Opinió
L’onze d’octubre passat, es commemorà el
cinquantè aniversari d’un concili que, malgrat l’oposició i entrebancs de la
cúria vaticana i dels sectors conservadors de l’època, va aconseguir
il·lusionar el món sencer i provocar una tramuntanada d’aire renovador. L’aggiornamento eclesial
desitjat pel bon papa Joan XXIII, però, no va assolir els objectius (moria als vuit
mesos de l’inici del Concili). Amb la seva mort, s’enterraven les esperances de
milions i milions de creients d’arreu del món, que es troben submergits en una
nova frustració eclesial. Es demanava una Església decidida a trencar amb el seu
passat autòcrata i antidemocràtic per obrir-se sense reserves i esdevenir acollidora,
dialogant, propera als pobres
i al sofriment de la gent, promovent una
reestructuració inqüestionablement democràtica i renunciant –per coherència evangèlica–
a la fastuositat, la parafernàlia i a la teocràcia papal (imposada en el Vaticà
I pel papa Pius IX el 1870),
De l’esperançada primavera, passem al cru
i llarg hivern, que ja s’insinua tot just al inici del pontificat del successor
de Joan XXIII, el papa Pau VI. Un hivern que hauria pogut suavitzar-se i, fins
i tot, tornar a un clima primaveral quan, a la seva mort, va ser elegit papa el
cardenal patriarca de Venècia, Albino Luciani. Segons tots els indicis, la
cúria vaticana hauria decidit desempallegar-se’n (assassinarlo), tot just 33
dies després de la seva elecció. El motiu hauria estat el recel que causaren
les seves propostes reformistes i, sobretot, la seva intenció d’intervenir en
els aspectes econòmics del Vaticà. Malauradament, mai se sabrà la veritat perquè,
com és tradició vaticana, al papa Joan Pau I no se li va practicar cap autòpsia.
La seva mort sobtada, però, va generar moltes
especulacions i molts estudis científics sobre les possibles causes. Uns
estudis conclouen, amb més exactituds que indicis, que no va morir de mort
natural. El fet és que la tarda anterior havia estat reunit amb el secretari
d’Estat, cardenal Villot i, pel que sembla, havien parlat sobre les profundes
renovacions que pretenia dur a terme a la cúria.
Els pontificats del papa Wojtyla
(opositor bel·ligerant de la doctrina del Vaticà II) i del seu successor, el
papa Ratzinger, són els causants del fosc i cru hivern eclesial. Les bones
perspectives de l’inici del Concili s’esfumaren i progressivament l’Església tornava
a tancar portes i finestres, i l’administració vaticana (la poderosa cúria
romana) controlava de nou l’aparell de l’extens poder de l’Estat del Vaticà, amb
totes les servituds que comporta les anomenades nunciatures apostòliques o ambaixades,
el fastuós cos diplomàtic i el corresponent apropament i vinculació amb els
grans poders econòmics i polítics d’un món globalitzador, culpable de les més
grans desigualtats existents, de l’explotació i de la fam, que no només creix,
sinó que s’estén fins i tot al primer món. L’Església amb Wojtyla i Ratzinger ha
tornat al passat fastuós del Vaticà I, un cop arraconada la doctrina del Vaticà
II, i ha tornat a obviar el missatge de Jesús de Natzaret i de l’evangeli.
Com diu el bon amic franciscà, Lluís Vila
Vilanova, l’Església només tindrà credibilitat si actua moguda per l’amor.
L’amor que ens manifesta Jesús caminant per les àrides terres de Galilea buscant
els pobres i pecadors, no per convertir-los en prosèlits o fanàtics seguidors
d’una religió, sinó apropant-se a malalts i marginats per alliberar-los del seu
sofriment i de l’exclusió social. Jesús de Natzaret mai va pretendre un poder religiós
alternatiu al que els jueus havien institucionalitzat al voltant del temple de Jerusalem,
com el que la religió catòlica ha constituït al voltat del Vaticà. El seu missatge
ens hauria de moure a construir el Regne de Déu, el regne d’amor, de justícia,
de pau i de fraternitat. És aquest el testimoniatge que ofereix l’Església de Roma?
És el testimoniatge que donem els creients en Jesús de Natzaret, catòlics o
simplement cristians?
Jaume Rocabert
Cabruja
Publicat a: Recull, extraordinari de Nadal
