L'IMMOBILISME CATÒLIC TÉ DATA DE CADUCITAT

Article de Jaume Rocabert Cabruja, publicat a RECULL de Blanes

Aquests inicis del 2011 passaran a la història per les revoltes populars que sacsegen allà  on semblava impossible es poguessin produir. És el cas de les que s’estan donant en el si de règims tirànics i despòtics del món musulmà. És evident que la força del jovent, acompanyada d’un més alt nivell acadèmic, l’afany de llibertat i de democràcia, ben assistida per les noves tecnologies de la comunicació, estan impulsat la ciutadania a unes revoltes contundents, en contra la misèria i explotació a la qual s’han vist sotmesos, sense que, fins ara, poguessin fer una altra cosa que resignar-se als designis d’uns governants corruptes i sense escrúpols. És molt probable que, de manera sobtada, ens estiguem endinsant en un món menys conformista i a l’inici d’un nou paradigma democràtic. En qualsevol cas, sembla notori que tant a occident com en els països del Magrib o en qualsevol dels emergents, la ciutadania ja no accepta imposicions ni autoritarismes messiànics, com tampoc accepten ser miserablement explotats, car al que aspiren és a ser actors actius i no simples comparses o espectadors passius de l’evolució de la seva societat.

Aquesta reacció que s’està produint en el món àrab, és també un avís per aquelles societats occidentals que segueixen negant a la ciutadania els drets més bàsics de la democràcia (cas d’Espanya amb Catalunya i Euskadi), però també és un avís diàfan adreçat a institucions com l’Església Catòlica que amb la seva estructura barreja de poder polític (Estat del Vaticà) i de poder religiós (un i altre, sostinguts sota formes autàrquiques i dogmàtiques), està ofegant el desig de democratització interna, però molt més greu que això, està promovenla desnutrició evangèlica en la fe dels creients. No sembla que això preocupi la jerarquia que, salvant honroses excepcions, no només és altament conservadora i autoritària (també els nostres bisbes de la tarraconense), sinó que, des del papa Wojtyla (ara molt precipitadament beatificat) s’han instal·lat dins d’una mena de búnquer, aïllats de la realitat d’avui, de les inquietuds de les noves generacions i de les veus crítiques dels laics i teòlegs (homes i dones), que denuncien l’allunyament de la jerarquia al missatge de Jesús de Natzaret. Sembla com si pretenguessin no reconèixer la seva praxi erràtica de ser més curosos amb el compliment del Dret Canònic que amb exercir la caritat, l’amor o la misericòrdia evangèliques (l’exemple ens l’ha ofert el cardenal Sistach amb el cas del pare Manel). L’actitud d’una jerarquia immobilista i gens exemplar, provoca l’allunyament dels cristians de la religió, però no necessàriament de Jesús, car els que veritablement el prioritzen a bisbes, cardenals i al mateix Papa,s’orienten pels signes dels temps, el sensus fidei, i pel nou llenguatge evangèlic i teològic dels teòlegs perseguits per Roma.

Tot i que les vocacions sacerdotals s’han reduït dràsticament, que el nombre de capellans en actiu és cada cop més baix o que el nombre de creients està caient en picat (segons les darreres enquestes, en un període no superior als deu anys, les persones que es manifesten creients han baixat en un 20% i ara ja no superen el 50% de la població), la Conferència Episcopal Espanyola, una de les més integristes del món catòlic, s‘oposa, segons publica l’editorial d’Ecclesia (l’òrgan oficiós dels bisbes), a qualsevol de les reformes que a inicis del mes de febrer proposaven un col·lectiu de 144 teòlegs i teòlogues de parla germànica (alemanys, austríacs i suïssos). Entre les reformes bàsiques, esmenten el sacerdoci femení, la fi del controvertit celibat obligatori i l’elecció democràtica dels bisbes. Els més patètics, però, han estat els arguments (buits de qualsevol principi teològic) en què es basen per oposar-se a unes reformes que si no les accepten democràticament, podria ser que un dia fossin finalment aplicades després d’haver-los foragitat d’on, pel seu ostracisme, no hi haurien de haver estat mai.