AMOR SENSE COMPASIÓ NOMÉS ÉS INTERÈS

Comentari de Fray Marcos a l’evangeli (Lc 16, 19-31)-http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Lluc ens parla de forma insistent i reiterada, de la riquesa.

La paràbola va dirigida als fariseus, amics del diner. I Jesús els repeteix la mateixa idea que llegim a  (Mt 25,35) «...rebeu en herència el Regne [...]. Perquè quan tenia fam, em donàreu menjar...». Són paràboles que ens situen en el més enllà: les injustícies seran castigades, i dels justos premiats

La paràbola no proposa resignació perquè els pobres no es revelin contra les injustícies, sinó que rics i pobres es troben units per la compassió.

Però anem per parts. Què s’entén per rics i pobres en llenguatge bíblic.

Per la societat de l’A.T. tenir riqueses era considerat com un do de Déu. Però els profetes ja van denunciar la maldat d’aquest principi, pel fet de que la riquesa sempre s’aconsegueix a costa dels pobres. I pobre, en l’A.T. és aquell que només té confiança amb Déu. .

La paràbola no és al·legat contra el ric, pel fet de ser-ho. El que ens presenta és l’actitud del ric que tenint el pobre Llàtzer a la seva porta no sent compassió per ell.

El toc d’atenció d’aquest evangeli està en el contrast: el ric no fa cas de Llatzer quan aquest està al seu portal com un gos nafrat, però si que se n’adona quan el veu al costat d’Abraham.

L’evangeli fa un toc d’atenció als qui, enduts pel nostre hedonisme, no veiem la misèria que hi ha al voltant.

El missatge és clar. Consisteix en que preguem consciència que el «capitalisme» com a sistema sociològic és contrari al Regne predicat per Jesús: superar tots els egoismes, i viure tots els humans com en una comunitat de germans. Aquesta definició admet matisos, però és la clau de volta de la qüestió. Potser la solució no sigui repartir-se els bens (comunisme) sinó d’eliminar la tensió existent entre classes socials.

El que Jesús proposa és «compartir des de l’amor», d’humanitzar la societat: que els rics deixen d’acaparar riqueses i els pobres no tinguin carències que els impedeixi viure dignament.    

L’amor que predica Jesús no demana res a canvi. Massa sovint confonem estimar en la necessitat de que ens estimin. Diguem-ho clar: «L’amor sense compassió només és interès».

Després de llegir aquest fragment d’evangeli ja podem entendre que la nostra incapacitat per a solucionar «la fam del món» no ens eximeix de fer allò que puguem, dintre de les nostres limitacions.

Però sobretot, cal tornar a l’esperit de denúncia. La religió no pot ser una tapadora per les injustícies socials, ni una forma d’assegurar-se el premi dels justos si hem esquivant les injustícies d’ara i aquí  

Jesús no ens demana que salvem el món, sinó que ens salvem a nosaltres mateixos. Ara bé, això no treu que si els rics deixessin d’acaparar bens, aquest anirien a pal·liar les carències dels pobres que viuen en situacions infrahumanes.

El pecat no és ofendre Déu, com tantes vegades s’ha predicat, sinó oblidar-se de les necessitats de l’home o la dóna que tenim al costat.

Selecció i redacció: Salvador Sol

SERVIM AL DINER, O ENS SERVIM DE DÉU

Selecció del comentari a l’evangeli (Lc 16,01-13), de Fray Marcos - http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html
Veure evangeli: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

Lluc en diu que aquesta paràbola anava dirigida als deixebles però també l’estaven escoltant els fariseus, amants del diner.

Tinguem present que a les primeres comunitats cristianes només hi havia pobres. No va ser fins el s.II que s’hi van anar incorporant persones importants de la societat. Per això el llenguatge sobre la riquesa encara era poc matisat; Jesús parlava a la gent senzilla.

Es fan moltes elucubracions sobre el comportament de l’administrador, però fixem-nos bé en l’advertiment que els fa Jesús: «Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables?» (Lc 16,11)   .

La paràbola no s’explica només des de l’enriquiment injust, sinó de la riquesa convertida en ídol.

Parlar de la riquesa en termes evangèlics no és gens fàcil, perquè es pot caure fàcilment en una demagògia barata. Avui hem de dir que cadascú ha de meditar i trobar la forma d’actuar per tal d’aconseguir el benefici màxim dels bens materials sense deixar de ser una persona justa.

Sovint servim al dinar en comptes de servir a Déu malgrat que l’anomenem Senyor; no ens adonem que qui ens «mana» de debò és el diner.

Els evangelis han modificat la tradició bíblica, que valorava la riquesa com un do de Déu. Amb tot, els profetes ja denunciaven la riquesa aconseguida injustament. Els evangelis, contràriament a l’A.T. consideren la riquesa contraria al Regne.

L’administrador de la paràbola només tractava d’aconseguir avantatges materials, i Jesús ens recomana que busquem la manera d’aconseguir, amb astúcia si cal, avantatges espirituals, fins i tot sacrificant, si fos el cas, seguretats materials. La paràbola ens invita a ser savis per tal de treure profit de tot, inclús de les riqueses, si aquestes ens han de servir per aconseguir el que realment val la pena.

«Els fills d’aquest món són més astuts que els fills de la llum». Aquesta frase defineix el sentit de la paràbola. Jesús no ens invita a imitar la injustícia que comet l’administrador, sinó a utilitzar l’astúcia i actuar amb rapidesa. Així com l’administrador va saber treure profit material de la situació, a nosaltres se’ns demana saber aprofitar-se de tot el que ens ompli espiritualment.

«No podem servir a Déu i al diner». Però una cosa no s’oposa a l’altre. Del que es tracta és d’establir prioritats, i tenir present que tot allò que potencia el meu egoisme va en sentit contrari a la proposta de Jesús.

Potser tenim una dificultat afegida a l’hora de interpretar el missatge de Jesús: confondre la legalitat amb la justícia. Entendre que allò que és legal és just per sí mateix. O que només pot ser injust la manera d’aconseguir el diner i oblidar que la injustícia també pot estar en la manera de gastar-lo.

El que ens diu l’evangeli pot ser una obvietat. La nostra vida només té una «última finalitat». Tots el altres objectius han d’anar orientats a aquesta  finalitat última.

Tots els bens materials, junts o separats, tenen poc valor. El que verdaderament té valor és l’ús que en fem. Allò que va orientat al benestar de l’«home» ha de tenir, sempre, prioritat.

Selecció i redacció: Salvador sol

JESÚS NO VA VEBIR A SALVAR-NOS, SINÓ A DIR-NOS QUE ESTEM SALVATS

Selecció del comentari a l’evangeli (Lc 15,1-32), de Fray Marcos http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Jesús acull els marginats: publicans i pecadors. Per això, segons Lluc, els fariseus i lletrats (aferrats a la Llei) el critique. D’aquí ve que Jesús els expliqués això que avui llegim de l’evangeli de Lluc.

Els fariseus buscaven apropar-se a Déu mitjançant el compliment dels preceptes de la Llei. Però els evangelis ens diuen que és Déu qui busca apropar-se a nosaltres.

L’evangeli d’aquest diumenge ens diu que els «pecadors» s’apropaven a Jesús per escultar-lo.

Els fariseus i lletrats (que es creien ser els «bons») també s’apropaven a Jesús, però ho feien per espiar-lo i condemnar-lo. No podien entendre que un que parlava en nom de Déu es pogués barrejar amb els «impurs».

Però el Déu de Jesús està radicalment en contra del «puritanisme» dels fariseus. Tota religió que neix o predica aquesta concepció (farisàica) de Déu està equivocada.

El Déu de Jesús no està només amb els que compleixen ritualment la Llei. El Déu de Jesús s’identifica, està a dins, de cadascuna de les seves criatures fent que participin de tots els seus atributs. De forma que tot ho hem d’esperar d’ell, i només espera de nosaltres que li siguem incondicionals i ens estimem els uns als altres.

Les dues paràboles d’aquest evangeli van en aquesta direcció. Per una banda ens inviten a confiar en Déu. I per l’altre, canvien radicalment la idea que tenim del pecador i del just. Si ens fixem en el començament de l’evangeli d’avui, ja veiem com Lluc fa una clara distinció entre publicans i pecadors per una banda, i fariseus i lletrats per l’altre.

I és fàcil constatar que al cap de vint segles encara tenim la idea del Déu que castiga, oposada a la de Jesús, que predica que és Déu qui ens busca, perquè ens estima.

Déu no és un ser allunyat, sinó que està incrustat en cada una de les persones, i que només a través d’elles, ens és permès de descobrir-lo.

Déu no ens estima perquè som bons. Ben al contrari. Si som bons és perquè hem descobert el que hi ha de Déu (que és Amor) en nosaltres.

Algú pot pensar que per la misericòrdia de Déu, ja està salvat, i no li fer-se’n mereixedor. Si Déu m’estima, tant si soc bo com dolent (solem dir), i està sempre al meu costat, no mereix la pena fer cap esforç. Però arribar a aquesta conclusió indica que no hem entès res de l’evangeli. És una reflexió contraria a la predicació de Jesús.

Entenguem-ho bé. La misericòrdia de Déu només ens arriba si l’acceptem i la practiquem amb els altres. Aquesta és la conversió que Déu espera de nosaltres.

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL SENYOR ARQUEBISBE I LA PRECARIETAT

Per Antoni Ferret

A les atinades reflexions de l'amic Ferret em permeto avntpossari unes paraules de st.Pau. Diu st. Pau: «Que ningú no us sedueixi amb discursos sense valor [...]. No tingueu res a veure amb ells [...]. I no col·laboreu en les obres estèrils dels qui són tenebra; més aviat denuncieu-les». (Ef 5, 6-10)

Diria que el nostre senyor arquebisbe s'ha pronunciat públicament, potser per primera vegada, a favor de reduir la precarietat. Amb motiu de publicar-se l'Informe FOESSA, entitat relacionada amb Càrites.

Descriu molt bé les conseqüències d'aquesta situació antisocial: "Les persones que pateixen aquesta situació les fem invisibles i se senten desprotegides, atrapades, explotades i devaluades."

Però, una vegada més, com va passar amb el Pla Pastoral de 2017, es queda amb la meitat. Lamenta el mal, la injustícia, i ho descriu bé, però no denuncia els culpables.

Això és un esperit "cristià". Només cristià, no bíblico-cristià. Per tant, es perd l'altra part: la denúncia profètica de les injustícies. La part aportada pels profetes, que també són "l'Evangeli".