SERVIR A DÉU SERVINT A TOTHOM

 

                      «En el Regne de Jesús tot va a   l’inrevés de la societat; tot va des                      de dins, per conversió, no per  imposició; des de baix, des del  servei, no                 des de la prepotència». 

(J. E. Galarreta. «El reino de Dios»)

 

Avui celebrem la festivitat de sant Jaume, dit el Major, i també el fill de Zebedeu. Diu l’autor de l’article que es tracte d’una festa més sociològica que religiosa, donat que està farcida d’elements sorgits de la llegenda més que de la història..

Tanmateix, aquesta celebració és important, perquè recorda i ens permet prendre consciència, de com van ser  els primers passos del cristianisme.

I també és una bona ocasió per agrair als primers seguidors de Jesús que ens hagin ajudat a ser el que som, i ho puguem celebrar amb l’eucaristia, que sempre és una «acció de gràcies». En la figura de Jaume, com en la dels altres apòstols, agraïm que ens hagin ajudat a iniciar-nos i progressar en la fe, entesa com una riquesa de la que no ens hem fet mereixedors, però que hem de descobrir i agrair. Els apòstols --tan humans i tan limitats com nosaltres--. van viure fa dos mil anys el que nosaltres pretenem viure avui.

L’evangelista Mateu ens narra la petició desencertada de la mare de Jaume i Joan: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra» (Mt 20,21) Marc diu que són ells mateixos els qui fan aquesta petició a Jesús (cf Mc 10,37)

Això ens presenta la realitat de la primera comunitat cristiana on alguns ja pretenien ser més que els altres; pretensions «humanes» que es manifestaven en aquells que assimilaven el Regne que predicava Jesús amb el que coneixien d’Herodes, fet d’honors i privilegis.

No obstant, aquell grup insignificant de deixebles, durs de mollera, estava disposat a aprendre del Mestre i es va anar desenvolupant –convertint--, i estenent per tot el món.

Cal reconèixer que entrar en la dinàmica de Jesús, de servei total als demés sense esperar res a canvi, no és fàcil, ens costa fins i tot avui a nosaltres. Però és l’actitud bàsica en la vida d’un seguidor de Jesús. És un dels punts de l’evangeli que estan per estrenar. Deixar de veure el món des del nostre egocentrisme i descobrir que el centre sempre és l’altre, ens portaria a una autèntica actitud evangèlica.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Mt 20, 20-28) escrit per Fray Marcos – Fe adulta

Selecció i redacció: Salvador Sol

https://www.feadulta.com › evangelios-y-comentarios

LA GENT ÉS MÉS IMPORTANT QUE UNA PROGRAMACIÓ

Marc ens diu en aquest evangeli que «Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat» (Mc 6,30)  Jesús els invita a retirar-se a un lloc tranquil i solitari. El primer motiu pot ser: possibilitar que els deixebles descansin. Un altre motiu pot ser: fugir de la notorietat, Però, el més important, és: que els deixebles necessiten fer una reflexió seriosa sobre l’èxit de la seva missió, tal com va fer Jesús: meditar al desert abans de iniciar el seu messianisme.

Fins aquí el context de l’evangeli. L’explicació més versemblant és que: després de la missió dels dotze, es tornen a reunir i expliquen com els ha anat. Lluc també fa referència a aquesta trobada dels deixebles, i  diu, expressament, que els ha anat bé, i estan cofois. L’èxit els està pujant al cap, i els priva de trobar una postura adequada.

Per això Jesús els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31). Vol que ara s’ocupen d’ells mateixos una mica separats de la gent. No es tracte tant de descansar, sinó de que entenguin bé el sentit del què està succeint, i no s’entabanin amb  falsos emmirallaments. Es tracta de que es converteixin, de que s’apropin al silenci del desert.

El text grec d’aquest evangeli, no parla d’un «lloc despoblat», sinó  d’un «lloc desèrtic». La diferència és important si es té en compta que el desert és lloc de temptacions, d’un falç messianisme, triomfalista.

Ara Jesús pretén que una reflexió calmada, ajudi a superar l’estat d’eufòria dels apòstols.

Però la gent els esperava i això els provocà una urgència major. La gent reconeix els dotze, que ara ja constitueixen el grup, i queda establerta la seva missió. El grup ja és comunitat missionera.

La gent que els busca manifesta una carència  de recolzament i d’estímul. Són, --diu Jesús--, «com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.» (Mc 6,34)  Sembla com si Jesús se saltés els seus propis plans, i dóna prioritat a les necessitats de la gent.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 6,30-34) escrit per Fray Marcos.

Selecció u redacció: Salvador Sol

Veure original: https://www.feadulta.com ›

 

LA REALITAT DE DÉU:  JUSTÍCIA + FRATERNITAT

Per Antoni Ferret

 

De Déu se’n diuen i se n’han dit moltíssimes coses, totes molt més imaginades que sabudes. Perquè, com sabem, és una realitat abstracta, incomprensible i inaccessible. I, per tant, inestudiable. I no vull perdre l’ocasió de recordar que la paraula Déu ha sigut usada  milions de vegades com a “tapadora” de coses indegudes. Per la qual cosa, avui moltes persones entenem que quantes menys vegades se l’anomeni millor. Precisament per respecte al seu nom.

Ara bé: d’enmig d’aquesta incertitud, i d ‘enmig d’aquest mal ús, només hi ha dues coses que sí que sabem que són certes: el Creador desitja/demana/espera dues coses per a ell fonamentals: la justícia i la fraternitat.

La seva passió pel Dret i la Justícia ens ve comunicada de manera ben contundent pels bons profetes d’Israel. Els bons (mitja dotzena).

El seu somni de la fraternitat entre totes les persones ens ve comunicat, alhora que viscut, per Jesús de Natzaret i els seus apòstols.

No desitjo, per aquesta vegada, ser més detallat. Només vull recordar les dues frases més expressives i emblemàtiques (entre moltes altres):

“Que el Dret brolli com l’aigua, i la Justícia ragi com un torrent inestroncable.”  (Del profeta Amós, molt desconegut, “precisament” perquè és molt bo.)

“Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.” (Del discurs de Jesús de l’últim sopar, segons l’evangelista Joan.)

Però voldria remarcar MOLT que la gràcia d’aquestes dues il·lusions divines és, precisament, que vagin unides (m’agradaria dir que més aviat “enganxades”). I mai una sense l’altra.

Per desgràcia, la institució (les institucions) que tenien (i tenen) la missió d’ensenyar aquests valors no ho han fet mai de manera correcta. La justícia (la justícia social) se l’han ben saltada. I la fraternitat s’ha ensenyat i practicat... d’aquella manera: molt en els rengles baixos i populars; molt poc en els rengles superiors.

La institució (més tard les institucions) han valorat, per sobre de tot, els elements següents:  Les Veritats, suposadament revelades pel Creador, sempre supervalorades i, sovint, obligades, amb els increïbles “dogmes”.

 

Els actes de culte, sovint anomenats “les pràctiques”, les quals generalment s’han considerat com “el ser o no ser” d’una persona cristiana.

Amb aquests dos elements, més, naturalment, l’obediència als mossens, bisbes, etc., s’ha viscut, durant molts segles, un succedani de cristianisme, o un cristianisme escapçat. La passió divina per la justícia social, tan explicitada pels bons profetes, n’ha sigut, no sols absent, sinó desconeguda.

Així, els sacerdots van anar fent, del  missatge cristià, una “religió”, quan el missatge, en els seus orígens, no ho era ben bé. Jesús, tot i pujar a Jerusalem per les festes, no ens consta que assistís regularment a actes de culte al temple. El trinomi: Veritats + pràctiques + obediència no el coneixem en els relats evangèlics. Més aviat coneixem: grup solidari + comunicació interpersonal + assistència a persones necessitades. I aquest moviment es va anar desenvolupant precisament com a oposició a la religió massa estructurada, massa sacerdotal, massa plena d’obligacions, que hi havia en aquell moment. (Per això el van matar...)

 Tan greu com és tot això, encara no és lo més greu. Avui, modestament, opino que lo més greu és que, enmig d’un magnífic, i prometedor, moviment de renovació i evangelització, encara que molt minoritari, i excepcionalment encapçalat ara per un papa, el papa Francesc, resulta que pràcticament tots els seus animadors se centren en una sola part: Jesucrist i l’Evangeli. Ni una referència als textos profètics sobre el Dret i la Justícia. Doncs... això, crec que és repetir el mateix error de fa dos mil anys. Tornem-hi..

Cada vegada que els sento dir (vull dir que els llegeixo) l’expressió “l’Evangeli” (només l’Evangeli!!!), em sento com si em tallessin una meitat de la meva consciència cristiana.

SOC DEIXEBLE, ENVIAT PER JESÚS

Jesús envia els Dotze. En els sinòptics la missió és clara, tot i que les instruccions presenten petites variants. Jesús preparava la seva arribada als llogarets amb l’enviament previ dels seus deixebles. Ara bé, l’important no és el fet sinó el missatge implícit i la manera d’anunciar l’arribada del Regne; la manera d’anunciar-lo és: la pobresa dels enviats i l’alliberament pels malats i posseïts.

Jesús posa els fonaments de la missió de l’Església, i necessita gent que l’ajudin a difondre la Bona Noticia, que l’ajudin a establir el Regne.

Ser deixeble de Jesús algunes vegades s’entén, com una situació estàtica, més aviat un privilegi que un compromís. Se’ns ha regalat un coneixement, els dogmes que s’han d’acceptar, i se’ns exigeix l’acompliment d‘unes normes morals i uns ritus... i se’ns ofereix com a premi la vida eterna.

Però, per un seguidor de Jesús, això no és tot, el compromís que se’ns demana va més enllà. La revelació que se’ns fa és la de que Déu és Pare, que equival a dir que «tots som fills», i per tant germans. La conseqüència d’això és que estem obligats compartir, a comprometre’ns; no hi ha  altre forma d’entendre al Pare i als germans.. Jesús és el primer Fill, el primer Germà, el que més comparteix i el més s’ha compromès. 

Ell és el nostre model si ens deixem portar pel mateix Esperit. La missió de Jesús ve del Pare, que la dóna també als seus fills, i consisteix en: .  preparar el camí a Jesús; anunciar i construir el Regne. Quan Jesús va deixar d’estar físicament entre els seus deixebles, aquests van continuar la seva missió: uns com a predicadors, viatjant d’aquí i d’allà. Altres, sense moure’s d’on estaven, anunciant i construint el Regne. Aquests van seguir sent el que eren: pagesos o comerciants o artesans, etc. Vivint com abans però ara seguint els criteris i valors que havien aprés de Jesús; compartien el que tenien, estaven compromesos profundament en els problemes de tots.

Nosaltres acostumem a simplificar, el nostre seguiment a Jesús. Pensem que alguns (els sacerdots i religiosos...) són cridats a anunciar el Regne, a predicar..., i els altres a acceptar, simplement, els dogmes i complint amb els preceptes. I, amb això, assegurar-se la salvació.

Però també necessitem escoltar la Bona Notícia, que ens diu: la teva vida, allò que estàs fent, pot ser constitutiu del Regne, l’anunci del Regne. Encara més. La teva vida és missió, serveix per això, hem estat pensats per un Déu que compta amb nosaltres. I aquesta és l’essència de la nostra pertinença a l’Església: acceptar la missió, significa «combregar» amb la mateixa missió de Jesús.

Però la manera, el com de la missió,és potser el més important d’aquests text que avui llegim: La missió s’ha de practicar des de la pobresa i en termes d’alliberament. Sense sandàlies de recanvi, sense diners a les butxaques... Però Jesús «Els donà poder sobre els esperits malignes» (Mc 6,7) 

Cal destacar que, precisament, amb la pobresa i l’alliberament és com podrem vèncer els esperits malignes (els dimonis) que ens fan confiar en els afalacs del món.

Per això, l’eficàcia de l’Església no depèn d’estratègies de propaganda ni de predicacions dogmàtiques, sinó de la conversió de cada un dels seus membres.

 

Extraxte del comentari a l’evangeli (Mc 6, 7-13) escrit per: José Enrique Galarreta.

Selecció i redacció: Salvador Sol

Veure original:

CREURE EN EL FUSTER*

Jesús llegeix un text d’Isaïes a la sinagoga del seu poble, Natzaret. El seu comentari provoca admiració. Però aquests, «¿No és el fuster, el fill de Maria», (Mc 6,3). Hem conviscut trenta anys amb ell i ara se’ns presenta com un mestre de Saviesa. No li van presentar malalts perquè el curés: «tan sols va curar uns quants [...]. I el sorprenia que no tinguessin fe. (Mc 6,5-6.BIC)

REFLEXIÓ.- Sovint envegem als qui van conviure amb Jesús. Pensem que d’haver-lo conegut ens seria més fàcil creure-hi. Però, posem-nos a la pell dels veïns de Natzaret. Han conviscut trenta anys amb el «fill del fuster». Saben que va anar al Jordà, amb el Baptista; i ara reapareix ensenyant com un rabí i dient que cura malalts: qui s’ha cregut que és? Si el coneixem de tota la vida!

Els coetanis de Jesús no ho van tenir més fàcil. Per a ells, Jesús, era un home normal, També Maria i Josep van veure que Jesús creixia com un nen normal.  Ni els pares ni els veïns tenien motius per a creure que Jesús duia en ell el toc de la Gràcia..

Els seus veïns van escoltar les seves paraules i van contemplar els seus fets, les seves curacions. I, per a molts no n’hi va haver prou. Nosaltres llegim o escoltem aquestes paraules i curacions. Com fem el salt que va del coneixement  a l’admiració i de l’admiració a la fe? I què significa per a nosaltres, més enllà d’admirar, «creure»?

Creure en Jesús significa admetre que en ell actuava l’Esperit, que les seves facultats per a curar malalts, les seves paraules encisadores, no eren fruit d’un home genial, sinó que era el mateix Déu qui actuava a través d’ell. Creure en Jesús significa acceptar-lo com a «home ple de l’Esperit», que «Déu estava amb ell». És això el que no podien entendre els seus conveïns. Per a ells, Déu va parlar a través de Moisès, amb el gran miracle del pas del mar; de què ve que ara hagin d’acceptar que Déu parla per boca de Jesús... És que Jesús és més que Moisès? S’ha de creure que Jesús és el Fill, el Predilecte? A Jesús se l’ha d’escoltar inclús quan corregeix el que va dir Moisès?

La nostra fe en Jesús significa passar de l’admiració per un home extraordinari a l’acceptació de la presència de Déu en ell. La humanitat de Jesús, Jesús home, ens planteja la pregunta que es van fer els seus contemporanis: qui és aquest? (cf Mc 6,2).

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 6,1-6) escrit per: José Enrique Galarreta - .Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta 

Selecció i redacció: Salvador Sol 

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta