PERE I PAU, PIONERS DE LA FE CRISTIANA

Pere va viure al costat del Mestre els anys en que aquest va deixar sentir la veu de Déu als homes i dones, des de la seva concepció humana. Pere era un pescador de trets primaris, que vivia del seu art de la pesca quan Jesús el va cridar perquè fos testimoni, en primera persona «de la misericòrdia de Déu». Home de fortes contradiccions, va rebre els millors elogis: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! (Mt 16,17) I, a la vegada, les recriminacions més dures: «davant els deixebles, (Jesús) renyà Pere dient-li: --Vés-te'n d'aquí, Satanàs!». (Mc 8, 33 / Mateo 16,23). Alterós en negar per tres vegades que era seguidor de qui acabave de ser apressat: «es posà a maleir i a jurar dient: --Jo no conec aquest home!» (Mt 26,74), s’humilia i «s’entristeix» en ser interpel·lat per Jesús ressuscitat, quan li demana per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». (Jn 21,17)

El cronista de la primera comunitat apostòlica, Lluc, té cura de presentar-nos Pere com el portaveu del grup dels dotze. El més decidit. El primer en proclamar la seva fe en aquell que mort per voluntat dels jueus del Sanedrí, «Déu l’ha ressuscitat». Malgrat tractar-se d’un «fet que ningú va veure»,(E. Charpentier, Para leer el nuevo evangelio, pàg. 53), ell tingué el privilegi de «veure», després de Maria Magdalena i les dones, que aquell que havia mort era viu. També sabem per Lluc, que va estar el primer en curar un invàlid de naixement. Fet que es va produir a la porta Bonica de Jerusalem, en presència de l’apòstol Joan. (cf Ac 3,2). Això dóna força a l’afirmació de Mateu, segons la qual, Jesús el va considerar «la pedra» de la seva església (cf Mateo 16,18). Malgrat que alguns estudiosos catòlics dubten de la seva veracitat, pel fet que cap altre evangelista se n’ocupa. (cf. Hans Kung, La Iglesia Católica).

Del que no podem dubtar és que amb Jaume, Cefes (Pere) i Joan, són els «tres pilars» de la primera comunitat cristiana d’Israel (Ga 2,9). Això situa la primera església en termes de col·legialitat. La qual cosa no nega el reconeixement del lideratge que Pere va exercir, «gaudint d’una autoritat especial»: per la proclamació que va fer de Crist entre els seus correligionaris, jueus com ell, i seguidors de la llei sagrada de Moisés (se’l considera «l’apòstol dels circumcisos»), (Ga 2, 8) i pel paper decisiu que va tenir al primer concili de la història de l’Església; el de Jerusalem. Però passats els primers temps la figura de Pere va anar-se fonent. S’ha documentat, discretament, que va estar a les comunitats de Jerusalem, d’Antioquia i de Corint, i hi ha dues cartes suposadament «escrites» per ell. Però no sembla estar documentada la seva estada a Roma i els arqueòlegs no han pogut determinar l’autenticitat de les seves suposades restes que es guarden a la cripta de la basílica vaticana. Hi ha però una gran tradició que afirma la seva estada en la capital de l’Imperi, i que hi va ser martiritzat fins la mort, quan Neró va culpar als cristians de l’incendi d’aquella ciutat. La documentació que en fa referència són: l’«epístola de Climent (anys 90 d.C.) i del bisbe Ignasi d’Antioquia, als voltants del 110 (H.Kung, llibre citat).

Per tot plegat, en termes d’eclesiologia, és qüestionable considerar Pere com a primer papa i que els papes siguin els seus successors. En tot cas, la vida d’aquell apòstol pobre amb els pobres, i perseguit amb els perseguits per la seva fe, no té res a veure amb la fastuositat i prerrogatives que Lleó I, dit el «Magne» (440-461) es va atribuir. L’Església del s.V va caure en la temptació de voler assimilar la grandiloqüència de l’Imperi Romà, atribuint al papa la supremacia de les funcions, apropiant-se, fins i tot, del títol pagà pontifex maximus. No va ser fins Joan XXIII que es va iniciar el camí de retorn als orígens i el papa Francesc sembla disposat a acabar amb tota aquesta parafernàlia d’origen netament pagà..

Pau és l’apòstol que més s’assembla a nosaltres, en el sentit que no va ser company del Jesús històric, ni fou testimoni de la seva resurrecció. Ell va creure l’evangeli que li havien predicat, però a diferència de Pere, va entendre que «l’accés a la fe en el Déu universal d’Israel s’havia de facilitar als gentils sense que prèviament s’haguessin de sotmetre a la circumcisió ni a les observances dels manaments jueus». Convertit en «apòstol», per la misericòrdia de Déu, es va sentir «autoritzat» a proclamar que el Messies d’Israel esdevenia Senyor del món en el que vivien jueus i gentils. (cf H.Kung, llibre citat)

Pau era un erudit del judaisme de la branca dels fariseus (gent preocupada per l’estricta compliment de la llei), que va perseguir els cristians considerant-los heretges. Però, paradoxalment, es considera que sense la seva intervenció avui els cristians serien, probablement, una secta del judaisme. Sentint-se l’últim dels apòstols (i avergonyit del seu passat) desenvolupa una gran activitat apostòlica, viatjant i escrivint. A través de les seves cartes (catorze entre les escrites per ell i les que se li atribueixen), exhorta als cristians a considerar errònia la creença (dels fariseus) que se salvaran pels seus propis medis, sense confiar en la infinita gràcia de Déu, guanyada pels mèrits de Jesús. «La gràcia de Déu, s’ha convertit en paraula clau en la seva teologia. Ha descobert que és estimat per Déu gratuïtament, misericordiosament; «Déu no ens estima perquè som bons, sinó perquè ho siguem». (E.Charpentier, llibre citat)    

En la teologia de Pau, el Regne, la justícia i la paraula de Déu signifiquen la desintegració de l’home vell per tal que pugui néixer l’home nou. (Ef 4,24). Predica que per la resurrecció, Crist va rebre els poders de Fill de Déu, segons l’Esperit santificador. (Ro 1,4) I, estableix com a doctrina, que ja des d’ara, per la nostra pertinença a Crist estem sota l’influx de la resurrecció. Això vol dir que hem «ressuscitat» a una nova vida, a la vida de Crist. Ell és present en nosaltres i ha elevat la nostra vida quotidiana al pla dels ressuscitats. Per això l’apòstol manifesta viure una nova realitat i ens invita a seguir-lo en allò que per a ell és la màxima identificació amb aquell en qui creu: «Ja no visc jo, sinó que és Crist que viu en mi» (Ga 2,20).

Salvador Sol

Article publicat al web: ESGLÉSIA PLURAL

L’ESPERANÇA NO IMMOBILITZA EL CREIENT..

Reflexió de Pentecosta
 

L’esperança és una virtut teologal que com la fe i la caritat es rep gratuïtament però cal treballar per aconseguir-la. Els primers cristians esperaven que s’esdevindria la fi dels temps d’un moment a l’altre. Jesús havia anunciat que aquella mateixa generació veuria «el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel, ple de glòria i majestat». (Mt 24,27) I, afegia. «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.» (Mt 24,33). Per tant la imminència d’aquell esdeveniment condicionava el seu comportament. L’angoixa d’aquella pobra gent podria ser també la nostra, doncs que, de la fi del món, de la Parusia, només sabem, que no en sabem ni el dia ni l’hora. (cf. Mt 24,36).

 

Tot està en mans de Déu! Teilhard de Chardin va definir la Parusia com el punt Omega; com el final de l’evolució darwiniana de la humanitat, que haurà arribat a la seva plenitud. I, en aquests procés les lleis natural seguiran el seu curs, en ordre o en desordre (segons alguns, el món es regeix pel caos). Però, mentre això no arribi, els homes i les dones han de seguir realitzar la seva missió de «dominar la terra» (Ge 1,28), per fer possible que la vida sigui millor per a tots, des del més estricta respecta ecològic.

 

El savi jesuïta, malgrat els seus estudis, tampoc va poder determinar ni el dia ni l'hora de la fi del món. Però sí que sabem per sant Pau, que en la vida i després de la mort estarem sempre en el senyor (1Te 4.17). Aquesta és l’esperança cristiana!

 

A causa de la indeterminació escatològica, però interpretant que la fi s’apropava, alguns tessalonicencs van entrar en estat abúlic, deixant de treballar i d’esforçar-se per mantenir una actitud digna i ajudar als altres. Com escriu E. Charpentier, aquells tessalonicencs es demanaven: perquè treballar? (Para leer el NT, pág.60). I, aquesta situació dóna motiu a Pau per a iniciar la seva correspondència. I ho fa, precisament per aquella comunitat cristiana desorientada. A la primera carta els exhorta: «tingueu com un honor de viure en pau: ocupar-vos cadascú de la seva feina i treballar amb les pròpies mans, tal com us varem ensenyar. Així el vostre comportament serà ben vist dels qui no creuen i no caldrà que depengueu de ningú» (1Te 4,11-12). I en una segona carta es posa ell mateix d’exemple: «Entre vosaltres no vivíem desvagats ni demanàvem que ens alimentéssiu de franc, sinó que amb penes i fatigues treballàvem nit i dia per no ser una càrrega a ningú.» (2Te 3, 7-8). I, endurint el to els repetia la norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» (2Te 3,10). És important destacar aquests dos aspectes: l’esforç necessari per a poder viure d’un mateix, i el bon exemple. Viure d’esperança i esforç! I, podríem afegir: de pregària i predicació en la fe i la caritat. Aquest és el contingut de las cartes de Pau per tal de donar resposta teològica a les angoixes puntuals del creients.

 

En el pla de Déu tots som cridats a ser apòstols, a difondre la paraula que Jesús ens va deixar i que se’ns ha transmès en forma d’evangeli (bona nova) en el Nou (o segon) Testament. Aquest és el sentit de la Pentecosta, o celebració (vinguda) de l’Esperit Sant. I, és oportú recordar-ho ara que estem en temps pasqual. Els apòstols van rebre els carismes necessaris per a poder engrandir i fortificar una comunitat de fe universal, responent a l’encàrrec: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» (Mt 28,19). Aquelles primeres comunitats, embrió de l’Església, determinen l’actitud dels cristians. Avui, als desencisats, l’apòstol Pau, probablement els diria: tingueu fe en la paraula i obreu segons us dicti l’Esperit. Perquè, passi el què passi, sigui quina sigui l’opinió que ens poden merèixer determinats comportaments d’alguns dels constituïts com a jerarquia eclesial, sabem que Jesús ressuscitat complirà la seva promesa: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). I per tant, tot s’ajustarà, a la curta o a la llarga, al Pla de Déu.

 

Malgrat que tinguem angoixes, com els tessalonicencs, ens cal entrar en el que Charpentier en diu: «el projecte d’amor a Déu», per tal què, sense saber ni el dia ni l’hora, ens puguem «presentar sense temor davant el Fill de l’home». (Lc 21,36) «no fos cas que arribés sobtadament i (ens) trobés dormint». (Mc 13,36)

Salvador Sol