FORMAMOS UNA UNIDAD CON LA HUMANIDAD, EL COSMOS Y DIOS*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 15,1-8) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

INTRODUCCIÓ

El missatge de l’evangeli d’avui pretén deixar-nos clar que la Vida de Déu s’ha de manifestar en cadascú de nosaltres, per l’amor que posem en cada cosa que fem, les obres.

El simbolisme de la vinya és molt freqüent en l’AT. Però la imatge del cep no ho és tant. Joan l’utilitza en un doble aspecte: en el d’una vivència individual i el d’una projecció als altres. Aquesta és la clau de l’expressió pasqual. Tot i que no s’anomena expressament la Vida (en Jesús i en els seus seguidors), aquesta segueix essent el centre del discurs.

EXPLICACIÓ

Per a poder entendre aquesta al·legoria, és imprescindible conèixer bé els termes de la comparació. Cal tenir present que el cep és un tipus de planta que no dona fruit si no es poda convenientment.

Aquestes podes són imprescindibles si esperem que el cep doni fruits.

«Jo sóc el cep veritable.» (Jn 15,1) Darrere d’aquest símbol del cep hi ha un munt de suggeriments. Es tracte d’un ésser viu que es manifesta a través d’elements diferents, però unificats per una realitat que els porta a la vida.

Ens parla d’una Vida veritable (alêthinê), alertant-nos de que ni pot haver una de falsa, en que els sarments no formen part del cep.

La vinya (cep i sarments) ara són tots aquells que s’adhereixen a Jesús. No hi ha més poble de Déu que el que es desenvolupa a partir de Jesús.

«El meu Pare és el vinyater.» Com en l’AT és el Pare qui la plantat i la cuida . Però fixem-nos que Jesús no es posa mai al centre del seu missatge. Ell predica el Regne que és Déu. El que ens diu Jesús és que, el que significa Déu per a ell, també ho ha de significar per a nosaltres. L’al·lusió al Pare vinyater, expressa la preocupació i l’interès de que els sarments donin fruit.

«Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més.» (Jn 15,2).

Compta amb les paraules. «aireo» no vol dir pròpiament tallar, sinó abolir; «kathairo» no significa podar, sinó netejar, purificar. Ni un verb ni l’altra tenen res a veure amb tasques agrícoles. En ser utilitzades com metàfores ens obliguen a anar més enllà del significat literal.

Si anem al versicle que segueix ens ajuda a sortir del possible error interpretatiu. «Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.» (Jn 15,3). Però «nets» tampoc té a veure amb la puresa. Per a Joan l’únic pecat (el pecat del món) és l’opressió. Ells han sortit d’aquesta àmbit per tant estan nets. La purificació s’efectua quan es fa l’opció pel missatge de Jesús, l’amor.

Déu no actua des de fora, mecànicament. Per a Jesús, Déu és la saba, la Vida que es comunica a tota la vinya. Jesús és el primer sarment que va viure plenament d’aquesta saba divina.

No hem de considerar l’home Jesús com el Déu cristià, sinó com el primer cristià que fent seva la mateixa Vida de Déu, ens ha indicat la manera d’aconseguir la verdadera plenitud humana. El missatge de Jesús consisteix en que tots visquem aquesta Vida divina.

Produir fruit no es refereix a qüestions morals, sinó a manifestació de l’amor que és una exigència de la identificació amb Déu.

Hi ha una certa tendència a confondre el fruit amb les bones obres. Per a Joan ser i fer és la mateixa cosa. Els fruits que comporta l’adhesió a Jesús no són directament les obres, sinó la Vida-amor que necessàriament es manifesta en les obres.

«Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi.» (Jn 15,4) Per activa i per passiva repeteix una i altre vegada la mateixa idea. La sarment que viu unit al cep produeix fruit i fa que la vinya sigui capaç de donar fruit. Qui està separat, no serveix per a res, perquè no té vida. Del que es tracta és de participar de la mateixa Vida de Jesús, que és la la del Pare.

Recordeu: «El Pare que viu m’ha enviat i jo visc pel pare; de la mateixa manera aquell que em mengi viurà per mi.» Estar unit, menjar a Jesús és comprometre’s amb ell i participar de la seva mateixa Vida. De la mateixa manera allunyar-se de Jesús garanteix l’esterilitat i la mort.

La nova humanitat no depèn de pertànyer o no a una institució. És participar de la mateixa Vida de Jesús com a opció personal i permanent.

«La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.» (Jn 15,8) «La glòria» no és estar assegut en un tron i rebre honors i abassegaments. Déu no pot ser enriquit en res extern a Ell. La seva glòria és la seva essència, és a dirr, el ser amor; un amor que sempre va a favor dels humans. La glòria de Déu és que en Jesús i en els deixebles es manifesti aquesta essència de Déu a través d’un Amor autèntic.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 UNA PRESENCIA REAL PERO NO CORPÓREA*

Selecció de claus d’interpretació de l’evangeli (Lc 24,35-47) de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta,

Seguim en temps pasqual. El tema és: Jesús viu i dona Vida.

El pecat és l’única realitat que aniquila la verdadera Vida, perquè fa mal a l’altre o a nosaltres mateixos. El pecat sempre és injustícia i opressió. Si hi ha pecat, hi ha mort.

Jesús, després de mort, no va tornar a la vida biològica: per tant el que li va passar a Jesús després de la seva mort no pot ser objecte de la ciència ni de la història.

Si diem que el seu cos és espiritual (Pau ho diu expressament), estem afirmant que no hi ha cos. Si no és cos, no es pot constatar pels sentits i no hi pot cabre a la història.

Només podem constatar històricament els efectes que va produir en els seus seguidors. Només a través d’aquests efectes podem saber que Jesús segueix viu i està donant vida a la comunitat. Això és el que ens volen dir els textos.

En els textos més antics es parla sempre de (ôphthè) «deixar-se veure», que normalment es tradueix per: «aparèixer».

Per a traduir aquesta paraula, cal tenir en compta que...

· Pau la utilitza quan diu (1 Cor, 15): «Crist es va aparèixer a Cefes i a Jaume,» També diu (1Tim 3,16», que es va «aparèixer» als àngels.

· S’utilitza aquesta mateixa paraula per dir-nos que Moisès i Elies es van «aparèixer» al costat de Jesús.

· I també per a designar que les llengües de foc van «aparèixer» sobre el cap dels apòstols.

· En el discurs d’Esteve, Déu s’«apareix» al nostre pare Abraham.

En els relats posteriors aquesta paraula va agafant sentit de corporeïtat. Es tendeix a la materialització de la presencia. En Mateu es dubta que sigui el Crist; en Lluc i Joan es dubta de que sigui Jesús de Natzaret.

La materialització i el dubte estan relacionats entre sí. Insistir en la corporeïtat del Jesús ressuscitat és caure en la trampa en que també caiem nosaltres. Avui sabem que la verdadera realitat no està en allò sensible sinó en allò espiritual.

En l’evangeli de Lluc, Jesús apareix de forma sobtada, com ho havia fet desapareixent després de partir el pa a Emmaús. Jesús, com en el camí d’Emmaús, es fa present en el camí de la vida, en les Escriptures i en la fracció del pa. En l’evangeli d’avui es fa present enmig de la comunitat reunida.

«Esglaiats i plens de por. No té cap sentit la por. Sabien per les dones que el sepulcre estava buit i Jesús s’havia aparegut a Pere.

Si malgrat tot, seguien tenint por, és que no els resultava fàcil comprendre que la Vida pot vèncer la mort.

«Es pensaven que veien un esperit.» El text vol que preguem consciència del difícil que va ser per a ells reconèixer Jesús. En la narració dels dos d’Emmaús, que van caminar al seu costat alguns kilòmetres i sopen junts sense que el reconeguin. Inclús la Magdalena es va pensar que parlava amb l’hortolà.

«Mireu-me les mans i els peus.» És la prova de que aquest Jesús que ara es deixa veure, és el mateix que van crucificar. Una vegada més s’insisteix en la materialitat del que s’explica. No es tracte de fantasies o il·lusions dels deixebles. Ell no estaven predisposats a creure en la resurrecció.

Això dona autenticitat al que se’ns vol transmetre. Però, a l’empaquetar-lo en una narració correm el perill de quedar-nos en l'embolcall sense arribar al contingut.

«Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit .» Una altre insistència de Lluc és que s’han de complir les Escriptures. Això és important perquè tots els salms que parlen del servent sofrent acaben amb la intervenció de Déu que es posa al seu favor.

Al insistir en que s’han de complir les Escriptures, Lluc ens està dient que tot està controlat per Déu.

«Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres.» Això indica clarament que ara no està amb ells físicament. Jesús està present en mig de la comunitat. Però la seva presència és objecta d’una experiència personal. Ara no és com quan convivia amb ells.

I els encarrega de predicar la bona notícia recolzant-se en les Escriptures. La bona nova és la conversió i el perdó. Les altres dues lectures d’aquest diumenge van en aquesta direcció.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.htm

 JESÚS VIVO ÚNICAMENTE SE DEJA VER CON LOS OJOS DE LA FE*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 20,19-31) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Si superem la interpretació de la resurrecció com la reanimació d’un cadàver se’ns complica molt la comprensió de la Pasqua.

L’experiència pasqual és una vivència que va afectar vitalment als seguidors de Jesús, i per tant va canviar la seva manera de veure Jesús i veure Déu. Els evangelis ens diuen que per «veure» Jesús després de la seva mort, s’ha de tenir fe.

La resurrecció és el concepte amb el que els primers cristians van voler transmetre la manera de veure Jesús després de la seva mort. L’experiència de que seguia viu i els hi transmetia Vida, no era fàcil d’explicar. Abans de parlar de resurrecció, a les comunitats primitives, se’ls va parlar d’exaltació i glorificació. Primerament es va interpretar que Jesús era el jutge escatològic, que ens vindria a judicar al final dels temps, és a dir, a salvar definitivament als seus, sense fer referència a la resurrecció.

Una altre manera d’explicar l’experiència pasqual, sense tenir en compta la resurrecció de forma explícita, és la que considera Jesús, com la saviesa de Déu. Seria el Mestre que connectant amb la Saviesa preexistent de l’AT, ens ensenya el necessari per tal d’arribar a Déu.

Aquestes maneres d’entendre Jesús després de la seva mort, es van anar condensant en la cristologia pasqual, i la idea de la resurrecció va ser el marc més adequat per explicar la vivència de Jesús que en tenien els apòstols, després de la seva mort.

La resurrecció no pot ser un fenomen constatable empíricament; no pot ser objecta de la nostra percepció sensorial.

L’experiència pasqual sí que va ser un fet històric. Però no sabem com els primers cristians van arribar a aquesta experiència. En els relats pasquals es manifesta l’intent de comunicar als altres una vivència íntima, que és intransferible. Des de la seva cosmovisió ens van escriure uns relats que no podem pretendre interpretar-los literalment. Cal fer l’esforç d’aprofundir en el missatge que transmeten.

Com els primers cristians van arribar a aquesta vivència de resurrecció és el que hem de descobrir des de la nostra pròpia vivència. Qui és Jesús, el Crist, per a nosaltres?

El relat que avui llegim, va ser escrit sobre l’any 100, és a dir 70 anys després de la mort de Jesús. Com tots els relats d’aparicions, s’ajusta a l’esquema teològic comú: una determinada situació; una aparició de cop; una salutació; un reconeixement després del dubte; i la missió. Voler entendre els relats literalment ens priva d’entendre el que ens volen dir, realment.

«Reunits aquell mateix dia, que era diumenge.» (Jn 20,19) Pels jueus era el primer dia de la setmana. Jesús comença la nova creació el primer dia d’una nova setmana, és a dir, el temps d’una altre creació, aquesta vegada la definitiva. Es va fer habitual que els seguidors de Jesús, després de la celebració del «sabat», es reunissin de nit. Per a ells, després de la posta de sol, ja era diumenge (el primer dia setmanal)·..

«Els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» Ells també eren jeus, però Joan, quan en els textos escriu jueus, generalment es refereix a fariseus. El local tancat delimitava l’espai de la comunitat amb el món hostil.

«Es posà al mig.» No va recórrer cap espai, la seva presència es va efectuar directament. Jesús havia dit: «On n’hi ha dos o més reunits en el meu nom, allà estic jo entre ells.» Ell és per la comunitat font de vida, referència i factor d’unitat. La comunitat cristiana està centrada en Jesús i només en ell. Jesús es manifesta, es posa al mig i els saluda. No són ells els qui busquen l’experiència, se la troben.

«els va mostrar les mans i el costat.» Són els signes de que és el mateix que va morir a la creu. Ningú pot acabar amb la verdadera vida de Jesús. Tampoc ningú els la podrà prendre a ells. La permanència de les senyals, indica la permanència del seu amor. La comunitat té l’experiència de que Jesús comunica vida.

«Rebeu l'Esperit Sant.» El text diu: «alenà) sobre d’ells. És el verb de Gn 2,7 en la traducció al grec dels 70. Amb l’alè l’home va passar de ser fang a un ésser vivent. Ara Jesús els comunica l’Esperit que dona la Vida verdadera. Així acaba la creació de l’home. «De l’Esperit neix esperit.» 3,6. Això significa néixer de Déu.

«Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles.» Aquest aclariment prepara una lliçó per a tots els cristians. Separats de la comunitat no hi ha experiència de Jesús viu. A Jesús només se’l troba a la comunitat.

«Ells li van dir: Hem vist el Senyor.» Significa experimentar la presència de Jesús que els transforma. Els segueix comunicant la Vida, de la que els ha parlat tantes vegades. Els ha comunicat L’Esperit i els ha sadollat de l’amor que ara brilla a la comunitat. Jesús no és un record. Segueix viu i actua entre els seus. L’ensenyança clau és que els testimonis no són mai suficients. No podem suplir amb el testimoni aliè, l’experiència personal de la Vida nova.

«Al cap de vuit dies.» És a dir, a la següent ocasió en que la comunitat es va tornar a reunir. Jesús es fa present en cada celebració comunitària. El dia octau és el primer dia de la creació definitiva. La creació que Jesús ha realitzat durant la seva vida, que arriba a la màxima expressió a la creu (sisè dia) i a la plenitud el de Pasqua (dia setè). Tomàs s’ha reintegrat a la comunitat, i allà pot experimentar l’Amor.

«Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» En aquest relat el dubta està personalitzat en Tomàs. Les senyal són inseparables del nou Jesús perquè són el símbol de l’amor total. Gràcies a que està en possessió de l’Esperit en plenitud, ara el por comunicar als seus seguidors. La resurrecció no l’ha separat de la seva condició humana anterior.

«Senyor meu i Déu meu!.» La resposta de Tomàs és tant extrema com la seva incredulitat. Es negava a creure si no tocava les seves mans traspassades. Ara renuncia a la certesa física i va molt més enllà del que veu. Dient-li Senyor i Déu, li reconeix la grandesa, i al dir-li meu, reconeix l’amor de Jesús i l’accepta donant-li la seva adhesió.

«Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!.» Tomàs ja té la mateixa experiència dels altres: veure Jesús en persona. El retret de Jesús fa referència a la negativa a creure’s el testimoni de la comunitat. Tomàs volia tenir el mateix contacte amb Jesús que tenia abans de la seva mort. Però l’adhesió no es dona al Jesús del passat, sinó al present. Només en el marc de la comunitat és possible fer l’experiència de Jesús viu, ressuscitat.

Pel fet d’exigir aquesta experiència, Tomàs no ens pot servir de model. La demostració de que Jesús està viu, ens ha de venir de l’amor manifestat a la comunitat. El descobriment d’aquest amor, ens ha de dur a la fe en Jesús viu.

Naturalment, tots hem de creure sense veure, perquè veure no és creure. Fixem-nos que Tomàs veu el cos de Jesús, però el que diu és: ¡Senyor meu i Déu meu! La resurrecció no pot ser objecta de coneixement, ni sensorial ni intel·lectual, sinó de fe. Només experimentant a Crist Viu, sabrem què és la resurrecció.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com ›