dilluns, 30 d’agost del 2021

D’ACORD AMB JAUME ROCABERT*

Per: Antoni Ferret

 En el “Comentari al comentari” de J. Rocaber del dia 27 d’agost, publicat al web d’Església d’Esperança, el company diu:

“L’homilia ens diu “probablement van rebre una educació religiosa feble i deficient”. Dissortadament no va ser així, va ser i és, exceptuant alguns, pocs, casos, veritablement erràtica i no deficient, sinó molt allunyada del missatge evangèlic, del missatge de Jesús de Natzaret. Una religió, ritual, orientada a grans i parafernàliques celebracions, de normatives i devocions totalment allunyades del nucli central del que Jesús va ensenyar als seus deixebles.”

Vull expressar-hi el meu acord total, i aquest tema és una de les meves preocupacions més actuals. Agraeixo que m’hagi facilitat la manera d’entrar-hi; m’ha estalviat el pas, sempre difícil, de com ho enfoques per començar. Voldria especificar les raons per les quals, Rocabert, un servidor i suposo que altres membres de Cristians Segle XXI, de Gràcia, pensem que la formació religiosa habitual ha sigut, i encara molts cops és, erràtica i allunyada del missatge evangèlic.

1) Sempre i en tot moment, ha prescindit del missatge profètic sobre el Dret i la Justícia (en llenguatge actual: justícia social). No sols no l’ha ensenyat, sinó que l’ha ignorat.

2) En la part evangèlica, quan diem que l’actual formació n’està molt allunyada, volem dir que el “centre” del missatge de Jesús ha sigut, com si diguéssim, “invertit”: Jesús va comunicar una manera de viure basada en FER (el bé), on el creure era complementari i/o es donava per suposat; en canvi se’ns ha ensenyat una forma religiosa molt basada en el fet de CREURE, on el “fer” (el bé) és un “consell” sempre present, sempre recomanat, però on sempre sembla que sigui una cosa de més a més.

I, naturalment, aquest CREURE s’ha anat materialitzant en una llarga (cada vegada més llarga) sèrie de VERITATS, suposadament “revelades” per Déu.

I juntament amb les veritats (de creença “obligada”), les pràctiques litúrgiques, no sols l’assemblea comunitària setmanal, lògica i necessària, sinó, ocasionalment, en certes Festes, també tingudes per molt importants, uns actes religiosos molt llargs i complicats.

3) Tot això acompanyat de la corresponent “obediència” a unes jerarquies, massa elevades i luxoses.

4) Les Veritats també influeixen en el fet que, davant situacions humanes difícils, sovint especials, es pretén aplicar solucions basades en principis teòrics, poc humans, a vegades provinents de textos antics, fins i tot bíblics, que suposadament s’han d’aplicar a tots els casos, similars o diferents, encara que donin lloc a situacions deshumanitzades.

5) I, per abreujar, per si amb tot això no n’hi hagués prou (i amb lo que em dec deixar), la virtut-renúncia del celibat sacerdotal ha anat portant a una suposada “moral sexual cristiana” (en realitat aquesta no hauria d’anar més enllà de: 1) rebutjar l’adulteri; 2) rebutjar l’incest intrafamiliar; 3) rebutjar la pressió o la força, de qualsevol tipus, sobre una persona per obligar-la a fer lo que no vol)  la qual moral pretén regular indegudament tot lo regulable: mirar-se, tocar-se, vestir-se, tenir relacions sexuals entre persones no compromeses, manera de fer l’acte sexual...  I tot aquest muntatge ha sigut una impostura, que s’ha cregut amb dret d’exercir unes responsabilitats que no pertocaven i no es basaven en cap text, purament autoatribuïdes. I això ha causat milions de sacrificis, sensacions de culpa, desercions de la vida sacramental cristiana, dificultats en la vida de parella...

Si n’han arribat a fer, de mals, uns principis i unes actuacions molt poc cristianes...

 ^.- Vegis article citat:       

dissabte, 28 d’agost del 2021

JESÚS I LA RELIGIÓ*

Avui la litúrgia ens proposa una sèrie de versicles del capítol de Marc (Mc 7,01-23). En quedar, aquest capítol fraccionat, deixa fora una part important del ritme de la composició, tot i que es mantingui el més essencial.

La narració ens diu que uns fariseus i escribes veuen que els deixebles de Jesús menjaven amb les mans impures. La tradició obligava a rentar-se les mans fins al colze, abans de posar-se a menjar..

Els fariseus i els escribes pregunten a Jesús: Perquè els teus deixebles no viuen conforme a la tradició...?» Ell els diu: «Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans». Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. «Moisès ha dit: Honra el pare i la mare. I també: Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort. Però vosaltres, si algú diu al pare o a la mare: Declaro “corban”, és a dir, consagrats a Déu, els béns amb què us hauria d'ajudar", ja li permeteu que no faci res a favor del pare o de la mare. Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu.» (Mc 7,6-13.BIC)

Llavors Jesús, cridà la gent i els va dir: «Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: “No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur”.» (Mc 7,14-15.BIC)

I, quan els deixebles li van preguntar què volia dir aquell proverbi, Jesús se n’estranyà: També vosaltres –els va dir-- sou incapaços d'entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l'home des de fora no el pot fer impur, perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos? (Mc 7,17-19)

Jesús aplica la doctrina als costums i a la interpretació que els fariseus fan de la Llei. Uns fariseus que havien desenvolupat la Llei amb una enorme càrrega de preceptes que la gent normal no podia complir, però que els fariseus complien meticulosament, i per això, es consideraven «justos». Però Jesús no accepta tot aquest món de preceptes, ni considera correcta la interpretació tant escrupolosa de la Llei i dels preceptes.

Marc destaca la doble activitat de Jesús: en relació a la gent i als deixebles, com el «secret messiànic». Un messianisme que passa per la creu i la resurrecció.

Marc no destaca que Jesús defensi els deixebles per incomplir la Llei i els preceptes, sinó que ensenya a interpretar de forma més profunda i espiritual de la Llei i de la mateixa religió.

Aquesta fragment evangèlic està en la línia de la mentalitat i intencionalitat narrativa de Marc, en la que sempre hi ha present l’oposició dels fariseus a la predicació de Jesús.

 

*.- Extracte de l’article «Jesús y la religión» escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta

Selecció i redacció: Salvador Sol

dijous, 26 d’agost del 2021

INDIFERÈNCIA PROGRESSIVA

Comentaris a l’evangeli( Mc 7,1-8a.14-15.21-23)* per: J.A.Pagola i J. Rocabert,

 

La crisi religiosa va decantant-se a poc a poc cap a la indiferència. D’ordinari no es pot parlar pròpiament d’ateisme, ni tan sols d’agnosticisme. El que millor defineix la postura de molts és una indiferència religiosa on ja no hi ha preguntes ni dubtes ni crisi.

No és fàcil descriure aquesta indiferència. El primer que s’observa és una absència d’inquietud religiosa. Déu no interessa. La persona viu en la despreocupació, sense nostàlgies ni cap horitzó religiós. No es tracta d’una ideologia. És, més aviat, una «atmosfera envoltant» on la relació amb Déu queda diluïda.

Hi ha diversos tipus d’indiferència. Alguns viuen en aquests moments un allunyament progressiu; són persones que es van distanciant cada vegada més de la fe, tallen llaços amb el religiós, s’allunyen de la pràctica; a poc a poc Déu va apagant-se en les seves consciències. Altres viuen senzillament absorbits per les coses de cada dia; mai s’han interessat massa per Déu; probablement van rebre una educació religiosa feble i deficient; avui viuen oblidats de tot.

En alguns, la indiferència és fruit d’un conflicte religiós viscut de vegades en secret; han patit pors o experiències frustrants; no guarden bon record del que van viure de nens o d’adolescents; no volen sentir parlar de Déu, ja que els fa mal; es defensen oblidant.

La indiferència d’altres és més aviat resultat de circumstàncies diverses. Van sortir de la petita població i avui viuen de manera diferent en un ambient urbà; es van casar amb algú poc sensible a tot allò religiós i han canviat de costums; s’han separat del seu primer cònjuge i viuen una situació de parella no «beneïda» per l’Església. No és que aquestes persones hagin pres la decisió d’abandonar Déu, però de fet la seva vida es va allunyant d’ell.

Hi ha encara un altre tipus d’indiferència encoberta per la pietat religiosa. És la indiferència dels que s’han acostumat a viure la religió com una «pràctica externa» o una «tradició rutinària». Tots hem d’escoltar la queixa de Déu. Ens la recorda Jesús amb paraules preses del profeta Isaïes: «Aquest poble se m’acosta de paraula, m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.

Tot allò que Pagola, per raons òbvies, no pot dir

Escrit per: Jaume Rocabert

 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 22 durant l’any es deriva de la lectura dels tres grups de fragments del capítol (7, 1-8.14-15.21-23) de l’evangelista Marc, corresponent al diumenge 29 d’agost, fragments que, a ben segur, han suggerit el títol de l’homilia per aquest diumenge, extraordinàriament realista “Indiferència progressiva”.

 

Una nova homilia interessant que ens situa, sense embuts, en la dissortada realitat eclesial actual, car explicitar que la crisi religiosa va decantant-se a poc a poc cap a la indiferència” és una realitat com la catedral de Nostre Dame de París, malauradament símbol metafòric de la realitat del cristianisme dels nostres dies: decadència en caiguda lliure...

 

L’homilia ens assenyala algunes raons: Alguns viuen en aquests moments un allunyament progressiu; són persones que es van distanciant cada vegada més de la fe, tallen llaços amb el religiós, s’allunyen de la pràctica; a poc a poc Déu va apagant-se en les seves consciències. Altres viuen senzillament absorbits per les coses de cada dia; mai s’han interessat massa per Déu; probablement van rebre una educació religiosa feble i deficient; avui viuen oblidats de tot.

 

De manera prudent, a ben segur, com comentava la setmana passada, per evitar els sigui aplicada

la coneguda i trista normativa del Dret Canònic: ser castigat “a divinis”, l’homilia en diu “probablement van rebre una educació religió feble i deficient”. Dissortadament no va ser així, va ser i és, exceptuant algun, poc, casos, veritablement erràtica i no deficient, sinó molt allunyada del missatge evangèlic, del missatge de Jesús de Natzaret. Una religió, ritual, orientada a grans i parafernàliques celebracions, de normatives i devocions totalment allunyades del nucli central del que Jesús va ensenyar als seus deixebles.

 

La indiferència d’una gran majoria és més aviat resultat de circumstàncies diverses. L’homilia, seguint amb l’esmentada prudència, n’arriba a esmentar-ne una: “s’han separat del seu primer cònjuge i viuen una situació de parella no «beneïda» per l’Església”. Vet aquí un comentari, que des del punt de vista teològic, podria ser molt fàcilment, la causa del distanciament de moltes parelles separades, que al ser oficialment no admeses als sagraments, car l’Església no admet el divorci civil, admet això si, l’anul·lació del matrimoni canònic, però amb un procés força més complexa, que no sempre és admès canònicament, mentre que el divorci, malgrat possibles inconvenients de caràcter econòmic, sempre és admès, circumstància aquesta que propícia a les parelles a escollir el divorci i no l’anul·lació canònica. En qualsevol cas, però, la parella que escull el divorci, és cert que no tindrà la benedicció de l’Església, però, si és una parella creient o no creient, però que es mou dins d’unes paràmetres de respecte i d’ètica, és evident que tindrà una benedicció molt més important que la que pugui donar l’Església, doncs tindrà la del mateix Déu!!!   

 

*.- Evangeli: http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

 

dissabte, 14 d’agost del 2021

EL RELAT DE LLUC...*

En la festivitat de l’assumpció és llegeix l’evangeli de Lluc (Lc 1,39-56) que ens presenta una Maria gràvida de Jesús visitant la seva cosina Elisabet, com una metàfora que ens ajuda a intuir allò que va més enllà dels conceptes i de les paraules: que Maria ha «entrat» en la Vida de Déu.

Però si oblidem que és una metàfora, ens adonarem que el que diem de Maria, en realitat, ho podem dir de tothom: la festa de l’«Assumpció» expressa una Realitat «compartida»: [tots estem en la Vida de Déu], això constitueix la nostra identitat més profunda.

Maria es mereix tot el nostre amor i veneració, però, posem-li el nom que li posem, Ella, no és un ser «separat» de nosaltres.

El fragment d’evangeli que llegim avui, forma part dels anomenats «evangelis de la infància». Era un costum de les cultures d’aquella època, escriure sobre el naixement i els primers dies de vida de la gent important. És el cas de Jesús. Els evangelis de la infància són com un pròleg, escrits des de la fe Pasqual, que anticipa els grans esdeveniments de la vida del Mestre.

En l’evangeli de Lluc es presenten els naixements de Joan el Baptista i Jesús, en paral·lel. I es destaquen: la joia que experimenta el precursor, en el si de la mare, per la presència del Senyor, i l’homenatge que rep Maria, d’Isabel.

La clau de interpretació d’aquesta narració, consisteix en entendre que Lluc ens presenta a Jesús, no com un nen, sinó com el «Senyor Jesús»: el «Salvador que és presentat davant de tots els pobles, --agafant les paraules de l’ancià Simeó en la presentació de Jesús al Temple (Lc 2,30-32)--, com la llum que ha de il·luminar a les nacions i serà la glòria del seu poble, Israel»,

Lluc destaca en Maria la seva actitud decidida i espontània, en clau de servei: això serà el que Jesús farà i ensenyarà al llarg de tota la seva vida. Així Maria es presenta, des del principi, com la deixeble fidel del Mestre.

Isabel anomena Maria, «mare del meu Senyor». I, en clara referència al Primer Testament, la considera: «Beneïda entre totes les dones» (Extret del Llibre dels Jutges 5,24, i del Llibre de Judit 13,18); Igual que la resposta de Maria: «Qui sóc jo...?» s’ha extret del Llibre de Samuel: (2Sa 7,18).

Cal destacar, també, el que sense cap mena de dubta, és la primera benaurança de tot l’evangeli: «Feliç tu (per)que has cregut» (Lc 1,45).

Elisabet profetitza el futur: això és el nucli de la fe: creure, no és només un assentiment mental, sinó una confiança radical. Això és font de joia.

El cant de Maria («Magnificat»),  brolla des de l’experiència de Déu com a Roca i fundant que sosté i constitueix tot el que és.

El Magnificat, és un «reflex» del càntic d’Anna (Llibre I de Samuel 2,1-10), i a la vegada hi ha nombrosos «ressons» del cant de gratitud de Míriam (Ex 15,1-21). En ell, Déu és misericordiós, inclinat a favor dels dèbils, que «dispersa» i fa «caure» els superbs, els poderosos i els rics. Un cant que s’avança als temes amb que el propi Jesús es presentarà a la

sinagoga de Natzaret, llegint el que es coneix com el discurs programàtic:

«L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,perquè ell m'ha ungit.

M'ha enviat a portar la bona nova als pobres...», (Lc 4,18-21).

A més, la riquesa, el poder i la supèrbia són els elements de les temptacions que Jesús  haurà de suportar al desert (Lc 4,1-13). No hi ha dubta que el Magnificat és un text radicalment subversiu, tot i que sovint se l’ha «espiritualitzat» massa, desactivant així la capacitat de reflexió que ofereix.

 

Extracte de l’article «El relato de Lucas sobre la visitación» escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

Selecció i redacció: Salvador Sol

dissabte, 7 d’agost del 2021

BAIXAR DEL CEL

Per: Enrique Martínez Lozano

 

En l’evangeli d’avui (Jn 6,41-51), el conflicte dels «jueus» (fariseus) amb Jesús se centra precisament en el que constitueix el missatge fonamental que pretén oferir l'evangelista. Segons aquest, Jesús és l’«emissari celeste» enviat pel Pare com a revelador de la veritat.

Els «jueus» --sempre segons aquest evangeli-- s'oposen a aquesta pretensió: no ha pogut «baixar del el» algú els pares del qual són coneguts. Davant d’això, el redactor argüeix, cosa que per a les primeres comunitats va haver de constituir una evidència: ningú no pot creure en Jesús «si no ho acredita el Pare». I, no obstant això, qui creu, accedeix a la «vida eterna», no morirà mai.

El fet de presentar Jesús com «emissari celeste» --tret que aquesta afirmació es prengui en un sentit simbòlic o metafòric-- parteix del pressupost erroni que dóna per feta la separació de la realitat. I això explica també que aquella creença s'ensorri progressivament.

Quin podria ser el sentit metafòric de l'expressió: «Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel?» És senzill: el terme «cel» evoca el Misteri últim de la realitat, la consciència creativa i amorosa, el Buit original de què parlen els místics, la realitat immanifestada; per la seva banda, quan Jesús afirma «Jo sóc» es refereix a la seva identitat profunda, la que compartim tots i, en aquest sentit, no diferent del propi «cel».

Doncs bé, aquesta Realitat és l'únic aliment que sacia plenament la fam i, al reconèixer-nos «u» amb ella, descobrim ser plenitud de vida, que no pot morir.

Així plantejat, desapareix qualsevol dualisme --que porta a concebre la realitat en dos plans separats, on es recolza la creença en un déu distant que havia de «baixar de cel» -- i, per això, tot vestigi d'heteronomia. Tot és «u», i aquest és el veritable aliment.

dijous, 5 d’agost del 2021

Reflexions matinals

Hauria d’entendre el que va deixar escrit Thomas Merton: «El cristià s’ha de comprometre amb l’amor i la misericòrdia-», i fer-ne llei de la meva vida.

L’amor només busca la felicitat de l’altre. La misericòrdia i l’amor són atributs divins. Isaïes diu que el Senyor vessa sobre Israel: «la seva misericòrdia i el seu amor immens» (Is 63.7) I, en el salm 40 llegim: «I tu, Senyor, no apartis la teva misericòrdia: que el teu amor fidel em guardi sempre» (Sl 40.12)

La missió de Jesús va ser bàsicament aquesta: predicar-nos la misericòrdia i l’amor del Déu-Pare.

Pau ho explica així als efesis: «Actuàvem seguint la nostra naturalesa, i així ens fèiem mereixedors del càstig de Déu igual que els altres, però Déu que és ric en misericòrdia ens ha estimat amb un amor tant gran que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats» (Ef 2,3-5) .

La misericòrdia i l’amor inevitablement han de tenir en compta l’altre, el que tinc (tenim) a prop. Altrament això derivaria en una mena de narcisisme, que en termes religiosos és cosi germà de la idolatria. .

Salvador Sol, Publicat a Facebook el 04/08/2021







diumenge, 1 d’agost del 2021

JESÚS, PA DE DÉU*

 

La gent torna a Cafarnaúm i Jesús els reprova que només el segueixin pel pa i el peix que els va donar el dia anterior. I aprofita per comparar-ho amb el manà que van rebre els seus avantpassats al desert, com senyal de que Déu estava amb Moisès.

Mateu presenta Jesús, com «el nou Moisès, el que proclama la Nova Llei». Però, amb quines garanties? A Moisès l’avalen els «signes i prodigis» que fa en el mar i en el desert. Quins signes presenta Jesús?

Això ens duu a la següent reflexió: Quins motius podien tenir els que conegueren Jesús per seguir-lo, fins i tot, abandonant costums seculars i sagrades, com la de prescindir de la circumcisió, que era el senyal de l’Aliança, o del descans del Sabbat, de l’abstinència d’aliments prohibits, i del temple...? Per conservar aquestes coses els seus avantpassats s’havien deixat matar, i eren considerats màrtirs. En nom de qui, ara, havien d’abandonar aquestes tradicions?

Jesús puntualitza l’afirmació de la gent: Moisès va proporcionar un pa de la terra, per alimentar el cos mortal. Però ara, el Pare us està donant un aliment celestial, per a la vida eterna. Els seus interlocutors segueixen pensant  en categories completament terrenals i li demanen aquest pa meravellós. Jesús, aleshores, es defineix como pa de Vida. L’oferiment que fa Jesús guarda similitud amb el que fa a la samaritana. A ella, també li ofereix una aigua que treu la set per sempre, i ella, també li demana d’aquesta aigua meravellosa. I, Jesús, també es defineix com Aigua Viva.

Em aquest quart evangeli, se’ns presenta; Jesús pa, Jesús aigua i, Jesús llum. Són els tres grans símbols de Jesús. Tanmateix, al símbol de Jesús-pa, hauríem d’afegir-hi el de Jesús-gra de blat, que mor per tal de poder ser fecund.

Israel en el desert va rebre de Déu tres dons radicals: la llum, l’aliment i, l’aigua, perquè eren els tres perills mortals que els amenaçaven: perdre’s en el desert, morir de fam o, morir de set. Des d’aleshores, la imatge de Déu es  vesteix amb aquests símbols, que en el quart evangeli s’apliquen a Jesús. És a dir, aquests símbols que abans es referien a Déu, ara és Jesús qui se’ls fa seus com elements cristològics. A la gent que el seguia se’ls proposa una fe en Jesús que estava fora de tot el que era imaginable en aquell temps: Jesús, és verdaderament l’Ungit, la Paraula, el pa: se l’ha d’escoltar a ell; d’ell ens hem d’alimentar.

Per tant, a la pregunta anterior: Per què l’han de creure, si s’atreveix a corregir la Llei? Només té com a resposta: Acceptar el repta de creure en Jesús, admetent-lo com Paraula de Déu feta carn. Això presentava una situació dramàtica per les primeres comunitats de creients, que els enfrontava a aquestes preguntes, igual com avui ens interpel·len a nosaltres: Quina és la meva llum, quin és el meu aliment, quina és la meva aigua? Dit d’una altre manera: qui és el Senyor de la meva vida?

El pa i l’aigua del Regne són valors diferents als que tenim habitualment. Quan Jesús considera «benaurats», als pobres, als que saben patir, als misericordiosos, als nets de cor... està dient que la seva manera de viure fa desaparèixer  la fam i la set d’altres coses de la terra. A les Benaurances hi podríem afegir aquesta última coma resum: «Joiosos aquells que viuen els valors del Regne, perquè mai més tindran set dels valors de la terra.»

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 6,24-35) escrit per José Enrique Galarreta (Fe adulta).

Selecció i redacció: Salvador Sol