Els propers tres diumenges llegirem els relats de Joan sobre La
Samaritana, el cec de naixement i Llàtzer. En les tres, Joan repeteix el "jo
sóc", pronunciat per Jesús, com a símbols de la seva missió; jo sóc aigua,
jo sóc llum, jo sóc vida.
L’evangeli de Joan està ple de símbols, a través dels quals ens vol
transmetre la teologia més avançada de tot el NT. El d'avui és un relat
eminentment teològic. És una catequesi en tota regla que convida a un
seguiment de Jesús com a donador de veritable Vida.
En aquest diàleg amb la samaritana Jesús canvia la manera en que
l’home s’ha de relacionar amb Déu: Ni en el temple de Jerusalem, ni en cap
altre temple, es pot donar el veritable culte a Déu.
Jesús va de pas per Samaria --la part central de tota la terra
promesa--, però que en temps de Jesús, els samaritans eren menyspreats pels
jueus, que els consideraven heretges.
El pou construït per Jacob era l'únic en tota la regió.
No cal destacar la importància de l'aigua per a la vida d'una
comunitat. Sense aigua la vida és impossible. Per això l’aigua es va
convertir, juntament amb el de la llum, en el símbol de la Vida en l'esperit.
Jesús «s'estava assegut bonament a la vora del pou» (Jn 4,6). És a
dir, Jesús fa temps assegut al pou; Jesús, que és l’aigua de la vida, espera.
El plantejament çes aquest: Arriba "una dona" --no té
nom--, com la representant de la regió de Samaria, que va a apagar la seva set
en la tradició (el pou =la llei). Jesús és el Messies. Samaria és «la
prostituta, la infidel». (Osees)
Jesús pren la iniciativa: "Dóna'm aigua". Ho diu sense
prepotència, pel fet de ser home i jueu. Demana ajuda a qui la hi pot donar. Ella
té el que a ell li fa falta i necessita.
Jesús acaba d'enderrocar una barrera infranquejable. La petició
desbarata el complex de superioritat dels jueus; ella, malgrat ser dona i
samaritana, pot oferir-li allò que ell necessita.
Jesús li ha demanat un favor, però està disposat a correspondre
amb un altre molt més gran. Jesús està per sobre de les circumstàncies que
separen els jueus dels samaritans; es nega a reconèixer la divisió,
causada per ideologies religioses.
La dona no coneix més aigua que la del pou (la llei). No ha
descobert que hi ha un do de Déu gratuït. Una deu d’aigua que dóna vida.
La llei despersonalitza, l'Esperit és sempre personalitzant.
L'aigua és necessària per a la vida i cal extreure-la de les
profunditats de la terra. L'aigua de l'Esperit cal treure-la de les
profunditats d'un mateix.
La dona, sense entendre-ho del tot, es mostra disposada a rebre
el do que li promet Jesús, perquè respon al seu anhel més íntim.
La narració segueix i fa referència als cinc marits de la dona.
Això té un rerefons profètic, que ens porta a la infidelitat dels samaritans
amb Déu. La seva prostitució consisteix en haver abandonat al veritable
Déu.
El cinc és un número mític. Fa referència al Pentateuc, als
colons portats pels assiris des de cinc ciutats d’on havien sigut deportats, i
dels cinc eremites que hi havua al territori de Samaria. (2 Re 17,24)
La dona ha tingut cinc marits –cinc eren els déus que els
samaritans veneraven--. Jesús pretén que tornin al Déu veritable.
La Samaritana descobreix que Jesús és un profeta, no perquè li
ha endevinat la seva vida, sinó pel canvi, profond, que introdueix en el tema religiós. La
imatge de profeta que la dona veu en Jesús, s’extreu de Deuteronomi (Dt 18,15),
que presenta el retorn d’un profeta semblant a Moisès (Taheb) que restaurarà el
veritable culte.
La dona segueix aferrada a la tradició: "els nostres
pares"... Pensa que cal trobar la veritat sense sortir de la tradició,
que és l'única realitat que coneix. No ha descobert encara la novetat de
l'oferta de Jesús.
Jesús no parteix de la perspectiva de la dona (adorar déu a la
muntanya o al temple). Planteja un canvi radical. Ell mateix serà el lloc
de trobada amb Déu.
Dir que Déu és "Pare", exclou privilegis i
exclusions. Aquesta relació amb Déu directa, sense intermediaris, farà
possible la unitat de tots.
"Déu és Esperit". Esperit, en la mentalitat
grega, significa un ésser no material. Des de la mentalitat jueva, vol dir
que Déu és força, dinamisme d'amor, vida per als homes.
A Déu se l’adora "En esperit i en veritat". El
culte deixa de ser vertical, ja que Déu està en l'Home. El culte antic
exigia de l'home una renúncia de si, era una humiliació de l'home, una
disminució davant d'un Déu sobirà. El nou culte no humilia, sinó que eleva
a l'home, fent-lo cada vegada més semblant al Pare.
Selecció i redacció: Salvador Sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada