L'IMMOBILISME CATÒLIC TÉ DATA DE CADUCITAT

Article de Jaume Rocabert Cabruja, publicat a RECULL de Blanes

Aquests inicis del 2011 passaran a la història per les revoltes populars que sacsegen allà  on semblava impossible es poguessin produir. És el cas de les que s’estan donant en el si de règims tirànics i despòtics del món musulmà. És evident que la força del jovent, acompanyada d’un més alt nivell acadèmic, l’afany de llibertat i de democràcia, ben assistida per les noves tecnologies de la comunicació, estan impulsat la ciutadania a unes revoltes contundents, en contra la misèria i explotació a la qual s’han vist sotmesos, sense que, fins ara, poguessin fer una altra cosa que resignar-se als designis d’uns governants corruptes i sense escrúpols. És molt probable que, de manera sobtada, ens estiguem endinsant en un món menys conformista i a l’inici d’un nou paradigma democràtic. En qualsevol cas, sembla notori que tant a occident com en els països del Magrib o en qualsevol dels emergents, la ciutadania ja no accepta imposicions ni autoritarismes messiànics, com tampoc accepten ser miserablement explotats, car al que aspiren és a ser actors actius i no simples comparses o espectadors passius de l’evolució de la seva societat.

Aquesta reacció que s’està produint en el món àrab, és també un avís per aquelles societats occidentals que segueixen negant a la ciutadania els drets més bàsics de la democràcia (cas d’Espanya amb Catalunya i Euskadi), però també és un avís diàfan adreçat a institucions com l’Església Catòlica que amb la seva estructura barreja de poder polític (Estat del Vaticà) i de poder religiós (un i altre, sostinguts sota formes autàrquiques i dogmàtiques), està ofegant el desig de democratització interna, però molt més greu que això, està promovenla desnutrició evangèlica en la fe dels creients. No sembla que això preocupi la jerarquia que, salvant honroses excepcions, no només és altament conservadora i autoritària (també els nostres bisbes de la tarraconense), sinó que, des del papa Wojtyla (ara molt precipitadament beatificat) s’han instal·lat dins d’una mena de búnquer, aïllats de la realitat d’avui, de les inquietuds de les noves generacions i de les veus crítiques dels laics i teòlegs (homes i dones), que denuncien l’allunyament de la jerarquia al missatge de Jesús de Natzaret. Sembla com si pretenguessin no reconèixer la seva praxi erràtica de ser més curosos amb el compliment del Dret Canònic que amb exercir la caritat, l’amor o la misericòrdia evangèliques (l’exemple ens l’ha ofert el cardenal Sistach amb el cas del pare Manel). L’actitud d’una jerarquia immobilista i gens exemplar, provoca l’allunyament dels cristians de la religió, però no necessàriament de Jesús, car els que veritablement el prioritzen a bisbes, cardenals i al mateix Papa,s’orienten pels signes dels temps, el sensus fidei, i pel nou llenguatge evangèlic i teològic dels teòlegs perseguits per Roma.

Tot i que les vocacions sacerdotals s’han reduït dràsticament, que el nombre de capellans en actiu és cada cop més baix o que el nombre de creients està caient en picat (segons les darreres enquestes, en un període no superior als deu anys, les persones que es manifesten creients han baixat en un 20% i ara ja no superen el 50% de la població), la Conferència Episcopal Espanyola, una de les més integristes del món catòlic, s‘oposa, segons publica l’editorial d’Ecclesia (l’òrgan oficiós dels bisbes), a qualsevol de les reformes que a inicis del mes de febrer proposaven un col·lectiu de 144 teòlegs i teòlogues de parla germànica (alemanys, austríacs i suïssos). Entre les reformes bàsiques, esmenten el sacerdoci femení, la fi del controvertit celibat obligatori i l’elecció democràtica dels bisbes. Els més patètics, però, han estat els arguments (buits de qualsevol principi teològic) en què es basen per oposar-se a unes reformes que si no les accepten democràticament, podria ser que un dia fossin finalment aplicades després d’haver-los foragitat d’on, pel seu ostracisme, no hi haurien de haver estat mai.

L'ESPERANÇA CRISTIANA

«La nostra esperança és el Senyor». Aquesta aclamació que ressona a les esglésies s’entronca amb l’esperança d’Abraham i per tant és fruit de la promesa. Jahvé digué a Abraham: «Jo seré el teu Déu» (Ex 17,7). Que és com dir-li: cuidaré de tu, i de tots els teus descendents. La promesa ens ve d’Abraham, es renova amb Moisès i els profetes, i Jesús «li donà la darrera plenitud» transformant-la en esperança de salvació. Aquesta és l’esperança cristiana, que té sentit escatològic perquè es projecta en la vida que hi ha més enllà de la vida. Déu és un Déu de vius. Ho recitaven els jueus cada dia en sortir i pondre’s el sol: «Beneït ets, Senyor, que fas viure els morts». Pau ho reforça amb aquestes paraules: «aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals» (Rm 8,11). En l’AT l’esperança tenia com a fonament la promesa de la presència permanent i providencial de Déu que es manifestaria en el Messies. Jesús posa les bases del Regne, del Déu a prop, el seu nom ho diu: Yesúa, és «Déu que salva». Avui: «L’objecta de l’esperança cristiana --com diu Josep Gil-- és l’assoliment del regne de Déu consumat» (L’esperança que no mor, p.88), l’acompliment de vida eterna; la segona vinguda de Jesucrist.

Col·loquialment diem «L’esperança és l’últim que es perd», quan no ens en sortim d’una cosa. L’esperança, ja ho sabem, és una virtut teologal. Les virtuts teologals són aquelles que deriven de la gràcia; són un do de Déu. La fe i l’esperança es complementen, la caritat dona sentit a les dues. Pau ens diu que de las tres «la més important és la caritat» (1Co 13,13) Però en què la sustentaríem sense l’esperança? La promesa feta a Abraham va assolint el seu acompliment en la història, és un procés que va fent camí. «Déu va fer una promesa i un jurament que ell de cap manera no pot desmentir» (He 6,18). La història de la salvació tindrà lloc «en una societat i una terra renovada per Déu» (J.G., llibre citat, p.61). Ara: «L’esperança resta unida a la utopia» (Jaume Botey, Construir l’esperança, CJ 154, p.7). A la pregunta: hi pot haver esperança després de Auschwitz? La resposta cristiana ha de ser sí, perquè Jesucrist regnarà al final dels temps.

L’Església té per missió transmetre aquesta esperança escatològica fent-se solidària de les diverses dificultats que hi ha, constantment, a llocs concrets del món; el «goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist» (Gaudium et spes). L’Església, que és sagrament de Crist, ha d’ajudar a mantenir un espai per a l’esperança malgrat la fam, les guerres i els tsunamis... L’Església ha de tornar a les benaurances, fent costat als últims, sense pactar amb els poderosos de la terra. Jesús, fidel al missatge, s’enfrontà a la casta sacerdotal del temple. Pagola ho diu de forma clara: «Jesús invoca Déu per a defensar la vida dels últims, Caifàs l’invoca per a defensar els interessos del temple» sense trencar amb el sistema que defensava Pilat, malgrat que l’Imperi romà, la famosa pax romana no estigués organitzada «segons el cor de Déu» (Jesús. Aproximación històrica).

Avui, quan l’església local defensa la pobresa estructural (Teologia de l’alliberament), l’Església oficial condemna els seus líders. Cinquanta anys després  del inici del Concili Vaticà II, moltes de les seves recomanacions nb han estat aplicades i des de Roma, i des d’alguns palaus episcopals de casa nostra ens arriben signes inequívocs d’involució. 

Malgrat tot, l’església –poble de Déu- avança mogut per l’Esperit, potser allunyant-se cada cop més de la jerarquia, però amb voluntat d’apropar-se a l’esperit del Concili, i sobretot al Jesucrist que ens transmeten els documents neotestamentaris. L’Església d’esperança és la de Vicenç Ferrer i del pare Ellacuria; la del bisbe Casaldàliga i la del pare Manel; tanmateix, la de tots els qui com ells, ajuden a les persones necessitades en un moment concret i en una situació determinada, sense tenir en compte la seva religió, i molt menys, si són o no batejades.  

Salvador Sol

QRTQDÒXIA ENFRONT DE LA TEOLOGIA CRÍTICA

Jesús de Natzaret. Des de la Entrada a Jerusalem fins a la Resurrecció.  Ratzinger-Benet XVI

Jesús tot just fa peu en la història, segons el nou llibre de Benet XVI. La cristologia papal és la imposició del pensament únic sobre el pluralisme

Escrit de: Juan José Tamayo, 19/03/2011

Traducció al català; Jaume Rocabert

El papa amb el seu segon volum de la cristologia de Jesús de Natzaret. “Des de la Entrada a Jerusalem fins a la Resurrecció”, ens torna a fixar els contorns de la recta doctrina. El llibre  acaba d'aparèixer amb un desplegament publicitari espectacular, precedit de la filtració, per part del Vaticà, del capítol que exonera al poble jueu en la mort de Jesús, tesi que no té res de nova. És veritat que no es tracta d'una declaració magisterial de caràcter dogmàtic, sinó d'un assaig teològic, però porta la marca papal a la mateixa portada on apareix el doble nom: Joseph Ratzinger Benet XVI. La imatge que ofereix en el llibre és la un Jesús pensat i viscut des de la fe de l'Església i despolititzat. Un Jesús que passa per la terra com per brases sense implicar-se en la vida social del seu poble, que no constitueix cap perill per a l'Imperi Romà, que anuncia un regne de Déu basat en la "veritat que està en el intel·lecte de Déu" i que tot just fa peu en la història. Un Jesús que separa amb nitidesa religió i política i, on la mort no és conseqüència del conflicte amb el poder, sinó autodonació vicària per a la reconciliació de la humanitat amb Déu. Benet XVI es distancia així de l'exegesi liberal i desconfia dels mètodes històric-crítics, com ja va fer en el primer volum publicat el 2007. Arriba a dir que "el 'Jesús històric', com apareix en el corrent principal de l'exegesi crítica ..., és massa insignificant en el seu contingut com per exercir una gran eficàcia històrica" ​​(pàgina 9). Però, al mateix temps, i des d'una no confessada ingenuïtat hermenèutica, diu intentar "arribar a la certesa de la figura realment històrica de Jesús", missió impossible, com ja demostrà Albert Schweitzer a principis del segle passat. La cristologia papal silencia els resultats de les investigacions de la sociologia, l'arqueologia, l'antropologia cultural i la història social sobre el Jesús històric i el cristianisme primitiu. Desqualifica les aportacions de les teologies polítiques i de la revolució. Desconeix algunes de les més importants i influents cristologies de la segona meitat del segle XX, escrites per col·legues seus com Edward Schillebeeckx, Karl Rahner i Hans Küng. Silencia les reflexions de la teologia de l'alliberament sobre la praxi històrica de Jesús sota la guia de l'opció pels pobres. Passa per alt l'hermenèutica de gènere de la teologia feminista i es manté dins de la cristologia patriarcal. Les referències bibliogràfiques es circumscriuen en bona mesura a autors alemanys, però molt selectivament, amb exclusió dels creadors de la teologia política i de l'esperança, Johann Baptist Metz i Jürgen Moltmann respectivament i de exegetes com Willi Marxsen i Gerd Lüdemann.

 

Els llibres de Ratzinger-Benet XVI, constitueixen avui el nou cànon eclesiàstic a què atenir-se a l’hora de fer teologia, mentre són condemnades algunes de les cristologies més rellevants pensades en l’horitzó de l’alliberament, del pluralisme religiós i de les investigacions sobre el Jesús històric, com, entre altres, Jesucrist alliberador i La fe en Jesucrist, de Ion Sobrino, Jesús, símbol de Déu, de Roger Haight, Cap a una teologia cristiana del pluralisme religiós, de Jacques Dupuis, i Jesús. Aproximació històrica, de José Antonio Pagola. És la imposició del pensament únic sobre el pluralisme, del dogma sobre el símbol, de l'ortodòxia sobre la ortopraxi i, en fi, de l'Església sobre Jesús de Natzaret. En aquestes condicions no és possible fer teologia crítica dins de l'Església-institució. ¡El cristianisme a l'inrevés!

ENCARA HI HA SIGNES D’ESPERANÇA

  Persones que segueixen un estil de vida semblant al que va marcar Jesús.

Mariano Puga és un sacerdot de 80 anys, que viu recorrent en llanxa les petites comunitats de Xiloé, compartint l’esperança, compartint els goig i les angoixes dels indígenes d’aquell arxipèlag. Comunitats que no veuen un capellà més de tres vegades l’any. Segur que al sacerdot Mariano, la cúria vaticana i el Dret Canònic li queden mentalment molt lluny.

A preguntes d’un periodista, manifesta que: el que sent a prop són les denúncies per abusos sexuals que s’estan produint, a Irlanda, Bèlgica, Estats Units, i també a Xile. Aquests casos el preocupen, «i prega a Jesucrist» perquè hi hagi una reforma en el clericat.

Ell, a la seva edat, encara fa autocrítica i veu possible que l’Església «revisi el celibat sacerdotal»; «que la crisis per casos d’abusos s’aprofiti per plantejar els temes de fonts» que els cristians de base reclamen. Per exemple: «El paper de la dona en l’Església» Són les tres quartes parts del catolicisme. «Tenen tots els càrrecs inferiors i cap poder de paraula i decisió [...]. Jo no veig perquè les dones no poden ser sacerdots en l’Església».

Puga mantén que «Crist em va cridar a ser cèlibe, però jo no veig perquè germans casats no poden ser sacerdots [...] Crist ens ha fet iguals a tots, tots a imatge i semblança a Déu». I, recrimina que «l’opció pels pobres de Crist, es trobi enfrontada a una Església que no es fa pobra». «Moltes vegades –diu, en relació al sacerdoci femení i als capellans casats-, confonem la cultura en la que hem viscut la nostra fe, amb la veu de Jesucrist, i això és molt important separar-ho»

La visita a l’amic pederasta

A Xile, es va condemnar per pederàstia, el sacerdot Fernando Karadima, conegut de Mariano Puga des que estudiaven teologia. Castigat per l’autoritat eclesiàstica, el sacerdot octogenari, viu retirat al convent de les monges Siervas de Jesús. Tot i considerar la gravetat dels abusos sexuals i la condemna del Vaticà, Mariano va anar a visitar-lo. Les monges van consultar si figurava a la llista dels membres de la Unió Sacerdotal que no el podien visitar. No hi era, i va passar.  

«Amb mi, -diu Mariano-, va estar agraït i cordial, res a dir. Vam recordar les nostres històries, li vaig recordar que estava amb les comunitats de Xiloé i amb els animadors de les comunitats de l’illa, vam parlar de tot». «Però passaven els minuts i la condemna del Vaticà no sortia». «Vaig trobar-me amb un germà, per dir-ho d’alguna manera, absent. Absent de tots els delictes, del dolor causat. Jo suposava que tocaríem algun moment el seu silenci davant de les víctimes, però no va passar res». Per provocar-lo, va dir: «Vostè sap de la campanya que la premsa... algun dia Déu aclarirà tot això». Fernando no va contestar.

«Per mi, tota la situació, amb tot el què ha significat per a les víctimes, amb l’escàndol... estar amb ell va esdevenir signe del que Jesús ens ha ensenyat: compadir el germà caigut». «Vaig quedar frustrat, em va fer la sensació de que no era el moment de Déu, de cara a les meves expectatives».

Homes com Mariano Puga n’hi ha molts, que no surten a la premsa, que estan lluny del Vaticà... Però viuen la seva fe en Jesús, i la transmeten a qui té la sort de trobar-se’ls. A l’Església, encara hi ha signes d’esperança.

Salvador Sol

Font: papeldigital.info/lt/2011/05/07

"L'ESGLÉSIA PATEIX UNA CRISI D'HUMANISME"

El bisbe emèrit d’Ayaviri, Joan Godayol, va aterrar per primera vegada al Perú quan era un adolescent i la seva família, uns empresaris del tèxtil de Mataró, s’hi van traslladar. Aleshores no es pensava que la darrera vegada que abandonaria els Andes peruans ho faria quaranta-cinc anys després. La vida de Godayol ha estat una obra dedicada als més pobres i per això acaba de rebre el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau.

Entrevista: Maria Coll

Publicat a El Singular digital.com

Què representa per vostè rebre aquest premi Memorial Joan XXIII per la Pau?

És un estímul. És el reconeixement de la tasca feta per l’església del Sud-Andino, on jo m’hi he identificat plenament i m’hi vaig inculturar conscientment. Per mi és el lloc del món on millor es viu l’Església segons el Concili Vaticà II.

Del 1992 al 2006 va ser bisbe d’Ayaviri, prelatura a 4.000 metres d’alçada del Perú. Com s’hi adapta?

Jo venia de l’ambient Salesià, de les escoles professionals. Allà, però, em vaig trobar amb una Església amb una coordinació pastoral de quatre jurisdiccions eclesiàstiques: Puno, Juli – a la frontera amb Bolívia-, Siquani i Ayaviri. A totes em van acollir com a casa meva. Allà vaig conèixer un altre estil de fer i de ser Església.

Aquesta forma d’Església ha estat el millor record que s’ha emportat del Perú?

Sí, el porto a la sang. M’he convertit a l’Evangeli des de la riquesa dels pobres. En els Andes veus la presència de l’Esperit Sant en els actes i en la manera de ser. Allà han cristianitzat les seves costums incaiques i ho han fet tan bé que s’han convertit en cristianisme pur.

Allà l’Església també s’organitza diferent...

Sí, l’Església té un sistema més familiar i democràtic. Allà tots teníem veu i vot. Amb els estaments només ratificàvem les decisions preses. A més, el laicat era responsable i participant de la mateixa Església. Això em va sorprendre perquè jo venia d’una església jerarquitzada.

Per tant, podem dir que en els Andes l’Església és més democràtica que la pròpia societat...

Sí, perquè a les mateixes comunitats camperoles les autoritats s’imposaven. En canvi l’Església donava un exemple del que havia de ser. Allà teníem la praxis de la Teologia de l’Alliberament: una Església pobre entre els pobres.

El papa Benet XVI en el seu darrer llibre condemna la Teologia de l’Alliberament. Per què encara ara fa tanta por?

Ells pensen que la doctrina de ser propers als pobres, basada en el sistema de “veure, jutjar i actuar”, té darrera una doctrina marxista-leninista que s’ha passat de la ratlla. I certament alguns de la Teologia de l’Alliberament van exagerar les coses, van acostar-se a grups violents, cosa que va espantar l’Església oficial.

Però, ara, en el segle XXI, si tenim en compte la poca presència d’aquesta teologia a Amèrica Llatina i la pèrdua de pes d’aquestes ideologies, la por no és exagerada?

Tots aquests que critiquen mai han estat a la zona. Jesús ja ho deia: “Veniu i veureu”. No hi ha res contra ningú, senzillament és una Església servidora dels pobres, però representa una bufetada contra aquells que es creuen servidors de la veritat i que pontifiquen des de les seves lleis. Avui a la mateixa estructural eclesial hi ha molt fariseisme.

De fet, l’Església hauria d’ajudar qui té gana, qui té set..

Sí, però molts avui encara continuen adorant el Déu diner. Moltes vegades quan has d’ajudar el principal entrebanc encara són els diners. L’Església té accions socials, com Càritas, però fan de repartidors i que paguin els altres. Òbviament també hi ha alguns grups d’ajuda social autèntics, però generalment aquests neixen dels laics i no dels estaments de la jerarquia.

Si l’Església no s’actualitza, la secularització i les sectes, especialment a Amèrica Llatina, poden guanyar la partida al catolicisme?

Sí, però els fanatismes, també els de l’Església, no porten enlloc. No hem de tenir por d’aquests fonamentalistes catòlics que ens allunyen del poble i, sobretot. dels joves. La joventut passa de les coses que no són autentifiques però manté en el seu cor la voluntat de fer el bé i d’ajudar els necessitats. En aquest sentit, me n’alegro de les bestieses de la jerarquia, perquè això vol dir que la renovació està més a prop.

Veig que és optimista... Quan veurem aquesta renovació?

A tota acció, per molt descabellada, retrograda i medieval que sigui, correspon una reacció. Ho fan amb bona fe, però la lletra mata l’esperit de la vida. La reacció ja ha començat! Ara no hi ha joves a les esglésies. Els joves passen de la missa perquè la consideren desfasada, doncs cal renovar-la.

I quan veurem la reacció de la jerarquia davant aquesta reacció social?
A l’Església administrativa no veig cap signe de renovació. Només algun capellà gran que va viure el Concili Vaticà II i encara se’n recorda. A tots aquests sacerdots jovenets que pugen encarcarats i que pensen, com alguns bisbes, que només ells tenen la veritat però que no han vist món, què els hi vols dir? Ens hem d’emparar a la bona voluntat.

L’Arquebisbat de Barcelona ha obert diligències per excomunicar el pare Manel.

Excomunicar: aquestes no eren les paraules de Jesús, eren les paraules dels fariseus, els homes de la llei que el van matar per dir la veritat. Segons la Conferència Episcopal una noia que avorta, encara que òbviament podia haver evitat l’embaràs, està excomunicada, però i els legisladors, aquests no? Jesús hagués perdonat i hauria comprès la debilitat humana.

Permetre un avortament va contra el Dret Canònic...

Però per sobre del Dret Canònic hi ha la caritat, aquesta és la màxima llei. Ell va intentar convèncer aquella noia, però al final ella va decidir i ni Déu es posa en les decisions de la pròpia consciència. El pare Manel no defensa l’avortament, només fa un acte de caritat. I és que l’Església pateix una crisi d’humanisme.

Vostè era crític amb l’església peruana, però veig que aquí també.
Aquí s’ha fet una marxa enrere tan gran! Creuen que tenen el monopoli de la veritat, però el cristianisme no s’imposa, només proposa.

Què li sembla el document “Al servei del nostre poble” en què els bisbes catalans reconeixen els drets nacionals de Catalunya?

Ja era hora que diguessin alguna cosa a favor de Catalunya perquè a la Conferència Espiscopal Espanyola no diuen res. Al Perú veia Espanya en el seu conjunt i no era partidari d’un nacionalisme català, ni d’una nació totalment independent. Però un cop aquí, en veure com ens tracten els del centre, que ens desqualifiquen només abans de parlar, crec que la única solució és ser com Andorra i ser bons veïns amb Espanya.

I ara, ha vist que no ens comprenen?

Sí. Jo em vaig quedar molts anys en el Perú perquè em vaig inculturar. No vaig ser un immigrant, sinó un immigrat. Altres que no van fer aquest procés van tornar. A Catalunya, alguns nouvinguts, també han immigrat, és a dir, han pres la llengua, la cultura... mentre que persones d’altres regions d’Espanya només han estat immigrants, perquè mai han volgut saber res del lloc que els han acollit.

Podem parlar d’una Església catalana?

I tant! Legalment, els fariseus, amb el dret canònic a la mà, poden dir que no hi ha una església catalana, però existencialment és una altra cosa. L’Església sempre s’incultura a cada lloc on ha de servir. De fet, si fossin independents tindríem una Conferència Episcopal Catalana, però per això encara falten molts anys! Primer cal una autonomia econòmica que encara ni tenim.

Es nota que ara vostè parla amb la llibertat dels jubilats...

Durant dos anys vaig demanat a Joan Pau II i a Benet XVII un bisbat a la costa peruana per continuar treballant, ja que a causa d’una trombosi ja no podia estar a quatre mil metres, però s’hi van negar. I per això, ara, amb 67 anys, sóc el bisbe jubilat emèrit més jove. De fet, en aquests moments aquí tinc més feina que allà.

L’antropòleg Gustavo Nerin acaba de publicar “Blanc bo busca negre pobre”, una critica a les ONG. Som solidaris amb el Tercer Món per tranquil•litzar les nostres consciències?

Té raó. La gran majoria de les ONG són tapadores per fer grans negocis i omplir-se les butxaques. Algunes entitats venien al Perú, repartien bolígrafs i samarretes i feien fotos als nens i després dormien als millors hotels de Lima. Feien servir un 80-90% dels donatius pels directius i un 10-15% pels pobres. També hi ha, però, entitats de fiar. Personalment crec que només un 5-7% dels donatius han de ser per despeses administratives.

Cal valorar més les accions que les bones intencions....

I tant, pels fets ens coneixeran. I no ens podem deixar enlluernar pel que diuen, per les grans exposicions... Al final, la veritat sempre sura.

BEATIFICACIÓ DE JOAN PAU II

Article de Juan José Tamayo, El País.com

Mañana, 1 de mayo de 2011, Benedicto XVI beatificará a su predecesor Juan Pablo II. Desde su anuncio, esta beatificación ha causado malestar y sorpresa en importantes sectores de la Iglesia católica. Entiendo el malestar, ya que no pocas de las actuaciones de Juan Pablo II fueron todo menos ejemplares e imitables como se espera de una persona a quien se eleva a los altares y se presenta como modelo de virtudes para los cristianos. Me refiero a su manera autoritaria de conducir la Iglesia, a su rigorismo moral, el trato represivo dado a los teólogos y las teólogas que disentían del Magisterio eclesiástico -muchos de los cuales fueron expulsados de sus cátedras y sus obras sometidas a censura-, al silencio e incluso la complicidad que demostró en los casos de pederastia, especialmente con el fundador de los Legionarios de Cristo, Marcial Maciel, a quien dio siempre un trato privilegiado con el beneplácito del cardenal Ratzinger, su brazo derecho, etcétera.

 Lo que no encuentro justificada es la sorpresa. Con esta beatificación, Benedicto XVI no ha hecho otra cosa que poner en práctica el viejo refrán: es de bien nacidos ser agradecidos. La elevación de Karol Wojtyla al grado de beato es la mejor muestra de agradecimiento que podía rendir a su predecesor, que le nombró presidente de la Congregación para la Doctrina de la Fe y le concedió un poder omnímodo en cuestiones doctrinales, morales y administrativas. Más aún, fue Juan Pablo II quien le allanó el camino nombrándolo sucesor in péctore. ¿Cómo el Papa actual no iba a beatificar al autor de tamaño ascenso en el escalafón eclesiástico?

Si no hubiera sido por Juan Pablo II, Joseph Ratzinger sería hoy un arzobispo emérito sin relevancia alguna. Pero quiso el destino que el papa polaco llamara al arzobispo alemán a su lado y le nombrara Inquisidor de la Fe, para que la vida del cardenal Ratzinger diera un giro copernicano. Durante casi un cuarto de siglo fue el funcionario más poderoso de la curia romana por cuyas manos pasaban los asuntos más importantes del orbe católico, desde el control de la doctrina hasta los casos de pederastia sobre los que decretó el más absoluto secreto, imponiendo a víctimas y verdugos un silencio que le convirtieron en cómplice y encubridor de delitos horrendos contra personas indefensas.

Juan Pablo II y el cardenal Ratzinger vivieron un idilio durante casi cinco lustros con un reparto de papeles que siempre respetaron. El primero, con vocación de actor desde su juventud, ejerció esa función a la perfección, se convirtió en uno de los grandes actores del siglo XX y recibió los aplausos de millones de espectadores de todo el mundo desde su elección papal hasta su entierro. El segundo ejerció el papel para el que estaba especialmente capacitado, el de ideólogo y guionista de la obra que le tocaba representar al papa y que puso por escrito en el libro-entrevista Informe sobre la fe, cuya idea central era la restauración de la Iglesia católica.

El guión incluía la revisión del concilio Vaticano II y el cambio de rumbo de la Iglesia católica, el restablecimiento de la autoridad papal, devaluada en la etapa posconciliar, la afirmación del dogma católico, la nueva evangelización, la recristianización de Europa, la vuelta a la tradición, el freno a la reforma litúrgica, la confesionalidad de la política y de la cultura, la defensa de la moral tradicional en toda su rigidez en materias que hasta entonces eran objeto de un amplio debate dentro y fuera del catolicismo, como la familia, el matrimonio, la sexualidad, el comienzo y el final de la vida, etcétera.

El panorama eclesial descrito por el cardenal Ratzinger en la entrevista con Vittorio Messori, publicada luego como libro bajo el título antes citado Informe sobre la fe, no podía ser más sombrío: "Resulta incontestable que los últimos 20 años han sido decisivamente desfavorables para la Iglesia católica. Los resultados que han seguido al Concilio parecen oponerse cruelmente a las esperanzas de todos, comenzando por las del papa Juan XXIII y, después, las de Pablo VI. Los cristianos son, de nuevo, minoría, más que en ninguna otra época desde finales de la antigüedad. Los papas y los padres conciliares esperaban una nueva unidad católica y ha sobrevenido una división tal que -en palabras de Pablo VI- se ha pasado de la autocrítica a la autodestrucción. Se esperaba un nuevo entusiasmo, y se ha terminado con demasiada frecuencia en el hastío y en el desaliento. Esperábamos un salto hacia adelante, y nos hemos encontrado ante un proceso progresivo de decadencia que se ha desarrollado en buena medida bajo el signo del presunto espíritu del Concilio, provocando de este modo su descrédito".

Dentro del guión entraba el cambio en la política de nombramiento de obispos, sin la cual no podía llevarse a cabo la restauración eclesial diseñada al unísono por Juan Pablo II y el cardenal Ratzinger. Poco a poco fueron sustituidos los obispos conciliares por prelados preconciliares, los obispos comprometidos con el pueblo dieron paso a obispos cuya preocupación principal era la ortodoxia, los obispos vinculados a la teología de la liberación dieron paso a los obedientes a Roma. De esa manera se garantizaba el éxito de la nueva estrategia neoconservadora.

Wojtyla y Ratzinger se conocían desde la época del concilio Vaticano II, en el que ambos participaron, el primero como obispo, el segundo como asesor teológico del cardenal Joseph Frings, arzobispo de Colonia. Wojtyla se alineó con el sector conservador. Ratzinger estuvo del lado del grupo moderadamente reformista. Ambos dieron su apoyo a los documentos conciliares. Se esperaba por ello que, ubicados posteriormente en los puestos de la máxima responsabilidad eclesiástica, llevaran a la práctica las reformas aprobadas por el Vaticano II en los diferentes campos del quehacer eclesial: vida y organización de la Iglesia, teología, liturgia, recurso a los métodos histórico-críticos en el estudio de los textos sagrados, diálogo con el mundo moderno, presencia de la Iglesia en la sociedad y, sobre todo, la creación de la "Iglesia de los pobres", propuesta estrella de Juan XXIII. No fue ese, sin embargo, el camino seguido por Juan Pablo II y Benedicto XVI.

Cuando accedieron al papado fueron desmontando poco a poco el edificio construido por los padres conciliares entre 1962 y 1965 y alejándose del proyecto de Iglesia diseñado cuidadosamente en las cuatro Constituciones, los nueve Decretos y las tres Declaraciones que conforman el Magisterio conciliar.

El giro no podía ser más notorio: se pasó de la Iglesia pueblo de Dios y comunidad de creyentes a la Iglesia jerárquico-piramidal, de la corresponsabilidad al gobierno autoritario, del pensamiento crítico al pensamiento único, de la autonomía de las realidades temporales a su sacralización, de la secularización al retorno de las religiones, de la autonomía de la Iglesia local a su control, de la jerarquía como servicio a la jerarquía como ejercicio de poder, de la teología como inteligencia de la fe en diálogo con otros saberes a la teología como glosa del Magisterio eclesiástico, de la ética de la responsabilidad al rigorismo moral, del diálogo multilateral al anatema.

La beatificación de Juan Pablo II constituye, a mi juicio, una muestra más del paso que Benedicto XVI ha dado desde el neoconservadurismo al integrismo.