QUÈ EN FA L'ESGLÉSIA DE LA VEU DEL POBLE?

L’Associació Cristianisme al segle XXI, va llençar una enquesta (setembre 200 – gener 2001) que preguntava: «quina és la manera com creieu que hauríem d’exercir responsablement els fidels a escollir els seus pastors». Aquesta pregunta l’havia formulat Josep Maria Gasch, en la seva ponència en el Congrés de 1999 de la pròpia Associació sobre: Cristianisme, Església i Societat al Segle XXI. Les respostes apuntaven a considerar que els bisbes havien de ser servidors de l’església que els tocava presidir.

Molts experts consideren que el Concili Vaticà II va deixar pendents moltes qüestions relacionades al funcionament de la màxima institució eclesial. En els Fets dels apòstols llegim que Maties fou elegit a sort (Ac 1,15-25) però no ens diuen els criteris emprats. Ramon Maria Nogués –llegim en la memòria que Joan Estruch va fer dels resultats de l’enquesta- proposava recuperar tres criteris: que el poble i el clergat siguin consultats, i que fossin electors; que s’evitessin les manipulacions d’autoritats eclesiàstiques i civils; i que es procurés que el bisbe fos del lloc on havia d’exercir l’episcopat. Així s’havia fet els primers temps del cristianisme, però avui funciona d’una altra manera. Segons el cànon 377 del Dret Canònic, són els bisbes d’una província eclesiàstica, o de les conferències episcopals, els qui han de presentar de comú acord i secretament una llista de preveres, o de religiosos, per enviar a la Seu Apostòlica. Com diu Joan Estruch, el cànon no deixa clar si la Seu Apostòlica no pot elegir-ne un que no estigui a la llista. Per altra banda, en el cas de Catalunya, no queda car si la Conferència Episcopal ha de ser la Tarraconense o l’Espanyola.

En els documents del Concili Vaticà II no es parla de l’elecció de bisbes, però sí deixa clar referint-se als laics, que: «D’acord amb els coneixements, competència i prestigi de què gaudeixen, tenen la llibertat, més encara, de vegades l’obligació i tot, de manifestar el seu parer sobre les coses que afecten al bé de l’Església» (Lumen gentium, 37). Doncs bé, Potser no tinc ni els coneixements, ni la competència ni el prestigi que es demana però sí la llibertat, i potser l’obligació de dir que em sembla malament que en l’elecció del nou bisbe de Tortosa no s’hagin tingut en compte cap dels criteris esmentats i una vegada més s’hagi designat a un valencià.

El fins ara bisbe auxiliar de València Enrique Benavente Vidal, entra com a bisbe en una seu on ni la gent ni la litúrgia tenen res a veure amb la valenciana. Sobretot amb la de València capital on un grup com Els Rectors del Dissabte, tenen dificultats per expressar-se en català (encara que oficialment en diguin valencià) en l’exercici del seu ministeri. En un article recent a La Vanguardia (12/05/13) Teresa Ciges donava a conèixer que Els Rectors del Dissabte és l’únic grup que respira aires de llibertat -representants de «l’església silenciada», de línea progressista i oberta- en una diòcesis en la que «la jerarquia ha adoptat posicions conservadores i integristes». Doncs bé, el bisbe Enrique no consta que hagi format part d’aquest grup desmarcant-se de la línia jeràrquica esmentada. És sorprenent que al papa Francesc li hagin “colat” aquests “gol”. Encara que segons diuen: de Roma ve el que a Roma va. I, aquí es veu l’ombra allargada del cardenal Carles -i del seu company de viatge Rouco- i la seva influència en la Seu Apostòlica. Devia tenir raó Benet XVI quan va dir que «el problema de l’Església no són els enemics de fora, sinó els de dins».

Sembla impossible que a Tortosa, una seu amb gairebé 140 parròquies, i una història que arrenca al segle IV, no es trobin sacerdots idonis per exercir aquest càrrec episcopal. Bé que en van trobar un (Romà Casanova) per enviar-lo a Vic. De fet, des que el cardenal Ricard Maria Carles (que és valencià) va ser bisbe de Tortosa (1969-1990), han ocupat aquesta seu: Lluís Martínez Sistach, (1991-1997) que era auxiliar de Carles quan aquests ocupà la diòcesi de Barcelona, després Xavier Salinas (1997-2012) i el nomenat recentment, tot dos valencians. Masses coincidències per no veure-hi  «manipulacions d’autoritats eclesiàstiques».    

En la carta adreçada als nous diocesans, Enrique Benavent expressa que vol exercir el seu ministeri apostòlic «amb amor sincer i amb paraules vertaderes». Que vol actuar «no com un dèspota que es considera a sí mateix l’amo del ramat», sinó «amb el desig que el meu ministeri faça present Crist, únic model del ramat». La carta està escrita en valencià (a Tortosa malgrat les variants dialèctiques s’escriu el català correctament), i tractar als futurs diocesans de ramat (obviant que estem al segle XXI i cal reciclar el llenguatge) segur que no haurà estat la millor manera d’adreçar-los una salutació agradable.

Esperem i desitgem, no obstant, que l’Esperit l’il·lumini!. I que no oblidi la seva condició d’imposat. Ara, doncs, li correspon fer-se digne de la missió que l’Església li ha confiat, posant-se al servei del poble: «En el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa» (Gaudium et spes). Els homes i dones de la diòcesi, i també el clergat, necessiten que el bisbe sigui un líder de la fe, no un destorb.  

Salvador Sol   

HI HA UNA ESGLÉSIA BEL·LIGERANT CONTRA CATALUNYA?

Reflexió arran de la lectura de la novel·la històrica L’últim abat

A la novel·la de Martí Gironell, L’últim abat, s’explica que l’abat del monestir San Benito de Valladolid (fundat el 1390 pel rei Joan I) pretén castellanitzar els monestirs benedictins catalans, a benefici de Felip II, i de la voluntat d’uniformització centralitzadora, "espanyolitzant", que ja regia en ple segle XVI.  Donem per bona, doncs, la locució que afirma que els reis i els governs de matriu castellana no han acceptat mai, al llarg dels segles, el tarannà obert dels catalans, ni les seves lleis. Cal recordar les guerres amb intent d’aniquilació: dels Segadors (1640), de Successió (1714), Civil (1936), i també del cop d’Estat de Primo de Ribera (1923), i la dictadura  franquista (1939), per citar només els fets més rellevants. En totes aquestes ensopegades, amb l'intent d’unificació forçada, l’Església -o una part molt significativa de la mateixa- hi ha tingut un paper de recolzament, sinó és que n’ha estat directament la instigadora.  

Des del Concili Vaticà II ha adquirit força la idea de que l’Església som tots els batejats. Però sovint, quan parlem de l’Església ens referim a aquells que es mouen en els complexos entreteixits del poder terrenal. Una informació recent, ens fa saber que s’especula amb la possibilitat de que el successor del bisbe de Barcelona. Martínez Sistach, sigui el cardenal Cañizares. Les fonts consideren que Roma podria tenir un home fort a la capital catalana com a contrapès a Rouco, que fa i desfà des de Madrid. Però la pregunta és pertinent: a qui beneficia que en l’elecció d’un bisbe no es tingui en compta la idiosincràsia dels catòlics diocesans? No hem quedat que l’església som tots els batejats?  A què obeeix doncs, aquesta politicaria? 

La ingerència per part de membres destacats de l’Església espanyola -però també catalana- sobre aquesta part territorialment insignificant de la península, ha estat constant al llarg dels segles, i no pas per interessos espirituals sinó polítics. Sobretot a partir dels reis catòlics. A tall d’exemple: per què en la llista de mèrits de Cañizares es destaca la seva amistat amb el senyor Lara? (El Pregó, nº 451).

Sense entrar en si aquest cardenal seria, o no, un bon bisbe per a Barcelona, la pregunta recorrent és, des de fa molts segles: L’Església jeràrquica universal és procliu o bel·ligerant amb Catalunya? Què podem pensar en llegir les declaracions, sorprenents, de dos bisbes catalans actuals: Xavier Novell, bisbe de Solsona: «No sóc catalanista, ni m'identifico amb l'Església progressista». (El Punt Avui, dissabte, 11/05/2013). Romà Casanova, bisbe de Vic (protegir del cardenal Carles): «L’Església catalana no existeix» (Vila Web 02/03/07).

La novel·la esmentada de Martí Gironell, sustenta la tesi de que la Congregación de la Observancia de Valladolid, tenia com objectiu aconseguir que abats de monestirs catalans, però d’obediència castellana, entressin a constituir el braç eclesiàstic de la Diputació del General. D’aquesta manera, un terç d’aquesta Institució –la que tenia tot el poder polític de Catalunya- seria favorable a les decisions polítiques de Felip II. El maquiavelisme d’aquest plantejament ja el trobem en Ferran II d’Aragó -dit el Catòlic- quan obliga que Montserrat aculli 14 monjos castellans (1493), i aquesta abadia quedi controlada per la Congregación vallisoletana, desvinculant-se de la Congregació Claustral Tarraconense. Congregació –la tarraconense- creada seguint indicacions del Concili IV del Laterà (1215), i per tant anterior a la de l’Observança. Cal reconèixer, però, que aquesta unió amb el monestir de Valladolid no va ser dolenta del tot; el monjo d’aquella observança García Jiménez de Cisneros (germà del Cardenal famós), convertit en abat de Montserrat (1499-1510) va donar un gran impuls a l'abadia montserratina. Però al costat negatiu tenim: la castellanització del culte, la utilització d’una llengua desconeguda per la majoria dels peregrins que visitaven l’abadia, i un canvi de sensibilitat nacional. Sembla poc important, però des d’aleshores ens ha quedat la pronunciació castellana del llatí -amb la (e) tancada-. No pas a Montserrat, que cuiden molt la llengua, però sí a la majoria d'esglésies entre clergues i fidels.  

La història ens diu que el papa Benet XII (1334-1342), ignorant –o no- l’existència de la Congregació Claustral Tarraconense, que cobria els monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. (cf. Gran Enciclopèdia Catalana), va decretar que la província eclesiàstica d’Espanya fos Valladolid, i que tots els monestirs s’adherissin a la Congregación de la Observancia, controlats pel monestir de San Benito, d’aquella ciutat castellana.

Decisions d’aquests tipus s’han repetit al llarg dels segles. Es tracta de l’afany d’imposar l’esperit i tarannà del Reino de Castilla contra les lleis i costums dels catalans. La història documenta que la seu de Tarragona (Hispània Citerior) es va erigir com a diòcesi en el segle I, i els arquebisbes tarragonins van ser considerats, durant segles, Hispaniarum Primas (Primat de les Espanyes). Doncs, per raons de capitalitat del Regne aquest títol va anar a parar a la seu de Toledo. Així són els fets. Quan el cardenal Isidre Gomà (que era català, i havia estat canonge de la seu tarragonina, i per tant havia fet la promesa de guardar fidelitat a aquesta seu), el van nomenar arquebisbe de Toledo (1933-1940) va exercir de cardenal Primado de España, oblidant-se de la història i de la promesa. 

En el context de la novel·la hi ha elements de rigurosa historicitat. El papa Juli II, nomenà a l’abat de San Benito de Valladolid, Alfonso de Toro, impulsor de la reforma benedictina, dita de la Observancia (13/11/1505) substituint la butlla del papa Innocenci VIII, que atorgava aquesta funció als bisbes de Córdoba i Segovia. I, també que des d’aleshores  el Monestir de San Benito de Valladolid, va fer els possibles per controlar tots els monestirs benedictins catalans.

La contribució de Martí Gironell, amb la seva novel·la històrica, recrea l’ambient en el que l’abat Frigola s’erigeix en líder per a defensar la independència dels monestirs adscrits a l’obediència de la Congregació Claustral Tarraconense. Es tracta d’una gran novel·la. D’una novel·la que enganxa. Potser els mètodes emprats per l’abat Ceballos, descrits en la novel·la no siguin rigorosament històrics, però en tot cas denuncia la fal·lera d’Espanya per tal d’envair institucions catalanes, amb un marcat tarannà diferent.

És obvi que Catalunya no ha trobat l’encaix adequat amb la resta d’Espanya. Qui va escriure aquell discurs en el que Joan Carles I assegurava que el castellà mai s’havia imposat a cap altre llengua, potser no coneixia que durant el mandat de l’avi del rei es van fer cremar els llibres escolars escrits en català, i que en el primer temps del franquisme, es van prohibir les publicacions en aquests idioma i parlar català a les escoles, als centres oficials i a les esglésies. Tot, una vegada més, amb l’aquiescència i el suport institucional de l’episcopat espanyol, encara que amb alguna excepció destacada; la del cardenal Vidal i Barraquer, i l’abat Escarré, entre d’altres.

Doncs bé. Ara que tornen a aixecar-se veus reclamant la independència de Catalunya, i molts clergues i alguna jerarquia del país proclamen el dret d’un poble a decidir el seu futur en la línia de la doctrina de la llibertat dels pobles proclamada per Joan Pau II, ens trobem que des de la Conferència Episcopal Española es proclamen les virtuts de la «sagrada unidad de la Patria».

En altre temps, els papes dirimien sobre qüestions de territorialitat, com per exemple en la distribució d’Amèrica (Roma locuta, causa finita). Però ja ha plogut molt, i avui els estats reclamen canvis. Seria bo que l’Església (que la jerarquia eclesiàstica) deixés que els pobles decideixin el seu futur, de forma lliura i democràtica. 

Salvador Sol