PODRÀ EL PAPA FRANCESC “EVANGELITZAR” LA CÚRIA?

Francesc d’Assis va sentir la veu de Crist que li demanava que restaurés l’Església davant del poderós Innocenci III. Avui, li toca fer-ho al papa Francesc, enfront de la Cúria. Té al seu favor l’acceptació de la gent. Ha estat elegit Persona de l’any 2013, se li ha dedicat un grafiti –tuitejat pel Vaticà- en que vola com Superman i, és portada de la revista Rolling Stone perquè evoca la cançó de Bob Dylan: The Times They Are A-Changin (Els temps estan canviant). Canvis que de moment són la imatge que projecta aquests jesuïta argentí que ha esdevingut, per la gràcia de Déu, responsable de l’Església Catòlica.
 

No hi ha dubte que Jorge Mario Bergoglio ha inaugurat un altre manera de ser papa, que no deixa ningú indiferent. Al quasi dogma: Extra Ecclesiam nulla salus, aquest papa sintonitza més amb la formulació de Jon Sobrino: Fora dels pobres no hi ha salvació. Ho ha dit per activa i per passiva, l’Església ha de ser pobra enmig dels pobres. Però sembla que per dins del Vaticà pinten bastos. El cardenal Tarcisio Bertone, Secretari d’Estat destituït, va dir haver estat víctima d’una «xarxa de corbs i d’escurçons» (Foc Nou, nº 460, F.Romeu). Alguna cosa en sabia, o intuïa, el bisbe Casldàliga quan va escriure aquell poema en que recomanava al papa: «deja la Cúria, Pedro».  
 

A Francesc se’l qualifica com «el Papa de la gent». És proper, no viu a les dependències papals, es desplaça amb un cotxe discret, paga les seves factures, s’adreça i abraça els malalts... Vol ser, per sobre de tot, el bisbe de Roma. Quan parla d’ecumenisme no es posa per sobre de les altres religions. Diu que «la unitat no arribarà com un miracle» i, invita a caminar junts, a resar els uns pels altres... Pensa que «si no col·laborem en tantes coses que podem fer en aquests món pel Poble de Déu la unitat no arribarà». La unitat no està en el camí que maquen les esglésies, sinó en el «camí que marca l’Esperit Sant». Com diu Francesc Torredeflot: «A la taula del diàleg, qui no hi és se l’espera» (Dialogal nº 37)
 

Una característica de l’acció apostòlica de Jesús se centre en les obres. Quan els deixebles de Joan li pregunten si és ell el messies o n’han d’esperar un altre, Jesús els dóna com arguments: els pobres reben l'anunci de la bona nova. (Lc 7,22). Si féssim la pregunta: ets tu l’Església de Jesús o n’hem d’esperar un altre? La resposta seria, sens dubte: Una altre Església és possible! Una Església en la que no se sentissin opinions de membres destacats com la del recent nomenat Secretari de la CEE, José María Gil Tamayo, afirmant: que la consulta catalana és «moralment inacceptable i inadmissible» (Servimedia, 13/12/13). O que l’encara prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la fe, l’arquebisbe Ludwig Müller, es despatxés a gust negant la possibilitat de que els divorciats tornats a casar puguin apropar-se als sagraments... El poder de la Cúria és molt gran, i està enquistat a la pell de l’Església, i han dut al fracàs la bona voluntat de més d’un papa. Cal tenir present que «l’Església és només un signe, res més, i que durant massa temps l’hem vista només com un signe de poder i de condemna» (J.Botey, El papa Francesc i la laïcitat de l’Estat, El Pregò 459-460). Francesc calla sobre les parelles homosexuals i avortaments, però denuncia que «gent sense escrúpols i que han perdut tot esperit d’humanitat condemni tanta altra gent a la misèria...» (Josep Lligades, Foc Nou, nº 461) Confiem que l’Esperit guiï les decisions de Francesc i l’Església sigui cada cop més, un espai del Regne.

Salvador Sol

ES POT FRUSTAR L’ESPERANÇA?

En el pensament de P. Teilhard de Chardin «El món només té interès si va endavant». Anar endavant, fins assolir un futur de benestar per a tothom, en el que «l’home no sigui un llop per a l’home». Pensem en el famós somni de Martin Luter King  «I Have a Dream!». L’esperança és l’últim que es perd, diem quan tenim una adversitat. Una esperança que esdevé virtut teologal quan s’agermana amb la fe i la caritat. Sovint, l’esperança, té un fort component d’Utopia,

 

«Què podem esperar?» respecta l’evolució de l’home, es preguntava Kant. I, una resposta possible, coherent amb el pensament del filòsof podria ser: El desenvolupament de totes les seves potencialitats. La construcció de «l’home» és un procés que es va assolint poc a poc, amb èxits i fracassos; amb un balanç històric minso però positiu, gràcies als esforços d’alguns utòpics que empenyen amb l’esperança de la conquesta definitiva, de l’«home nou», anhelat per l’apòstol Pau (Ef 2,15).

 

La ciència no ha trobat encara el sentit de l’existència humana i busca l’explicació en l’origen de l’univers. Només la fe ens obra a l’esperança que té com a horitzó el Regne, que no explica l’origen però ens duu «a la salvació» (1Te 5,8). Pel teòleg Josep Gil, la resposta la trobem en l’escatologia, entesa con «una doctrina sobre l’esperança» (J.Gil, L’esperança que no mor, p.12 Ed. Cruïlla). «En la filosofia utòpica blochiana: La vertadera gènesi no es troba pas al principi , sinó al final» (llibre citat, p.38)

 

Però, es pot frustrar l’esperança? «Naturalment –és la resposta d’Enrst Bloch- també l’esperança fundada pot quedar defraudada [...] altrament no seria esperança sinó confiança» (Cita de J.J.Tamayo a Cincuenta intelectuales para una conciencia critica, (p.24) Fragmenta Editorial). L’esperança és doncs, una virtut teologal que «respon a l’aspiració a la felicitat posada per Déu en el nostre cor i és per ella que desitgem el Regne del cel i la vida eterna» (S.Taltavull, Blog, 18/01/12), però també és una virtut humanista quan aspira a millorar les condicions de vida de l’home lliura que no necessita un ser superior que el tuteli. «L’esperança no és una qüestió de caràcter o d’estat d’ànim. [...] És un principi present en el procés del món i en la història humana des de sempre. [...] És un principi capaç de moure el món» (Tamayo, llibre citat, p.27)

 

Es pot frustra l’esperança? és el títol d’una conferència que va pronunciar E.Bloch a la Universitat de Tublinga, arran de l’aixecament de mur de Berlín (1961). Es tracta, segons Tamayo, d’una pregunta pertinent. «Es pertinent,  tota vegada que la seva tenaç i insubornable ideal de socialisme i llibertat amenaçava acabar en un fracàs rotund». I, encara que no és igual creure en la promesa bíblica de Déu que en les utopies de les societats perfectes que s’inventen els homes, el final pot ser el mateix. En això no veig diferència entre l’esperança entesa com a virtut teològica o virtut humana. L’esperança té el seu risc! «Què passaria si no hi hagués cel?» -preguntava Victor M. Amela a la Viqui Molins- «l’haver seguit Jesús; haver estimat aquí baix ja seria suficient» fou la resposta. (Vegis aquests mateix blog: Una monja que estima la gent del Raval)

 

L’esperança cristiana es fonamenta en les utopies del Regne que instaurà Jesús a Galilea i que els cristians de tots els temps estem cridats a seguir construint. Tamayo cita el teòleg Jean Hëring: «l’ideal cristià no és el de la princesa desterrada que aspira al retorn, sinó Abraham, que es posa en marxa cap al país desconegut que Déu li indicarà». La utopia de l’esperança cristiana té «la mirada posada en l’alliberament dels pobres de la terra». (cf Tamayo, llibre citat, ps. 30-31)

 

Ernst Bloch ha estat catalogat com el filòsof de les utopies concretes [...] i de les esperances. El seu pensament apunta a la consciència humana; com l’home es concep a sí mateix. Una consciència que no és solament producte del seu ésser sinó també d’allò que l’excedeix en formes d’utopies socials, econòmiques, religioses, culturals... És a dir, en tots aquells àmbits en els que la persona humana es compromet i s’interpel·la. Bloch, tenia l’esperança que el socialisme i el comunisme poguessin esdevenir els instruments adequats per a canalitzar allò més positiu que sobresurt, que va més enllà dels requisits estrictes de la vida humana -d’allò que és “excedent” en l’home-, en fets que transformessin la societat. Bloch partia de l’afirmació de Marx: «Estem vivint, encara, en la prehistòria de la humanitat» i que el nostre poeta Miquel Martí i Pol expressava dient: «Tot està per fer, i tot és possible». Tanmateix l’esperança cristiana apunta al pla de Déu; al Regne que està en procés vers la consolidació. L’esperança cristiana apunta al final del temps, quan Crist «haurà lliurat el Regne a Déu, al Pare, i haurà destruït tota mena de sobirania i poder» (1Co 15,24). Però no en tenim cap certesa. La frustració és possible. Només tenim les paraules de Jesús, i la fe que ens fa creure com l’apòstol Pere que només Ell té «paraules de vida eterna».(Jn 6,68).

Salvador Sol

Historia Completa de los Catalanes

EL MILLOR REGAL DE 2013 PELS CRISTIANS.-

Pels cristians, el millor regal del 2013 ha estat el papa Francesc. El jesuïta Jorge Mario Bergoglio, està donant esperança a la nostra Església desanimada, amb una jerarquia que, amb algunes excepcions (més aviat poques), està obsessionada en una teologia preconciliar que no ajuda a entendre l’Evangeli com una bona nova; com un missatge d’esperança en un Déu que complirà la seva promesa.

 

El papa Francesc ens parla de l’Alegria de l’Evangeli. Un text, que segons L.Boff fa presents «les categories de l’encontre, de la proximitat, de la misericòrdia, del lloc central dels pobres, de la bellesa, de la revolució de la tendresa, i de la mística del viure junts». Un papa que no deixa indiferents als no creients pel seu discurs exempt de clericalisme carrincló. Ell és franc: diu als periodistes a la primera conferència de premsa: «no els beneeixo perquè sé que alguns no sou creients, però sapigueu que tots sou fills de Déu». I en un altre ocasió, quan el periodista Eugenio Scalfari, li manifesta no creure en l’ànima, ell li replica: «no hi creu però la té!».

 

No estem acostumats a un papa que rigui obertament sense que ho faci de forma reprimida. Un papa que parla amb tothom i no recrimina ningú. El nou papa estima les persones; a totes. Són paraules seves: «hem empresonat a Crist en esquemes avorrits». «Cada cop que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, una altre forma d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades d’un significat nou per el món actual». (Evangelii Gaudium, nº 11). Res a veure amb predicacions dogmàtiques de papes anteriors en les que només es destacava la norma i la moral, sense deixar espai al dubte, en presumir d’infal·libilitat. (cf. L.Boff, Columna semanal, 2013-12-31).

 

El papa Francesc no pot ser classificat de dretes ni d’esquerres. Ell és un «home lliure i decidit» (J.M.Castillo) que no li fa por aplicar l’esperit d’amor de l’Evangeli i centrar-se en les causes de Jesús. Les causes de Jesús, que s’adrecen als qui pateixen limitacions i són marginats, i esdevenen el testimoni del seu messianisme davant dels deixebles de Joan: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Mt 11,5). Les causes de Jesús són (han de ser) les causes de l’Església. Sembla (hi ha senyals que evidencien) que el papa ha emprés aquests camí. El gest de la seva implicació en la celebració del dia de la família al temple de la Sagrada Família (enviant un representant i fent-se present a través del plasma) i no a la celebració massiva i grandiloqüent, en una gran esplanada, propiciada pel cardenal Rouco, poden ser signes eloqüents de la nova orientació que el papa vol imprimir a l’Església. Una Església propera i identificada amb els problemes de l’home d’avui; una Església pobre, immersa en la pobresa de la gent a la que ha d’anunciar el missatge cristià.

 

L’Esperit que vetlla per l’Església ha fet possible que aquesta hagi trobat l’home carismàtic que corresponent a aquest moment històric. Però, amb tot, no fora bo ser excessivament “papistes”. Ell exerceix el mestratge de l’Església però no és el mestre: «Perquè de mestre només en teniu un» (Mt 23,8). Ens cal anar en compte, no fos cas que caiguéssim en un tipus molt concret d’idolatria.

Salvador Sol