dijous, 22 de març del 2012

LLUITA CONTRA EL RACISME: DIA ASSENYALAT, TASCA QUOTIDIANA



Avui, 21 de març, és el Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia. Nacions Unides va escollir aquesta data per commemorar la lluita contra la discriminació racial en homenatge a les víctimes de la matança de Sharpeville, a Sud-Àfrica, el 1960. Hi van morir 69 persones negres a mans de la policia en una manifestació pacífica en què protestaven contra les lleis de l'apartheid.

A Catalunya, el racisme i la xenofòbia tenen altres rostres, però en els darrers anys hem vist proliferar manifestacions xenòfobes i de discriminació en un nou context de passivitat generalitzada que resulta força preocupant, tant per les pròpies manifestacions com pels efectes que aquestes poden tenir en la ciutadania.

Arguments polítics que vinculen immigració i delinqüència, presenten les persones immigrants com a simple receptores –o, fins i tot, "abusadores"— dels serveis públics, negant la seva condició d'actors socials, i justifiquen que en temps de crisi "no hi cabem tots" són expressions xenòfobes que, malgrat estar tipificades com a delicte al Codi Penal, es diuen i es repeteixin sense més conseqüència.

A aquest tipus de manifestacions cal afegir els tòpics i rumors que proliferen a l'entorn de la immigració i la categorització simplista que es fa de cadascun dels col·lectius, reduint-los a uns pocs trets que explicarien el seu comportament i les seves cultures. Per últim, però no menys important, en la pròpia llei d'estrangeria i en l'existència d'institucions com els CIE hi trobem mostres de racisme institucionalitzat.

Els efectes negatius d'aquestes pràctiques i manifestacions no es redueixen a les persones immigrants, sinó que s'estenen al conjunt de la ciutadania i posen en perill la convivència i la cohesió social.

Catalunya és una societat diversa. Això és una realitat i, com a societat receptora, tenim unes responsabilitats. En funció de com les exercim, crearem un tipus de societat o una altra. Cal que siguem actius en la creació d'una societat inclusiva i plural, que valori la diversitat com un aspecte positiu i la integri en totes les esferes de la vida pública i social. En coherència amb aquest enfocament, les argumentacions xenòfobes que cerquen la fractura social han de ser rebutjades i penalitzades.

Les entitats que ens dediquem a facilitar la integració i la convivència considerem que cal seguir treballant en la construcció d'un ‘nosaltres' que superi el ‘nosaltres i ells' que distingeix entre autòctons i immigrants; un ‘nosaltres' comú que integri les diversitats. Aquest és el millor antídot contra les retòriques d'exclusió i el risc la fractura social. La situació actual, de frenada en l'arribada de persones immigrants, fa que aquest sigui un moment idoni per centrar els nostres esforços en cercar un model de societat en què tots i totes ens hi sentim còmodes i partícips.

El Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia és una bona ocasió per posar sobre la taula la necessitat de reflexionar sobre aquests aspectes, la nostra responsabilitat i el futur que ens trobarem si seguim un camí o un altre. La tasca, però, és quotidiana.

Àgata Sol, antropòloga, diplomada en Treball Social
Publicat a: SOCIAL.cat

dimarts, 6 de març del 2012

QUIN DÉU, QUINA RELIGIÓ?

Els capitalismes sense entranyes i sense escrúpols o, més concretament, les persones que mouen els fils de l'economia, de les finances, de la banca i de les grans empreses multinacionals, són els grans culpables de la misèria generada per l'actual crisi. Com depredadors famolencs de diners i poder, han aconseguit devorar el concepte tradicional del gran o petit empresari i del banquer de sempre, els quals actuen com aquell usurer que escanyava amb interessos desmesurats els que necessitaven aconseguir un miserable préstec. Aquest potent lobby internacional ha assolit el seu ambiciós objectiu: dominar a totes les institucions democràtiques dels països desenvolupats i amb economies emergents o, el que és el mateix, han engolit el que era el més creïble instrument de convivència dels pobles i dels Estats, la democràcia.

La trista resultant d'aquest esbojarrat canvi de paradigma, en el qual les polítiques neoliberals s'estan imposant a tot arreu, és que avui el rics són molt més rics i els pobres, molt més pobres; la distància entre uns i altres és la més gran dels últims trenta anys. Segons l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), la franja del 20% dels més rics i la del 20% dels més pobres s'ha triplicat, de manera que avui, la capacitat de benestar dels més rics ja és 92 vegades superior a la dels més pobres. Davant d'aquesta pobresa creixent i del sofriment que genera a molts milions d'homes i dones, joves i ancians que pateixen fam, d'infants que pateixen desnutrició per manca d'aliments i de milers de treballadors que perden el seu lloc de treball, la gent es pregunta què fan els polítics dels grans partits (els que tenen opcions de governar)? Dissortadament poca cosa més que fer el joc als nous poderosos del nostre temps. Molt trist, però encara ho és molt més si analitzem què diuen els responsables eclesials, la jerarquia catòlica. Més important, però, del que diuen o deixen de dir és: què fan?

En aquest apartat cal reconèixer que, normalment, els polítics o els homes de negocis no es presenten davant la societat esgrimint que són enviats de Déu i que el què ells diuen és la veritat inqüestionable, allò que els ciutadans hem de creure. Conseqüentment, la seva gestió ens permet creure'ls o votar-los, o no fer-ho, tot i la seva vinculació ideològica o material amb els causants de l'actual crisi financera. Aquest, però, no és el cas de la major part d'eclesiàstics, membres de la cúria vaticana, bisbes, cardenals i fins i tot el mateix Papa que, malgrat la seva tradicional sintonia amb els grans poders de cada temps i de la seva proximitat amb els rics, més que amb els pobres, es presenten davant del món com a representants de Déu a la Terra, oferint -malauradament- un testimoniatge contrari del que ens va oferir Jesús de Natzaret. Però encara pitjor que tot això, és que, ni en la situació d'extrema gravetat com la que provoca l'actual crisi, se'ls veu preocupant-se pels que pateixen fam, pels que han perdut el seu treball, l'habitatge o altres pertinences. Segueixen acumulant obres d'art, joies i tresors i en cap moment es desprenen de tot això per pal·liar el sofriment dels més necessitats.

La jerarquia eclesiàstica no ha entès que el més important del missatge evangèlic és la construcción del Regne de Déu (Mt 4,23), que no és altra cosa que construir una societat estructurada de manera justa i digna per a tothom. No l'indecent muntatge faraònic (veritable antítesi del que ens ensenya l'evangeli) que, des del segle IV, ens ha volgut vendre l'Església, on el reguitzell de bisbes i cardenals, com irresponsables idòlatres, lliuren al Papa la mateixa submissió que els súbdits oferien al Faraó. Qualsevol religió, la catòlica també, prioritza més l'obediència cega al papa o als bisbes que posar en pràctica allò que el missatge de Jesús ens demana: construir el Regne de justícia, d'amor i de solidaritat, el tan repetit "Regne de Déu". És precisament perquè la religió s'està manifestant incapaç de donar respostes als greus problemes que pateix la dona i l'home dels nostre temps, que cal que ens qüestionem en quin Déu i en quina religió creiem? En el Déu de l'amor, de la misericòrdia i de la justícia que predicava Jesús sí! En el Déu de la por, dels preceptes i dels càstigs, no! Pel que fa a la religió, convindrà que totes, però molt especialment la catòlica, es lliurin del fastigós i innecessari llast que mantenen perquè algun dia puguin tornar ser creïbles, com el cristianisme ho fou durant el primer mil·lenni.

Jaume Rocabert Cabruja
Publicat a: diaridegirona.cat - 28/01/12