dilluns, 27 de gener del 2020

DOS PROFETES INEXISTENTS?

Per Antoni Ferret

Els llibres 1 Reis i 2 Reis, de la Bíblia, no són de fiar. Tot fent la relació comentada de tots els reis haguts en els dos estats d'Israel, el del nord i el del sud, aquest darrer anomenat més precisament Judà, l'objectiu, o un objectiu, secret del llibre dels Reis sembla que va ser desprestigiar el regne del nord (ja desaparegut), els seus reis i... tot lo que pogués, per exemple els seus suposats profetes...

En el meu llibre La Bíblia ben explicada, seguint la valoració que en feien els autors  de La Biblia desenterrada, vaig escriure:  «Alguns d’aquests textos, els dos llibres dels Reis, minimitzaven i menystenien el regne del nord, el seu prestigi, sobretot els seus reis, el record dels quals degradaven, de vegades fins a detalls truculents. L’objectiu era desconèixer la superioritat que el regne del nord havia tingut, i afermar la supremacia de Judà. (I això quan el regne del nord no es podia defensar, perquè ja no existia!!) Els llibres 1 Reis i 2 Reis són dos altres llibres no recomanables, per mentiders i manipuladors.»

Elies i Eliseu (seguidor i successor del primer), suposats profetes, dels quals no ens ha arribat cap text de cap ensenyament, apareixen en els capítols 17-19 de 1 Reis, i en els 1-13 de 2 Reis. Segons l'autor, o autors,05426 d'aquest llibre, van dur a terme una interminable tirallonga de fets extraordinaris i increïbles, i gairebé tots arribant a l'absurd (excepte les ajudes vitals a les dues viudes pobres).

La primera actuació d'Elies consisteix en el conflicte amb el rei Acab, rei d'Israel del nord, casat amb la malvada consort Jezabel, introductora de la idolatria pròpia del seu país, quan el profeta, en nom de Jahvè, nega la pluja a Israel mentre durin les pràctiques idolàtriques oficials. La lluita és llarga, fins a la mort de tots dos reis, bé que la pluja torna molt abans...

Però els fets increïbles de tots dos «profetes» no tenen fi ni compte, passant per l'absurda fugida d'Elies al cel amb un carro de foc... Semblaria que les excentricitats d'Elies i Eliseu, explicades per l'autor de Judà, fossin altres elements imaginaris introduïts per tal d'augmentar encara més el desprestigi del regne d'Israel del nord.

Hi hauria bons motius per dubtar de l'existència real d'Elies i Eliseu. Jo estic molt segur que mai no van existir.


dissabte, 25 de gener del 2020

TOT VA COMENÇAR A GALILEA

Selecció del comentari a l’evangeli (Mt 4,12-23) escrit per: José Enrique Galarreta  http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html



Galilea és el lloc on Jesús comença la seva vida itinerant de predicador del Regne, en compliment del que van anunciar els profetes.
Segons que explica Lluc, «a la sinagoga de Natzaret» Jesús s’adjudica la profecia d’Isaïes: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,perquè ell m'ha ungit» (Lc  4,18), manifestant que allò que es va anunciar ara es compleix en ell.
Els quatre evangelistes manifesten que Jesús és galileu. Galilea és considerada mig pagana, és zona menystinguda i cap profeta considera que pugui ser el bressol del Messies. Tanmateix, els quatre evangelistes constaten que en aquella regió, considerada –Galilea dels gentils-- és el lloc on  Jesús comença la seva vida pública, basant-se en el que descriuen els deixebles, que després de la Resurrecció es  consideraren «testimonis» de l’itinerari que va fer Jesús, del que va dir i del que va fer.
Galilea amb el seu llac, serà una època daurada, de records  entranyables... en contraposició a Jerusalem i el Temple, en que l’oposició d’«el món» portaran Jesús a la creu.
La predicació de Jesús té per objectiu el Regne: «--Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 3,2).
Conversió i Regne, són dues paraules clau en la predicació de Jesús: la conversió ens duu de l’esclavitud a la llibertat del regne.
Jesús fa una crida als deixebles: «Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir» (Mt 4,20). Jesús crida i l’home respon, aquest és el tema bàsic: Déu ofereix un camí i l’home accepta la seva proposta.
Acceptar la proposta és «seguir Jesús». Deixar les xarxes vol dir: deixar-ho tot. O, posar-ho tot al servei del Regne.
La crida va seguida d’una missió: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» (Mt 4,19) Això és un símil que no té més valor que el fet de dir a uns pescadors que els assigna una missió més important.
Deixar les xarxes i seguir Jesús és un acte d’alliberament. En realitat les xarxes són allò que ens lliga i ens impedeix ser lliures per a unir-nos a la tasca de Jesús.
La tasca de Jesús és curar i ensenyar; proclamar la Bona Notícia, fent-la present retornant la salut als que la necessiten...
En realitat, la tasca de Jesús, és una demostració de l’acció de Déu que es realitza a través de les persones que s’identifiquen amb ell, que és metge i llum.
Per això tenen tanta importància simbòlica els relats de curació de cecs, fins el punt que Joan, converteix el del cec de naixement en un dels eixos fonamentals del seu evangeli, construït entre la «llum» i la «foscor» (tenebres), que són una de les seves línies temàtiques fonamentals per a descriure l’ofici constant i exclusiu de Jesús a Galilea.
El Déu-Pare que ens descobreix Jesús, és llum i salut, paraula (Logos) i curació. Executant aquesta missió, Jesús mateix és converteix en la Bona Notícia. El Déu que predica Jesús és el Déu en el que creiem els cristians perquè és un Déu que dóna vida.
El que fa Jesús és invitar-nos a canviar, a convertir-nos, a obrir-nos al Regne.
Convertir-se vol dir canviar d’objectius, adoptar altres valors; orientar-se als objectius i valors del Regne, fer en la nostra vida la Voluntat del Déu que ens duu la Salvació.
La crida també és missió, és fer el que va fer Jesús. Tota la nostra vida cristiana és Missió: sigui des del matrimoni o des del celibat... Tots seguint Jesús i treballant pel Regne.
Selecció i redacció: Salvador Sol

dissabte, 18 de gener del 2020

CREC EN JESÚS, L’HOME PLE DE L’ESPERIT

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 1,29-34), escrit per José Enrique Galarreta. http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Aquest és «l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món!» (Jn 1,29) L’evangelista posa en boca del Baptista aquestes paraules de presentació de Jesús, després de deixar molt clar que ell, el Baptista, no és el Messies esperat, sinó el seu pregoner.
Les comunitats de deixebles de Joan Baptista, van seguir existint després de la seva mort. Van seguir practicant el ritu del baptisme amb l’aigua del Jordà i potser per introduir-los al cristianisme l’evangelistab posa en boca del Baptista la figura de l’Anyell... que és qui verdaderament ens treu del pecat. La imatge de l’anyell és agafada de l‘AT, que explica els sacrificis d’animals que els israelites immolaven com a comunió, en alguns casos: cremant només una part i menjant-se la resta, o com a holocaust: en reconeixement de la sobirania de Déu.
L’evangelista compara aquests sacrificis presentant a Jesús com la «víctima innocent» que és sacrificada per expiar els pecats.
La noció veterotestamentària de sacrifici ens duu a la conclusió de que Déu necessita ser compensat perquè ens perdoni.
Aquesta imatge suposa un Déu Senyor/Legislador/Jutge i el pecat com una ofensa que s’ha de castigar.
És una concepció contrària al Déu de Jesús, per qui Déu és la mare que engendra per amor i s’esforça per a tirar endavant els seus fills i està sempre oferint el seu perdó de forma gratuïta i només vol la salut dels seus fills. Per a Jesús, Déu és com un metge que cura, com un pastor que busca l’ovella perduda, com una dona feliç d’haver trobar la moneda, i com el pare del fill pròdig.
El pecat per Jesús no és ofensa sinó ofuscació, malaltia... Per això cura cecs, toca leprosos i es presenta com la llum, El Pare no espera que se li demani el perdó que ja ens ha concedit. Només demana que ens girem vers Ell i deixem que ens abraci.
Tanmateix, la teologia de la redempció pel sacrifici segueix vigent a l’Església després de tants segles. L’AT. Sembla ser més fort que l’Evangeli, que la Bona Nova de Jesús ens interessa menys que les velles creences i els rituals antics.
Pels jueus l’Anyell significava la «víctima sacrificial», però per a nosaltres no és més que un menjar de festa. Per tant és un símbol inapropiat.
Jesús és la Llum; una vida que es consumeix, com un ciri, per a donar llum. El sacrifici de Jesús va ser una vida que es va «cremar» a la creu, però també, patint amb els que patien, curant els malalts, explicant la bondat del Déu que és Pare.
El sacrifici de Jesús és un símbol excel·lent, per aquells que es cremen per assolir un objectiu- Avui serveix d’imatge real. Parlem de la mare que es crema pels seus fills. L’empresari que es crema per tirar endavant l’empresa... Cremar-se pels demés, és l’essència del seguiment a Jesús.
Els símbols que millor representen a Jesús, són: el pa i el vi de l’últim sopar. El gra de blat que s’enterra perquè es pugui convertir en farina i mori fet aliment per donar vida.
Són el grans de raïm que es converteixen en vi, i es moren en ser beguts per a donar energia.
Això va ser Jesús i així es va presentar a l’últim dels sopars que va fer amb els seus deixebles. I així volem que sigui per a nosaltres, i per això combreguem junts al voltant de la taula, amb Jesús convertit en pa i en vi.
Si només considerem que Jesús treu el pecat del món, estem reduint el significat de la seva vida a un acte purament jurídic, que ens justifica: ja no tenim pecat. Però hem tornat altre vegada a l’AT. I ens hem oblidat de la Bona Nova.
Tanmateix Jesús no paga, però si que «treu el pecat». Per això ha vingut a viure entre nosaltres. En primer lloc, la Bona Nova que ens duu Jesús ens allibera de la culpa; no som culpables del pecat sinó víctimes. Què més voldríem que no ser reus dels set pecats capitals que venen enganxats en els gens..
Jesús no parla d’«ofensa» sinó de malaltia. Tampoc parla de «desobediència» sinó d’error. Jesús és llum perquè no ens equivoquem. És aliment perquè no siguem dèbils. És terapeuta per a curar-nos de malalties. Jesús ens treu dels pecats: curant-nos, alimentant-nos, il·luminant-nos...
La teologia és una reflexió sobre la Paraula viva de Déu. No sobre paraules i imatges en desús. Jesús és La Paraula que s’explica mitjançant paràboles fàcils d’entendre.  
Selecció i redacció: Salvador Sol


diumenge, 12 de gener del 2020

JESÚS NEIX DE L’ESPERIT

Selecció del comentari sobre l’evangeli (Mt 3,13-16) escrit per Fray Marcos.http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

El primer fet important de la vida de Jesús és, sens dubta, el seu baptisme, que és narrat pels quatre evangelistes, i és, per tant, segons els experts, en un fet probablement  històric.
Segur que va ser un fet important per Jesús, i també ho va ser pels primers cristians que intentaven comprendre la seva vida i miracles, com una acció de l’Esperit.
-       Ja ho havia anunciat Isaïs:  «Aquí teniu el meu servent, []…] He posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions». (Is 42,1)
-       També Pere es va expressar en aquests termes: «Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell». (Ac 10,38) 
L’Esperit és determinant en la presència salvadora de Déu al llarg de la història.
Déu actua sempre des de dins de cada persona, sense violentar-la. Per això diem que actua des de l’Esperit.
El baptisme de Jesús fou un fet històric, tot i que cada evangelista en fa la seva pròpia narració, destacant allò que la seva comunitat considerava més important.
El relat del baptisme intenta concentrar en un moment, el que va ser un procés que va durar tota la vida de Jesús i que es presenta relacionat amb les temptacions.
Amb el baptisme de Joan, Jesús sembla que accepta la seva doctrina i la seva actitud vital. Tanmateix, esdevé el començament d’un projecta propi, diferent.
En un brevíssim diàleg, Mateu expressa que Jesús trenca amb  tots els esquemes del messianisme jueu. «Deixa'm fer ara –li diu a Joan--,  Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol». (Mt 13,15). A Joan no li costa tant el fet de bateixar Jesús, com el que això significa de canvi. Jesús no és el Messies que ell predica, presentant-lo com un jutge poderós.
Jesús, probablement, es va sentir atret per Joan i en va ser deixeble. Tanmateix, el baptisme li confereix una experiència interior que va més enllà del missatge de Joan i comença a predicar el seu propi missatge, en el que la idea de Messies i de Déu que el Baptista predicava, queda notablement superat.
Amb constants referències a l’AT, Mateu vol deixar molt clar que tota la possible comprensió de la figura de Jesús ha de partir de l’AT.
La narració d’aquest baptisme és totalment simbòlica. El que ens expliquen els evangelis, va passar només en l’interior de Jesús. Lluc diu que va succeir «mentre pregava...». Els altres evangelistes ho donen per suposat, perquè només des de l’interior d’un mateix es por decobrir l’Esperit que ens envaeix.
Jesús era una persona madura però inquieta. Es va sentir atret per la predicació  de Joan. No només accepta el que diu, sinó que es vol comprometre amb les seves idees. Tot això el prepara per a una experiència única. Se li obren els ulls i veu clarament el que Déu espera d’ell.
Avui potser no ens prenem seriosament l’experiència humana de Jesús, com ho van fer els primers cristians. Però Jesús que era completament humà, va haver d’anar aclarint les seves idees. Per a ell no es tractava de sortir d’una situació de pecat, sinó d’una presa de consciència del que significa aconseguir la plenitud humana.  
Déu arriba sempre des de dins, no des de fora. El centre del missatge de Jesús consisteix en invitar a tots els humans a tenir la mateixa experiència de Déu que ell va tenir. Després d’aquesta experiència, Jesús veu clarament que aquesta és la meta i per això pot dir a Nicodem: «s’ha de néixer altre vegada». Perquè ell ja havia nascut de l’aigua i de l’Esperit.
L’evangeli ens relata el baptisme de Jesús però el fet important és la manifestació (teofania) de Déu en Jesús per mitjà de l’Esperit.
A l’evangeli llegim: «Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell». I una veu digué des del cel: --Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut». (Mt 3,16-17) Mateu presenta una clara resposta a Isaïes que eleva aquesta queixa a Déu: «Des de fa temps ja no ens governes, i nosaltres ja no portem el teu nom. Oh, si esquincessis el cel i baixessis!» (Is 36,19)
La veu que surt del cel és el restabliment de la comunicació entre el diví i l’humà, que havia quedat interrompuda per culpa de la infidelitat del poble, i que ara és possible gràcies a la total fidelitat de Jesús que escolta la veu, interiorment, i això li dóna la garantía absoluta de que Déu està amb ell i pugui dur a terme la seva missió.
Avui celebrem l’autèntic naixement de Jesús, i aquest si que ha estat per obra de l’Esperit Sant, que li marca el camí que duu a la plenitud humana. «Cal que naixem de nou» i seguim aquest camí que ens mena a la nostra pròpia plenitud. Seguir a Jesús no es fa des de fora, sinó entrant en la seva vivència interior. 
Selecció i redacció. Salvador Sol

dissabte, 4 de gener del 2020

NO VOLER SER MÉS SAVIS QUE JESÚS

Selecció del comentari sobre l’evangeli (Jn 1,1-18) escrit pel teòleg: José Enrique Galarreta - http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L’evangeli de Joan es va escriure al final del segle primer. La redacció és dels seus deixebles, no pas del propi Joan, «el deixeble estimat». Aquests evangeli comença amb un pròleg fantàstic: és, com una síntesi de la fe en Jesús que practicava la comunitat joànica.
Aquest evangeli fa un paral·lelisme de Jesús amb la creació, quan l’Esperit de Déu, segons el Gènesi, planava sobre el caos. Ara, aquest Esperit és La Paraula. És el «Logos», el que plana avui sobre el món.
L’Esperit de la creació va posar ordre al caos, i va separar la llum de la foscor (tenebres); la paraula d’avui és la manifestació d’aquella llum. Al principi, la Paraula de Déu va crear la vida; ara, la paraula de Jesús ens ensenya a viure la vida, segons la voluntat de Déu.
El problema que planteja aquest pròleg de l’evangeli és que els humans no van acceptar (no acceptem) la Llum: aquest és l’error de la humanitat: «la llum resplendeix en la foscor, però –misteriosament– la foscor rebutja la llum». Aquesta metàfora narrada per l’evangeli de Joan, explica el fracàs de la vida de Jesús, que no és acceptat pel seu poble. És el drama de la vida humana: preferir el desordre (pecat) a l’ordre establer per Déu.
L’evangeli, prenent imatges del llibre de l’Èxode, presenta Jesús com la presència de Déu, que planta la seva tenda enmig del campament d’Israel, i es transforma en un pelegrí més, que fa camí amb el seu poble.
El pròleg conclou dient que ni Abraham, ni Moisès, ni els profetes, van veure mai a Déu. Però nosaltres podem veure Jesús, en qui es manifesta la plenitud de l’Esperit de Déu.
Un Déu que és la Saviesa perfecta, i un Jesús que és la Saviesa de Déu encarnada, visible, que pot ser reconeguda. Veient i escoltant Jesús accedim a la Saviesa de Déu, que no és la del coneixement dels iniciats: teòlegs i sacerdots que es tenen per únics coneixedors dels misteris divins, sinó la d’aquells que viuen ajudats per la fe.
No oblidem les paraules de Jesús: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». (Mt 11,25) L’acció de gràcies de Jesús va dirigida al Pare que ha ofert la Saviesa a tothom, perquè Déu és de tothom.
Jesús explicava la seva saviesa amb paràboles, perquè la gent les entengués i els donés accés al Regne.
Creient que el llenguatge metafísic de la teologia ajuda més que les imatges amb les que parlava Jesús, per a parlar de Déu, hem caigut en un error. Volem corregir a Jesús, explicant la Saviesa de Déu d’una altre manera. Tal com la presentava Jesús no ens sembla suficient. I així ens va.
En comptes d’un missatge salvador, ofert a tots, hem creat una dogmàtica metafísica per a consum d’entesos. Substituïm Abbá, entès com Déu-la meva-mare, per parlar del Pare Etern. Destaquem la «majestat» de Déu en comptes de fer-ho sobre l’amor que ens té.
No entenem que l’eucaristia és el símbol del menjar dels pecadors amb Jesús, oficiem el sant sacrifici de la missa, en el que el més important no és «combregar» amb Jesús i alimentar-se d’ell, sinó la «consagració» presentada com la presència real, etc. Són innombrables els exemples d’aquesta conceptualització del missatge, que ens ha portat a fer-lo accessible només als especialistes i desposseint-lo del seu poder de conversió.
Tota la Saviesa de Jesús és una crida a la  «conversió», tot el que cal saber de Déu, el coneixement que n’hem de tenir, és que ens crida a ser «fills».
És significatiu el rebuig que va patir Jesús per part dels savis teòlegs del seu temps. Els seus pitjors enemics van ser, sens dubta, els sacerdots i els controladors del Temple, que van ser els responsables directes de la seva condemna a mort, per heretge i blasfem. Eren persones expertes en la Llei, perfectes coneixedors de l’Escriptura –al menys de la lletra– pels qui les ensenyances  de Jesús eren heretgies.
«La llum va resplendir en la foscor [que és el fals coneixement de Déu] i la foscor no ha pogut ofegar-la». Tot i la foscor en que ens empenyen a viure els humans, Déu segueix essent Déu.
És del tot necessari tornar a Jesús, i no voler saber més que Ell ens va dir sobre Déu.
No voler saber més que Jesús és un comportament savi; molt important per la nostre fe. Dir «crec en Jesús» equival a dir «de Jesús em refio». Em fio de Jesús més que de mi mateix, i dels meus desitjos de conèixer Déu d’una altre manera, de saber més coses d’Ell de les que Jesús ens va dir.
Selecció i redacció: Salvador Sol