LA PLENITUD S'ASSOLEIX DONANT-SE COM A PA

L’eucaristia i l’amor són dos temes claus de la nostra religió. I, a la vegada, difícils d’explicar. La tradició que ens ha arribat és la que s’ha anat elaborant a través dels segles, i ha perdut, en certa manera, el sentit original de Sagrament.

Els sagraments són signes de la realitats transcendents que provoquen, en els nostres sentits, una imatge concreta.

En l’eucaristia, el signe no és només el pa. És el que significa «el pa partit i repartit». I el vi com a sang (la vida) que es lliure al servei dels altres. Els signes «pa» i «vi» representen la realitat de l’AMOR, que és Déu.

Aquesta realitat transcendent, divina, està sempre amb nosaltres. L’AMOR-DÉU ho envaeix tot en cada instant, peró nosaltres podem no ser-ne conscients. És per això, pel que necessitem els signes, per a prendre consciència d’aquesta realitat, que altrament pot passar desapercebuda.

Déu està sempre en tot i en tots de la mateixa manera. Però necessitem el signe eucarístic perquè els puguem captar. Déu no és més en nosaltres després de combregar que ho era abans, però en som més conscients. Per això celebrem l’eucaristia i combreguem.

Els sagraments no són ni màgia ni miracles. Quan celebrem l’eucaristia, el que fem, té un sentit més pregon: prenem consciència del que va ser Jesús en la seva vida mortal i ens comprometem a ser com ell. La litúrgia eucarística és només un mitjà que ens apropa a una realitat que ens transcendeix.

El pa partit i repartit per a ser menjat, Aquest és el verdader signe eucarístic. Jesús es fa present en aquest signe, no en la matèria del pa. Passa el mateix amb la copa. El vi, significant de la sang de Jesús,  no és el signe, sinó «la beguda compartida», La sang pels jueus era «la vida», no un signe de la vida. Per això la copa vessada és la pròpia vida de Jesús, posada al servei de tots. Ell dóna la vida perquè la compartim.

Jesús és un do, és la manifestació de l’AMOR que és Déu, La traducció literal de les paraules de Jesús no és: això és el meu cos, sinó això soc jo; és la meva persona, que es dóna.

L’eucaristia és el resum de l’actitud vital de Jesús, que ens va manifestar, estimant, qui és Déu..

La finalitat de la celebració eucarística, és fer present  que ens hem unit a Déu i ens hem obert als altres. Prendre consciència d’aquest fet i viure’l, amb actitud de lliurament, no només és un benefici per l’altre, sinó que tu mateix assoleixes la plenitud.

Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 14,12-26) escrit per Fray Marcos (Fe adulta)

Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

ESPERAR O SER?

Busquem amb l’esperança,trobar allò que ja tenim.

Uns grecs demanen a Felip: «voldríem veure Jesús» (Jn 12,21). Així arrenca el fragment de l’evangeli d’avui.

Els evangelis ens parlen de la recerca i encontre amb Jesús. Joan, presenta com a subjectes de la recerca (capítols 1-12) als «gentils=pagans» per a donar a entendre la universalitat dels qui volen veure (trobar-se) amb Jesús, responent a aquella pregunta: «Que busqueu?» (Jn 1,38).

Buscar és una condició humana, però es necessita discerniment per evitar caure en la trampa a la que ens pot dur la pròpia recerca. Això és: caure en la pròpia satisfacció.

Es busca per a cobrir una carència o per a satisfer l’anhel del ser: allò que constitueix el dinamisme vital.

L’ésser humà busca aferrar-se i apropiar-se d’allò que li manca i considera que és «bo» per a ell. És a dir, es deixa dur per l’impuls de l’ego. Però del que es tracte és de trobar allò que dóna sentit a la vida, a la seva profunda identitat, i l’aboca a una Plenitud que el sobrepassa.

Buscar és esperar (una de tres virtuts teologals: Fe, «esperança» i caritat). És tenir la confiança d’aconseguir allò que es busca. I, que en el context cristià, en diem el «do de Déu».

L’esperança, no obstant, ens pot dur a l’engany de buscar Déu en un altre lloc i en un altre temps. D’allunyar-nos de l’únic lloc on és Present: en l’Ara i Aquí.

Projectar l’esperança en un futur ens allunya del present, en el que s’ha de potenciar el «ser» per d’amunt del «fer».

Allunyar-se de la trampa del propi ego, significa reconèixer que esperar és el contrari de la por. És, aplicar-se en el coneixement, l’actuació i l’amor, en tot allò que es realitza.

L’ego es porta bé amb l’esperança perquè sentint-se incapaç de trobar el que busca en el present, alimenta el somni d’un futur que mai arriba. I això el pot dur a la contradicció, al sofriment i a la desesperació.

Però, tot i que l’esperança és molt important, Pau ja advertia que de les virtuts teologals només en subsistirà una que és «l’amor»  (=caritat) (Vg 1 Co 13,13).

Per entendre l’evangeli d’avui cal identificar aquest «voler veure Jesús» amb veure qui som nosaltres, Aquesta és la clau de interpretació. I en la mesura en que ens identifiquem en Jesús anem perden el vincle amb el propi jo (com va dir Pau: és Crist qui viu en mi), ja no ens mou l’esperança: neix en nosaltres la Plenitud d’un present atemporal i etern: com la llavor sembrada que esdevindrà espiga curulla.

Extracte del comentari a l'evangeli (Jn 12,20-33) escrit per Enrique Martínez Lozano - http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

EL PARE ÉS QUI ENS SALVA*

Aquest fragment d’evangeli ens presenta un resum de la Vida Nova que exigeix l’entrada al Regne: “tornar a Néixer”. El Fill és qui ens porta la Salvació, el qui ha vingut al món per a donar-nos la vida que prové de l’amor que Déu ens té. I que els homes i les dones poden acceptar o rebutjar.

Joan sintetitza la seva teologia en el pròleg del seu evangeli d’aquesta manera: «Al principi existia qui és la Paraula»; «existia qui és la llum veritable que va venir al món a il·luminar tots els homes». «Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit.» «Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. (Jn 1,1-12.BIC)

Jesús duu l’A.T. a la plenitud. Per entendre bé l’A.T. s’ha de llegir des de Jesús, en termes progressius de la revelació-coneixement del  Déu que té la iniciativa de la salvació. El que ens pertoca a nosaltres és tornar a Ell i acceptar la salvació que ens ofereix.

El somni (la voluntat) de Déu és aconseguir una humanitat de fills, que s’assemblin a Éll.

És el pecat el que espatlla aquest somni. Però el pecat no pot acabar amb el Déu creador, que s’ha fet Déu salvador, i insisteix en alliberar-nos del mal. El model perfecta és Jesús: « Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell. (Jn 3,17) Qui creu en Jesús, creu en Déu.

Joan també parla de condemna (judici final) i sovint s’ha entès aquest terme com si Déu, cansat de ser Salvador, al final del temps es convertirà en jutge. I no és això.

Déu no castiga els nostres errors. Els errors són nostres, i amb ells malmetem les nostres vides. El que Déu intenta constantment és que ens esmenem.

A Déu el tenim a prop, intentant salvar-nos. Només cal acceptar la seva Paraula, que és Jesús, i acceptar el perdó que ens ofereix.

En l’A.T. es creia que el pecat ens allunyava de Déu. Però Jesús modifica aquest concepte. Sap que som pecadors i que el pecat és més fort que nosaltres i això ens impedeix ser fills. Però ta,bé ens diu que Déu no deixa de ser Abbá per a nosaltres; no actua com un jutge que castiga, sinó com un alliberador que ens fa prendre consciència de que tot i essent pecadors el tenim al costat, i ens perdona.

Llegim bé aquest text: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.» (Jn 3,16)

Avui l’evangeli ens invita a acceptar el Déu de Jesús, que és la font de l’amor, que ho dóna tot, i ens ha enviat el seu Fill, per a salvar-nos.

* .- Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 3,14-21) escrit per: José Enrique Galarreta

Veure l’original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

EL TEMPLE ÉS LA VIDA

Els profetes d’Israel acostumaven a acompanyar els seus missatges amb «gestos profètics». Així, per exemple, Jeremies, va trencar una gerra de terrissa davant dels «Reis de Judà i habitants de Jerusalem», per a dir-los: «Això us anuncia el Senyor de l'univers: Jo esmicolaré aquest poble i aquesta ciutat com qui esmicola una gerra de terrissa, que ja no es pot recompondre.» (Jer 19,10.BIC).

Jesús fa el mateix. Les seves explicacions van acompanyades de gestos simbòlics: menja amb pecadors, renta els peus als deixebles, foragita els venedors del temple...

L’evangeli d’avui va d’un d’aquests gestos simbòlics que pretén indicar que el temps del temple ha acabat.

Però, si tot el que es feia en el temple s’ajustava a la legislació establerta, en l’acció de Jesús cal trobar-hi una altre explicació.

Joan ens vol deixar clar que Jesús canvia el temple pel seu propi cos ressuscitat.

El centre de la religió d’Israel era un únic temple: el de Jerusalem, perquè era el que custodiava l’Arca de l’Aliança, i això significava la presència de Déu.

La novetat de Jesús consisteix en afirmar que hi ha un camí per a trobar Déu que no passa pel temple; que és a la vida de cadascú on Déu es fa present.

«Substituir» el temple pel cos ressuscitat de Jesús, ens invita a viure l’encontre amb Déu en el centre de la nostra persona i de la mateixa vida. En això Jesús ens fa de «mirall», i en ell podem veure què és una vida centrada en l’amor i la compassió, i en el goig de la resurrecció.

El «secret» del goig del viure humà és tenir la certesa de que Déu està en nosaltres, que no som esclaus de l’ego, sinó que som amor en l’Amor. És, només, la reducció al «jo» el que impedeix reconèixer i viure aquesta realitat.

Jesús ho diu amb tota claredat a la samaritana:

«...arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. (Jn 4,23)

Superar el temple significa superar, en certa manera, la religió. La religió com el temple, són mitjans vàlids per a moltes persones però no s’han d’absolutitzar. Com ha escrit Xavier Melloni, «les religions són receptacles d’una plenitud [...] que tracten de custodiar.» «Les religions es poden fer indigestes –i no només indigestes, sinó sumament perilloses-- quan pretenen apoderar-se de l’Absolut.» (X. Melloni, Vers un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, pp.43-44)

Sovint es defensa aquest absolutisme de forma crispada, que l’únic que fa és condemnar l’altre en comptes de reconèixer el propi error.

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 2,13-25) escrit per: Enrique Martínez Lozano http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

 SER UNA PERSONA CRISTIANA

Per: Antoni Ferret

 

Contràriament a lo que pensa molta gent, ser una persona cristiana no vol pas dir fonamentalment creure en coses sobrenaturals, assistir a actes de culte i formar part d’una entitat determinada. Això també, però potser no tant, i no és lo fonamental.

D’acord amb els millors missatges bíblics, moltes vegades no gens coneguts, ser una persona cristiana voldria dir, en la meva opinió:

*Respectar a cada persona lo que sigui seu o bé lo que li correspongui. És a dir: no robar, ni de manera il·legal ni, sobretot, sobretot, de manera “legal”:

*Lluitar, col·lectivament, perquè ningú no robi (o, si més no, que ningú no robi TANT).

*Ajudar les persones necessitades, si n’hi ha, que no n’hi hauria d’haver, i si es pot.

*Lluitar, col·lectivament, perquè la societat organitzada ajudi, de manera efectiva, les persones necessitades, fins a aconseguir que “no ho siguin”, necessitades. Començant per impedir que ningú no les robi.

*Per als creients de veritat, assistir, regularment, a actes comunitaris on, a més de reconèixer el Creador i estimar-lo, també, i sobretot, cada persona assistent aporti (simbòlicament) els actes bons fets durant la setmana, per exemple (si és que “podia” fer-los), i els hi ofereixi.

 

Aquesta darrera condició és fonamental, de tal manera que, si algú, o alguns, o molts, no hi aportessin habitualment res, podent-ho fer, no caldria que hi anessin, a missa. Més ben dit: seria millor que no hi anessin, perquè es podrien trobar que el Creador rebutgés fortament la seva assistència, encara que no pas visiblement, amb paraules del tipus de:

«Ni que m'oferiu holocaustos  /  no m'hi complac;  /  els sacrificis de comunió,  / 

ni tan sols me'ls miro.  /  No em molesteu més  /  amb el xivarri dels vostres cants.  /  No vull sentir  /  el so de les vostres arpes.  /  Deixeu que el dret brolli com l'aigua  /

i la justícia ragi  /  com un torrent inestroncable.»  (Del profeta Amós, 5: 22-24, profeta molt poc conegut, però molt més important que els més coneguts.)

És a dir: no s’accepta l’acte de culte si no hi ha hagut justícia.

També, per desfer mals entesos, caldria dir que, si una persona no creu en coses sobrenaturals, ni vol participar en actes comunitaris de persones creients, però sí que practica les quatre primeres coses de les que hem esmentat abans, no per això ha de pensar, ni ningú ha de pensar, que no sigui cristiana. Perquè el QUIT decisiu d’aquesta qüestió no és pas el “creure”, sinó el “fer”. Això es demostra, de manera fefaent, amb aquest raonament: el fer (sempre suposant que la persona “pugui” fer-ho) depèn de la voluntat de la persona, però el creure no. Quan una persona no creu, normalment, no és que no vulgui creure, sinó que la seva ment no entén una cosa.

Per tant, no es podria pas no considerar una persona per una cosa que no depèn de la seva voluntat.