LA LLEI DE L'AMOR

Comentaris a l’evangeli del diumenge 29 d’octubre

(Mt 22,34-40)

Els saduceus havien interpel·lat Jesús: «Quan arribi la resurrecció, de quin dels set [germans] si tots ells [seguint la llei de Moisès] s’hi havien casat?». Jesús els fa callar, dient-los-hi: «Quan arribi la resurrecció, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel».

En l’evangeli d’avui, Mateu ens presenta uns fariseus, un d’ells mestre de la llei, coneixedor de la resposta de Jesús, li fa aquesta pregunta per provar-lo: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». La resposta és molt coneguda: «Estima el Senyor, el teu Déu» i «Estima els altres com a tu mateix» (Mt 22,37-39)

...

Davant d’aquesta exigència d’amor tan gran en el «misteri de Déu» només podem formular una afirmació i un desig: «Crec. Senyor, però augmenta la meva fe» (Mc 9.24)

I, conscients de que «Déu es fa visible a través dels altres, hauria de reflexionar sobre el meu amor [la meva actitud] pels que tinc al costat i pels que no conec de la resta del món».

Jesús coneix de sobres la manera de comportar-se dels fariseus, «per això va directa a l’ensenyament fonamental [a l’esperit] de la llei jueva».

«Els gran líders saben distingit el que és important del que no ho és». Jesús ensenya en veritat qui és el primer i el segon manament. Però, de debò creiem que «tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos?». (Vg. Mt 22.40)

Jesús no va convèncer als fariseus, i a nosaltres? «Dins de cada un de nosaltres hi ha un petit fariseu. Tenim [com ells] els nostres temors i inseguretats». Hem de procurar anar al fons de la fe. (Cf. Espacio Sagrado http://www.espaciosagrado.com/)

...

«Malament rai quan algú va a Jesús per posar-lo a prova». Preguntar per «quin és el manament més gran, no és una pregunta retòrica; és una qüestió de saber o no la Llei», que en la Torà hi «constaven 248 preceptes positius i 365 prohibicions. Tot un repte que toca de ple la línia de flotació del vaixell de la honorabilitat, la bona fama i la bona imatge del jueu, coma persona religiosa».

«Jesús no pot separar de cap manera l’amor a Déu de l’amor al proïsme». «Joan (el deixeble estimat) ho diu amb tota rotunditat i “sentit comú”: “Qui diu que estima Déu que no ha vist mai, i en canvi no és capaç d’estimar el seu germà que té al costat, és un mentider”». «Hi ha molta gent que ha posat la força de la seva religió en els rituals, els signes religiosos, les pregàries i els sacrificis al marge de l’amor».

«El to vital de l’evangeli és l’amor. El seu missatge  s’inspira, neix, creix i es desenvolupa sota la perspectiva de l’amor. Jesús ho vivia així, quan predicava les paràboles, quan feia signes d’alliberament, quan perdonava, quan acollia els petits, els més necessitats. No hi havia altra to vital que no fos estimar, vessar la seva capacitat d’humanitzar les persones que pels motius que fossin se sentien deshumanitzades [...]. Per això era un “Mestre diferent”».

Jesús va «més enllà de la Llei [...]. Per això en fa aquesta síntesi tant radical com dir que “tota la llei i els profetes vénen d’aquest únic precepte: estimar, Hi ho diu davant d’un fariseu [mestre de la Llei] que se la sabia fil per randa».

«El món anirà millor, si repassem [la conjugació del verb estimar] i la nostra nostra pròpia vida...». (Francesc Roma, s.j. http://www.pregaria.cat/homilies) 

Selecció i redacció: Salvador Sol

UN SOL DÉU

Comentaris a l’evangeli del diumenge 22 d’octubre

(Mt 22,15-21)

L’evangeli d’avui ens exhorta a prendre’s seriosament no només les nostres obligacions de cristians, sinó també les nostres tasques de ciutadans, els nostres deures polítics.
La política i l’«autoritat» s’han creat perquè siguin instruments per a la realització de la voluntat de Déu, encara que potser no ho sàpiguen o no vulguin saber-ho.

Els cristians no han de ser enemics de l’Estat. La fe no pot ser una excusa per no complir amb les obligacions familiars, socials i polítiques. Aquesta és la condició primera d’aquell: «Estimeu-vos com jo us he estimat» recomanat per Jesús.  

D’això en va donar testimoni Agustí d’Hipona: «els soldats cristians van servir l’emperador infidel, però en allò que eren «les causes» de Crist no reconegueren més que a Aquell que estava en el cel».

Avui l’evangeli ens planteja la dicotomia entre servir Déu o servir el poder temporal: cal recordar aquesta reflexió del papa Francesc: «la comunitat cristiana ni pot ni ha de suplantar les legítimes i necessàries competències de les institucions. És més,  ha d’estimular i recolzar les seves tasques. I col·laborar amb elles pel bé de tots»..    
La resposta de Jesús als fariseus i herodians és d’una gran intel·ligència. Volien desacreditar Jesús davant del poble amb una pregunta trampa i situar-lo en un carreró sense sortida. Però Jesús, amb la seva resposta, separa de forma convenient els compromisos socials imposat pel poder temporal d’aquells que altres compromisos que emanen de Déu. (Catholic.net - http://es.catholic.net/op/articulos/41806/dad-al-csar.html)   
...

La pregunta que li fan a Jesús, en aquesta narració de Mateu, no pretén saber la seva opinió sinó intentar fer-lo caure en contradicció. D’aquí que la resposta comença amb aquestes paraules: «Perquè em poseu a prova. Hipòcrites?» I, apel·lant a la religiositat que caracteritzava als fariseus, els recorda que cal complir amb el Cèsar, però això no eximeix de complir amb la voluntat de Déu..  (Escuela Bíblica)

…

Es palpa una gran tensió entre els adversaris de Jesús que es proposen .  fer-ño caure en un parany. La pregunta que plantegen els fariseus no té res a veure sobre detalls de la Llei, sinó que va al cor dels duríssim problemes polítics que es vivien a causa dels elevats impostos que els exigien els romans.

La majoria de la gent de la Palestina del s.I era pobra. Un revés de la climatologia i la salut podia en dos anys arruïnar una família i ser venuda com esclaus per tal de pagar els deutes. En aquest context parlar d’impostos era important, i la gent anava darrera d’aquells que proclamaven no pagar els impostos als romans i aixecar-se amb armes en contra d’ells. .

Així les coses, la trampa dels fariseus era fer dir a Jesús que no era lícit pagar impostos i els notables, partidaris dels romans, el detinguessin. Els fariseus eren els primers que es negaven a pagar tributs a Roma però volien que fos un altre que aixequés la veu en aquest sentit.  

La resposta de Jesús va més enllà de la frivolitat de la pregunta. «Donar a Déu el que és de Déu» vol dir lliurar-se per amor, com ho va fer Jesús. Aquest és el camí per a construir una societat més justa, solidària i fraterna. Només amb la renovació de l’interior de cada persona serà possible construir el regne de Déu.   

(www.vidabiblia.com)

...

Per la trampa que preparen a Jesús, els fariseus, que són una mica covards, es fan acompanyar dels herodians. Preparen bé l’estratègia perquè s’adonen que Jesús és un oponent formidable i volen evitar fallar en l’intent. La pregunta que li fan és capciosa. És un moviment tàctic que intenta comprometre Jesús davant l’autoritat.

Sabem poc sobre els herodians. Però sabem que recolzen Herodes i simpatitzen amb els romans. Això els posa en conflicte amb els fariseus per qüestió del tribu, que no revertia en millores per la província romana de Judea. Tanmateix, s’uneixen contra Jesús.

La moneda amb que s’havia de pagar el tribut era el denari, que duia l’esfinx del Cèsar, considerada idòlatra i la inscripció «Tiberi Cèsar August fill del diví  August»,una blasfèmia. Així que la qüestió tenia una base religiosa important. Tanmateix, era una moneda d’us comú inclús per persones reñigiosament escrupoloses.

La pregunta va precedida d’un afalac: «Mestre, sabem que estimes la veritat...». Estan segurs que no es deixa portar pel dir de la gent. Però és un afalac irònic. El que pretenen, de debò, és comprometre’l. La resposta només accepta un sí o un no. Però Jesús s’adona de la complexitat: responent si. s’enemista amb els que són contraris al impost; si la resposta és no, els romans l’arrestarien. Amb la resposta que sigui els fariseus i herodians el posen en un conflicte. La resposta de Jesús és intel·ligent: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.  (Sermon Writer) .   

…

Jesús feia present la voluntat de Déu amb la seva vida i això posava excessivament nerviosos als fariseus. Aquesta presència de Déu en Jesús és el que els fariseus volien desmuntar.

La qüestió, que li plantejaran, toca dos aspectes essencials per a tota societat organitzada: els diners i l’autoritat. Pagar o no pagar el tribut al Cèsar?
Potser és veritat que es demana una quantitat abusiva i és injust. Potser, es qüestionable que s’hagi de tributar a l’«Emperador» en detriment de les necessitats locals. Sigui com sigui, la qüestió, tot i ser ben punyent té el risc de distreure i posar l’atenció primera al lloc erroni.

Qui és el Senyor de la història? Els diners? El Cèsar? La meva gent? No, el Senyor de la història és el Déu d’Abraham, Isaac I Jacob, que ofereix una nova aliança al seu poble, com ja ho va fer a l’antigor. Es ell i no hi ha d’altre.( David Guindulain. Pregaria.cat)

Selecció i redacció: Salvador Sol

SACIAR TOTS ELS ANHELS HUMANS

Comentaris a l’evangeli del diumenge 15 d’octubre

(Mt 22,1-14)

«Jesús és a Jerusalem […]. Els "grans sacerdots i els notables del poble" continuen rebutjant acceptar la crida de Jesús a la conversió […].  Jesús no es rendeix. Ell continua cridant-los al penediment

Jesús els explica això «la seva frustració», i els hi presenta aquesta analogía en forma de relat o paràbola:

«Déu està preparant un banquet final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts al seu costat gaudint per sempre d’una vida plenament feliç». La vida de Jesús és «una gran invitació en nom de Déu a aquesta festa final». Però «Jesús no imposa res a la força, no pressiona ningú. Anuncia la Bona Notícia de Déu, desperta la confiança en el Pare, encén en els cors l’esperança

Déu vol que «la sala del banquet s’ompli de convidats». Però els primers convidats rebutgen la invitació. Per «això» s¡adreça als qui passen per «cruïlles dels camins», per on passa «tanta gent errant, que viu sense esperança i sense futur».

«Per què és tan important aquest missatge?».

-        Perquè «la festa no és només per a un grup selecte […], Déu estima tothom».

-        Perquè «la festa no és només per a aquells que ho saben». És també. Per tots aquells que «arribaran a la festa al final» potser «sense adonar-se que anaven en aquesta direcció».

-               Perquè «els convidats són a la festa del casament: Déu els vol a tots».

«El banquet del cel està a l'abast de tot ésser humà, és el do de Déu». Vestir-se de festa és acceptar aquest «do de Déu». (Silvestre Falguera, sj, pregaria.cat)

...

La vinya del diumenge passat, el banquet d’avui... «són simbolismes» pedagògics de Jesús «per acusar als dirigents jueus d’haver rebutjat l’oferta de salvació».

«Mateu es dirigeix a una comunitat que s’ha de superar la religió jueva i el perill que hi ha de repetir els mateixos errors». Els vol fer veure la «universalitat» del do de Déu, i «el difícil que és renunciar

A la primera lectura Isaïes ha parlat «a un poble que està vivint en la pitjor crisis de la seva història». Desterrat a Babilònia, el poble jueu escolta del profeta un missatge d’esperança. Els parla de «menjars substanciosos i de vins generosos, de treure’s el dol i d’eixugar les llàgrimes...».

El profeta intenta «que el poble confií en Déu, que té el futur a les seves mans i vol per a tots, la salvació».

En aquest relat de l’AT, «el banquet fa referència als temps messiànics. Però per a Jesús significa el Regne del Cel».

Per entendre l’analogia del banquet amb els temps messiànics i el Regne de Déu cal saber «que el poble senzill passava gana i només en un banquet de boda tenia l’ocasió de celebrar una festa i oblidar-se de la que només tenia, com a finalitat, omplir l’estómac».

«Naturalment que aquest evangeli és una metàfora per as indicar que Déu està disposat a saciar tots els anhels del ser humà». (Fray Marcos, www.feadulta.com)

Selecció i redacció: Salvador Sol

TEXTOS RECOMANATS D’ISAÏES, I

Per: Antoni Ferret

Escolteu la paraula del Senyor.

.......

Ell us diu:

Per què m’oferiu tants sacrificis?

Estic embafat d’holocaustos de xais

i de greix de moltons;

ja en tinc prou de sang de vedells,

de bocs i de cabrits!

........

Quan alceu les mans per pregar

em tapo els ulls per no veure-us;

ni que m’allarguéssiu les oracions,

ja no us escoltaria,

perquè teniu les mans

plenes de sang.

Renteu-vos, purifiqueu-vos.

Traieu de davant meu

les vostres accions dolentes,

deixeu de fer el mal,

apreneu a fer el bé,

busqueu la justícia,

detureu l’opressor,

defenseu l’orfe,

pledegeu a favor de la viuda.  (1, 10-17)

El meu estimat tenia una vinya

en un turó molt fèrtil.

Va remoure la terra,

tragué les pedres

i va plantar-hi ceps triats.

Al bell mig hi construí

una torre de guàrdia

i va excavar-hi un cup.

N’esperava bons raïms,

però ha sortit agre.

Doncs bé, gent de Judà i de Jerusalem,

feu de jutges entre jo i la meva vinya.

Què més podia fer que no li hagi fet?

N’esperava bon raïm;

per què surt agre?

Ara, doncs, us faig saber

què faré amb la meva vinya:

n’ensorraré la paret

perquè la puguin esbrotar;

li derrocaré la tanca

i que la gent la trepitgi.

La convertiré en terra erma:

no l’esporgaran ni la cavaran,

hi creixeran espines i esbarzers.

.......

La vinya del Senyor de l’univers

sou vosaltres, poble d’Israel.

Vosaltres, gent de Judà,

éreu la meva plantació predilecta.

El Senyor n’esperava justícia,

i pertot veu injustícies;

volia misericòrdia,

i tot són misèries.   ( 5, 1-7)

Ai dels qui fan lleis injustes

i promulguen decrets opressors!

Neguen la justícia als febles,

roben el dret

als pobres del meu poble;

les viudes són el seu botí,

espolien els orfes.

Què fareu el dia

que us demanaran comptes,

quan veureu apropar-se la tempesta?  (10, 1-3)

Un rebrot naixerà

de la soca de Jessè,

brotarà un plançó

de les seves arrels.

L’Esperit del Senyor

reposarà damunt d’ell:

esperit de saviesa i d’enteniment,

esperit de consell i de fortalesa,

esperit de coneixement

i de reverència pel Senyor;

esperit que li inspiri

com reverenciar-lo.

No jutjarà per les aparences

ni decidirà pel que senti a dir;

farà justícia als desvalguts,

sentenciarà amb rectitud

a favor dels pobres.   (11, 1-4)

Però el Senyor espera,

perquè vol compadir-se de vosaltres;

s’alçarà i es mostrarà misericordiós,

ja que ell és el Déu just.

Feliços els qui esperen en ell.

Poble de Sió, que vius a Jerusalem,

ja no ploraràs mai més.

El Senyor es compadirà de tu,

tan bon punt li arribi el teu clam.

Així que et senti, et respondrà.

El Senyor us donarà a mans plenes

el pa i l’aigua que necessitàveu:

el qui t’instrueix ja no s’amagarà,

el veuràs amb els teus propis ulls.   (30, 18-20)

A Sió els pecadors s’han esfereït,

els injustos tremolen de por:

Qui de nosaltres pot viure

dins aquest foc que devora?

Qui de nosaltres pot estar-se

a les flames eternes?

El qui obra com cal i diu la veritat,

el qui refusa d’enriquir-se

amb violències,

el qui no es deixa comprar

amb obsequis,

no fa cas de propostes criminals

i acluca els ulls

per no mirar la maldat.  (33, 14-15)

Isaïes, com passa amb Jeremies en l’apartat que titula “Oracles contra les nacions”, de vegades es deixa dur pels seus prejudicis polítics contra certs països, i posa en boca de Déu judicis i expressions que responen a criteris ben personals i arbitraris.

Posem com a exemple un apartat sobre Egipte, país amb qui Israel no tenia cap litigi, en què diu coses com ara:

El Senyor diu:

Jo instigaré els egipcis,

els uns contra els altres,

perquè combatin entre ells,

homes amb homes,

ciutats amb ciutats,

dinasties amb dinasties.

......

Jo posaré Egipte en mans

d’un amo violent,

un rei despòtic el dominarà.

.......

Les aigües del Nil s’eixugaran,

el riu quedarà sec i àrid.   (19, 2-5)

Aquesta actitud arbitrària arriba al seu paroxisme en el capítol 23, parlant de la suposada desgràcia econòmica de les ciutats de Tir i Sidó, desgràcia que, segons ell, seria provocada per Déu.

Però arriba a un punt ja insuperable en el capítol 24, quan diu coses com ara:

El Senyor devastarà la terra

i l’assolarà,

capgirarà tot el món

i en dispersarà els habitants.

........

La terra serà del tot arrasada,

del tot saquejada.

El Senyor mateix

ha dictat aquesta sentència.  (24, 1-3)

El capítol 24 d’Isaïes només podia haver sigut escrit per una persona en un moment de forta alienació mental.

Cosa bastant semblant es pot dir del capítol 34.

 

UNA QÜESTIÓ DE FIDELITAT

Comentaris a l’evangeli del diumenge 08 d’octubre

(Mt 21,33-43)

Com en l’evangeli del diumenge passat Jesús ens explica un conte, una història. «El poble d’Israel no ha realitzat l’encàrrec de poble escollit per transmetre l’amor de Déu a tota la humanitat i a tots els pobles [...].I s’ha pres aquesta elecció [...]. com a privilegi des del qual mirar amb aires de superioritat altres pobles». Com dient: «Nosaltres sí que som bons!».

«I Jesús [...], fa notar als dirigents del poble l’error i la perversió» que implica el no haver «realitzat allò que Déu esperava d’ells».

Això ens ha de dur a plantejar-nos «els de la colla» de Jesús «la fidelitat de l’Església al seu Senyor. Que no ens passi», que no fem com aquells vinyaters.  

Cal assumir que estem «al servei del Regne. Al servei dels petits». La vinya no és nostra: som «continuadors -col·laboradors- de la missió del mateix Jesús» per a proclamar la Bona Nova.

L’Església, però, massa sovint «s’ha apropiat de la missió. Com si fos possessió seva». La història que narra aquest evangeli és «un advertiment [...], a la fidelitat». Cal qüestionar-se, si en «les qüestions senzilles» de la nostra vida cristiana –doncs que l’Església la formem nosaltres-, «ajudem a viure als altres. Si som Bona Nova pels altres. Si la nostra vida crea solidaritat i fraternitat [...], si ajudem a viure esperançadament», confiant en «un Déu que estima amb bogeria».

«O, potser, estem molt ocupats “en les nostres coses”, en les nostres tradicions i interessos? Potser tenim la temptació d’oblidar l’encàrrec de cuidar de la vinya?».

L’Evangeli d’avui és una «invitació personal, a: Buscar sempre l’autenticitat». Intentar veure i treballar en allò que evita que hi hagi «una vida humana, justa i digna, i la invitació a la gratuïtat. A reconèixer el do [...] de poder col·laborar en la missió del Crist». (Josep Miquel Esteban, sj. Pregaria.cat.

,..

«La paràbola d’avui ens deixa atònits. L’amo del camp planta una vinya, la protegeix amb una tanca, cava un cup, edifica una torre i finalment l’arrenda a uns vinyaters perquè la treballin. Aquí comença una història inaudita, perquè un dels vinyaters maten els servidors enviats pel propietari.»

«El propietari podia haver enviar la guàrdia però en comptes d’això i envia el seu fill únic. On està la prudència d’aquesta actitud? On està escrit que si s’esdevé l’assassinat l’hereu l’assassí hereti els bens del propietari?»

«Algú podria pensar que Jesús posa de manifest una actitud –la del propietari- una mica insensata. No obstant, Jesús estava explicant als fariseus la seva pròpia.història»..

Meditació del papa Francesc. «Aquesta paràbola ens parla d’una altre figura, d’aquells que volen prendre possessió de la vinya i han perdut la relació amb el Propietari. Un amo que ens ha cridat amb amor, que ens protegeix, però alhora ens ha donat la llibertat. Són persones que se senten fortes, autònomes davant Déu».

«Això es un perill per a tots nosaltres. Per aquells “corruptes” que en les comunitats cristianes només pensen en el seu propi grup». (catholic.net)

...

«La responsabilitat del poder ens afecta a tots». Jesús explica aquesta paràbola cap al final de la seva estada a la terra i s’adona del fracàs de la seva predicació davant el tancament dels dirigents religiosos. Tanmateix, Jesús mira el futur».

Jesús fa «un relat al·legòric en el que cada element metafòric correspon a una element real. El propietari de la vinya és Déu. La vinya el poble elegit. Els enviats són els profetes. El fill de l’amo, Jesús mateix. Els fruits esperats són per Isaïes, dret i justícia; pels primers cristians –el nou poble de Déu-, l’amor».

«Mateu situa els vinyaters, protagonistes de la història, els caps religiosos –d’ahir i d’avui-, que volen apropiar-se dels fruits i inclús de la mateixa vinya.  

De forma subliminal s’està dient als jueus: «la vinya us serà presa i serà donada a un altre poble. Una manera molt bíblica de justificar que, a partir d’ara seran els cristians el poble elegit». (Fray Marcos. Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol

JESÚS CONTA-CONTES

Comentaris a l’evangeli del diumenge 01 d’octubre

(Mt 21,28-32)

Jesús, conta-contes

L’evangeli d’avui és una «breu i senzilla narració» de les que explicava Jesús «amb una gran habilitat [...] que podrien semblar, en aparença ingènues, però que portaven una forta càrrega interpel·lant».

La dicotomia entre el «No i...sí!» i el «Sí i... no!»

La història, aquesta vegada va d’el propietari d’una vinya que crida a treballar «els seus propis fills. L’un es mostra “espontàniament rebel” i l’altre “aparentment” dòcil».La lliçó immediata d’aquesta paràbola és que «les importants no són les primeres reaccions» sinó si nosaltres ens identifiquem amb el comportament del primer dels germans que diu que anirà a la vinya però no hi va.

Això ens pot passar quan «en els moments de pregària, de reflexió, de lectura de l’evangeli... moguts per l’eufòria “diem sí”, o no ens atrevim a oposar-nos» al que sentim de Déu ens demana. «Però, després, davant la dificultat, fàcilment ens tornem enrere, o ho anem deixant per a més endavant, fins que ens n’oblida’m». (Francesc Xicoy, sj.- pregaria.cat)

…

Dir «sí» i ser coherent

«És molt perillós creure’s perfecta. El que és important és descobrir en què fallem i rectificar».

«El que diem o proclamem són paraules sense contingut si no van acompanyades per una actitud vital que es manifesti en les obres». «Si no em creieu a mi –diu Jesús als caps religiosos que l’interroguen- creieu en les meves obres».

Les respostes «formals sense compromís de vida» demostren que «l’esperit de la Llei els importa poc». «Honorem Déu amb la boca però no amb el cor».

«Jesús deixa clar qui són els que fan la voluntat de Déu i qui la compleix». Però, malgrat això Jesús, «considera fills» tant els que actuen de forma coherent com els que no; els que diuen sí però no hi van, com aquells que diuen no però després, penedits, hi van.

Aquesta és la meravella de la història: «Déu compren les nostres limitacions i admet la possibilitat de rectificació, després d’adonar-se de l’error». (Fray Marcos. Fe Adulta)

...

Jesús és un gran pedagog, «abans d’explicar una història, senzilla i quotidiana, fa una pregunta que cridi l’atenció:  Què us en sembla?». A Jesús li interessa saber què pensen els qui l’escolten i a la vegada els provoca perquè l’escoltin. I els explica la història dels dois fills. «És una història de la vida familiar de cada dia. Els qui l’escolten ho entenen, perquè pot ser que això s’hagi produït a la seva pròpia casa».

I Jesús acaba la història fent-los un altre pregunta: «Qui d’aquest dos va fer la voluntat del pare?»

«Quina finalitat tenia la història?». Explicar la importància de fer la voluntat del Pare.

Els sacerdots i els notables del poble havien qüestionat l’autoritat de Jesús. I aquest els retreu que no van creure el missatge de Joan Baptista, tot i reconèixer que es tractava d’un profeta. (Mt 21,26) I els diu: «Us aseguro que els publicans i les prostitutes us passaran al davant en el camí cap al Regne de Déu ...[ Perquè el van creure, en canvi vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut».(Orden de los Carmelitas... de Nuestra Señora del Monte Carmelo)

Selecció i redacció: Salvador Sol

Veure més: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/