Contestant a un periodista, el cardenal de Barcelona va dir que no aniria a
la manifestació de l’11 S, perquè: «la nostra missió ha de ser la de congregar
i no dividir». Resposta que donava per fet, avant la lettre, que pot
guanyar el sí a la independència quan es faci la consulta que en el seu monet
s’haurà de fer i que els partidaris del no no acceptaran el resultat. Josep
Torrens critica aquesta resposta de Martínez Sistach, (web:esglésiaplural,cat),
perquè, segons ell, el bisbe «s'ha deixat portar per l'argument de
l'espanyolisme resident a Catalunya, que diu que la independència divideix». El cardenal potser oblida, o interpreta diferent, la doctrina de l’Església,
que per boca de Joan Pau II, diu això: «la búsqueda de la libertad en la
segunda mitad del Siglo XX ha comprometiodo no sólo a los individuos, sino
también a las naciones», (Punt nº 5 del Discurs a l’ONU, 5/010/95). Fa quasi un segle,
el papa Benet XV, en plena I Guerra Mundial, deia: «las naciones no mueren» i,
invitava a: «ponderar con consciencia serena los derechos y las justas
aspiraciones de los pueblos» (A los pueblos beligerantes y a sus jefes,
28 de julio de 1915). Catalunya va
perdre la seva independència el 1714, perquè un poble bel·ligerant, Espanya, se
la va annexionar per les armes.
No és missió de l’Església pronunciar-se sobre la manera com la societat es
vol organitzar. Seria allò de «doneu al Cèsar el que és del Cèsar», però sí denunciar
les postures intransigents perquè no són cristianes, ni tampoc humanes. Quan
d’una banda es parla de diàleg (de consulta al poble) i de l’altre de ruptura,
tenim un problema de convivència, democràtic. Aquests conflicte no el pot
decidir l’Església, com passava fa uns segles, però pot actuar d’agent
conciliador imparcial. La raó està en el dret dels pobles a decidir el seu
futur, de forma pacífica i enraonada. Ramon Bassas critica al grup de Cristians
per la independència, perquè no aporten dades evangèliques en els seus
plantejaments, perquè, segons ell no n’hi ha. I, escriu: «Jesús s'adreça al cor
de les persones i evita transformar-se en el que avui anomenaríem “líder
polític”». (Blog d'en Ramon Bassas, Cristians per la independència?, Sí). Si s’entén bé, en el seu escrit es mostra
contrari a que un grup de cristians es mostrin favorables a la independència, esgrimint la seva condició. Sembla que Bassas no té present que la Conferència Episcopal Española, ha definit com un valor cristià «la unidad de la patria». Pel to radical amb que ho justifica sembla més una
opinió intransigent que fruit de l’anàlisi; por real de que el poble demanés la
independència. Però el primer que cal fer per saber què vol el poble és un referèndum. La transició
espanyola es va fer sota el lema: «habla pueblo, habla» i, aquí reclamàvem:
llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia. La sobirania radica en el poble. La
cita que fa el bloger esmentat de Pau, la suscric: «ja no hi ha jueus, ni
grecs...». Efectivament, ha Catalunya només hi ha catalans, encara que hagin
nascut a un altre lloc, no solament d’Espanya, sinó del món, i parlin altres llengües.
Un independentista com l’expresident Jordi Pujol, explica: «Un ciutadà que
vol que Catalunya sigui Estat d’Europa (se li digui independentista...) no és
un dimoni amb banyes. Pot ser un bon cristià si intenta viure els valors de
l’Evangeli». (Entrevista d’Oriol Domingo, La Vanguardia digital). Tant senzill
com això.
Deixeu-me acabar aquest escrit referint-me al sermó del bisbe Xavier Novell
(Solsona) a la missa de Festa Major, quan va dir: «avui s’han manifestat nous
reptes i aspiracions que afecta la forma política concreta de com el poble de
Catalunya s’ha d’articular». En la mateixa homilia també va dir que: «com a
pastors de l'Església no ens correspon a nosaltres optar per una determinada
proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les
opcions polítiques que es basin en el respecte inalienable de les persones i
dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia». I, per si no se l’hagués entès va fer aquesta
afirmació: «Deixeu-m’ho dir més clarament: Estar a favor de la independència de
Catalunya és perfectament legítim moralment i, per tant, els catòlics, si ho
voleu, podeu ser independentistes». Renoi, per ser un bisbe titllat
d’espanyolista!
A veure si ens entenem, els rupturistes són els intransigents (la intransigència no que no és cristiana) que ens van
tirant en cara la Constitució, les lleis i l’Estat de dret. I, aquells que en
els mitjans apel·len a la intervenció de la Guárdia Civil (Vidal Quadres), acusen
al president Mas de prevaricació i sedició (Govern espanyol), i de messianisme (Pere Navarro), demanen que se suspengui l’autonomia
(Rosa Díez), i amenaça en que no es podran pagar les pensions, que les empreses
marxaran i, mil calamitats apocalíptiques més (Sánchez-Camacho). Els estats han d’estar
democràticament al servei de les persones, i si una majoria ample dels seus
membres decideix segregar-se està en el seu dret i ningú ha de poder
impedir-ho. Aquesta és la grandesa de la democràcia
Salvador Sol
