El cardenal de Madrid, tot i que
dintre de poc –com a retirat- haurà d’instal·lar-se en qualsevol convent de la
capital on, per sort dels creients, perdrà el nefast protagonisme que li ha
proporcionat la seva carrera eclesiàstica en la que mai, ha deixat de servir la
causa i els principis del nacionalcatolicisme franquista, per damunt de
l'evangeli de Jesús de Natzaret, car per comptes de predicar l'amor i el
lliurament i solidaritat amb el pobres, s'ha dedicat a predicar l'ordre, la por
i l'obediència incondicional dels creients, mentre per altre part,
ell servia, políticament, els seus interessos i els del lobby de poder i
de la casta i elit oligàrquica de la capital del cada cop més tronat imperi
castellà.
Com a clergue d’una església
abominable que només hi poden creure els sectors ultres i adinerats de la
societat, ha preconitzat amb la subtilesa d'un professional, la por, el temor i
el pànic com a instrument útil per aquella església deplorable de la dictadura
franquista que encara enyora trenta set anys desprès de la mort del
dictador, on l'amenaça i el terror a les plagues bíbliques, eren els únics
arguments de l'Església oficial espanyola. En el més que probable, darrer
acte coma arquebisbe de Madrid (funerals d’Estat pel desaparegut president de
la mal anomenada transició espanyola, Adolfo Suárez) va tornar ser
protagonista, i no va perdre l’oportunitat, una vegada més –tot separant-se de
la doctrina de l’Església- per, des de la trona fer, no un sermó exequial (que
és el que corresponia), sinó un miserable míting polític en el qual, amb
aquella seva endimoniada subtilesa i sense esmentar directament el procés
català, va voler alertar del perill que l’esmentat procés, podria comportar una
nova guerra civil entre els espanyols. Patètic, funest i pervers fins el
final!!!
Com pot ser que, en ple segle XXI,
aquests personatges encara puguin tenir protagonisme en el món d’avui? A ben
segur que un personatge tant nefast i recargolat com el Rouco Varela, només es
pot trobar en una societat com l’espanyola, doncs en el context occidental,
Espanya és l’Estat on la cultura democràtica, encara és una assignatura no
aprovada pels seus governants, polítics i alts càrrecs de l'Església i la Judicatura.
Tot i el seu relleu al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola, pel nou
president dels bisbes espanyols, el moderat Ricardo Blázquez, és força difícil
capgirar la malèfica inèrcia d’un personatge que ha estat president de la CEE,
durant dos mandats els darrer dels quals, substituint precisament l’ara nou
president. Quan els bisbes espanyols, després del primer mandat del Blázquez,
van tornar a decantar-se per Rouco Varela, és una demostració, potser no
determinat, però força il·lustrativa, del tarannà carca i conservador de la
majoria dels bisbes que, precisament Rouco Varela va promoure...
Tot i això, benvinguda sigui la seva
jubilació, com benvingut sigui el gest del papa Francesc en reunir-se a Roma,
el passat mes de març, exclusivament amb els bisbes catalans. Aquesta trobada,
per separat, amb la resta de bisbes espanyols, és un motiu d’esperança en el
sentit que en l’elecció del bisbe per qualsevol de les diòcesis catalanes, molt
probablement, no influirà, com darrerament passava, la ma negra del Rouco
Varela o de la CEE. Aquesta probabilitat, no obstant, l’han de saber aprofitar
els nostres bisbes per desmarcar-se progressivament de la línia oficial de
l’episcopat espanyol i per marcar la pròpia estratègia i línia pastoral, més en
comunió amb la direcció que està marcant el papa Begoglio que amb la que puguin
tenir o deixar de tenir els bisbes espanyols.
Jaume Rocabert, Girona, abril del 2014
Publicat a la revista: Recull
