divendres, 26 de febrer del 2021

TORNAR A CASA

 L’evangeli d’avui ens situa en l’àmbit de la divinitat: Muntanya alta, lluminositat, color blanc... D’aquesta manera Marc ens fa una doble invitació: per una banda, a viure connectats de forma conscient amb el Misteri últim de la Realitat; per l’altre, a reconèixer aquesta Realitat com la dimensió més pregona de tot el que és, incloent-nos-hi a nosaltres mateixos.

La nostra ment tendeix a fraccionar i separar la realitat i acabem assumint que les coses, els altres i nosaltres mateixos, són objectes separats. Però en el Fons, tot el que és humà i tot el que és material, tenen el mateix Principi diví. Per això Pere reacciona correctament:  «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.» (Mc 9,5.BIC)

A l’igual que Pere, mentre no hem vist res, també la transfiguració de Jesús se’ns fa difícil d’entendre. Però quan se’ns fa el regal de “veure” aquesta realitat, ens adonem que aquesta és la nostra identitat; en cert sentit, quan això succeeix, recordem el què som i, al recordar-ho, iniciem el camí de tornar a casa. D’aquí, la metàfora de les tres cabanes.    

El relat ens situa davant d’aquesta afirmació:  «Aquest és el meu Fill, el meu estimat» (Mc 9,7) Ser fill és “estar naixent” permanentment d’aquest mateix Fons  originari, que és el fons de tot el que és. Malgrat els límits del llenguatge, podríem  dir que aquest mateix i únic Fons,  és el que es manifesta en formes temporals o transitòries.

I també, que és el que s’expressa en Jesús i en cada ésser humà. Per això, en la tradició cristiana, reconeixem a Jesús com el nostre “referent", la imatge més nítida en la que el Fons es manifesta.

En no obstaculitzar que en ell es manifestés aquesta Font, es pot dir amb tota la raó, que és el “Fill estimat”, el més exactament semblant a la Font d’on tot raja. I també podem dir, que cada ésser humà neix d’aquesta mateixa Font, i per tant, també ès “fill estimat”.

Els deixebles, davant de la transfiguració van experimentar una sensació de sorpresa i esglai. L’ensurt els va tenallar. Només quan visquin l’experiència de la resurrecció –una altre experiència transpersonal--, seran capaços de captar una mica més el sentit d’aquestes manifestacions.

Tanmateix, assumir la condició de "fills estimats", --de formar part de l’expressió del Misteri últim del Real-- equival a reconèixer-nos com a "ressuscitats".

Perquè ni estem separats d’aquella Font originària ni hi ha res que tinguem de rebre en el futur. Tot ho tenim ara i aquí..., malgrat que amb freqüència se’ns escapa adonar-nos-en. Dir que som "fills", significa descriure la nostra identitat: no som l’ego separat que la ment ens fa pensar que som, sinó l’expressió temporal d’aquell Fons últim. Aquesta és l’autèntica identitat que ens conforma, i que ja posseïm.

El test que determina el camí espiritual és sempre la vida lliurada a favor dels altres. És baixar de la muntanya i trobar-nos amb la vida quotidiana, amb els seus conflictes, i viure-hi el que em vist, des d’una actitud de bondat, compassió i servei, pel fet d’entendre que formem part de la Unitat.

Extracte del comentari escrit per Enrique Martínez Lozano, sobre l’evangeli (Mc.9,2-10)

Original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

 

divendres, 19 de febrer del 2021

OMPLIR LA CARN D’ESPERIT

L’evangeli avui (Mc 1,12-15) ens presenta un esquema dels quaranta dies que (quarantena) Jesús va passar en el desert, i el principi de la seva predicació, mogut per l’Esperit.

Jesús, «ple de l’Esperit de Déu», es disposa a començar l’anunci de la Bona Nova, després d’uns dies de soledat, dejuni, oració i temptacions.

Retirar-se a pregar en soledat serà un costum freqüent en la vida de Jesús. I ho farà, molt especialment, en els moments més importants.

Per la Bíblia, quaranta dies expressen el cicle complet d’un esdeveniment important. Això ha donat origen a la Quaresma, com a camí que ens mena vers la Pasqua.

És fàcil identificar la Quaresma amb uns dies que toca fer «penitència pels pecats», o com uns dies de purificació que deixaran de preocupar-nos la resta de l’any.

La Quaresma és més profunda que això. No es tracta només de fer penitència pels pecats, sinó que apunta a la conversió que predicava Jesús: «Convertiu-vos». (Mc 1,15).

Convertir-se es «retorn», «canviar de direcció», de «mentalitat». L’encontre amb Jesús és retrobar-se als orígens de la nostra fe, amb els valors de Déu, «creure en la Bona Notícia», creure en Jesús.

Això planteja l’enfrontament entre «la carn i l’esperit». El que en el Nou Testament s’entén com, vida del creient animada per l’Esperit, i la vida dedicada a les coses caduques sense l’esperit de Déu.

La Quaresma és el principi del camí que ens duu a la Vigília Pasqual, amb la renovació del nostre Baptisme; el dia en que va  començar per a nosaltres una vida nova, una vida inspirada i animada per l’Esperit de Jesús, que mort i ressuscitat és l’origen d’aquesta vida nova.

Jesús ens crida a la «conversió», és a dir, a «sortir de la mort» per «obrir-nos a la Vida». Per això la Notícia és Bona, perquè ens duu a omplir la carn d’esperit, a viure en plenitut.

Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 1,12-15) escrit per: José Enrique Galarreta

Veure-ho tot: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

divendres, 12 de febrer del 2021

COMPASSIÓ

 En el Levític llegim: «El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: "Impur, impur!". Mentre li duri el mal, serà ritualment impur. Com a impur, viurà aïllat fora del campament.» (Lv 13,45-46).

Això és el que estava legislat. Però l’evangelista ens diu que: «Un leprós vingué a trobar a Jesús, i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar.» (Mc 1,40).

La legislació deia que, qui tocava un “impur” quedava ell mateix “impur”. Però Jesús deixa que se li apropi el leprós, i el toca, sense por al contagi. A Jesús només el mou la compassió. .

Compadir-se d’algú comporta un estremiment davant del sofriment de l’altre, sentir-se capaç de posar-se en la seva pell, de posar-se en el seu lloc, i oferir-li un «servei eficaç». Jesús el cura.

La compassió és una actitud molt humana, que es veu afavorida per l’experiència de la pròpia necessitat, fragilitat o vulnerabilitat. En la mesura en que ens adonem de la nostra pròpia limitació, ens anem "reconciliant" amb la nostra humanitat, ens anem fent més "humans".

Però la compassió genuïna neix d’una font encara més fonda: no és només l’experiència de la pròpia vulnerabilitat, sinó la consciència d’una Identitat compartida. No som éssers separats que, eventualment, s’ajuden els uns als altres, sinó que constituïm una Unitat, en la ningú resulta indiferent. El bé dels altres és el meu bé; el seu dolor, és el meu dolor... De tal manera, que res del que és humà ens pot ser aliè.

Fragment del comentari a l’evangeli (Mc 1,40-45) escrit per: Enrique Martínez Lozano

Veure-ho tot: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html