ABANS DE SEPARAR-SE

 Comentari a l’evangeli (Mc 10,2-16) de: J.A,Pagola

 

Evangeli.-

² Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. ³ Ell els va fer aquesta altra pregunta:

--Què us va ordenar Moisès?

⁴ Li respongueren:

--Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.

⁵ Jesús els digué:

--Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. ⁶ Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. ⁷ Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, ⁸ i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. ⁹ Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.

¹⁰ Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. ¹¹ Jesús els diu:

--El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, ¹² i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.

¹³ Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. ¹⁴ En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:

--Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. ¹⁵ Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas.

¹⁶ I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.(Mc 10,2-16.BIC)

 

Comentari.-

Avui es parla cada vegada menys de fidelitat. Només cal escoltar certes converses per constatar un clima molt diferent: «Hem passat les vacances cada un pel seu compte», «el meu marit té una amant, em va costar d’acceptar-ho, però què podia fer?», «És que sola amb el meu marit m’avorreixo».

Algunes parelles consideren que l’amor és una cosa espontània. Si brolla i roman viu, tot va bé. Si es refreda i desapareix, la convivència resulta intolerable. Llavors el millor és separar-se «de manera civilitzada».

No tots reaccionen així. Hi ha parelles que s’adonen que ja no s’estimen, però segueixen junts, sense que puguin explicar-se exactament per què. Només es pregunten fins quan podrà durar aquesta situació. Hi ha també els que han trobat un amor fora del seu matrimoni i se senten tan atrets per aquesta nova relació que no volen renunciar-hi. No volen perdre res, ni el seu matrimoni ni aquest amor extramatrimonial.

Les situacions són moltes i, sovint, molt doloroses. Dones que ploren en secret el seu abandonament i humiliació. Esposos que s’avorreixen en una relació insuportable. Nens tristos que pateixen el desamor dels seus pares.

Aquestes parelles no necessiten una «recepta» per sortir de la seva situació. Seria massa fàcil. El primer que els podem oferir és respecte, escolta discreta, alè per viure i, potser, una paraula lúcida d’orientació. No obstant això, pot ser oportú recordar alguns passos fonamentals que sempre cal donar.

El primer és no renunciar al diàleg. Cal aclarir la relació. Desvetllar amb sinceritat el que sent i viu cadascú. Procurar d’entendre el que s’amaga rere aquest malestar creixent. Descobrir el que no funciona. Posar nom a tants greuges mutus que s’han anat acumulant sense ser mai aclarits.

Però amb el diàleg no n’hi ha prou. Certes crisis no es resolen sense generositat i esperit de noblesa. Si cada un es tanca en una postura d’egoisme mesquí, el conflicte s’agreuja, els ànims es crispen i el que un dia va ser amor es pot convertir en odi secret i mútua agressivitat.

Cal recordar també que l’amor es viu en la vida ordinària i repetida de la quotidianitat. Cada dia viscut junts, cada alegria i cada sofriment compartits, cada problema viscut en parella, donen consistència real a l’amor. La frase de Jesús: «Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi», té les seves exigències molt abans que arribi la ruptura, ja que les parelles es van separant a poc a poc, en la vida de cada dia.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

 

L’homilia que Pagola, o el seu equip, ens presenten per aquest proper diumenge tracte de la problemàtica conjugal, car és de la que ens descriu l’evangelista Marc. Una problemàtica, en part, producte d’una mala orientació del que comporta el matrimoni, d’un desconeixement real i veritable de la personalitat del qui acabarà sent el teu cònjuge. El tabú encara vigent que la religió promou de la qüestió del sexe, són sovint, junt amb les que a manera d’exemple, massa incardinats amb la tradicional visió eclesial, ens proposa l’homilia.

En aquesta ocasió, no faré ressò de les orientacions que ens proposa l’homilia, no per incorrectes, sinó perquè, massa sovint la jerarquia catòlica espanyola viu massa a les antípodes de la realitat i qualsevol afirmació dels clergues que s’aparti del “Magisteri Eclesial”, actuen de manera repressiva, amb sintonia a la repressió que exerceix el Poder Judicial espanyol als ciutadans. Unes maneres, malauradament, ho repeteixo, allunyades del missatge de Jesús de Natzaret.

Una parella, només s’endinsa al exacte o aproximat coneixement de l’altre, a partir de viure junts. Els anys de festeig, per més orientacions que se’ls vulgui donar, no serveixen per res. conseqüentment, des del meu punt de vista, el matrimoni no s’hauria de produir fins després d’una prudent convivència. Sovint, es banalitzen amb excés les raons d’un divorci o separació. Tot perquè ens han inculcat que el matrimoni, és per tota la vida, i això ha donat peu als sectors més conservadors a criticar el divorci, criticar l’avortament o l’eutanàsia que les societats obertes han legalitzat. No es tracte, pel fet que siguin legalitzats aquests supòsits, que s’hagin de matar criatures, persones grans o divorciar-se a la lleugera. És tracte, d’evitar sofriments innecessaris.

El matrimoni, la unió de dues persones que s’estimen és, des del meu punt de vista, la convivència més excepcional i que més omple de felicitat a una parella. Per contra, però, quan qualsevol parella tenen criteris i punts de vista conceptuals divergents, aleshores el matrimoni es trenca, per les esmentades divergències, que deterioren l’amor inicial fins a fer insuportable la convivència. En aquests casos, beneit sigui l’anul·lació canònica del matrimoni (circumstància aquesta que hauria de tenir uns tràmits molt més àgils), o el divorci civil, que per raons pragmàtiques i econòmiques, és el que està a l’abast de quasi tothom.

 

És així com els fidels del Senyor seran beneïts.

Que el Senyor et beneeixi des de Sió.

Que tota la vida puguis veure

prosperar Jerusalem. (Sl 127)

               

Una forta abraçada, amigues i amics, al mateix temps que us aconsello la més acurada necessitat de prudència, a l’hora de debatre o comentar qüestions tant dramàtiques com la ruptura d’un matrimoni o de qualsevol altre problemàtica que pugui provocar un greu trauma als qui el pateixen.  

L'ESCÀNDOL ORIGINAL*

Marc presenta Jesús retraient als seus que s’apropiïn d’ell, excloent a aquell que expulsa dimanis en nom de Jesús, perquè: «no és dels qui vénen amb nosaltres». (Mc 9,38) El treball pel Regne és inclusiu: «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres».(Mc 9,40) 

Els deixebles volien practicar un fanatisme excloent: Volien impedir que un desconegut pogués utilitzar el nom de Jesús per treure dimonis, senzillament, perquè: “no era dels nostres”».

Jesús proposa la tolerància que neix d’una actitud oberta i inclusiva. Al llarg de la història humana, l’etiqueta: «els nostres», ha generat menyspreu, odi, enfrontaments i morts, en una seqüència inhumana de sofriment inútil.

L’etiqueta: «nosaltres» és completament superficial i enganyosa: Neix de la por i la inseguretat, que ens duu a «protegir-nos» dels «altres», del que és diferent, buscant refugi en allò que ens resulta conegut.

Sovint quedem atrapats en la consciència egocèntrica que ens impedeix reconèixer-nos formant part d’una identitat última, compartida amb tothom.

El text també ens presenta Jesús alertant-nos del perill de que la nostra actuació pugui escandalitzar els més petits, els que encara tenen una fe dèbil:  «al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi...» (Mc 8,42) Aquest retret sembla que va dirigit a aquells que en les primeres comunitats, mantenien actituds d’ambició o de preeminència sobre els altres. Segons el text, aquest tipus de comportaments escandalitzaven –confonien- als deixebles que s’anaven incorporant al grup. Això explicaria la duresa de les amenaces formulades.

Jesús critica els que volen estar per sobre dels altres per ser una actitud que divideix. Fins a tal punt ho considera greu, que recomana l’amputació de la ma (per a modificar les accions), tallar-se el peu (per a canviar de rumb) o treure’s un ull (per a transformar la visió). Es tracta de impedir que algun membre s’oposi al creixement humà, i evitar l’«escàndol» original que significa confondre la nostra autèntica identitat, fent que algú es cregui que som allò que no som.

Quan ens apoderem del «nostre» (que ens uneix) i l’identifiquem amb el «jo» (que implica possessió), estem «escandalitzant» l’altre, fent-lo que es perdi per un camí ple d’entrebancs.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 9,38-48), escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta.

Selecció i redacció: Salvador Sol

LLUITEM PER LA MATEIXA CAUSA

Comentari a l’evangeli (Mc 9,38-43.45.47-48) de: J.A,Pagola

 Evangeli.-

³⁸ Joan digué a Jesús:--Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.

³⁹ Jesús respongué: --No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. ⁴⁰ Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. ⁴¹ Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa.

⁴² »Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar.

⁴³ »Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga. (Mc 9 38-43)

⁴⁵ »Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern. (Mc 9,45)

⁴⁷ »I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, ⁴⁸ on el cuc no mor i el foc no s'apaga: (Mc 9,47-48.BIC)

 

Comentari.-

Sovint, els cristians no acabem de superar una mentalitat de religió privilegiada que ens impedeix apreciar tot el bé que es promou en àmbits allunyats de la fe. Gairebé inconscientment tendim a pensar que som nosaltres els únics portadors de la veritat, i que l’Esperit de Déu només actua a través nostre.

Una falsa interpretació del missatge de Jesús ens ha conduït de vegades a identificar el Regne de Déu amb l’Església. Segons aquesta concepció, el Regne de Déu només es realitzaria dins de l’Església, i creixeria i s’estendria en la mesura que creix i s’estén l’Església.

I no obstant això no és així. El regne de Déu s’estén més enllà de la institució eclesial. No creix només entre els cristians, sinó entre tots aquells homes i dones de bona voluntat que fan créixer en el món la fraternitat. Segons Jesús, tot aquell que «treu dimonis en el seu nom» està evangelitzant. Tot home, grup o partit capaç de «treure dimonis» de la nostra societat i de col·laborar en la construcció d’un món millor està, d’alguna manera, obrint camí al Regne de Déu.

És fàcil que també a nosaltres, com als deixebles, ens sembli que no són dels nostres, perquè no entren en les nostres esglésies ni assisteixen als nostres cultes. No obstant això, segons Jesús, «qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres».

Tots els qui, d’alguna manera, lluiten per la causa de l’home estan amb nosaltres. «Secretament, potser, però realment, no hi ha un sol combat per la justícia -per equívoc que sigui el seu rerefons polític- que no estigui silenciosament en relació amb el regne de Déu, encara que els cristians no ho vulguin saber. On es lluita pels humiliats, els aixafats, els febles, els abandonats, allà es combat en realitat amb Déu pel seu regne, se sàpiga o no, ell ho sap» (Georges Crespy).

Els cristians hem de valorar amb goig tots els èxits humans, grans o petits, i tots els triomfs de la justícia que s’assoleixen en el camp polític, econòmic o social, per modestos que ens puguin semblar. Els polítics que lluiten per una societat més justa, els periodistes que s’arrisquen per defensar la veritat i la llibertat, els obrers que aconsegueixen una major solidaritat, els educadors que es desviuen per educar per a la responsabilitat, encara que no semblin sempre ser dels nostres, «estan a favor nostre», ja que estan treballant per un món més humà.

Lluny de creure’ns portadors únics de salvació, els cristians hem d’acollir amb goig aquest corrent de salvació que s’obre camí en la història dels homes, no només en l’Església, sinó també al costat d’ella i més enllà de les seves institucions. Déu està actuant en el món.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

COMENTARI AL COMENTARI.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia, des de les primeres línies, va directe a clarificar que cap religió posseeixen en exclusiva el missatge evangèlic, vet aquí una volguda exclusivitat gens en consonància amb el que ens escriu l’evangelista Marc. Però encara molt pitjor, com ens diu l’homilia: Una falsa interpretació del missatge de Jesús ens ha conduït de vegades a identificar el Regne de Déu amb l’Església. Segons aquesta concepció, el Regne de Déu només es realitzaria dins de l’Església, i creixeria i s’estendria en la mesura que creix i s’estén l’Església (els que ja tenim una edat, recordem aquell malaurat mantra que ens volia clarificar que l’única verdadera era la Catòlica... i no cap altra). Una distorsió malintencionada del missatge, car l’església institució no és el fi, sinó el que haurien de ser les seves obres i el seu testimoniatge.

Segons el mateix Jesús: Tot home, grup o partit capaç de «treure dimonis» de la nostra societat i de col·laborar en la construcció d’un món millor està, d’alguna manera, obrint camí al Regne de Déu. Resta evident que treure dimonis no s’ha d’interpretar en sentit literal, sinó en el sentit que tot aquell, que treballa per un societat més justa, per eliminar la injustícia, l’explotació o la fam del món, està obrint camí vers el Regne de Déu, tal i com ens recorda Georges Crespy: On es lluita pels humiliats, els aixafats, els febles, els abandonats, allà es combat en realitat amb Déu pel seu regne, se sàpiga o no, ell ho sap».

L’homilia conclou, remarcant-nos: Lluny de creure’ns portadors únics de salvació, els cristians hem d’acollir amb goig aquest corrent de salvació que s’obre camí en la història dels homes, no només en l’Església, sinó també al costat d’ella i més enllà de les seves institucions. Déu està actuant en el món.

QUINS SÓN ELS MEUS INTERESSOS?*

 A l’evangeli de Marc (Mc 9,30-37) se subratlla el contrast entre l’actitud de Jesús, caracteritzada pel «lliurament», i la dels deixebles, marcada per l’ambició.

És precisament aquesta ambició, la que explica el per què «no entenien res del que deia i feia Jesús, i els feia por preguntar-li».

Els humans no veiem les coses tal com són; les veiem tal com som nosaltres. Són els nostres «interessos» els que expliquen la nostra incapacitat per a veure les coses d’una altre manera, i impedir que les pors ens paralitzin.

Els nostres interessos s’identifiquen amb el «jo» (l’ego): pensem que som allò que creiem ser, no el que som realment. Això és el que les tradicions sapiencials qualifiquen d’«ignorància», i explica les causes  dels comportaments que ens fan mal o provoquen dolor als altres. Tot és conseqüència d’aquesta ignorància de base, que ens impedeix «veure» o entendre la realitat, i ens manté submergits en la por.

La nostra ment etiqueta allò que considera «favorable» o «desagradable», i crea en nosaltres com una llei d’«afecció i aversió». Aquesta discriminació fa que el jo només persegueixi allò que li interessa. Siguin quines siguin les meves creences, mentre duri la meva identificació amb el meu ego, els meus interessos seran egocentrats, giraran permanentment en torn al propi ego, al meu jo, fabricat per mi mateix.

Mentre confongui la meva identificació amb les apetències del meu ego, viuré en una ignorància radical. L’ego, ens duu a la frustració,  i a allò que Cohèlet, en el llibre Eclesiastès, considera vanitat. (Ecl 1,2-9).         

De totes maneres, siguin benvingudes: la frustració, la decepció o la crisi... si ens poden ajudar a «desvetllar», i a sortir de la ignorància que ens impedeix adonar-nos de la realitat i alimenta les nostres pors.

Només una nova comprensió de qui som farà possible que ens puguem alliberar de l’esclavitud dels  «interessos» del Jo que ens domina.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 9,30-37) escrit per: Enrique Martínez Lozano

Selecció i redacció: Salvador Sol

IMPORTANTS

Comentari a l’evangeli (Marc 9,30-37) per. J.A.Pagola

Evangeli.-

³⁰ Sortint d'allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. ³¹ Instruïa els seus deixebles i els deia:

--El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.

³² Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes.

³³ Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:

--Què discutíeu pel camí?

³⁴ Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. ³⁵ Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:

--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.

³⁶ Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:

³⁷ --Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat. (Mc 9,30-37.BIC)

 

Comentari.-

Certament, els nostres criteris no coincideixen amb els de Jesús. A qui de nosaltres se li acut avui de pensar que els homes i les dones més importants són aquells que viuen al servei dels altres?

Per a nosaltres, important és l’home de prestigi, segur de si mateix, que ha aconseguit l’èxit en algun camp de la vida, que ha aconseguit sobresortir per sobre dels altres i ser aplaudit per la gent. Aquestes persones el rostre de les quals podem veure constantment a la televisió: líders polítics, «premis Nobel», cantants de moda, esportistes excepcionals… Qui pot ser més important que ells?

Segons el criteri de Jesús, senzillament aquests milers i milers d’homes i dones anònims, de rostre desconegut, als qui ningú farà cap homenatge, però que es desviuen en el servei desinteressat als altres. Persones que no viuen per al seu èxit personal. Gent que no pensen només en satisfer egoistament els seus desitjos, sinó que es preocupen de la felicitat d’altres.

Segons Jesús, hi ha una grandesa en la vida d’aquestes persones que no aconsegueixen ser feliços sense la felicitat dels altres. La seva vida és un misteri de lliurament i desinterès. Saben posar la seva vida a disposició dels demés. Actuen moguts per la seva bondat. La solidaritat anima el seu treball, el seu quefer diari, les seves relacions, la seva convivència.

No viuen només per treballar ni per gaudir. La seva vida no es redueix a complir les seves obligacions professionals o executar diligentment les seves tasques. La seva vida conté alguna cosa més. Viuen de manera creativa. Cada persona que troben en el seu camí, cada dolor que perceben al seu voltant, cada problema que sorgeix al costat d’ells és una crida que els convida a actuar, servir i ajudar.

Poden semblar els «últims», però la seva vida és veritablement gran. Tots sabem que una vida d’amor i servei desinteressat val la pena, encara que no ens atrevim a viure-la. Potser hàgim de pregar humilment com feia Teilhard de Chardin: «Senyor, respondré a la teva inspiració profunda que m’ordena existir, tenint cura de no ofegar ni desviar ni desaprofitar la meva força d’estimar i fer el bé».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

EL SACERDOCI DE LES DONES

Per: Antoni Ferret 

Des del punt de vista racional i cristià, no ha d’haver-hi ni “pot” haver-hi diferències de drets entre homes i dones. No obstant això, per raons històriques i des d'èpoques ancestrals, les dones s'han vist privades de l'exercici de molts drets, per la seva situació d'enorme dependència i enorme repressió, situació avui dia en franca superació en alguns països, encara que de manera molt desigual.

I a l'Església? Alguns “dirigents” (més aviat molts) asseguren de forma molt emfàtica que no poden les dones exercir el sacerdoci ni actuacions semblants perquè Jesús el va encarregar, igual que, en general, va encarregar la continuació de la seva missió, només a homes. Lo que salta més a la vista (almenys a mi) és el contrast entre l'arrogància i la seguretat amb què diuen això i l'enorme debilitat d'uns textos que, amb prou feines, poden mitjanament, no ja demostrar, però ser usats per a “mal justificar” aquesta discriminació.

Vegem: és veritat que quan Jesús va voler triar unes persones col·laboradores més pròximes i de confiança, va triar dotze homes. Però no se'ls va pas confiar la continuació de la seva missió, després d'ell, de manera formal, que sapiguem, ja que estava en els començaments de la seva predicació.

Quan sí es diu que va confiar l'encàrrec de continuar la predicació de l'Evangeli, “Aneu per tot el món…”, és en les escenes prèvies a l'Ascensió, davant un auditori d'homes. Però vegem:

*L'escena és relatada per tres evangelistes.

*No obstant això, en el text de Marc, l'escena apareix en un Apèndix, que amb tota seguretat no és de Marc, sinó d'un autor posterior, ja que Marc havia donat la seva narració per conclosa, i l'apèndix “talla” el fil de la narració començant per descriure una escena anterior al final del text de l’evangelista. A més que se li “cola” una heretgia de gruix, a 16: 16.

*Només es pot comptar amb les narracions de Mateu i de Lluc. 

*No obstant això, un situa els fets en Galilea i l'altre els situa en Betània, prop de Jerusalem.

*A més, segons Mateu, queda clar que només hi són els Onze, però en el text de Lluc (24: 33) hi ha “els Onze i els qui estaven amb ells”. Nombre al qual és possible que s'afegirien els deixebles de Emaús, que acabaven d'arribar.

Aquests textos no són seriosos: sembla que cadascun va escriure el que més o menys recordava, però amb molt poca precisió. Per a demostrar lo que es pretén demostrar, s'hauria de comptar amb una cosa més precisa.  Excel·lències i eminències: això no els serveix per a res. Companys bisbes, jo ara no dic ni que fos ni que no fos; tan sols dic que vostès, amb aquests textos, no poden “demostrar” res. Així que haurien de valorar el problema a la llum d'altres valors. I els diré més: atribuir a Jesús haver apartament de les dones respecte de les tasques apostòliques, sense poder-ho demostrar degudament, ho considero una calúmnia, que rebutjo amb tota la força.

 Un servidor creu que hi ha molts indicis, encara que tampoc “proves”, que Jesús mai va apartar les dones de cap funció apostòlica, sinó que la mala decisió la van anar prenent els seus seguidors; molt més ben dit: els seguidors dels seguidors, és a dir, la segona generació, ja morts els apòstols. Ells van anar apartant les dones de funcions que, en les cartes de Pau, sembla bastant clar que sí que exercien (ell mai no diferencia els col·laboradors de les col·laboradores). Així que deixin si us plau de pontificar i assumeixin el deure de raonar com qualsevol persona.

I a més, per principi, no es “pot” argumentar res contra els drets de les dones a l'Església basant-se en unes situacions clarament anormals i provocades per discriminacions ancestrals. Fer-ho seria una gran baixesa.

I, en definitiva, doncs, quan en temps recents es donessin els primers casos de zones geogràfiques en què les dones ja haguessin aconseguit tenir una formació cultural i una posició més normals en la societat, amb ministres, presidentes, etc., si en la direcció de l'Església hi hagués hagut persones intel·ligents, i cristianes de debò, haguessin d'haver adaptat la llei a les circumstàncies presents. Ja que, qui fos que hagués decidit, en el seu moment, apartar les dones de funcions directives i/o sacerdotals, només podia haver-se basat, o més aviat “excusat”, en una situació de molt baixa formació de la gran majoria de dones, situació no culpable. Un estat, de fet, anormal. En canviar les condicions anormals, havia de canviar-se la llei. Però sembla que no va haver-hi tals dirigents, ni encara n'hi ha.

De cap de les maneres, això ha d'ocasionar que els drets femenins a l'Església continuïn sense poder-se exercir. Perquè la culpa és de mals dirigents. Cal exercir-los de fet, amb permís o sense. S'han de començar a celebrar misses presidides per dones. Encara que potser (proposo) amb una reconeguda provisionalitat, i usant, de manera també provisional, formes eucarístiques consagrades prèviament per un sacerdot.

Desitjo, proposo, demano, que en cada ciutat es designi un lloc (no ha de ser necessàriament una església) per a celebrar misses presidides per dones, de manera contínua o bé alterna (alternant amb misses masculines).  I en això ens hi hem d'implicar els companys també, no sols per solidaritat, que és clar que sí, només faltaria, sinó per interès propi, perquè moltes persones preferiríem una missa femenina, que, no sempre, però moltes vegades, hi donaria un to de major humanitat i, fins i tot, d'emotivitat.

PER A SABER QUI ÉS JESÚS, HE DE SABER QUI SOC JO*

Marc ens relata que Jesús inicia la proclamació d’un missatge nou, el de la creu, en iniciar el «camí» vers Jerusalem, on es consumarà la seva obra.  Jesús intenta anar descobrint la seva verdadera identitat, i vol saber què opinen d’ell els seus seguidors i els seus deixebles.

La doble pregunta de Jesús fa suposar que esperava una altre resposta. La de Pere: «tu ets el Messies» el desconcerta, perquè el messianisme que assenyala el deixeble, com es veurà després, està lluny del que realitza Jesús.

Pere, segueix en la dinàmica d’un Messies gloriós. No concep un Messies vençut i humiliat fins a l’aparent aniquilació total. Per això, només tres versicles després, increpa a Jesús quan aquest els parla de la creu, dient: « Cal que el Fill de l'home pateixi molt».(Mc 8,31).

-       Dir «Fill de l’home» és dir: «pertany a la raça humana» en plenitud total.

-       Dir: «cal que pateixi molt» no és una al·lusió a una necessitat metafísica, a la voluntat de Déu, sinó al fet de ser home verdader, que a part de la mort, experimentarà sofriment al llarg de la vida.

Jesús proclama, «amb tota claredat», el sentit de la seva missió. oposada a la que esperaven els jueus i els deixebles. Ni poder ni domini sobre els enemics, ben al contrari, deixar-se matar abans de fer cap mal a ningú. Pere no està d’acord amb aquest itinerari de lliurament i creu, i li proposava exactament el mateix que el diable en el desert. Però Jesús el renya amb duresa davant dels deixebles: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs!  No veus les coses com Déu, sinó com els homes.» (Mc 8.33)

-       «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». ()Mc 8,34)

Negar-se a un mateix equival a dir: sortir del falç jo, i entrar en el camí que ens proposa Jesús.

-        «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà» (Mc 8, 35)

Probablement, Jesús no es referia a triar entre dues vides, sinó a viure la vida en plenitud. Superar l’egoisme, donar-se als demés per tal d’aconseguir la verdadera identitat.

Molts cristians seguim en la postura de Pere; Jesús és encara el gran desconegut perquè seguim entestats en la nostra raquítica racionalitat.

La creu, per a Jesús, simbolitza el lliurament total, que dona el sentit al ideal de vida que Déu vol per a l’ésser humà. Aquesta és la meta.

 

^*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 8,27-35) escrit per Gray Marcos – Fe adulta

Selecció i redacció: Salvador Sol

ALLÒ QUE ALGUNS DIUEN AVUI

Evangeli (Mc 8,27-35) i comentaris de J.A.Pagola i J.Rocabert

 

Evangeli.-

27 Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:

--Qui diu la gent que sóc jo?

28 Ells li respongueren:

--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.

29 Llavors els preguntà:

--I vosaltres, qui dieu que sóc?

Pere li respon:

--Tu ets el Messies.

30 Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

31 Llavors començà a instruir-los dient:

--Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar.

32 I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. 33 Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li:

--Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes.

34 Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué:

--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. 35 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà.

  

 

Comentari.- Per: José Antonio Pagola (Traducció de: Francesc Bragulat)

 

També en el nou mil·lenni continua ressonant la pregunta de Jesús: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». No és per dur a terme un sondeig d’opinió. És una pregunta que ens situa a cadascú a un nivell més profund: qui és avui Crist per a mi? Quin sentit té realment en la meva vida? Les respostes poden ser molt diverses:

«No m’interessa. Així de senzill. No em diu res; no compto amb ell; sé que hi ha alguns als quals segueix interessant; jo m’interesso per coses més pràctiques i immediates». Crist ha desaparegut de l’horitzó real d’aquestes persones.

«No tinc temps per això. Ja faig prou amb enfrontar-me als problemes de cada dia: visc ocupat, amb poc temps i humor per pensar en massa més». En aquestes persones no hi ha un forat per Crist. No arriben a sospitar l’estímul i la força que ell podria aportar a les seves vides.

«Em resulta massa exigent. No vull complicar-me la vida. Se’m fa incòmode pensar en Crist. I, a més, després ve tot allò d’evitar el pecat, exigir-me una vida virtuosa, les pràctiques religioses. És massa». Aquestes persones desconeixen el Crist; no saben que podria introduir una llibertat nova en la seva existència.

«El sento molt llunyà. Tot el que es refereix a Déu i la religió em resulta teòric i llunyà; són coses de les que no es pot saber res amb seguretat; a més, què puc fer per conèixer-lo millor i entendre de què van les coses?». Aquestes persones necessiten trobar un camí que les porti a una adhesió més viva amb Crist.

Aquest tipus de reaccions no són una cosa «inventada»: les he sentit jo mateix en més d’una ocasió. També conec respostes aparentment més fermes: «sóc agnòstic»; «adoptar sempre postures progressistes»; «només crec en la ciència». Aquestes afirmacions em resulten inevitablement artificials, quan no són resultat d’una recerca personal i sincera.

Jesús continua sent un desconegut. Molts no poden ja intuir el que és entendre i viure la vida des d’ell. Mentrestant, què estem fent els seus seguidors?, parlem a algú de Jesús?, ho fem creïble amb la nostra vida?, hem deixat de ser els seus testimonis?

Comentari al comentari.- Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 24 durant l’any, el seu títol, és del tot adient per aquest proper diumenge 12 de setembre, “Allò que alguns diuen avui”.

L’homilia arrenca, situant als nostres dies, aquella transcendental pregunta que Jesús va fer als seus apòstols i que Marc descriu en el fragment de l’evangeli d’aquest proper diumenge: «I vosaltres, qui dieu que sóc?».

Les respostes de la gent dels nostres dies són molt diverses, però, malauradament, molt decebedores: «No m’interessa. Així de senzill. No em diu res; no compto amb ell; sé que hi ha alguns als quals segueix interessant; jo m’interesso per coses més pràctiques i immediates».

«No tinc temps per això. Ja faig prou amb enfrontar-me als problemes de cada dia: visc ocupat, amb poc temps i humor per pensar en massa més».

«sóc agnòstic»; «adoptar sempre postures progressistes»; «només crec en la ciència».

Tot un seguit de respostes que jo mateix les he sentit en l’àmbit més íntim de la meva mateixa família que curiosament, alguns s’han casat per l’Església, han batejat als seus fills i fins i tot, no tots, els hi han fet fer la comunió (?)

Davant d’aquestes sinceres respostes, hi ha qui ho atribueix, sense haver fet el més mínim anàlisi, a un ambient des cristianització de la societat, o a la reacció natural, un cop ens hem alliberat dels anys d’imposició del catolicisme per part de la dictadura franquista.

Personalment crec, que hi ha una mica de tot, i en aquest tot, òbviament hi podem afegir una societat globalitzada, un avens cada cop més omnipresent del capitalisme neoliberal amb la seva poderosa versió de la coneguda “societat de consum”. Però també hi ha una altre realitat que massa sovint no se’ns fa la corresponent denúncia: una gran, grandíssima, part de la jerarquia eclesiàstica, s’ha venut als poders fàctics i han renegat de facto, però no de la seva posició de privilegi, i el seu testimoni és diametralment oposat al d’un seguidor de Jesús de Natzaret. Malauradament els Casaldàliga, els Joan Alsina, el recentment traspassat pare Manel (en Manel Pousa) i molt d’altres, malgrat tot, molts pocs, que el seu testimoni ha esdevingut diluït en un llac putrefacte, antítesi  del veritable testimoni que se’ls hauria d’exigir.

L’homilia conclou amb una pregunta que caldria que tots ens féssim: Mentrestant, què estem fent els seus seguidors?, parlem a algú de Jesús?, ho fem creïble amb la nostra vida?, hem deixat de ser els seus testimonis? 

M'envoltaven els llaços de la mort,

tenia davant meu els seus paranys,

i dintre meu l'angoixa i el neguit.

Vaig invocar el nom del Senyor:

«Ah, Senyor, salveu-me la vida»

QUÈ N’ESPERES DE DÉU?*

Avui el fragment d’evangeli que llegim ens presenta Jesús curant un sordmut, i intentant que la curació quedi en secret, peró, contra la seva voluntat és divulga, provocant una sorpresa general.

Algunes actituds d’aquesta narració són característiques de Jesús davant dels malalts: s’atura, se’n duu el malalt a part, el toca, el cura. I li diu que ho mantingui en secret.

Marc, ho presenta com «el secret messiànic». Jesús vol evitar la popularitat fàcil, el messianisme polític, l’entusiasme exterior de la gent, pel què fa. Jesús no és el Messies miracler que dona menjar a tothom i cura malalts. No vol ser el facilitador del benestar físic de la gent del poble. Amaga les seves accions i cada vegada es dirigeix a un grup més reduït de persones que puguin anar entenent l’essència del seu missatge messiànic.

No obstant, tothom es queda admirat en veure les obres de Jesús: ningú ha fet miracles semblants!. Per això el volen fer rei (Jn 6,15).

Quan la gent s’adona de que el messianisme de Jesús no és el que esperen, que només redimeix del pecat i promou a la conversió, la seva popularitat disminueix. Aquest és l’efecte anomenat:

«crisi galilea», reflectida en el capítol 6 de Joan, a propòsit del «sermó del pa de vida», llegit en diumenges anteriors.

L’evangeli d’avui i el text de Isaïes ens porten a reflexionar sobre l’essència del missatge de Jesús, de la Paraula de Déu  en l’Antic i el Nou Testament, i de la nostra pròpia religiositat.

La pregunta que ens interpel·la és: «què n’esperes de Déu?». I la resposta, potser només sigui: «que m’alliberi del mal». O, tal vegada: «que m’ajudi a ser feliç».

La felicitat del cec és veure-hi; la felicitat del sordmut és poder escoltar i parlar. Això és el que esperem de Jesús. Que ens proporcioni la felicitat, tal com nosaltres l’entenem. Però no és aquesta la verdadera missió de Jesús. Això és el que Jesús defuig: «els prohibí que ho diguessin a ningú,(Mc 7,36)

Els jueus esperaven un Messies que els alliberés de tots els problemes. Però Jesús els invita a acceptar un Messies molt diferent. Un messianisme que no és acceptat mi per les autoritats ni pel poble..

Les narracions evangèliques se situen sempre en el terreny del simbolisme, intentant donar resposta als drames religiosos de la nostra pròpia consciència i de la vida de l’església. El problema d’aquells jueus respecte a Jesús, és també el nostre problema, i potser un dels més íntims. Es tracta del problema que tenim en acceptar a Déu tal com és i tal com es manifesta, i no com a mi m’agradaria que fos.

L’objectiu principal dels miracles de Jesús, no és tornar la salut als malalts sinó manifestar la presència de Déu en nosaltres. «Déu està aquí», en la persona de Jesús, i fer que aquesta vida de dolor , de pobresa de injustícies i de mort, sigui el camí al Paradís.

Per tant, el «miracle dels miracles» és fer que creguem en Déu a pesar del mal. La nostra raó diu que Déu no existeix, si existeix el mal.  Jesús ens diu que Déu és la força que ens ajuda a alliberar-nos del mal. Aquest és el nucli bàsic de la fe cristiana.

Quan demanem a Déu la felicitat, ens hauríem de preguntar, quin tipus de felicitat busquem?. Sabem que en el codi moral de Jesús són feliços (benaurats, joiosos), els qui plorem els malalts, els perseguits injustament... No són un seguit de preceptes a complir, sinó una exclamació d’esperança. Una manera de dir: seríeu més feliços si sabéssiu acceptar la pobresa, el sofriment... si fóssiu més «nets de cor», si sabéssiu perdonar.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 7, 31-37) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Selecció i redacció: Salvador Sol