En el número 465 d’aquesta revista -potser l’última
en la que Totosaus va exercir d’editor-, va escriure sobre les beatificacions
de Tarragona (22/10/13) destacant el comentaris crítics, que li arribaven i allò
que l’arquebisbe Jaume Pujol havia pronosticat al seu web (17/10/13) que seria
una «gojosa
experiència eclesial». Si es mira del punt de vista de la participació («gairebé
tots els bisbes d’Espanya, 20 de l’estranger, mil cinc-cents preveres vinguts
de tot el país, quatre mil familiars dels màrtirs, dos mil cinc-cents
religiosos i religioses, i més de 25,000 pelegrins... ha estat un veritable do
de Déu»), pot haver estat una gran èxit. Però no sembla que sigui amb grans
espectacles que s’alimenta la fe dels creients. Al menys no ho feia així Jesús.
«¿Perquè -es pregunta Totosaus en el seu article- aquesta exhibició de força de
la CEE ajuntant en una gran celebració una pila de beatificacions que haurien
trobat el seu lloc (algunes congregacions religioses així ho han manifestat) en
un clima més familiar». I, lamenta que en aquell esdeveniment no es parlés «de
la guerra civil, quan tothom sap el context d’aquells martiris», ni es fes
referència a la bel·ligerància de l’Església oficial (carta col·lectiva de l’episcopat
espanyol als bisbes del món sencer). Carta que van signar tots els prelats
espanyols amb jurisdicció diocesana, excepte quatre que, per raons diverses, no
van poder o no la van voler signar. Entre aquests, «el cardenal de Tarragona
Francesc Vidal i Barraquer, que prou li ho van fer pagar els militars revoltats
i triomfants».
A mossèn Totosaus aquestes contradiccions l’amoïnaven.
Ell ha tingut dos amors confessats -en certa manera utòpics-,en la seva vida
terrena: una Església -com la que somniava el cardenal Martini-, «oberta, dialogant i evangèlica», i una Catalunya «rica i plena» -per la que van lluitar els herois de la resistència
del 1714- capaç de decidir, per ella mateixa el seu futur. Com explica Saumell:
«Totosaus va
viure el pontificat de Joan XXIII i el Vaticà II, amb una gran esperança». De
manera semblant va viure el què significava per el reviscolament de l’Església
catalana el document episcopal: Arrels Cristianes de Catalunya, impulsat pel
bisbe Carreras (1985), i el Concili Provincial Tarraconense (1995). Moments,
tot ells, que va viure com d’una gran Pentecosta eclesial. La frenada de la
jerarquia d’aquells esclats de l’Esperit li van suposar una forta sotragada
però sense deixar-se endur pel desencís ni el pesimisme, va seguir creient en una
necessària regeneració de l’Església que estimava.
Josep Maria Totosaus ha estat un sacerdot lúcid i intel·ligent.
Ha deixat el seu pensament en diverses publicacions, llibres i revistes, però sense
oblidar la seva tasca pastoral, exercida els últims anys a la parròquia de
Santa Maria del Pi i a les comunitats de cristians de base, participat -segons
diversos testimonis-, com un més.
Com Moisés, ha «vist» però no ha pogut entrar a la «terra promesa». L’amic Josep
Maria ha començat una nova experiència de integració total en el Déu-Abbà de
Jesús. Els qui som testimonis de la seva tenacitat sabem que no deixarà de «pregar» per l’Església
catalana i universal, i per Catalunya a la que se sentia profundament arrelat.
Descansi en la Pau del Senyor! .
Salvador Sol
