ALLÒ QUE ALGUNS DIUEN AVUI

Evangeli (Mc 8,27-35) i comentaris de J.A.Pagola i J.Rocabert

 

Evangeli.-

27 Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:

--Qui diu la gent que sóc jo?

28 Ells li respongueren:

--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.

29 Llavors els preguntà:

--I vosaltres, qui dieu que sóc?

Pere li respon:

--Tu ets el Messies.

30 Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

31 Llavors començà a instruir-los dient:

--Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar.

32 I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. 33 Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li:

--Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes.

34 Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué:

--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. 35 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà.

  

 

Comentari.- Per: José Antonio Pagola (Traducció de: Francesc Bragulat)

 

També en el nou mil·lenni continua ressonant la pregunta de Jesús: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». No és per dur a terme un sondeig d’opinió. És una pregunta que ens situa a cadascú a un nivell més profund: qui és avui Crist per a mi? Quin sentit té realment en la meva vida? Les respostes poden ser molt diverses:

«No m’interessa. Així de senzill. No em diu res; no compto amb ell; sé que hi ha alguns als quals segueix interessant; jo m’interesso per coses més pràctiques i immediates». Crist ha desaparegut de l’horitzó real d’aquestes persones.

«No tinc temps per això. Ja faig prou amb enfrontar-me als problemes de cada dia: visc ocupat, amb poc temps i humor per pensar en massa més». En aquestes persones no hi ha un forat per Crist. No arriben a sospitar l’estímul i la força que ell podria aportar a les seves vides.

«Em resulta massa exigent. No vull complicar-me la vida. Se’m fa incòmode pensar en Crist. I, a més, després ve tot allò d’evitar el pecat, exigir-me una vida virtuosa, les pràctiques religioses. És massa». Aquestes persones desconeixen el Crist; no saben que podria introduir una llibertat nova en la seva existència.

«El sento molt llunyà. Tot el que es refereix a Déu i la religió em resulta teòric i llunyà; són coses de les que no es pot saber res amb seguretat; a més, què puc fer per conèixer-lo millor i entendre de què van les coses?». Aquestes persones necessiten trobar un camí que les porti a una adhesió més viva amb Crist.

Aquest tipus de reaccions no són una cosa «inventada»: les he sentit jo mateix en més d’una ocasió. També conec respostes aparentment més fermes: «sóc agnòstic»; «adoptar sempre postures progressistes»; «només crec en la ciència». Aquestes afirmacions em resulten inevitablement artificials, quan no són resultat d’una recerca personal i sincera.

Jesús continua sent un desconegut. Molts no poden ja intuir el que és entendre i viure la vida des d’ell. Mentrestant, què estem fent els seus seguidors?, parlem a algú de Jesús?, ho fem creïble amb la nostra vida?, hem deixat de ser els seus testimonis?

Comentari al comentari.- Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 24 durant l’any, el seu títol, és del tot adient per aquest proper diumenge 12 de setembre, “Allò que alguns diuen avui”.

L’homilia arrenca, situant als nostres dies, aquella transcendental pregunta que Jesús va fer als seus apòstols i que Marc descriu en el fragment de l’evangeli d’aquest proper diumenge: «I vosaltres, qui dieu que sóc?».

Les respostes de la gent dels nostres dies són molt diverses, però, malauradament, molt decebedores: «No m’interessa. Així de senzill. No em diu res; no compto amb ell; sé que hi ha alguns als quals segueix interessant; jo m’interesso per coses més pràctiques i immediates».

«No tinc temps per això. Ja faig prou amb enfrontar-me als problemes de cada dia: visc ocupat, amb poc temps i humor per pensar en massa més».

«sóc agnòstic»; «adoptar sempre postures progressistes»; «només crec en la ciència».

Tot un seguit de respostes que jo mateix les he sentit en l’àmbit més íntim de la meva mateixa família que curiosament, alguns s’han casat per l’Església, han batejat als seus fills i fins i tot, no tots, els hi han fet fer la comunió (?)

Davant d’aquestes sinceres respostes, hi ha qui ho atribueix, sense haver fet el més mínim anàlisi, a un ambient des cristianització de la societat, o a la reacció natural, un cop ens hem alliberat dels anys d’imposició del catolicisme per part de la dictadura franquista.

Personalment crec, que hi ha una mica de tot, i en aquest tot, òbviament hi podem afegir una societat globalitzada, un avens cada cop més omnipresent del capitalisme neoliberal amb la seva poderosa versió de la coneguda “societat de consum”. Però també hi ha una altre realitat que massa sovint no se’ns fa la corresponent denúncia: una gran, grandíssima, part de la jerarquia eclesiàstica, s’ha venut als poders fàctics i han renegat de facto, però no de la seva posició de privilegi, i el seu testimoni és diametralment oposat al d’un seguidor de Jesús de Natzaret. Malauradament els Casaldàliga, els Joan Alsina, el recentment traspassat pare Manel (en Manel Pousa) i molt d’altres, malgrat tot, molts pocs, que el seu testimoni ha esdevingut diluït en un llac putrefacte, antítesi  del veritable testimoni que se’ls hauria d’exigir.

L’homilia conclou amb una pregunta que caldria que tots ens féssim: Mentrestant, què estem fent els seus seguidors?, parlem a algú de Jesús?, ho fem creïble amb la nostra vida?, hem deixat de ser els seus testimonis? 

M'envoltaven els llaços de la mort,

tenia davant meu els seus paranys,

i dintre meu l'angoixa i el neguit.

Vaig invocar el nom del Senyor:

«Ah, Senyor, salveu-me la vida»