SENTIR-SE ESTIMAT PER DÉU*

La narració de l’evangeli d’avui presenta Jesús al Temple discutint amb els legisladors o Doctors de la Llei.

El manament de l’amor que avui tracta Marc en l’evangeli, Lluc,el reporta amb una aplicació concreta, amb aquella genial paràbola de Jesús del Bon Samarità.

Reflexió

Avui se’ns presenten els dos manaments que ja formen part de l’A.T., però cal assenyalar dues característiques significatives:

LA PLENITUD EN JESÚS.

L’A.T. va haver d’anar fent una evolució per passar del Déu dels exèrcits, a la formulació de l’«Estimaràs al Senyor el teu Déu.»

L’A.T. és una «crònica meravellosa  del descobriment de Déu». Aquests manaments que ens recorda l’evangeli d’avui n’és un dels exemples més evidents i que ens inviten a una seriosa reflexió. Déu és el mateix, des de sempre, però Israel l’ha hagut d’anar coneixent, poc a poc.

És bo que tinguem present que l’A.T. ens explica els alts i baixos, encerts i  errors, comesos per Israel en el seu llarg camí cap a la fe. Per això cal fer atenció quan després d’una lectura diem: «És paraula de Déu». Compte, cal veure en quin context s’ha escrit. Ens podem trobar davant d’un Déu que mana matar; exterminador, que passa factura dels pecats...

Per això Jesús utilitza aquell: «Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic...» (Mt 5, 38-39)

També heu sentit dir als antics: «”Estima els altres , però no estimis els enemics”. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.» (Mt 5,43-45)  )

Ens trobem, doncs, davant del terme «PLENITUD», que arriba amb Jesús, i és tan important per a fer una lectura correcta de l’A.T.

En realitat els dos manaments són u. Encara que en l’A,T, se’ns presenten separats, en el Deuteronomi (6,4) i en el Levític (19,18). Però no hi ha dubta que ambdós es complementen; «el segon és conseqüència del primer». S’ha d’estimar el proïsme perquè Déu ens ho mana. A més, Jesús té la genialitat de demostrar que «el segon és com el primer», i no només en importància, sinó que també en essència, de tal manera que l’un no pot existir sense l’altre.

Jesús transforma el Déu justicier que fa por, de l’A.T., al Déu que estima; al Déu/Abba

D’aquí neix tot el demés: som fills d’un mateix pare, per tant som germans dels altres. És per això que els dos manaments són «semblants»; en el fons, són el mateix. Aquesta és la genialitat de Jesús, que en revelar-nos a Déu revela també al ser humà. La Llei no és el poder ni la submissió, sinó l’amor.

Aquests textos ens porten a l’essència del que és ser cristià, que comença per passar-se al Déu de Jesús i estar en el món d’una manera diferent.

La primera conversió del cristià és creure’s que «Déu l’estima», a ell, personalment. Aquests «convenciment íntim» és el centre de la fe. L’amor a Déu no és ni pot ser manament: és resposta: em sento estimat i estimo. Els qui creuen això són l’Església.

En les nostres relacions podrem tenir diferències de tot tipus, com tenen els germans que s’estimen. Hi ha, però, una «consanguinitat efectiva» que ens duu a la fraternitat; a estimar l’altre no per les seves qualitats, sinó per quelcom més bàsic: perquè és un germà. Això és el que Jesús trasllada a les nostres relacions.

Construir aquest món, fer creïble que Déu ens estima, creure perquè el món cregui... Això és «la Missió», allò pel que Déu ens ha creat, contribuir a la construcció de l’obra de Déu. Donar-li plenitud.

Els qui accepten aquesta missió són Església. Per a ells l’Evangeli no és Llei, sinó Bona Notícia, perquè l’amor és molt més exigent que la llei.

 

*- *.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 12,28-34) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

ELS CECS HI VEUEN: EL REGNE HA ARRIBAT*

 Marc, en aquest fragment d’evangeli, situa Jesús fent l’últim miracle, abans de entrar a Jerusalem.

Jesús cura el cec Bartimeu.

Fins aquí, Marc ha dedicat deu capítols a narrar els «dits» i els «fets» de Jesús a Galilea. En els tres capítols  següents, situa Jesús a Jerusalem, on tindrà fortes discussions amb els caps religiosos d’Israel. La resta de l’evangeli de Marc se centra en la passió, mort i resurrecció.

Per tant, aquest fragment d’avui tanca l’època en que Jesús s’ha ocupat dels pobres i els cecs, ignorats i silenciats per tothom, menys per Jesús.

En la narració d’avui, cal destacar dos elements importants: el crit de Bartimeu, que s’adreça a Jesús com a «Fill de David». I, la «compassió», amb que Jesús li correspon: «La teva fe t’ha salvat» (Mc 10,52.BCI). 

En aquesta curació, com en la del leprós (Mc 1,40-45), l’evangelista destaca l’actitud de Jesús que apartant-se de la gent s’apropa al cec, i al leprós. Els hi parla, elogia la seva fe i es converteixen en testimonis del poder de Jesús.

 

En el context d’aquesta narració, hi ha la ceguesa dels caps d’Israel. La curació del cec és un símbol que ens evoca un altre miracle: la curació del cec de naixement, que en preguntar-li a Jesús si va pecar ell o els seus pares, aquesta és la resposta: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu». (Jn 9,3) 

 

És a dir, els que no hi veuen no pequen, però vosaltres –diu Jesús dirigint-se als fariseus--, que dieu que hi veieu, esteu en pecat permanent.

A través de simbolismes, l’evangelista ens vol deixar clar que Jesús «és la llum del món». (Jn 9,5) però s’acosta el seu final.

Als evangelistes els importa molt explicar la Passió a un lector que sàpiga bé qui és el que la sofreix i quin és el seu significat. Jesús, la Llum del Pare, sofrirà la Passió, és a dir, el rebuig dels «cecs». Aquest és el simbolisme que Marc vol donar a la curació del cec Bartimeu.

Jesús és l’enviat. És la Llum que rebutjaran els que diuen que hi veuen i serà acceptada pels pobres i cecs.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 10,46-52) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

UN CRIT QUE MOLESTA

Evangeli (Mc 10,46-52) i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

⁴⁶ Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí. ⁴⁷ Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:

--Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!

⁴⁸ Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:

--Fill de David, tingues pietat de mi!

⁴⁹ Jesús s'aturà i digué:

--Crideu-lo.

Ells van cridar el cec dient-li:

--Coratge! Aixeca't, que et crida.

⁵⁰ Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. ⁵¹ Jesús li preguntà:

--Què vols que faci per tu?

El cec respongué:

--Rabuni, fes que hi vegi.

⁵² Jesús li digué:

--Vés, la teva fe t'ha salvat.

A l'instant hi veié i el seguia camí enllà. (Mc 10,46-52.BCI).

 

Comentari.-

Jesús surt de Jericó camí de Jerusalem. Va acompanyat dels seus deixebles i més gent. Tot d’una se senten uns crits. És un captaire cec que, des de la vora de camí, s’adreça a Jesús: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!».

La seva ceguesa l’impedeix de gaudir de la vida com els altres. Ell mai podrà peregrinar fins a Jerusalem. A més, li tancarien les portes del temple: els cecs no podien entrar al recinte sagrat. Exclòs de la vida, marginat per la gent, oblidat pels representants de Déu, només li queda demanar compassió a Jesús.

Els deixebles i seguidors s’irriten. Aquells crits interrompen la seva marxa tranquil·la cap a Jerusalem. No poden escoltar amb pau les paraules de Jesús. Aquell pobre molesta. Cal fer callar els seus crits: Per això «tothom el renyava perquè callés».

La reacció de Jesús és molt diferent. No pot continuar el seu camí ignorant el sofriment d’aquell home. «S’atura», fa que tot el grup s’aturi i els demana que cridin el cec. Els seus seguidors no poden caminar darrera d’ell sense escoltar les crides dels que pateixen.

La raó és senzilla. Ho diu Jesús de mil maneres, en paràboles, exhortacions i dites soltes: el centre de la mirada i del cor de Déu són els que pateixen. Per això ell els acull i s’hi bolca de manera preferent. La seva vida és, primer de tot, per als maltractats per la vida o per les injustícies: els condemnats a viure sense esperança.

Ens molesten els crits dels que viuen malament. Ens pot irritar trobar-los contínuament a les pàgines de l’evangeli. Però no ens és permès de «mutilar» el seu missatge. No hi ha Església de Jesús sense escoltar els que pateixen.

Estan en el nostre camí. Els podem trobar en qualsevol moment. Molt a prop nostre o més lluny. Demanen ajuda i compassió. L’única postura cristiana és la de Jesús davant el cec: «Què vols que faci per tu?». Aquesta hauria de ser l’actitud de l’Església davant el món dels que pateixen: ¿què vols que faci per tu?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

LES DONES EN EL CRISTIANISME PRIMITIU

Per: Antoni Ferret

 

Jesús ignorava la discriminació femenina típica d’aquella societat (i de totes). En el seu grup missioner itinerant hi havia dones, que havien deixat la família i anaven amb ells de poble en poble predicant l’Evangeli. En sabem molt poc, perquè els evangelistes, tots quatre homes, ho van amagar tant com van poder. Però, en l’escena del peu de la creu, no es van atrevir a callar-ho. I diu Mateu: “També hi havia allà moltes dones que s’ho  miraven de lluny estan. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills del Zebedeu.”  Però Mateu encara és molt discret, quan diu que “li prestaven ajut”. Marc diu exactament la mateixa frase. Per una vegada han dit la veritat, però encara els fa vergonya dir-la tota. Lluc, que és el més popular dels quatre, esmenta la presència de dones dues vegades, la del peu de la creu i una altra, en la qual ho acaba de dir: “que els proveïen amb els seus béns”.

És a dir: les deixebles, no sols acompanyaven Jesús i els altres deixebles, sinó que eren les que compraven els queviures per a tot el grup. (Em permeto dir que, potser, una de les dones esmentades per Lluc, “Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes”, devia ser la que disposava de més recursos. Però de tota manera el fet no és pas estrany: pensem que les dones que havien deixat la família per seguir Jesús devien ser menystingudes, considerades boges, pels seus familiars, però... mai les deixarien passar gana, tot i lo que en pensessin. En canvi els deixebles homes, una volta deixada la feina (la barca, etc.), es quedaven sense res. Però... pensem com es devien sentir... Per ells això devia ser com la vergonya de les vergonyes. Per això, quan podien, ni tan sols les esmentaven.)

Després de la mort de Jesús, etc., algunes dones van tenir una participació molt activa en la predicació de l’Evangeli. Ho sabem, sobretot per Pau, perquè és qui més va escriure, ja que era l´únic intel·lectual del grup. Ens esmenta, com a missioneres destacades, les següents:

Priscil·la, i el seu marit Àquila, dirigents d’una església d’Efes, i més tard d’una església de Roma. És curiós perquè, contra els costums d’aleshores (i de sempre), quan els anomena, sovint l’esmenta primer a ella i després el marit. 

Apfia, que, amb dos companys més, era dirigent d’una església situada a casa seva.

Lídia, que presidia també una església situada a casa seva. [És a  dir: cedien casa seva per a fer els serveis d’una comunitat, ja que no era fàcil adquirir una casa per a aquest fi.]

En la mateixa ciutat que Lídia, hi havia Evòdia i Síntica, que sembla que Pau les tenia per importants.

Quan Pau escriu a la comunitat de Roma, dona records per a: Maria, Trifena, Trifosa i Pèrside, de les quals fa un bon elogi pel seu treball missioner. També saluda Júnia, que anomena “apòstol”, i Andrònic, probablement el seu marit. Finalment dues parelles: Filòleg i Júlia, Nereu i la seva germana.

En les recomanacions del final d’aquesta carta, Pau esmenta 15 homes i 7 dones. Hi ha més homes, però, donades les circumstàncies, la proporció de dones és alta.

Al llarg de les dècades posteriors a Jesús, l’activitat de les dones en les comunitats cristianes va anar augmentant. Moltes dones veien per primera vegada la possibilitat de ser i actuar com si fossin persones normals, com els homes. Però... aquest fet va anar molestant molts homes i, sobretot, els avis caps de família, que no estaven acostumats a aquesta llibertat i activitat femenines, que no s’havia vist mai.

Hi va arribar a haver acusacions formals contra les comunitats cristianes en el sentit que:

“trencaven les famílies, pertorbaven les dones, subvertien l’ordre social”.

I és molt curiós que Pau, que li agradava proclamar que “ja no hi havia jueus ni gentils, que no hi havia homes ni dones, ni esclaus ni lliures, sinó tots uns en el Senyor”, va arribar a dir, davant la mala maror social, coses com:

 “dones, sigueu submises als marits, marits, estimeu les mullers,

fills, obeïu els pares, pares, no exaspereu els fills,

esclaus, obeïu els amos, amos, obreu amb justícia amb els esclaus.”

 

I les comunitats cristianes de les dècades posteriors, i més tard l’Església, es van anar tancant, de mica en mica, sobretot, a la llibertat femenina, i assegurant el predomini masculí. Però grups de dones, una volta provada la llibertat per primera vegada en la història, no estaven pas disposades a renunciar-hi.

De manera que, durant no menys que dos segles, el II i el III, hi hagué un debat, una  lluita i un malestar constants, dins i fora de l’Església (l’anomenada “qüestió femenina”). Grups de dones, disposades a tot, no essent acceptades com a tals, lliures i iguals, per l’Església oficial, es van integrar en grups religiosos alternatius, degudament condemnats oficialment, on hi hagué dones que batejaven, deien missa i ensenyaven, tal com sabien fer i tenien tot el dret de fer.

Però... passats els dos segles de lluita, el moviment es va anar desinflant. I es va retornar a una societat i una església precristianes. I encara hi som.

Però totes i tots preparant una nova empenta en aquest sentit. Aquesta vegada SÍ. Ara la gent és més lliure i no tenim avis dictadors, ni tants lligams familiars.

Nota.- (Informació extreta del llibre “Del movimiento de Jesús a la Iglesia cristiana”, del professor Rafael Aguirre.)

LES AMBICIONS DELS DEIXEBLES*

 Marc ens presenta les dificultats que tenien els deixebles per entendre a Jesús. Ells pensaven en un Messies polític, i esperaven poder disfrutar del seu poder...

Una situació que es manté al llarg de la vida de Jesús. Es pot veure en el que escriuen els evangelistes al respecta: (Mateo 18, Mateo 23, Marcos 9, Lucas 9, Lucas 22).

Jesús ho deixa clar en l’evangeli d’avui: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots» (Mc 10.43-44) Això es coherent amb el «testament» de Jesús (Vg Jn 12, 50), quan al principi de l’últim sopar Jesús renta els peus als deixebles, com un esclau.

 

Reflexió.- Aquesta lectura ens revela els costats més foscos de la nostra religiositat, que Jesús, el gran profeta, desemmascara, com el pecat ocult.

Els evangelis no dissimulen la mediocritat de les intencions dels dotze, i el poc que comprenen al Mestre.

Els deixebles es mostren com persones necessitades de conversió. Seguir a Jesús no significava una transformació automàtica dels valors i les expectatives. Anar amb ell, seguir-lo físicament, serà només el principi del seguiment espiritual.

Lluc, en els Fets dels apòstols, ens mostra els dotze disputant-se els primers llocs en l’últim sopar. Però les primeres comunitats, segons que explica el mateix Lluc, ja no tenen l’afany de superioritat dels uns sobre els altres. No es parla de «caps», ni de «sacerdots», ni de que  hi hagi «primers» en autoritat.

Els deixebles, en els evangelis tenen ànsies de poder, mentre que en els Fets dels apòstols ja es presenten «convertits»: ja han assumit que la seva funció és la de servir, com ho va fer el Mestre. Vol dir que han acceptat Jesús i la seva norma de conducta.

Aquest és el messianisme de Jesús. En el Regne els poders humans de domini no tenen sentit. Res de triomf espectacular, res de riqueses, res de manifestacions exteriors...

Nosaltres, i l’Església –comunitat de creients--, estem sotmesos al mateix procés de pecat i conversió.

L’espectacle exterior de l’Església sovint recorda les ambaixades dels grans emperadors antics, que s’aprofitaven dels honors del Senyor al qui servien, per tal d’exercir una autoritat sobre els demés que no els corresponia. L’Església sovint té la temptació, pel fet d’haver estat fundada per Jesús. I haver rebut la Missió de predicar-lo al món.

Tota una lògica humana que s’ensorra per dues consideracions. La primera: aquesta no és la lògica de Jesús, explicada en l’evangeli d’avui: «El Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir». (Mc 19,45).

I la segona consideració: l’Església és ambaixadora de Jesús només pel seu grau de conversió. Si l’Església es lliura per servir a l’alliberament de l’ésser humà, és l’Església de Jesús.

 

*.- Comentari a l’evangeli (Mc 10,35-45) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta. Veure original:  https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

SÓN GRANS, ENCARA QUE NO HO SÀPIGUEN

Evangeli (Mc 10,35-45) i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

35 Llavors Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s'acosten a Jesús i li diuen:

--Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem.

36 Jesús els preguntà:

--Què voleu que faci per vosaltres?

37 Ells li respongueren:

--Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.

38 Jesús els contestà:

--No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?

39 Ells li respongueren:

--Sí que podem.

Jesús els digué:

--Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; 40 però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui Déu ho ha preparat.

41 Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. 42 Jesús els cridà i els digué:

--Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. 43 Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, 44 i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; 45 com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom. (Mc 10,35-45.BCI)

Comentari.-

Mai surt el seu nom als diaris. Ningú els cedeix el pas enlloc. No tenen títols ni comptes corrents envejables, però són grans. No posseeixen massa riqueses, però tenen alguna cosa que no es pot comprar amb diners: bondat, capacitat d’acollida, tendresa i compassió envers el necessitat.

Homes i dones corrents, gent normal als qui gairebé mai els valora ningú, però que van passant per la vida posant amor i afecte al seu voltant. Persones senzilles i bones que només saben viure donant un cop de mà i fent el bé.

Gent que no coneix l’orgull ni tenen grans pretensions. Homes i dones als quals se’ls troba en el moment oportú, quan es necessita la paraula d’ànim, la mirada cordial, la mà propera.

Pares senzills i bons que es prenen temps per escoltar als seus fills petits, respondre les seves infinites preguntes, gaudir amb els seus jocs i descobrir de nou al costat d’ells el millor de la vida.

Mares incansables que omplen la llar de calor i d’alegria. Dones que no tenen preu, ja que saben donar als seus fills el que més necessiten per enfrontar-se confiadament al seu futur.

Esposos que van madurant el seu amor dia a dia, aprenent a cedir, tenint cura generosament de la felicitat de l’altre, perdonant-se mútuament les mil petites topades de la vida.

Aquesta gent desconeguda són els qui fan el món més habitable i la vida més humana. Posen un aire net i respirable en la nostra societat. D’ells ha dit Jesús que són grans perquè viuen al servei dels altres.

Ells mateixos no ho saben, però gràcies a les seves vides s’obre pas als nostres carrers i llars l’energia més antiga i genuïna: l’energia de l’amor. En el desert d’aquest món, de vegades tan inhòspit, on només sembla créixer la rivalitat i l’enfrontament, ells són petits oasis en els quals brolla l’amistat, la confiança i la mútua ajuda. No es perden en discursos i teories. El seu és estimar calladament i prestar ajuda a qui ho necessiti.

És possible que ningú els agraeixi mai res. Probablement no els faran grans homenatges. Però aquests homes i dones són grans perquè són humans. En això rau la seva grandesa. Ells són els millors seguidors de Jesús, car viuen fent un món més digne, com ell. Sense saber-ho, estan obrint camins al Regne de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

BONDAT, RIQUESA I DESPRENIMENT*

Aquest relat destaca per la contundència de les afirmacions.La primera d’elles: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu». (Mc 10,18). Jesús manifesta que només hi ha una Font de bondat, que tot és U. I que Déu és aquesta Font d’on procedeix tot el que és Real: la bondat, la veritat, la bellesa.

La bondat és una qualitat transpersonal, transcendent, de la que, tanmateix, tots en participem.  

La segona, va relacionada amb la riquesa. Jesús és igualment taxatiu: «És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu».(Mc 10,25)

Entrar en el Regne significa: compartir i viure el projecte de Jesús, que es caracteritza per l’orientació a la fraternitat universal, radicalment oposada a l’egoisme. No es pot viure pel diner i al mateix temps, pels altres. El qui viu aferrat al diner no pot tenir el projecta de Jesús com a prioritat.

Tampoc té cap sentit llegir el text en to moralista.  Merèixer la salvació no «exigeix» un comportament determinat, gairebé impossible per a l’home. Però Jesús afirma que: «Déu ho pot tot» (Mc 10,27). Estar motivat només per la pobresa, pot fer que el cor estigui «ocupat» per aquesta idea de perfecció, de la mateixa manera que el ric ho està pel diner.

L’afany de riquesa, igual que qualsevol afany de mèrit revelen que estem atrapats en el jo egoista. Només quan comprenem qui som de debò, podem assolir el despreniment necessari, com a conseqüència –joiosa- de la comprensió del projecta de Jesús, que considera «feliços», a aquells que fan l’elecció pels pobres --«els pobres en l'esperit» (Mt 5,3)--. És a dir, per aquells que s’han despullat verdaderament del jo.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 10,17-30) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta.

Veure original:  https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

DINER QUE NO ÉS NOSTRE

 Comentari a l’evangeli (Mc 10,17-30) i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- 

¹⁷ Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà:

--Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

¹⁸ Jesús li digué:

--Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. ¹⁹ Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.

²⁰ Ell li va dir:

--Mestre, tot això ho he complert des de jove.

²¹ Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué:

--Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.

²² En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.

²³ Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles:

--Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!

²⁴ Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:

--Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! ²⁵ És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.

²⁶ Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres:

--Si és així, qui pot salvar-se?

²⁷ Jesús se'ls mirà i digué:

--Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot.

²⁸ Llavors Pere li va dir:

--Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.

²⁹ Jesús digué:

--Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, ³⁰ rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.(Mc 10,17-30.BIC)

 

Comentari.-

A les nostres esglésies es demana diners per als necessitats, però ja no s’exposa la doctrina cristiana que sobre els diners van predicar amb força teòlegs i predicadors com Ambròs de Trèveris, Agustí d’Hipona o Bernat de Claravall.

Una pregunta apareix constantment en els seus llavis. Si tots som germans i la terra és un regal de Déu a tota la humanitat, ¿amb quin dret podem seguir acaparant el que no necessitem, si amb això estem privant a d’altres del que necessiten per viure? No cal afirmar més aviat que el que li sobra al ric pertany al pobre?

No hem d’oblidar que posseir alguna cosa sempre significa excloure d’allò els altres. Amb la «propietat privada» estem sempre «privant» a d’altres d’allò que nosaltres gaudim.

Per això, quan donem alguna cosa nostra als pobres, en realitat potser estem restituint el que no ens correspon totalment. Escoltem aquestes paraules de sant Ambròs: «No li dónes al pobre d’allò que és teu, sinó que li tornes el que és seu. Doncs el que és comú és de tots, no només dels rics… Pagues, doncs, un deute; no dónes gratuïtament el que no deus».

Naturalment, tot això pot semblar idealisme ingenu i inútil. Les lleis protegeixen de manera inflexible la propietat privada dels privilegiats, encara que dins de la societat hi hagi pobres que viuen en la misèria. Sant Bernat reaccionava així en el seu temps: «Contínuament es dicten lleis en els nostres palaus; però són lleis de Justinià, no del Senyor».

No ens ha d’estranyar que Jesús, en trobar-se amb un home ric que ha complert des de jove tots els manaments, li digui que encara li falta una cosa per adoptar una postura autèntica de seguiment seu: deixar d’acaparar i començar a compartir el que té amb els necessitats.

El ric s’allunya de Jesús ple de tristesa. Els diners l’han empobrit, li han tret llibertat i generositat. Els diners l’impedeix d’escoltar la crida de Déu a una vida més plena i més humana. «Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!». No és una sort tenir diners, sinó un veritable problema, ja que els diners ens impedeixen seguir el veritable camí cap a Jesús i cap al seu projecte del regne de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

EL PROBLEMA DEL DIVORCI*

El relat evangèlic d’avui té dues escenes: a la primera, els fariseus pregunten a Jesús si es pot repudiar la dona (Mc 10,2-9); a la segona, els deixebles insisteixen sobre el tema. La resposta és sempre la mateixa. (Mc 10,10-12).

Primera escena. Els fariseus li fan a Jesús una pregunta desconcertant, perquè a qualsevol jueu pietós –i Jesús ho era--, que se li fes aquesta pregunta, contestaria: Sí,  l’home pot repudiar la seva dona. A Israel el divorci estava permès, tot i que en el Gènesi es diu que Déu va crear l’home i la dona per a que es compenetrin i es complemen­tin. Per tant, el matrimoni és de constitució divina. Però els jueus també sabien que els problemes matrimonials van començar amb Adam i Eva. Quan en el matrimoni no hi ha una unió íntima ni una convivència amistosa, és converteix en font de conflictes greus.

La tradició rabínica pensa que el divorci és un privilegi exclusiu de Israel –malgrat que era comú en totes les cultures de l’entorn--, pel fet què només en el Deuteronomi es troba escrita aquesta sentència: «Suposem que un home s'ha casat amb una dona i ha conviscut amb ella, però un dia ja no se la mira amb bons ulls, perquè troba en ella alguna cosa censurable, i llavors escriu un document de divorci, l'hi dóna i la treu de casa...» (Dt 24,1ss) D’aquí s’interpreta que Déu «ha unit el seu nom al divorci».

Es tracta d’una llei absolutament masclista, però que tenia la seva lògica en una època en que la dona era considerada com un objecta que es podia tornar, si no complia amb les expectatives.

Però Jesús, es mostra sensible i proper a les dones; les accepta en el seu grup i permet que l’acompanyin. Els fariseus el posen a prova i la pregunta se situa entre la dignitat de la dona i la fidelitat a la llei de Moisès. De forma que qualsevol resposta l’enfrontarà, amb les que el segueixen, o amb les autoritats religioses.

Jesús reacciona de forma atrevida i intel·ligent. Ell també els posa a prova. Primer els pregunta; Què us va manar Moisès? I després els recorda que en el Gènesi es diu que Déu va crear la dona com un complement íntim de l’home, fins al punt de formar ells dos una sola carn. Per tant, en el pla inicial de Déu, no està previst que l’home abandoni la dona amb la que ha format una família.

Jesús es remunta als orígens, i els rcorda les paraules del Gènesi (Ge 1,27) –anterior al Deuteronomi--, que suggereixen clarament la indissolubilitat del matrimoni: l’home i la dona es converteixen en un sol ésser. I Jesús reforça aquesta idea afegint que: «allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi » (Mc 10,9).

I els recrimina dient: «Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. (Mc 10,5)  Aquesta interpretació de Jesús suposa una gran novetat, perquè situa la llei de Moisès en el seu context històric. Els jueus consideraven que interpretar la Torà (el Pentateuc) de forma diferent a com deien els rabins, era una heretgia.  Per a ells «Tota la llei de Moisès era obra de Déu. No es podia modificar cap frase». Jesús, en canvi, estableix una distinció entre el projecte inicial de Déu i les interpretacions posteriors, que inclús poden anar en contra d’aquest projecte.

Segona escena. Jesús treu conclusions pràctiques de cara a l’home, però també de la dona, que es divorcien, afegint aquesta sentència dirigida a ella: «i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri».(Mc 9,12)

Jesús contempla la possibilitat de que fos la dona la que es divorcií, cosa que preveia la llei romana però no la jueva. Alguns autors consideren justificat aquest paràgraf que inclou Marc, tenint en compta que aquest evangeli es va escriure per a les comunitats romanes.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 10,2-16) escrit per: José Luís Sicre (https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html)

Selecció i redacció: Salvador Sol