dissabte, 28 de març del 2020

EL DOBLE SENTIT DE LA VIDA I LA MORT

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 11,1-45) escrit per Fray Marcos (Fe adulta)*

L’evangeli d’avui és difícil d’entendre perquè parla de morts i vides diferents.
En el relat d'avui, com en tot l’evangeli de Joan, tot és simbòlic. Hi ha tres germans que representen la nova comunitat, i Jesús que s’integra en el grup pel seu amor a cada un d’ells.
La mort biològica de Llàtzer serveix per a dir-nos que hi ha Vida després de la mort. Per això Jesús espera que la mort de Llatzer quedi rotundament confirmada. «Ja fa quatre dies...» (Jn 11,39) li diu Marta.
Preguntar-se si Llàtzer va ressuscitar físicament, vol dir que només ens preocupa la vida biològica, prescindint de si hi ha Vida més enllà de la mort.
Aquesta és una narració que no trobem en els sinòptics, ni en cap altre escrit del NT. Però Joan l’escriu per a dir-nos que Jesús no vol tornar la vida a aquell que ha mort, perquè es torni a morir altre vegada. Ell ha vingut a comunicar-nos la Vida transcendent, que ell mateix posseeix, juntament amb el Pare. (cf Jn 5,26). Una Vida, que és la mateixa de Déu, i anul·la la tragèdia de la mort biològica.  
És aquesta Vida que segueix a la vida, la que ens comunica Jesús, perquè la poguem viure ara i aquí.
Quan Jesús ens diu: «Jo sóc la resurrecció» (Jn 11,25) ens està indicant renovació (conversió). Morir a la vida sense objectiu per viure la Vida plena.
A Nicodem, Jesús li parla de tornar a néixer: «T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt». (Jn 3,3) Néixer de dalt, vol dir, renovar-se, seguir Jesús, adherir-se al do de l’Esperit-Vida, i néixer a una nova Vida que se situa més ençà i més enllà de la mort física. «Us ben asseguro [diu Jesús] que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna» (Jn 5,24). Això val també per aquells que sense conèixer Jesús, però amb una actitud com la que ell va tenir, també participen d'aquesta Vida.
Jesús corregeix a Marta, perquè creu, com els fariseus, que la resurrecció serà: «el darrer dia».(Jn 11,24). Però el darrer dia, segons l’evangelista, és el de la mort de Jesús, en que pel do de l'Esperit, es completa la creació de l'home. 
Néixer de nou no és possible, sense morir abans a tot el que creiem ser, al nostre “ego”.  Aquesta és la clau per entendre el missatge de Jesús, que ens presenta aquest fragment de l’evangeli de Joan. . 
Jesús sap que Llàtzer havia acceptat la Vida abans de morir, per això ara està segur que segueix vivint. És més, només ara posseeix en plenitud la veritable vida. «Qui creu en mi, encara que mori, viurà» (Jn 11,25). Aquesta afirmació ens desconcerta: com pot ser compatible la Vida amb la mort?.
Jesús crida: «Llàtzer, surt a fora!» (Jn 11,43) El creient no està destinat al sepulcre, perquè encara que mor, segueix vivint. Per això el crit de Jesús no va destinat a Llàtzer, sinó als que l’han col·locat al sepulcre, perquè es convencin que la mort física no interromp la Vida, encara que això sembli un contrasentit.   
El simbolisme de sortir de la tomba ens diu, per una banda, que el mort en realitat està viu. I per l’altre, que els qui l’han lligat, s’han de deslligar de la por a la mort. Ara, sabent que morir no vol dir deixar de viure, els membres de la comunitat han de lliurar la seva vida com Jesús, per recobrar-la. El servei, fins a donar la vida biològica, és l'única garantia de Vida definitiva.
Ara, la comunitat ja està preparada per entendre la mort de Jesús i la seva resurrecció.
Selecció i redacció: Salvador Sol

dilluns, 23 de març del 2020

VAN SER INFLUÏTS PER PLATÓ?

Per Antoni Ferret

Tot al llarg de l’Antic Testament, queda clar que Déu no tenia cap càstig previst per a després de la mort als qui haguessin practicat el mal.  El càstig possible, i probable, es donava en aquesta vida, no després. És veritat que aquesta perspectiva no era expressada enlloc d'una manera codificada i solemne, però totes les referències al Xeol deixaven ben clar que allí hi havia de tot, que hi eren tots.

L'únic lloc on es diu una altra cosa és en el llibre de Daniel («Molts dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran, els uns per a la vida eterna, els altres per a l'oprobi, per a la reprovació eterna»). Tanmateix, aquest llibre, escrit al segle II aC, en un ambient fortament hel·lenitzat, és difícil considerar-lo un text pròpiament jueu i pròpiament bíblic.

Si bé als evangelis, sobretot al de Mateu, típicament «incendiari», hi ha referències a un càstig en un foc etern, descomptant els textos que es refereixen al crematori de deixalles i els que es refereixen a la crema de vegetals al camp, n'hi ha 4 que sembla que esmentin un foc etern, però aquest foc, en l'únic text que és explícit, és «el foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels» (Mt 25: 31-46), és a dir, una cosa inexistent. Per tant, hem de considerar aquest text com a simbòlic, motivat per l'enorme indignació de Crist envers aquells que no han donat menjar a qui tenia fam.

No obstant això, els escriptors post-Crist, Pau, Pere i Joan (que, a més a més d'evangelista, ha de ser considerat també autor propi), els quals, precisament, ignoren les mencions al foc de l'Evangeli de Mateu (i una de Lluc, a més a més d'una de repetida a Mt), expressen una opinió «nova», no coneguda en tot l'Antic Testament ni en els evangelis.

Vegem:
Sant Pau.-  ...per al dia del càstig, quan es manifestarà el just judici de Déu. «Ell pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna, als qui, practicant amb constància les bones obres... el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat... Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé.»  (Rm 2, 6-10)
- «Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida.» (2 Cor 5, 10)
Sant Pere.-  «I és que el Senyor allibera de la temptació els piadosos, però té reservats els injustos per a castigar-los el dia del judici.» (2 Pe 2, 9)
Joan.-  «...i en sortiran; [del sepulcre] els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats.» (Jo 5, 29)
  
Aquestes expressions, del tot noves, no obstant, s'assemblaven molt a la sentència de Plató, del segle IV aC, que indicava que «al Tàrtar, les ànimes eren jutjades, i els malvats eren castigats». El sentit precís era igual, en els apòstols i en Plató: un càstig als malvats, sense dir quin ni com.  En el cas de Pau s'arriba a parlar de «tribulacions i angoixa», però no descriu res concret.

La pregunta és inevitable:   Els tres apòstols que van escriure post-Crist,
van abandonar la tradició bíblica i van adoptar el punt de vista de Plató?

Era molt temptador de fer-ho: la tradició bíblica semblava imprecisa, i el punt de vista platònic semblava bastant raonable.

Jo, sense cap seguretat, penso que sí, molt i molt probablement van adoptar la creença corresponent a la més alta cultura de l'època.

Ara voldria que els lectors, si més no alguns, diguessin la seva opinió. Ja sabem que ningú no en pot estar segur. Però dir allò que creiem molt probable, és molt normal dir-ho.  Ànims!!

dissabte, 21 de març del 2020

EL MIRACLE DE SER LLIURE*

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 9.1-41) escrit per Fray Marcos (Fe adulta)

Avui l’evangeli és llarguíssim. Joan ens vol explicar que Jesús ens porta la veritable salvació; que és la llum de l'ésser humà.
Es tractava d'advertir als catecúmens de la comunitat joànica, que fins que no acceptessin la «llum»`, que no confessessin que Jesús és el Senyor, no podrien rebre el baptisme.
La intenció de Joan, en escriure aquest fragment d’evangeli, és assenyalar que Jesús demostrarà als qui el volien apedregar per haver dit: «Jo sóc la llum del món», que ho podia demostrar donant la vista a un cec de naixement. I ho fa, sense forçar la seva voluntat. És ell mateix qui ha d’acceptar la llum, anant-se a rentar els ulls a la piscina.
Aquest evangeli és ple de simbolismes. Jesús barreja la terra amb la seva saliva. La terra simbolitza una nova creació de l’home. La saliva és la transmissió de l’Esperit. El fang modelat per l'Esperit, és el projecte de Déu que ja s’ha realitzat en Jesús, i ja és possible que es pugui realitzar en tots els éssers humans.
Aplicar o fregar (segons les traduccions) fang als ulls, significa «ungir». (Jn 9,30). I aquí hi ha la clau de tot el relat. El cec, ara, és un «ungit», com Jesús. L'home carnal que era s’ha transformat. Sense deixar de ser ell mateix, ara per l’Esperit, és un altre.
Cal estar atents en la descripció de l’escena:
-      El cec és un captaire (demana almoina, assegut), depenent de la caritat dels altres. Jesús li dóna mobilitat i independència.
-      Era dissabte. Jesús no té en compte aquesta circumstància a l'hora de fer bé a l'home.
-      Jesús pasta fang el dia setè, cosa que la llei prohibia. Jesús transgredeix la llei per a completar en l’home allò que li falta.
Als fariseus que s’ho miren no els interessa el fet de la curació de l’home. Ells només es fixen en la il·legalitat que comet  Jesús. 
Els fariseus no volen creure que aquell homes fos cec i ho pregunten al pares.  Aquests, esporuguits. Tenen por de dir la veritat per no ser expulsats del temple. Se senten sotmesos per la llei. Però el fet és tan evident, que per si sol acusa els fariseus de incrèduls.
Ells ho tenen clar, Déu no pot estar de part de qui no compleix la llei. Déu no pot actuar contra el precepte ni tan sols en benefici de l'home. Volen fer-li veure al cec que la vista que ara gaudeix és contrària a la voluntat de Déu.
Però, al contrari dels pares, el cec no té por d'expressar el que pensa. L'home no vol ficar-se en qüestions teològiques. Els fets són prou eloqüents. El que li ha passat és tan positiu, que s'ha de fer la pregunta: No serpa que Jesús està per sobre de la Llei?
El cec ha experimentat l'amor gratuït i alliberador. Ell sap ara el que és ser un home com cal i, gràcies a això, sap també el que és Déu. Ell ara hi veu. Sçon els altres els qui estan cecs. Ell descobreix que en Jesús hi ha la presència de Déu. 
Els fariseus indignats acusen el cec: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga.
Els fariseus l'expulsen, Jesús l’atrau. Ja no és l'invàlid de la piscina. Ara ha superat la prova, ja no és un invàlid sotmès.  Ara es mantén ferm davant dels fariseus. Ha completat l’acció de Jesús.
Selecció i redacció: Salvador Sol



dissabte, 14 de març del 2020

DÉU ÉS ESPERIT

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 4,5-42), escrit per: Fray Marcos (Fe adilta)*  

Els propers tres diumenges llegirem els relats de Joan sobre La Samaritana, el cec de naixement i Llàtzer. En les tres, Joan repeteix el "jo sóc", pronunciat per Jesús, com a símbols de la seva missió; jo sóc aigua, jo sóc llum, jo ​​sóc vida.
L’evangeli de Joan està ple de símbols, a través dels quals ens vol transmetre la teologia més avançada de tot el NT. El d'avui és un relat eminentment teològic. És una catequesi en tota regla que convida a un seguiment de Jesús com a donador de veritable Vida.
En aquest diàleg amb la samaritana Jesús canvia la manera en que l’home s’ha de relacionar amb Déu: Ni en el temple de Jerusalem, ni en cap altre temple, es pot donar el veritable culte a Déu. 
Jesús va de pas per Samaria --la part central de tota la terra promesa--, però que en temps de Jesús, els samaritans eren menyspreats pels jueus, que els consideraven heretges. 
El pou construït per Jacob era l'únic en tota la regió. 
No cal destacar la importància de l'aigua per a la vida d'una comunitat. Sense aigua la vida és impossible. Per això l’aigua es va convertir, juntament amb el de la llum, en el símbol de la Vida en l'esperit.
Jesús «s'estava assegut bonament a la vora del pou» (Jn 4,6). És a dir, Jesús fa temps assegut al pou; Jesús, que és l’aigua de la vida, espera.
El plantejament çes aquest: Arriba "una dona" --no té nom--, com la representant de la regió de Samaria, que va a apagar la seva set en la tradició (el pou =la llei). Jesús és el Messies. Samaria és «la prostituta, la infidel». (Osees)
Jesús pren la iniciativa: "Dóna'm aigua". Ho diu sense prepotència, pel fet de ser home i jueu. Demana ajuda a qui la hi pot donar. Ella té el que a ell li fa falta i necessita.
Jesús acaba d'enderrocar una barrera infranquejable. La petició desbarata el complex de superioritat dels jueus; ella, malgrat ser dona i samaritana, pot oferir-li allò que ell necessita.
Jesús li ha demanat un favor, però està disposat a correspondre amb un altre molt més gran. Jesús està per sobre de les circumstàncies que separen els jueus dels samaritans; es nega a reconèixer la divisió, causada per ideologies religioses.
La dona no coneix més aigua que la del pou (la llei). No ha descobert que hi ha un do de Déu gratuït. Una deu d’aigua que dóna vida.
La llei despersonalitza, l'Esperit és sempre personalitzant.
L'aigua és necessària per a la vida i cal extreure-la de les profunditats de la terra. L'aigua de l'Esperit cal treure-la de les profunditats d'un mateix.
La dona, sense entendre-ho del tot, es mostra disposada a rebre el do que li promet Jesús, perquè respon al seu anhel més íntim.
La narració segueix i fa referència als cinc marits de la dona. Això té un rerefons profètic, que ens porta a la infidelitat dels samaritans amb Déu. La seva prostitució consisteix en haver abandonat al veritable Déu.
El cinc és un número mític. Fa referència al Pentateuc, als colons portats pels assiris des de cinc ciutats d’on havien sigut deportats, i dels cinc eremites que hi havua al territori de Samaria. (2 Re 17,24)   
La dona ha tingut cinc marits –cinc eren els déus que els samaritans veneraven--. Jesús pretén que tornin al Déu veritable.
La Samaritana descobreix que Jesús és un profeta, no perquè li ha endevinat la seva vida, sinó pel canvi, profond, que introdueix en el tema religiós. La imatge de profeta que la dona veu en Jesús, s’extreu de Deuteronomi (Dt 18,15), que presenta el retorn d’un profeta semblant a Moisès (Taheb) que restaurarà el veritable culte.
La dona segueix aferrada a la tradició: "els nostres pares"... Pensa que cal trobar la veritat sense sortir de la tradició, que és l'única realitat que coneix. No ha descobert encara la novetat de l'oferta de Jesús.
Jesús no parteix de la perspectiva de la dona (adorar déu a la muntanya o al temple). Planteja un canvi radical. Ell mateix serà el lloc de trobada amb Déu.
Dir que Déu és "Pare", exclou privilegis i exclusions. Aquesta relació amb Déu directa, sense intermediaris, farà possible la unitat de tots.
"Déu és Esperit". Esperit, en la mentalitat grega, significa un ésser no material. Des de la mentalitat jueva, vol dir que Déu és força, dinamisme d'amor, vida per als homes.
A Déu se l’adora "En esperit i en veritat". El culte deixa de ser vertical, ja que Déu està en l'Home. El culte antic exigia de l'home una renúncia de si, era una humiliació de l'home, una disminució davant d'un Déu sobirà. El nou culte no humilia, sinó que eleva a l'home, fent-lo cada vegada més semblant al Pare.
Selecció i redacció: Salvador Sol.

divendres, 6 de març del 2020

ATENDRE EL CRIT DEL PROÏSME

Selecció del comentari a l0evangeli (Mt 17,1-9) escrit per Fray Marcos (Fe adulta)*


Mateu avui ens presenta un Jesús diferent, que es presenta transfigurat davant de tres dels seus deixebles. Diferent, perquè no és aquest l’estil de Jesús. Per tant, cal suposar que no es tracta de la crónica d’un succés. sinó d’una manera de fer que s’entengui la seva divinitat, després de l’experiència pasqual..
El més segur és que es tracta d'una teofania, construïda amb elements simbòlics, propis de les teofanies narrades en l'AT. Per tant, com en tot l’Evangeli, no ens hem de fixar tant en el què, sinó en allò que l’evangelista ens vol transmetre.
Per una banda, aquest fragment d’evangeli ens diu, que ja divinitat que elsseus seguidors van descobrir després de la mort de jesús, ja era present en ell quan caminaven amb ell pels camins de Palestina. 
Jesús no va cedir mai a la temptació de buscar una glòria externa i aparatosa que el col·loqués per sobre dels altres, ni que ens presentés un Déu totpoderós, per a poder compartir amb ell aquest poder.
El que hi ha de Déu en Jesús no ens pot entrar pels sentits sinó per la seva manera de ser humà.
L'única glòria de Déu és el seu amor pels homes. I, l'única glòria de l'home-Jesús és manifestar que ell està ja en aquest mateix amor. El do total de si, la mort per amor, és la major glòria de Jesús i la de tot ésser humà.
Pere va caure en la temptació fácil de voler perpetuar la felicitat d’aquell moment de transfiguració: «hi faré tres cabanes» --diu joiós--. Fugir de la realitat per gaudir de privilegis egoistes. S'està bé al costat d’un Jesús gloriós, i oblidar-se de la creu. «No puedo cantar, ni quiero / A ese Jesús del madero, / Sino el que anduvo en la mar». Això va escriure Machado. La nostra concepció religiosa i els nostres prejudicis sobre un Déu de poder, són el major obstacle per a escoltar Jesús.
El relat de la transfiguració està manifestant que als cristians ens queda encara un pas per donar. No es tracta d'acceptar el patiment i la prova com un mitjà per arribar a «la glòria». Es tracta de veure en el lliurament personal per atendre el crit del proïsme, i acceptar el patiment que això suposa, la meta de tot ésser humà.
Selecció i redacció: Salvador Sol

dijous, 5 de març del 2020

LES PORS A L'ESGLÉSIA

Evangeli (Mt 17,1-9) del diumenge 08de març de 2020, i comentari de J.A.Pagola*

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

*.- Veure comentari:  Diumenge 2 de Quaresma - A (Mateu 17,1-9)