Per:
Antoni Ferret
Un dels conceptes més utilitzats en la predicació de
Jesús de Natzaret és el del «Regne de Déu». Paradoxalment, és un dels menys
utilitzats en la predicació de l'Església catòlica. Cal reconèixer, però, que
si Crist el va utilitzar a bastament, en canvi, el va «precisar» poc. En va
expressar molts «aspectes», a través de paráboles, d'acord amb la cultura
oriental, que, com sabem, és més descriptiva que no definidora. I els cristians
i les cristianes s'hi han perdut... A fe que s'hi han perdut.
L'Església (o les Esglésies), al llarg dels segles, han
donat, tant amb la teoria com amb la pràctica, almenys tres interpretacions, o
maneres, sobretot fàctiques, d'entendre aquest ideal. 1. La que podríem
anomenar «personal o intimista», de bon tros la més desenvolupada. 2. La
«comunitària elitista» (monàstica). 3. La «professional i constructora del món»
(calvinista).
La més comuna, si més no la predicada i proposada de
sempre al comú de la gent, seria que el Regne de Déu (o l'ideal cristià, perquè
quasi mai no s'usa aquella expressió) es prepara i es forja a través de la
relació íntima de l'individu amb Déu, i del seu bon comportament amb cada una
de les altres persones. I es realitza plenament en una vida futura (al Cel),
mitjançant el gaudi de Déu. Simplificant, potser en excés, podríem dir: pregar,
portar-se bé i esperar el premi. En aquesta versió, la vida «mundana» no té
gaire importància: ja se sobreentén que és dolenta (un dels «enemics de
l'ànima»), que ho seguirà sent, i que, de fet, només constitueix un seguit de
«trampes» que el bon cristià ha d'anar saltant per arribar bé el seu destí
personal final. La tan anomenada «salvació» és radicalment personal (de cada
u), i només es realitza en l'altra vida.
La pràctica monàstica porta aquest menysteniment de la
vida mundana i ordinària a un extrem: la persona que se sent cridada a un grau
de perfecció «fuig del món»; en un primer moment era al desert, i molt aviat es
va canalitzar cap als monestirs. Però, en canvi, fa la gran aportació (en
aquesta segona etapa, però ja molt aviat) que la vida cristiana es viu «en
comunitat», superant radicalment l'individualisme, en una forma de vida en què
el «grup» té molta més importància que cada una de les persones. La salvació
continua sent personal i per a l'altra vida, però es guanya comunitàriament.
Ara bé, la característica principal d'aquesta forma de viure el cristianisme és
que és bàsicament elitista (i només pot ser elitista, entre altres raons
perquè, si no, s'acabaria la humanitat). I al llarg de la història es va
esdevenir que aquesta organització cristiana va ser, durant molt temps, un
òrgan de poder feudal. Res més lluny de l'Evangeli!! De tota manera, això amb
el temps ha tornat a canviar.
La Reforma protestant, tan rica d'aspectes positius, com
també d'altres que no tant, per una banda va portar el to «individual» de la
vida cristiana a un màxim, però, a través de la versió calvinista, va fer una
aportació d'una enorme importància: l'ideal cristià s'havia de viure «a través
del treball professional, amb l'objectiu de construir el món segons el voler de
Déu». (Més modernament, l'organització Opus Dei ha reprès aquesta via, amb
característiques bastant «peculiars».) Desgraciadament, aquest camí,
probablement més pròxim a la millor solució que els altres, es va entrampar amb
el sistema capitalista i les seves pràctiques quasi tant com ho havia fet la
vida monàstica amb el feudalisme. També tenia un cert regust elitista: no
tothom pot arribar a ser un bon empresari o un bon tècnic.
Un element comú a les tres interpretacions esmentades ha
estat creure que la mateixa «estructura» eclesiàstica (menys definida en el cas
calvinista) i el seu lligam amb l'estructura civil i les seves lleis i
institucions (allò que se n'ha dit «la Cristiandat») ja era, ella mateixa, una
«prefiguració» del que havia de ser el Regne de Déu. Donat el caràcter
intensament pecaminós d'aquestes estructures (Imperi romà, feudalisme i
capitalisme), no cal pas fer-hi cap mena de comentari...
Hi pot haver una altra manera d'entendre l'ideal del
Regne de Déu. Em guardaré prou de dir que sigui «la veritable». Diré només que
és «una altra» i «possible». Tal volta més convenient i útil que les anteriors.
El «Regne» seria una realitat essencialment comunitària, que es practicaria en les
relacions de les persones «entre elles», tant com en la relació comunitària
(però també personal) amb Déu. Però en les relacions de les persones entre
elles d'una manera total: entre persona i persona, entre família i família,
entre grup i grup, entre país i país, entre civilització i civilització. El
Regne de Déu seria un món solidari, però en una perspectiva de «més enllà». La
seva plenitud no es realitzaria només en una altra vida, sinó en aquesta i en
l'altra, indistintament. Però de tal manera que la seva realització en aquesta
vida «condicionaria» la seva realització en l'altra. (Aquest pot ser l'aspecte
més discutible.) Cada pas endavant en la justícia, en la llibertat, en la
igualtat, en el progrés tècnic, en unes relacions més solidàries entre les
persones i entre els pobles, seria un pas endavant en la realització del Regne
de Déu predicat per Crist. I quan s'arribés a un punt molt alt d'una humanitat
fortament solidària, aleshores s'esdevindria la Segona Vinguda de Crist i la
inauguració de la fase final i definitiva del Regne. En una «perspectiva
d'eternitat». La salvació seria, doncs, col·lectiva «en la manera
d'arribar-hi». Però, atenció!, cada fracàs, cada guerra, cada dictadura, cada
revolució fallida, cada llei injusta, cada comportament egoista i insolidari,
cada actitud passiva, serien passos enrere en l'adveniment del Regne. Aquesta
versió està avalada per teòlegs, alguns de gran prestigi, però minoritaris. El
que alguns no accepten és el «condicionament» de la Segona Vinguda per part del
progrés social (ja que creuen que res no pot condicionar la llibertat divina).
Diversos aspectes concrets d'aquesta perspectiva són
presents en les encícliques d'alguns papes del segle XX, en la pràctica i en
els missatges de nombrosos grups cristians i no cristians. Segurament qui més
s'hi acosta és el moviment de la Teologia de l'Alliberament d'alguns sectors de
l'Església sud-americana. Falta potser donar-li una explicació global i
universal. Aleshores en resulta una autèntica Utopia cristiana, perfectament
comparable a les utopies socials revolucionàries dels darrers segles:
l'anarquista i la marxista. Se'n diferenciaria en el fet clau de tenir una perspectiva
d'eternitat i en el fet també clau de no acceptar la violència com a mètode de
transformació social. I l'oposició frontal que s'ha viscut en els darrers
segles entre cristianisme i moviments revolucionaris era fictícia, fruit d'un
desgraciat conjunt de falses explicacions i malentesos.
Ara bé: l'Església ha difuminat, més que no pas aclarit,
aquesta Utopia, i els cristians i les cristianes i la mateixa Església (la
catòlica i les altres, en general) han estat, històricament, una «nosa», un
obstacle, per a la transformació social, i per tant per a l'adveniment del
Regne de Déu. I crec que han estat els «principals culpables» del fracàs de les
utopies socials. Començant per ser els principals culpables del fet que els
moviments revolucionaris, donat el paper reaccionari exercit pels cristians,
s'hagin decantat a posicions més extremistes que no hauria estat desitjable.
Així, ara que comença una nova utopia, la de «Un altre
món és possible», cal que els cristians i les cristianes es treguin la son de
les orelles, es desvetllin i es posin en òrbita. Que no siguin més una nosa,
sinó un ajut positiu en l'esforç de la gent de bona voluntat. Paral·lelament
caldria una autèntica «conversió cristiana» de l'Església.
(Article inspirat en la lectura del llibre «Renéixer a la
solidaritat», de Víctor Codina.)
