Ara
bé, la pregunta més incisiva que formulava el cardenal és la que ens
interpel·la personalment. «Qui és Déu per a mi?». Que equival a preguntar-se,
una vegada es reconeix la seva existència, ¿quin és el Déu en qui creiem?
Parlar
de Déu és una tasca agosarada, perquè –com deia Martini- d’«Ell no en sabem
gairebé res». Però això no evita que, per a una part molt importants dels homes
i dones d’aquest món –incloent-hi molts dels que es professen cristians-, sigui el responsable de no evitar les
desgràcies, personals i col·lectives. Ratzinger, teòleg i papa, fent-se ressò
d’aquesta culpabilització generalitzada, en visitar el camp d’extermini
d’Auschwitz, va pronunciar aquelles paraules inquietants: «On era Déu?» Aquesta
pregunta la va traslladar l’Antoni Bassas a Raimon Panikkar (Els matins amb Raimon
Panikkar. Ed. Proa, p.255) i el comentari teològic d’aquest teòleg i filòsof, va
ser: «Aquest Déu no existeix!». Pel savi de Tavertet «El món no està sota el
domini d’un Déu monoteista que calla,
que és amo del bé i del mal, que és Omnipotent, paraula que, d’altre banda i
com deia ja sant Jeroni és una traducció falsa» (Llibre citat). Aquest Déu fóra
un constructe humà fet a la mesura de les necessitats humanes, com el definia
Freud.
Parlar
de Déu equival a mantenir en diàleg dos conceptes oposats, contradictoris, si
només tenim en compta la raó. Pensar en
Déu és trobar-se davant d’una «Realitat sagrada inaccessible, en un Ésser
profundament distant» (Martini), «Un Déu agressiu [...] que sembla que és del
tot absent en els interminables esdeveniments dolorosos del nostre món»
(valentí Fàbrega, El Pregó, nº 510). Però des de la fe, puntualitza Martini, tenim
«la certesa que aquest Ésser és proper a nosaltres, ens estima, ens cerca, ens
vol, s’adreça a nosaltres amb amor compassiu i perdonant». Però, el mateix
cardenal reconeix que: «Mantenir alhora aquestes dues (maneres de concebre Déu)
sembla una mica impossible, com d’altra banda mantenir alhora la justícia
rigorosa i la misericòrdia infinita de Déu».
En
el Déu de Jesús també s’hi pot veure aquesta dualitat. El Déu de l’univers (del
poder): «que fa sortir el sol [...] i fa ploure» (Mt 5,45). I el de la misericòrdia
(a través del mateix Jesús): «Avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23, 43). Una
misericòrdia que s’estén a tots aquells que Mateu contempla en les Benaurances:
els pobres, els que ploren, els humils, els que tenen fam, els compassius, els
nets de cor, els que treballen per la pau, els perseguits... (Mt 5,3-11). Però
que Lluc, tanmateix, hi oposa quatre malaurances: «Ai de vosaltres, els rics;
ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà
dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us
doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment
feien els seus pares amb els falsos profetes!» (Lc 6,24-26).
En
la carta de Jaume, «servent de Déu i de Jesucrist», se’ns diu: que el Déu del
Nou Testament, de la bondat i la justícia. no es planteja en termes de
pensament sinó de vivències: «en el judici, no hi haurà misericòrdia per a
aquells que no hauran tingut misericòrdia; però els misericordiosos podran
riure’s del judici» (Jm 2,13)
Salvador
Sol
