POSTURA ESBIAIXADA DEL PROFETA JEREMIES

En els versets 25, 30-38, el profeta es dirigeix contra “tots els habitants de la terra”, en els mateixos termes amenaçadors amb què ho està fent al poble de Judà.

Partint de la base que:

1) Quan el profeta utilitza expressions com ara “el Senyor em va dir”... això significa que és una persona molt identificada amb Déu, perquè l’ha estudiat, l’estima molt i hi està pensant a totes hores, de tal manera que allò que ell pensa ve a ser “més o menys” lo que pensaria Déu en el cas de mostrar-se com una persona. Vull dir que les seves actuacions crec que són fonamentalment iniciatives seves, això sí: dins una identificació contínua i constant amb Déu.

2) Déu té un pacte especial amb el poble d’Israel, per raons tàctiques i provisionals, cosa que significa una protecció i unes ajudes, i, en contrapartida, una exigència de fidelitat. Si aquesta fidelitat es trenca, de manera sistemàtica, i després d’haver-los advertit reiteradament, Déu entén que els ha de castigar, indirectament, a través de l’actuació d’un poble enemic.

3) En canvi, amb els altres pobles de la terra, tot i ser-ne ell el creador, no hi té cap tracte especial, i no seria lògic que, tot de sobte, i sense previ avís, se’ls dirigeixi amb un to d’amenaça similar a aquell amb què es dirigeix a Judà.

Entenc que, en aquest cas, Jeremies va adoptar una iniciativa personal que no estava justificada i que era equivocada.

Antoni Ferret   

«QUI ÉS JESÚS AL SEGLE XXI?»

Comentaris a l’evangeli del diumenge 20 d’agost (Mt. 15,21-28)

«Jesús, avui,  ens segueix fent aquesta pregunta, que va fer als seus apòstols: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”».

La pregunta pot ser «més personal i intransferible»: Qui és Jesús per a mi?. Per què «no podem respondre pel què diu la gent o per allò que m’han ensenyat. Se’m demana què és allò que jo crec realment».
«Qui és Jesús,  per a mi? Únicament és un personatge admirable que va viure fa dos mil anys? O és de veritat [...] aquell que m’impulsa a aixecar-me quan em sento fracassat i desanimat; aquell que em retorna l’esperança després de cada decepció; aquell que em dóna la certesa que estimar és la millor manera de passar per la vida» (Cf. Lluís Armengol, sj. El pa de la paraula. Ed. Claret)

...

Mateu situa l’escena d’aquest evangeli «fora del territori de Palestina a Cesarea de Filip [...], per a donar a entendre que Jesús s’obra als gentils, per què el que l’evangelista dóna com a respostes a la pregunta de Jesús «cap jueu normal les acceptaria». 

«Cal tenir en compta, abans que tot, que els evangeli van ser escrits molt després de la mort de Jesús, i per tant, no transcriuen el què va dir, ni el què va fer, sinó allò que els primers cristians pensaven sobre ell [...]. Qui va ser realment aquell home?».

A la primera pregunta la gent respon «des de la perspectiva de l’AT: un gran profeta».  Però Jesús no vol obvietats, i als seus deixebles el fa la pregunta més compromesa: «I vosaltres qui dieu que soc?». Pere pren la paraula: «tú ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16). Un jueu podia acceptar que «un ser humà fos Ungit» però no «Fill de Déu» que vol dir engendrat. Aquesta concepció filial la van introduir les comunitats de cultura grega. No pas els cristiano-jueus.

Els jueus de l’AT només emplenaven l’apel·latiu «fill de Déu, en termes de proximitat» tractant-se «del rei, dels àngels i fins i tot del poble jueu en el seu conjunt», però mai de forma tant concreta com ho expressà Pere. Per això Jesús el beneeix amb aquestes paraules: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!». (Mt 16,17) – (Cf. Fray Marcos. Fe adulta)  

...

«Ni la carn ni la sang». Així es llegia en l’evangeli de Mateu, abans de modificar-lo per qüestions d’adaptar-ho al llenguatge d’avui. «En el context evangèlic, carn i sang vol dir l’home caduc, poca cosa, incapaç de conèixer el misteri de Déu, si aquest no els hi revela». «Ni la carn ni la sang. Ni el llinatge ni la cultura. Ni la família ni l’ambient». «La fe [ès un do]  exclusiu de Déu». 

«La fe ve de Déu. Directa. I cadascú l’accepta o la refusa. És la nostra oportunitat. I la nostra opció [...]. El do de Déu és allà, independent, interpel·lador en la seva oferta personal. Esperant la resposta, el sí o el no lliure, compromès i comprometedor de cadascú». (Cf. Josep M. Aragonès. La claror de la mirada de Déu. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.32)

...

Avui s’obre, «la darrera etapa del ministeri públic de Jesús i [la litúrgia] ens prepara a l'esdeveniment suprem de la seva mort i resurrecció».

Jesús se’n va de la terra i ens interroga. Un exegeta formularia la pregunta de Jesús sobre el grau de fe que incorporem en la nostra vida. Com ens deixem  fecundar per la fe?

Fa uns diumenges llegíem que Jesús renya a Pere que s’enfonsa quan vol caminar sobre les aigües. «Home de poca fe! –li diu-. Per què has dubtat?» (Mt 14,31). «Avui, la reconvenció es canvia en elogi: “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs” (Mt 16,17). Sortós de Pere perquè ha obert el seu cor a la revelació divina i ha reconegut en Jesucrist el Fill de Déu Salvador». (Cf. Mn. Joaquim Meseguer. Evangeli.net)

Selecció i redacció: Salvador Sol

«I VOSALTRES, QUI DIEU QUE SÓC?»

Evangeli del diumenge 27 d’agost de 2017 (Mt 16, 13-20)

Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:--Qui diu la gent que és el Fill de l'home?

Ells respongueren: --Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes.

Ell els pregunta: --I vosaltres, qui dieu que sóc?

Simó Pere li respongué: --Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.

Llavors Jesús li va dir: --Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Veure comentari: J.A.Pagola: Diumenge 21 durant l’any – A (Mateu 16,13-20)

QUE ES FACI COM TU VOLS

Comentaris a l’evangeli del diumenge 20 d’agost (Mt. 15,21-28)

El pa dels fills i la gran fe d’una dona de terres llunyanes és el tema d’aquest passatge del capítol.15 de l’evangeli de Mateo: una dona que ve de lluny. L’evangelista la descriu de  «cananea» [allunyada del pobles escollit], En el Deuteronomi, els habitants de Caná són considerats una gent pecadora per antonomàsia, un poble dolent i idolàtric.

En el relat se’ns presenta una dona que importuna Jesús amb una petició d’ajuda a favor de la filla malalta La dona s’adreça a Jesús donant-li el títol de «fill de David», un títol que sona estrany en boca d’una pagana que només podria justificar-se en una situació d’extrema necessitat.

El diàleg, per part de Jesús, és de distanciament: li manifesta a la dona que la seva prioritat és Israel. Es tracta d’una actitud incomprensible pel lector, però en la intenció de Jesús expressa un alt valor pedagògic. Jesús no respon a la súplica de pietat. Els deixebles recomanen a Jesús que la faci marxar. La resposta de Jesús, és dura i misteriosa: «No està bé (li diu) de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». La dona insisteix, acceptant la seva condició de pecadora, però amb un argument contundent: «també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula». (Cf. Web: Orden de los Carmelitas, Nuestra Señora del Monte Carmelo).

La fe autèntica ho pot tot”.

Jesús es troba amb una dona menyspreada, però no vençuda, que no pararia fins aconseguir la benedicció de Déu per la seva filla. S’oblida de qui és. i del què diran per tal d’aconseguir allò que els seus fills necessiten. Una dona així, que va commoure Jesús, sensible als seus comentaris. Impressiona que un cor que es va mostrar dur, en un principi, acabà cedint davant les súpliques d’aquella mare, exemple de fe. (Cf web: Catholic.net)

A Jesús ningú el feia callar. Ni els escribes saberuts, ni els fariseus pietosos, sense parlar dels sacerdots i politics. A Jesús el fa callar una dona, i a sobra, pagana.

Mateu afronta el tema de la salvació universal. Els cristians jueus pretenien mantenir-se com a poble escollit. El relat de l’evangeli segueix a una violenta discussió entre Jesús i els lletrats en relació als aliments purs i impurs, traslladat a l’equació: Jueu=creient, estranger=pagà i ateu. Vol deixar clar que si una persona té fe en Jesús no pot impedir que un pagà entri a la comunitat. Es tracta d’una lliçó magistral que planteja l’actitud oberta que han de tenir els cristians de reconeixement i humilitat envers els no creients.

Jesús es pren seriosament el sofriment de la dona cananea, a qui els deixebles pretenien rebutjar. L’experiència que Jesús té de Déu el pota a creure que només es pot estar amb Déu si s’està amb els homes. Però a poder comunicar aquesta experiència Jesús va haver aprendre a ser home.

Jesús, va poder canviar d’actitud perquè la cananea va demostrar una sensibilitat major de la que va expressar Jesús. Va aprendre que abans que res cal protegir els dèbils i superar els prejudicis. (Cf. Fray Marcos, web: Fe adulta)

Jesús recriminà a Pere, sobre les aigües del llac, la seva poca fe. I en canvi, diu a la cananea «Dona, quina fe que tens». Realment la fe és un misteri. Si Jesús hagués de definir la nostra fe, que ens diria?

Jesús, tant acollidor i bondadós, ens desconcerta quan es mostra fred i dur. Aquell que ha recomanat: «demaneu i se us donarà», es fa el sord i rebutja la petició de la cananea. Però només és un recurs pedagògic, per tal de destacar la fe d’aquella dona. Que demana la curació de la seva filla.

Trairem-ne aquesta conclusió. Allò que demanem ho voldríem aconseguir a la primera. Però Déu té els seus camins, que són diferents dels nostres. Pot semblar que, de vegades, es fa el sord i no ens escolta, que es desentén de nosaltres.  Però, si mantenim la fe i la confiança, al final serem escoltats, amb aquella frase tant bonica de Jesús: «que es faci com tu vols». (Cf. Lluís Armengol, sj. El pa de la Paraula nº 3. Ed. Claret)

SOC JO. NO TINGUEU POR

Comentaris a l’evangeli del diumenge 13 d’agost (Mt. 14,2-33)

Jesús realitzà diversos miracles dels que els evangelistes donen compte. Avui Mateu ens situa en una escena posterior a la multiplicació dels pans «Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent»..(Mt 14,22) En els relats evangèlics és freqüent que Jesús es retirava a pregar, buscant la soledat. En aquest cas Jesús o puja a la muntanya. La muntanya, en la tradició bíblica, és un lloc adequat per l’encontre amb Déu. També en l’antic Orient la alçada tenia una connotació d’espiritualitat rellevant.

Per altra banda, tenim els deixebles sobre una barca, amb vent contrari, quan veuen Jesús caminant sobre les aigües. Els deixebles s’esglaien, però Jesús els diu: «Coratge, Soc jo, No tingueu por» (Mt 14 27). Superar les pors forma part de l’Escriptura, abans de que es manifesti allò que és sobrenatural. (Cf. Fray Miguel de Burgos Núñez).

Jesús va donar per manament: «Estimeu-vos els uns als altres», però no va ser l’únic, també va dir i ens diu: «No tingueu por». Un creient no pot viure angoixat, sense esperança. Jesús no ha vingut a treure’ns dels problemes, sinó a dir-nos que sigui quina sigui la nostra situació, sempre el tindrem al costat,

Sovint, en el nostre caminar per la vida ens trobem amb forces que ens frenen, que ens impedeixen viure la nostra vida amb la pau al cor.

Cal adonar-se que és Jesús mateix qui demana que els deixebles pugin a la barca i afrontin el temporal. També a nosaltres ens envia enmig de la tempesta del món, vol que siguem «llevat enmig de la pasta».

Jesús no els va deixar sols en aquella barca. Però, i nosaltres, confiem en el Senyor!.

Mentre vulguem trobar Déu asseguts, tranquils,, com qui mira la televisió, mai no descobrirem la seva presència real en la nostra vida  (Cf. Lluís Armengol i Bernils, sj. Pregària.cat).

Aquella tarda el Senyor Jesús havia realitzat un signe sorprenent multiplicant els cinc pans i els dos peixos. Això havia encès entusiasmes messiànics en la multitud fins l’extrem de voler-lo fer rei (veure Jn 6,14-15).

En efecte, podem suposar que davant l’aldarull suscitat el Senyor amb el pes de la seva  utoritat obligués (enagkrasen) al seus apòstols a separar-se de la multitud i marxar amb la barca cap a l’altre riba.

Jesús s’acomiada de la gent i l’evangelista utilitza el verb grec (apolysas) que no necessariament pot donar a entendre que ho fa de bones maneres. Més aviat dóna a entendre que ho fa de manera forçosa. A Jesús no li agraden els excessos messiànics ni que el proclamin rei (veure Mt 16,23)

Retirat a la muntanya Jesús, fa oració; la seva vida és oració permanent en  la mesura que està fent la voluntat del Pare. La seva vida s’esmerça en una oració incessant, un acte de lloança al Pare, en la mesura en que no busca sinó realitzar la tasca encomanada complint fidelment els seus designis reconciliadors (ver Jn 4,32).

En la concepció jueva de l’època les aigües eren considerades signes de mort.  Doncs és sopbre les aigües, després d’una nit de tempesta, on Jesús demostra el seu domini sobre els elements, el que significa l’afirmació de la seva divinitat, i diu als seus deixebles: No tingueu por!. (Blog: Evangelio del domingo)

Selecció i redacció: Salvador Sol 

AQUEST ÉS EL MEU FILL ESTIMAT, ESCOLTEU-LO

Comentaris a l’evangeli de la Transfiguració (Mt 17,1-9)

«La Transfiguració esdevé després del primer anunci de la mort de Jesús» (Mt 16,21). «Es tracte d’un fet que trasbalsa la mentalitat dels tres deixebles que l’acompanyen. [...] acomodats a la ideologia dominant de la  època. Esperaven un rei gloriós» i Jesús els ha parlat de patiment i de creu.

Però ara, «Jesús apareix gloriós en el punt més alt de la muntanya [...], fa que superin el trauma de la Creu i descobreixin en Jesús el veritable Messies. [Descobreixen que] Jesús ha vingut a realitzar les profecies i que la Creu és el camí per a la Glòria. No hi ha altre camí».

En el llenguatge simbòlic dels evangelis, «el Tabor simbolitza la glòria de Jesús. La muntanya evoca el Sinaí, on Déu donà la Llei al seu poble. Elies i Moisès representen l’Antic Testament, la llei i els profetes». (Cf. Orden de los Carmelites, Nuestra Senñora del Monte Carmelo).

No hi ha paraules per explicar una experiència amorosa, però «L’enamorat/da en surt resplendent [...] i per explicar-se fa servir un llenguatge estrany [que pretén] aproximar el que ha viscut en contacte amb l’amor de la seva vida. Ningú l’acaba d’entendre, i fins hi ha gent que el pren per ingenu. Com reduir a paraules una sacsejada tant impactant?»

L’evangeli de «La transfiguració de Jesús [...] no és el reportatge científic d’un miracle lluminós, sinó una descripció vibrant d’uns instants d’èxtasis espiritual que [Pere, Jaume i Joan] van compartir [amb] Jesús, que  combina sempre moments de “plana” (de contacte amb la realitat) amb els moments de “muntanya” (d’experiència de Déu, de comunió lluminosa)».

Jesús «vol ensenyar [als deixebles], de fet vol (ensenyar-nos!) [que entre ell], Moisès i Elies [...], hi ha una relació personal d’amor.

Però «Construir tres cabanes és encaixonar (literalment) Jesús, la Llei (Moisès) i els Profetes (Elies) en un lloc sagrat desvinculat de la realitat diària, en una religió deslligada de les necessitats de la humanitat, oblidant-la. És la temptació de viure un cristianisme devocional i espiritual, però gens compromès [...]. Però Déu va per una altra banda, ens vol peregrins, amb llibertat interior per no aferrar-nos, sinó per seguir a Jesús tothora []perquè, com diu] la veu del cel, “aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut, escolteu-lo”. (Cf. Joan Morera, sj. Pregaria.cat)

Veient el Cos de Crit en estat gloriós, els deixebles experimenten una anticipació de la benaurança celestial.

L’aparició de «Moisès i Elies com a testimonis de l’Antiga Aliança [...] i el núvol lluminós [que] els cobrí amb la seva ombra, com a signe de la presència de Déu que està per sobre tot... [...], En sentir [la seva veu] els deixebles esglaiats caigueren a terra espantats. Jesús s’acostà a ells [...]: Aixequeu-vos, (els diu) no tingueu por».

«També nosaltres tenim por, no ens deixem estimar per Jesús, no ens abandonem a les seves mans perquè ens falta confiança. Si escoltem a Jesús en el silenci, ens adonarem que a través d’Ell, Déu ens estima, ens perdona i ens acull». (Cf. Delegació Diocesana de l’Apostolat Seglar)

Una lectura crítica d’aquesta part de l’evangeli ens duu a «pensar que no és una posada en escena de Jesús; no és el seu estil ni encaixa amb la manera de presentares davant dels seus deixebles. Per tant, hem d’entendre que no és la crònica d’un succés».

Algunes hipòtesis: «El relat està teixit amb els elements simbòlics, aportats per les nombroses teofanies que es narren en l’AT. No hi ha res d’original; ni tant sols la veu de Déu es capaç de aportar quelcom nou, doncs que repeteix exactament allò que va dir en el baptisme». Es tracte, per tant «d’expressar la presència divina en Jesús, amb un llenguatge que tothom podia reconèixer». El que és «important [d’aquest relat] és el que vol comunicar, no pas els elements que utilitza per a fer-ho».

Estem doncs, davant d’un relat d’experiència pasqual, que ja trobem en l’evangeli de Marc i reprodueix el de Lluc. Els apòstols «s’adonaren de qui era realment Jesús després de la seva mort [i que tot el que aleshores] descobrien, era ja present en Ell quan caminava amb ells pels camins de Palestina [...]. D’acord amb els exegetes, aquesta transfiguració col·locada en la vida terrena de Jesús vol aportar l’evidència de la seva condició divina». (Cf. Fray Marcos. Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol