Per: Antoni Ferret
“L’homilia ens diu “probablement van rebre una educació religiosa
feble i deficient”. Dissortadament no va ser així, va
ser i és, exceptuant alguns, pocs, casos, veritablement erràtica i no
deficient, sinó molt allunyada del missatge evangèlic, del missatge de Jesús de
Natzaret. Una religió, ritual, orientada a grans i parafernàliques
celebracions, de normatives i devocions totalment allunyades del nucli central
del que Jesús va ensenyar als seus deixebles.”
Vull expressar-hi el meu acord total, i aquest tema és una de les meves
preocupacions més actuals. Agraeixo que m’hagi facilitat la manera d’entrar-hi;
m’ha estalviat el pas, sempre difícil, de com ho enfoques per començar. Voldria
especificar les raons per les quals, Rocabert, un servidor i suposo que altres
membres de Cristians Segle XXI, de Gràcia, pensem que la formació religiosa
habitual ha sigut, i encara molts cops és, erràtica i allunyada del missatge
evangèlic.
1) Sempre i en tot moment, ha prescindit del missatge profètic sobre el
Dret i la Justícia (en llenguatge actual: justícia social). No sols no l’ha
ensenyat, sinó que l’ha ignorat.
2) En la part evangèlica, quan diem que l’actual formació n’està molt
allunyada, volem dir que el “centre” del missatge de Jesús ha sigut, com si
diguéssim, “invertit”: Jesús va comunicar una manera de viure basada en FER (el
bé), on el creure era complementari i/o es donava per suposat; en canvi se’ns
ha ensenyat una forma religiosa molt basada en el fet de CREURE, on el “fer”
(el bé) és un “consell” sempre present, sempre recomanat, però on sempre sembla
que sigui una cosa de més a més.
I, naturalment, aquest CREURE s’ha anat materialitzant en una llarga (cada
vegada més llarga) sèrie de VERITATS, suposadament “revelades” per Déu.
I juntament amb les veritats (de creença “obligada”), les pràctiques litúrgiques,
no sols l’assemblea comunitària setmanal, lògica i necessària, sinó, ocasionalment,
en certes Festes, també tingudes per molt importants, uns actes religiosos molt
llargs i complicats.
3) Tot això acompanyat de la corresponent “obediència” a unes jerarquies,
massa elevades i luxoses.
4) Les Veritats també influeixen en el fet que, davant situacions humanes
difícils, sovint especials, es pretén aplicar solucions basades en principis
teòrics, poc humans, a vegades provinents de textos antics, fins i tot bíblics,
que suposadament s’han d’aplicar a tots els casos, similars o diferents, encara
que donin lloc a situacions deshumanitzades.
5) I, per abreujar, per si amb tot això no n’hi hagués prou (i amb lo que
em dec deixar), la virtut-renúncia del celibat sacerdotal ha anat portant a una
suposada “moral sexual cristiana” (en realitat aquesta no hauria d’anar més
enllà de: 1) rebutjar l’adulteri; 2) rebutjar l’incest intrafamiliar; 3)
rebutjar la pressió o la força, de qualsevol tipus, sobre una persona per
obligar-la a fer lo que no vol) la qual moral
pretén regular indegudament tot lo regulable: mirar-se, tocar-se, vestir-se,
tenir relacions sexuals entre persones no compromeses, manera de fer l’acte
sexual... I tot aquest muntatge ha sigut
una impostura, que s’ha cregut amb dret d’exercir unes responsabilitats que no
pertocaven i no es basaven en cap text, purament autoatribuïdes. I això ha
causat milions de sacrificis, sensacions de culpa, desercions de la vida
sacramental cristiana, dificultats en la vida de parella...
Si n’han arribat a fer, de mals, uns principis i unes actuacions molt poc
cristianes...
