Per Fray Marcos
Seguim en temps pasqual i les lectures ens
segueixen parlant de Jesús que viu i dóna Vida.
El «pecat», entès com fer mal als altres, és
l'única mort que ens hauria de fer por,
la que aniquila la verdadera Vida. Només hi ha pecat quan hi ha injustícia i
opressió pels més necessitats.
Avui tots estem d’acord (incloent-hi el
Papa) en que Jesús no tornar a la vida biològica; per tant el que va
passar després de la seva mort no pot ser objecte de la ciència ni de la història.
Una realitat no pot ser a la vegada material
i espiritual. Pau ho diu així de clar: Si diem que el seu cos es espiritual, estem
afirmant que no hi ha cos.
El fet, en sí mateix, no es pot constatar històricament,
però si els seus efectes. L’impacta que la resurrecció va causar als seus
seguidors, si que poden ser constatats
i estudiats per la ciència i per la història. Només, a través dels seus
efectes, podem assabentar-nos de que Jesús segueix viu i està donant vida
a la comunitat.
Els evangelistes, sobretot Marc i Mateu, en
els seus relats, només parlen d’«aparicions» (=deixar-se veure). Són Lluc i
Joan, amb textos més teològics que històrics, els que parlen de
«materialització» de la persona de Jesús, probablement perquè quan ells
escriuen s’han fet palès els dubtes sobre la resurrecció, una vegada que els
testimonis de la vida de Jesús, que el van conèixer personalment, havien anat
desapareixent. És aleshores que aquests evangelistes, els més tardans, es veuen
en la necessitat d’insistir en la corporeïtat del Jesús ressuscitat. . .
En l’evangeli de Lluc que avui es llegeix, Jesús
s’apareix als deixebles d’imprevist, de la mateixa manera que havia desaparegut
després de partir el pa en la narració d’Emmaús. En el relat anterior (eles
deixebles d’Emmaús), havia volgut deixar clar que Jesús es fa present en el
camí de la vida, en l’Escriptura i en la fracció del pa. En el relat d’avui, es
fa present enmig de la comunitat reunida. Aquesta realitat ja era molt present
en les comunitats cristianes cinquanta o seixanta anys després de la mort de
Jesús, quan s’escriu aquest evangeli.
«Ells, esglaiats i plens de
por», (Lc 24,37) Els deixebles ja havien escoltat el relat de les dones del
sepulcre buit i la
confirmació de Pere. En el precís moment d’aparèixer Jesús, els deixebles
d’Emmaús estaven explicant-los-hi el que els havia succeït. Que malgrat això
tinguessin por (dels jueus segons Lluc i del mateix Jesús segons Joan) indica
les dificultats de comprendre que la Vida hagi vençut la mort.
«es pensaven que veien un esperit». (Lcv 24,37) El
text remarca aquesta percepció dels deixebles perquè prenguem consciència de la
dificultat que els va suposar reconèixer el Jesús ressuscitat..
Els que acabaven d’arribar d’Emmaús havien
caminat i sopat amb ell sense reconèixer-lo. També la Magdalena va pensar que
es tractava de l’ hortolà. .
«I mentre deia això els va
mostrar les mans i els peus». (Lc 24,40) Les mans i els peus, prova de la seva mort a
la creu. Una vegada més Lluc utilitza la materialitat com a recurs de
resurrecció. És important deixar clar que no es tracte de fantasies o il·lusions.
Els deixebles no estaven predisposats, en absolut, a creure en la resurrecció.
El fet se’ls va imposar contra el sentit comú d’ells mateixos.
D’aquí ve la garantia d’autenticitat de la
narració, que només serveix d’embolcall. Em d’evitar quedar-nos en la
materialitat i no entendre el missatge que se’ns vol transmetre..
«Cal que
es compleixi tot el que hi ha escrit» (Lc 24,44) La Llei de Moisès, els
profetes i els salms, ja anunciaven el que havia de passar. És molt interessant
recordar que tots els salms que parlen del servent sofrent acaben amb la
intervenció de Déu que es posa de la seva part i reivindica la justícia.
El missatge clar d’aquest fragment de l’evangeli
d’avui, és entendre que el més important de la narració no és el «com» sinó el
«què» va succeir.
Selecció i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada