que fos tan gloriós com aquell suposat passat.

Però no amagaré pas que, es miri com es miri, era una iniciativa en gran part política. Amb lo que això, en qualsevol cas, significa. Significa una suplantació total de la realitat, la qual ha influït en les creences religioses de milions de persones de tot el món durant molts segles. 

I diguem que aquest bloc de llibres representa, dins el conjunt de la Bíblia, una quarta part del total. En l'edició de la BIC (Bíblia Interconfessional  Catalana, nom original, després canviat), aquest bloc de què parlem (Pentateuc més històrics), fa 528 pp, mentre que el total de la Bíblia en fa 2.149. 

És a dir, que una quarta part de la Sagrada Escriptura està "condicionada" per aquests fets. És una part important, però molt minoritària. I no és un fet estrany, si tenim en compte que l'Antic Testament fa referència molt més a la història del poble d'Israel que no pas a l'origen del cristianisme.

Es pot dir clarament que un fet com aquest, un bloc de llibres que respongui a una iniciativa conjunta, política o no, no es torna a donar en la resta del llibre. Podria citar les 14 cartes de sant Pau, i els dos llibres dels Macabeus, però són casos menors.

La resta de la Bíblia són llibres independents els uns dels altres, pel que fa sobretot a autors. També diré que, en l'Antic Testament, es corrent que el tema sovint sigui religiós i alguna cosa més, però no pas polític en el sentit  del cas que hem vist. No obstant això, esmentaré, com a tema bastant polític, l'exemple ja citat dels Macabeus, a causa de la brutal dominació hel·lènica. També els profetes hi fan ocasionalment referències, inevitables pels fets que estan vivint.

L’ESPERIT DE DÉU ESTÀ EN JESÚS, I ELL VIU D’AQUEST ESPERIT

Comentari a l’evangeli d’El baptisme del Senyor (Mc 1,7-11)

Amb el baptisme de Jesús celebrem una de les tres manifestacions de Déu en Jesús que antigament integraven la festivitat de l’Epifania. L’evangeli de Marc, el més antic dels quatre, comença precisament amb la teofania que es produeix en les aigües del Jordà.

Estem davant d’un relat que ens dóna les claus perquè puguem entendre tots els evangelis. Un fet que no ens permet dubtar de la seva autenticitat. Un fet històric que narren els quatre evangelistes i es troba en escrits extra bíblics. Una de les fonts més segures és l’evangeli de Joan, que s’atreveix a dir que ell mateix «veu que l’Esperit baixa i es posa sobre» Jesús (Jn 1,33)  I, conclou: «Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu» (Jn 1,34)  .

El baptisme de Jesús, és doncs, la primera dada constatable històricament. De no haver estat un fet tant important, els primers cristians probablement no l’haurien destacat, deixant clares les diferències entre Jesús i Joan. Aquest, l’últim gran profeta i Jesús amb una actitud de total sinceritat en busca de la seva pròpia identitat, que condicionarà tota la seva vida, demostrant la seva humanitat.

El baptisme de Jesús només té sentit si acceptem la seva condició «d’home verdader» com ho va definir el concili de Calcedònia (451 dC) en el que es va definir la plena humanitat i la plena divinitat de Jesús, el Crist, segona persona de la Santíssima Trinitat.

Dubtar d’aquesta duplicitat, de ser humà i diví a la vegada, és no tenir una idea exacta de Déu. Per això el cristianisme ha anat oscil·lant entre pensar Jesús només com a home, oblidant la seva divinitat, o a l’inrevés. Però la cristologia ens obliga a aparcar la racionalitat i apropar-nos a la vivència que ens ha de permetre superar la contradicció. En Jesús, el diví i l’humà ni s’exclouen ni es barregen.

Jesús va viure una vida plenament humana i va descobrir Joan Baptista com el gran profeta d’Israel i intentarà aprendre d’ell. Acceptar el baptisme de Joan equival a dir que Jesús acceptava la seva predicació i s’hi comprometia. En l’experiència del baptisme Jesús va veure clar (teofania) el que Déu esperava d’ell, una vegada que quedà ungit per l’Esperit que l’acompanyaria al llarg de la seva missió, va començar la seva activitat messiànica.

L’evangeli d’avui ens obre a un doble relat: el narratiu i el teològic. Cal però deixar de banda l’«anècdota» per trobar la «categoria», el sentit espiritual. Déu es manifesta a través de l’Esperit, i l’Esperit transforma Jesús interiorment, i el capacita per a dur a terme la difícil tasca d’enviat. El «colom» ens parla de la sensibilitat en que actua l’Esperit, de la seva capacitat de baixar en picat i posar-se sobre el niu. I a la vegada és un símbol de l’AT: Noè deixa anar un colom per a comprovar que la vida reneix a la terra i aquest torna amb una branca d’olivera, signe de pau. (Cf. Fray Marcos – Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol

EPIFANIA: LA MANIFESTACIÓ DE DÉU

Comentari a l’evangeli d’Epifania (Mt 2,1-12)

«On hi hagi un home / dona que creix en humanitat, estimant als altres, allí hi ha una manifestació de Déu».

Epifania significa manifestació. Els cristians celebrem que, que Déu es manifesta al món; és un fet universal, sense privilegis ni exclusions, que es produeix a través dels éssers creats i té per objecta que ens permeti descobrir «què som» i «com ho vivim».

Els poetes i folkloristes han vestit la festa, coneguda popularment con el «dia de reis», amb tota classe de fantasia, que no hem de menystenir, Però, tanmateix, hem d'anar separant el gra de la palla, ens hem d’anar desprenent de trivialitats i intentar apropar-nos al que els investigadors ens van donant a conèixer sobre les escriptures, que són el fonament de la nostra fe. 

No perdem de vista que Mateu escriu el seu evangeli amb un llenguatge simbòlic, com ho van fer els profetes i els altres evangelistes, perquè el «missatge» pugui ser universal.

Ara sabem que el 6 de gener no és la data d’un esdeveniment concret, sinó el fruit d’una convenció. Durant segles va ser el dia de la celebració del naixement de Jesús (com ho continua sent per les esglésies d’Orient), però l'Església d’Occident va traslladar aquest fet al 25 de desembre per a suplantar la festa pagana del sol, reservant el 6 de gener per a una de les «epifanies del Senyor». Epifanies en plural, perquè durant molt de temps també se celebrava aquest mateix dia, el Baptisme (Mc 1.9-11) i les noces de Canà.(Jn 2.1-12)

El relat dels Reis Mags (savis d’Orient) és una narració fantàstica que ni tant sols és original del cristianisme. Una estrella que anuncia el naixement d’un gran home i la persecució d’aquest pels sàtrapes que volen impedir-ho forma part de les cultures circumdants a Israel. 

En els llibres bíblics no s’ha de buscar tant l’autenticitat històrica dels fets cpm la intencionalitat de la narració.

Aquesta Epifania que avui celebrem és una narració mítica que pretén explicar que el naixement de l’home Jesús, ressuscitat per Déu, havia de ser extraordinari, sobrehumà. 

La singularitat de Mateu és que només ell s’atreveix a parlar de mags i de la matança d’innocents promoguda per un criminal com era Herodes el Gran. I, podem entendre que ho fa per a posar en evidència ho fa,per a possar en evidència el mal, que mai aconsegueix el seu propòsit últim. I, també, per a testimoniar el rebuig dels de casa a Jesús; només uns pastors, la classe social menys valorada, van creure l’anunci i van acudir a la cova, Tanmateix els de  lluny el busquen i l’accepten. Tot plegat una anticipació analògica de la passió i mort: «Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit» (Jn 1,11) mentre que uns pagans, orientats per signes extraordinaris, saben interpretar i descobrir Jesús.

Centrar-se en les estrelles,i en les conjuncions astrals, com fan els astròlegs, és perdre el temps. L’Epifania és una narració simbòlica per explicar la presència física de Déu al món.

El fet és important des d’un punt de vista teològic, perquè ve a demostrar que l’estrella de Déu s’atura allà on hi ha Jesús, una estrella que guia a qui busca la veritat.

Quan es fixà aquest evangeli, la comunitat de Mateu tenia problemes amb els jueus que els rebutjaven per heretges. Potser això explica la intencionalitat . Jesús perseguit per la crueltat d’Herodes. L’estrella que guia la comunitat al Déu verdader. (Cf. Fray Marcos.- Fe adulta).

Selecció i redacció: Salvador Sol 

ORIGEN DEL POBLE D’ISRAEL, 2

Per; Antoni Ferret

Segons la Bíblia, en els llibres de Samuel i dels Reis, el poble d’Israel, després d’un període convuls i guiat per uns dirigents anomenats “jutges”, va viure una època gloriosa, al segle X aC, sota els regnats de David i Salomó, el seu fill.

David i Salomó van regnar sobre tot el territori i la població d’Israel. El rei David va dur a terme grans conquestes, que van eixamplar els seus dominis, i aquests van arribar a comprendre des del riu Eufrates fins a la frontera amb el territori dels filisteus, a la franja mediterrània. El seu fill Salomó, que va acumular grans riqueses i un gran prestigi per la seva saviesa, va construir el temple de Jerusalem i va reedificar les ciutats de Megiddo, Jasor i Guezer, situades al nord del país de Canaan. La ciutat de Jerusalem, la capital, tenia una gran importància en població i construccions.

Després d’aquests regnats, al mateix segle X, desgraciadament, el regne es va dividir, entre el regne del nord, anomenat Israel, i el del sud, de nom Judà. Dos-cents anys després, la desgràcia fou encara pitjor, ja que el regne del nord va ser conquistat i destruït per Assíria, i va restar sols en peu el regne de Judà.

Ara bé: excavacions i estudis de les últimes dècades han canviat totalment aquesta perspectiva. Avui se sap que: Els dos regnes mai no van estar units, i van néixer per separat. David no va fer cap de les conquestes que se li atribueixen, perquè no tenia recursos ni econòmics ni humans ni per fer-les ni per intentar-les. Mai no va regnar des de l’Eufrates fins a la frontera filistea, i tampoc va regnar ni sobre els territoris israelites del nord ni sobre els territoris cananeus ni, molt menys encara, sobre la franja mediterrània dels filisteus. Solament sobre les terres de Judà, la part sud de la franja muntanyosa. No és segur que Salomó construís el temple de Jerusalem, i no va reedificar les ciutats del nord. I Jerusalem era, aleshores, una petita ciutat rural.

(En relació al temple de Jerusalem, va existir un primer temple, destruït pels babilonis el 586, i posteriorment es va edificar un segon temple. En l’edificació d’aquest segon, es van arrasar les restes de l’anterior, i això fa que no se’n pugui fixar la data de construcció.)

Aquell mateix segle X aC, el poble d’Israel (però no tot) es va veure molt afavorit per un fet extern. Un exèrcit egipci va emprendre una estranya ràtzia destructiva, i va destruir les ciutats cananees de les terres planes, de tal manera que no se’n van poder recuperar. Això va facilitar que la població israelita de les terres altes del nord s’expandís sobre les terres baixes, riques i fèrtils, bo i absorbint població rural cananea, de la qual, recordem, havien sortit els israelites. I més o menys en aquella època, ja podem parlar d’un regne d’Israel, del nord, com un estat. Com un país cada vegada més poblat, més ric, més estructurat, amb més prestigi internacional. En canvi, les terres de Judà trigarien encara uns 200 anys a poder-se anomenar amb propietat el regne de Judà (segle VIII).

I aquest segle VIII (721 a C) es va esdevenir la Desgràcia, la desgràcia més gran que mai hagi patit el poble d’Israel. Un poderós exèrcit assiri va envair i va derrotar, en dues fases, el regne d’Israel del nord. I el va destruir com a regne, perquè es va endur la major part de la població captiva i va repoblar el país amb gent assíria. El regne d’Israel del nord deixava d’existir. Era, com hem vist, el més gran, el més ric, el més modern, el més prestigiós. Quedava el nucli de Judà, petit, pobre i a mig estructurar. Voltat d’enemics. En aquest segle, la població d’Israel del nord s’hauria avaluat en 350.000 persones, i la de Judà, en 100.000. El poble d’Israel corria el risc de desaparèixer.

Però al llarg del segle VIII, el regne de Judà va anar progressant i creixent. Va rebre la immigració de milers d’israelites que fugien del domini assiri. Jerusalem augmentà per quinze la seva població, i la del país també tingué un bon augment. Va pactar amb Assíria ser un estat vassall, i augmentà el comerç, i consegüentment la producció, d’oli i de vi.

Als 80 anys de la Desgràcia (al segle VII), va pujar al tron de Judà el rei Josies, un rei jove, idealista i coratjós. Va assumir de manera plena la representació única i legítima de tot el poble d’Israel, i el repte d’assegurar el seu futur, i un futur brillant.

Josies, que potser podria ser considerat el personatge més important de la història d’Israel, vist que els altres o no van existir o no van ser gran cosa, va eixamplar el seu domini amb territoris del nord, que havien sigut del regne d’Israel, ara en poder d’Assíria, va fer progressar el regne i la capital, Jerusalem, però sobretot (sobretot!), juntament amb escribes i sacerdots de la seva cort, van redactar uns textos (que serien els primers llibres de la Bíblia) que pintaven un passat gloriós, inexistent, una època d’or, amb la finalitat que estimulessin psicològicament la població israelita a guanyar  un futur que fos com aquell passat.

Els primers llibres de la Bíblia ensenyaven al poble que: Havien sigut sempre “un” sol poble, provinent d’una sola família. Eren un poble constitutivament lliure, perquè havien guanyat la llibertat d’una manera gloriosa. Eren el “poble de Déu”, i Déu sempre els protegiria, “si”... complien la seva llei. Calia, doncs, complir-la i ser-li fidels. Calia evitar de totes passades el culte als déus estrangers.

Al llarg dels segles, tant a Israel com a Judà, havien coexistit el culte a Jahvè i altres divinitats pròpies d’aquells encontorns. Aquests altres cultes no sempre eren excloents: s’han trobat dues inscripcions que parlen de Jahvè i de la deessa Assera, com una “parella”. La reforma de Josies intentava assegurar que el culte a Jahvè fos l’únic.

Desgraciadament, hi havia també altres finalitats. Alguns d’aquests textos, els dos llibres dels Reis, minimitzaven i menystenien el regne del nord, el seu prestigi, sobretot els seus reis, el record dels quals degradaven, de vegades fins a detalls truculents. L’objectiu era desconèixer la superioritat que el regne del nord havia tingut, i afermar la supremacia de Judà. (I això quan el regne del nord no es podia defensar, perquè ja no existia!!) Els llibres 1 Reis i 2 Reis són dos altres llibres no recomanables, per mentiders i manipuladors.

Ara, per acabar, fem una comprovació "externa". Jeremies, profeta del segle VII aC, contemporani de la reforma religiosa de Josies, posa amb tota naturalitat en boca de Jahvè paraules com "jo, que us he tret del país d'Egipte...", i és lògic, perquè ja coneix el llibre de l'Èxode. Però Isaïes, del segle VIII aC, un segle abans de la reforma, mai no esmenta ni la sortida d'Egipte, ni el pacte del poble amb Jahvè, ni la Llei donada al Sinaí, etc. Totes aquestes coses encara "no existien" en la seva època. Això confirma, doncs, la tesi que l'Èxode va ser escrit al segle VII aC.

No obstant això, hi ha una cosa estranya. En dos punts del seu llibre, apareixen les frases:

 Llavors el Senyor de l'univers

.........

i alçarà la seva vara contra el mar,

com féu contra els egipcis.

(Isaïes, 10: 26)

S'obrirà una ruta

...........

com la ruta

que trobaren els israelites

quan van pujar de la terra d'Egipte.

(Isaïes, 11: 16)

Dues frases que, inequívocament, corresponen a fets de l'Èxode. Què passa? És que Isaïes coneixia el llibre de l'Èxode?

Tinguem en compte: 1) Si hagués conegut el llibre i, en 39 capítols del seu, no n'hagués esmentat res més que aquestes dues petites frases (i sobretot que no hagués dit mai res de la Llei, que era el tronc de la religió dels israelites), seria estranyíssim.  / 2) Ell dedica tot un capítol a Egipte (per raons que no fan al cas), i en cap moment no diu ni una paraula sobre el fet (importantíssim) que els israelites hi haguessin viscut 400 anys i hi haguessin estat esclaus. /  3) Sabem que ha sigut corrent que dirigents religiosos d'Israel d'una època s'hagin pres la llibertat de "retocar" (una paraula, una frase, un nou concepte...) un llibre d'una època anterior.

Doncs bé: estableixo la hipòtesi que aquestes dues frases d'Isaïes van ser interpolades, o bé per autors de l'equip de Josies, o bé pels sacerdots que van prendre la direcció del país al tornar de l'exili (els quals bé se sap que ho van fer en altres casos).  

També hi ha, en Isaïes, una menció a Sodoma i Gomorra (del Gènesi). No és estrany, ja que és molt i molt probable que la narració d'aquestes ciutats imaginàries provingués d'un text èpic molt antic, incorporat després a la narració del Gènesi .