FASES I CONTINGUT DEL MISSATGE, 2

Per: Antoni Ferret

En un full anterior vam veure com, en els segles VIII-VI aC, entre profetes i legisladors, havien desenvolupat un ideal sòcio-humanista basat en: 1) una protecció preferent de viudes, orfes i immigrants; 2) ajuda a pobres o necessitats, voluntària, però també obligatòria, fins al punt de reservar-hi un percentatge de la collita; 3) control legal d'algunes incidències de la vida, com préstecs, deutes, compra-vendes, per tal d'impedir que una mala incidència ocasional o temporal pogués arruïnar una persona per sempre.

I després de l'exili) (587-538)? Desgraciadament, res no va ser igual. Els reis perses van derrotar els babilonis o caldeus i van donar llibertat als israelites per tornar al seu país, però... els van seguir governant, i fins al segle IV (332 aC). I d'aquí van passar al domini dels grecs (selèucides), fins al segle II aC (164). Van tenir un petit respir, i al segle I aC van passar sota els romans (63 aC).

L'elaboració de l'ideal humanista (segles VIII-VI) s'havia produït en un Israel en principi independent (malgrat les derrotes de 721 i 587). En una situació de domini estranger, més les dificultats de convivència en què es van trobar els retornat de Babilònia amb la gent que s'havia establert al país durant el temps que aquest havia estat deshabitat, la vida política, la religiosa i, sobretot, l'ideal humanista d'Israel van ser molt trastocats. Però, tot i així, mai no van faltar els testimonis que recordaven l'ideal i l'exigien.  Vegem els textos.

Nehemies.   Segle V aC. Alt funcionari del rei persa, però israelita:

«Per què feu préstecs d'usurers als vostres propis germans? ...  Però ara us demano que tots abandonem aquest sistema de préstecs d'usurer: retorneu, avui mateix, als vostres deutors els seus camps, les seves vinyes, els seus oliverars i les seves cases, i restituïu els interessos de tot el que els heu prestat: diners, gra, vi o oli.»  

Malaquies.   Segle V aC. Profeta considerat menor:

«Jo vindré enmig de vosaltres per jutjar-vos. Acusaré... els qui estafen el sou dels jornalers, els qui oprimeixen les viudes i els orfes, o maltracten els immigrants.»

(Vegem que es tracta d'una amenaça. És molt probable que l'autor tingui consciència que les obligacions no es compleixen, i aleshores passi a paraules majors. Tots dos textos del segle V demostren que la situació moral s'havia corromput.)

Zacaries.    Segle IV aC.  Profeta considerat menor:

«No oprimiu les viudes i els orfes, ni els immigrants ni els pobres.»

Siràcida.   Segle III-II aC. De Jesús, fill de Sira, considerat «mestre de saviesa» de Jerusalem.

«No privis el pobre del que necessita per viure.»

«Allarga la mà al pobre, perquè Déu et beneeixi plenament.»

«Fes el bé al pobre.»

 «Els ases salvatges són la caça dels lleons... així els pobres són la caça dels rics.»

«Oferir un sacrifici amb béns robats als pobres és com sacrificar un fill en presència del seu pare.»

Tobit.    Segle II aC. Narració didàctica.

«Ajudar els pobres allibera de la mort i neteja de tot pecat. Els qui ajuden els pobres s'asseguren una llarga vida.»

I saltem ja al text més eloqüent de tots els textos:

«Veniu, beneïts del meu Pare... Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.»  (Mateu 25: 34-36)

(En aquest text no hi falta cap detall. I podem dir que és la culminació de l'expressió del Missatge.)

Els dos altres textos fonamentals dels evangelis són:

Els principis morals fonamentals del Sermó de la Muntanya (Mateu 5).

I, en el mateix passatge, les Benaurances: l'elogi de les persones menystingudes per la societat per qualsevol raó; perquè són perjudicats: els pobres, els qui ploren; perquè són «massa normals»: els humils, els compassius, els nets de cor; perquè són «massa bons» i «molesten»: els qui tenen fam i set de ser justos, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser justos.

Tota una gran inversió dels valors de la societat, d'aquella i de totes.

Amb caràcter complementari, encara tenim els escrits de sant Pau, i d'alguns altres apòstols, però amb qualitat baixa.

Després... hi ha hagut de tot. Al llarg de 2.000 anys s'han d'esmentar amb elogi dos tipus de persona, els rectors de poble (de poble, no de ciutat) i les monges cuidadores, que han ajudat moltíssima gent. Així mateix els missioners/res. Com més amunt... cada vegada menys. I al capdamunt de tot... més aviat al revés. Hi ha hagut quasi sempre moviments que han «tornat» a lo bo, especialíssimament els franciscans (segle XIII).

COM ARRIBAR A L'EXPERIÈNCIA PASCUAL

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 24,13-35) escrit per Fray Marcos - http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Avui l’evangeli* ens parla, una vegada més, de «l'experiència pasqual» dels deixebles de Jesús, que s’enfortien en la fe, comunitàriament, amb les «reunions de cada diumenge».

Lluc ens presenta dos deixebles que «passen, de creure en un Jesús profeta» mort a la creu, a «descobrir-lo viu, donant-los Vida». «S'allunyaven de Jerusalem tristos i decebuts» i després de retrobar-se amb Jesús, «hi tornen, a corre-cuita, contents i il·lusionats». 

La narració de Lluc, ens fa «descobrir el veritable sentit dels relats d'aparicions». L'objectiu d’aquestes

narracions és la de «fer-nos participar de l'experiència pasqual que van tenir els primers cristians». «No ens volen informar del que va passar, sinó del que està passant cada dia als seguidors de Jesús». 

Els dos deixebles «s'allunyaven» i Jesús «se’ls fa proper»; perquè, malgrat el desencís, seguien parlant d’ell. «La seva mort els duia a pensar que tot s’havia acabat, però encara el duien al subconscient».

La presència de Jesús, ara no és igual. El canvi és tan profund, que ara «ja no serveixen els sentits per a reconèixe’l». 

Els seguidors de Jesús esperaven... «Esperaven, com nosaltres, que algú de fora faria que es complisin les seves expectatives materialistes». Per+o aix+o no va així.

També nosaltres «esperem que l'Església..., que el Bisbe..., que el concili..., que el Papa... Sempre esperem que algú faci allò que hem de fer cadascú de nosaltres.

«El que Déu ens pot donar ja ho tenim, no cal esperar-ho». Mateu ho va deixar clar:  «Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més». (Mt 6,33).

No és Déu qui s’ha d’adaptar a la nostra esperança, sovint errònia; som nosaltres els que hem de saber mirar «amb els ulls de Déu». Ara «els ulls dels deixebles s’han obert i estan capacitats per reconèixer la “nova realitat” de Jesús: aquell que ha mort, ara el “senten” Viu».

Quatre aspectes a destacar:

1) Després de la seva mort, Jesús va sempre amb nosaltres, va pel nostre mateix camí. 

2) L’experiència de Jesús ressuscitat ens facilita interpretar bé l'Escriptura, i trobar-nos amb el Jesús que dóna Vida. 

3) Els dos deixebles descobreixen Jesús partint el pa i repartint-lo. Un gest senzill que evoca la multiplicació dels pans, etc.

L’eucaristia ens recorda aquest gest i «és el sagrament fonamental de la fe [...]. Jesús no es fa present materialment, sinó vivencialmet a l'interior de cadascú».

4) «A la comunitat compartim experiències, perquè Jesús, després de la seva mort --el Crist ressuscitat--,  només es fa present com “una experiència personal” que cal compartir».

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- Veure l’evangeli corresponent: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

A JESÚS NO LI VA PASSAR RES, EL CANVI ES VA PRODUIR EN ELS DEIXEBLES

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 20,19-31) escrit per fray Marcos. http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

La paraula resurrecció, és la clau de tot el missatge cristià. Però no s’ha d’entendre com la reanimació d'un cadàver, sinó com l’accés a la Vida que va més enllà de la vida. Altrament no té sentit.

Amb la paraula resurrecció es vol transmetre l'experiència pasqual dels seguidors de Jesús. Per ells, el Mestre seguia viu i els estava comunicant la seva mateixa vida. Aquest és el missatge de Pasqua.

L'experiència pasqual va dur als seus seguidors a l’exaltació i glorificació d’aquell que va ser humiliat i crucificat injustament. Jesús va esdevenir el «just sofrent» de que parla l’AT.

«La majoria dels exegetes estan d'acord en que ni les aparicions ni el sepulcre buit van ser l'origen de la primitiva fe. Més aviat van ser una forma de comunicar una vivència que va molt més enllà del que poden expressar fenòmens perceptibles pels sentits. Els relats d'aparicions i d’el sepulcre buit, s'haurien elaborat a poc a poc com llegendes sagrades, molt útils en l'intent de comunicar amb imatges vives l'experiència pasqual».

Aquesta vivència no es va aconseguir de la nit al dia, sinó que «va ser fruit d'un procés interior» compartit. Tots els relats fan referència, implícitament o explícita a la comunitat reunida».

Dir que la resurrecció «no és un fet "històric", no vol dir que no fos "Real"». 

«A Jesús no li va passar res» després de la seva mort. Però els deixebles els va fer canviar tota la seva manera d'entendre’l. Seria molt interessant saber el procés que va duu els deixebles a entendre el que realment havia succeït. Sobretot si es té en compta que en els moments de dificultat tots el van abandonar. Malauradament, aquest procés de "il·luminació" dels primers deixebles s'ha perdut. Conèixe’l ens serviria de molt als qui voldríem entrar en la dinàmica de l'experiència Pascual.

Amb el concepte de resurrecció es vol expressar la idea que la mort de Jesús no va ser el final. La seva mort no va ser la meta, sinó que la seva meta va ser la Vida. Una Vida en Déu». 

«Les aparicions als dotze (comunitat) són el fonament de la credibilitat dels apòstols i el que justifica la missió de predicar a tots els pobles». El cristianisme es va difondre al món per la proclamació (kerigma) d’una bona notícia. Aquest va ser l’encàrrec exprés de Jesús: explicar a qui volgués escoltar-ho, els motius de la seva fe. 

Les aparicions narrades en els evangelis assenyalen els termes teològics, que amb l’ajut de l’Esperit, formen part de la missió:

a)   Una situació donada. Jesús es fa present en la vida real, «sense tenir res a veure amb el temple o amb els ritus religiosos. Ni tan sols estan pregant quan ell es fa present». El moviment cristià no va començar com una nova religió, sinó com una forma de vida. 

b)   A Jesús se¡l troba quan menys se l’espera. Ell és qui pren sempre la iniciativa. La presència que experimenten, no és una invenció ni sorgeix d'un desig o expectativa dels deixebles. A cap d'ells se'ls havia passat pel cap que pogués aparèixer Jesús una vegada que havien estat testimonis del seu fracàs i de la seva mort. L'experiència se'ls imposa des de fora des d'una instància superior.

c)   Jesús els saluda. És el tret que connecta el que està succeint amb el Jesús que va viure i va menjar amb ells. La presència de Jesús s'imposa com a figura propera i amistosa, que manifesta el seu interès per ells i que tracta de portar-los a la seva plenitud de vida.

d)   Hi ha un reconeixement, però amb vacil·lacions i dubtes. En el relat d'avui es posa de manifest aquesta incredulitat personalitzada en una figura concreta, Tomàs. No vol dir que Tomàs era més incrèdul que els altres, sinó que s'insisteix en la reticència d'un perquè quedi clar el difícil que va anar a tots acceptar la nova realitat.

e)   Reben una missió. Això és molt important perquè vol deixar ben clar que l'afany de proclamar el missatge de Jesús, que era una pràctica constant en la primera comunitat, no és ocurrència dels deixebles, sinó encàrrec exprés de el mateix Jesús.

«Si apliquem aquest esquema teològic a la narració que hem llegit avui, trobarem una riquesa de significats que va molt més enllà d'una crònica de successos. L’específic d'aquest relat és que dóna per fet el dubte. El dubte, és una condició prèvia a un reconeixement adult».

Selecció i redacció: Salvador Sol

FASES I CONTINGUT DEL MISSATGE, 1

Per Antoni Ferret

Quan dic que el fet que el Creador es fes persona (literalment en la versió de «Fill», però això és cosa formal i secundària) determina que, automàticament, «totes les persones, hagudes i per haver, queden elevades a una condició de filiació divina, i, a més a més, enxarxades en una comunitat universal i intemporal d’iguals i solidaris», és molt normal que els lectors i lectores es preguntin «què vol dir això, en fets concrets».

Com sabem, sempre i en tots els sentits, en fets... no gaire. Lo que puc explicar, i em sembla que seria la primera vegada que això es fes, és en quins principis concrets s’ha expressat al llarg de l’elaboració literal del Missatge bíblico-cristià, durant uns 800 anys i per part d’una vintena d’autors. (Anteriorment he donat altres xifres, però rectifico.)

L’elaboració del Missatge comença al segle VIII aC. I ho fa de manera que podríem dir amb empenta, per part d’un grup de xoc compost de tres profetes importants en un sol segle: Amós,  al regne del nord, i durant la primera meitat del segle, i Isaïes i Miquees, al sud, a Judà, sobretot a Jerusalem, durant la segona meitat. Aquesta és la primera fase d'elaboració del Missatge.

La segona, que la completa, al segle VII (630-620 aC), és la redacció col·lectiva, per part d’un equip de redactors convocat pel rei Josies, dels primers 5 llibres de la Bíblia (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi, aquest darrer afegit més tard). Aquesta fase s’ha d’explicar molt bé, perquè, si no, és una font de confusions molt grans. La redacció comprèn:

1) Uns mites molt antics sobre la suposada creació del món i de l’origen del poble d’Israel (durant segles i mil·lennis, la humanitat va viure culturalment de mites imaginats, a falta d’informació que no tenia ni podia tenir). És el llibre del Gènesi. Aquesta part hem de pensar que, en un llarg temps, va complir la seva missió i que fa molt que està «amortitzada». No l’hem de tenir en compte, pràcticament, com a valors actuals.

2) Una Narració mítica sobre un suposat passat del poble d’Israel: a Egipte, la seva sortida gloriosa, sota la direcció d’un suposat Moisès, travessant el desert i amb una gloriosa trobada al Sinaí (o Horeb) amb Jahvè. Aquest mite responia a la necessitat d’aixecar els ànims d’un poble israelita moralment enfonsat, després de la terrible invasió assíria del regne del nord (... 721), perdent la major part del territori, de la població (deportada) i de la riquesa, i quedant reduït a un territori petit i muntanyós. Bé, doncs, aquesta part també va complir (encara que amb excés) la seva missió, i també està «amortitzada». Tampoc ens aporta valors actuals.

3) Després d’aquestes «supressions», queda, en l’espai de part de l’Èxode, part de Nombres i part de Deuteronomi, més el Levític tot sencer, lo que s’ha anomenat  sempre la Llei. La Llei del poble d’Israel. Aquesta Llei comprèn:

a) Els 10 Manaments, o Decàleg.

b) Una bona sèrie de principis socials (incomprensiblement no gens coneguts).

c) Una llarguíssima tirada sobre normes de culte (comprenent les festes, cosa molt important aleshores).

d) Un codi de dret penal (horriblement cruel!!).

e) Un ampli conjunt de lleis i disposicions diverses, sobre higiene, sanitat, alimentació, relacions sexuals, economia, impureses i purificació (algunes situacions, com la menstruació, el part, haver menjat carn de certs animals, haver tocat el cadàver d'un animal... suposaven una situació d’impuresa, que obligava a normes de purificació), i no sé si me’n deixo. Val a dir que, pel que fa a les relacions sexuals (entre el Decàleg i el capítol 18 del Levític), es prohibia: l’adulteri, el seu simple desig, l’incest amb familiars i la relació amb animals. Res més.

Aquesta Llei va complir la seva missió durant segles dins el poble d’Israel.

Ras i curt: de tot aquest conjunt dels 5 llibres, crec que només ens interessen el Decàleg i els principis socials. (D'un total d'unes 270 pàgines, només en conservaríem l'equivalent de 9.)  El Decàleg és àmpliament conegut. Quins van ser els principis socials?   

Però diguem, abans, que hi ha una tercera fase en l’elaboració del Missatge: Jeremies (segle VII-VI), els profetes del temps de l’exili a Babilònia (segle VI, 587-538): l’anomenat Segon Isaïes i el Tercer Isaïes (continuadors del llibre del seu mestre, molt temps després de la mort d’aquest). Puc afirmar que entre els profetes del VIII, els legisladors del VII (només pel que fa a drets socials!) i els profetes del VI, no hi ha diferències substancials i que la seva actitud és sempre: contra la idolatria i contra les injustícies socials.  Enfront de les injustícies (robatoris, estafes, mentides, incompliment amb un jornaler, sobretot judicis injustos...) tots els profetes les condemnen i reclamen drets socials, i també fan igual els legisladors del rei Josies.

Vejam, doncs, els principis socials dels profetes i dels legisladors d’Israel.

1) El primeríssim de tots, el més important, el que surt més vegades, és la protecció preferent de les viudes, els orfes i els immigrants. Pel fet de ser considerats les persones més vulnerables. Amb greus amenaces a qui gosés fer-los cap mal.  La protecció d'aquestes persones és, no sols el gran tema, sinó la «joia de la corona», del nostre Missatge.

2) Un altre principi important era l'ajuda al necessitat. Com a consell voluntari: «Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo». Però també com a formes «reglades»:  a) Cada tres anys calia destinar una desena part de la collita per repartir entre els necessitats (Dt 26: 12).   b) Cada set anys calia fer reposar la terra, i deixar la collita espontània amb la mateixa finalitat (Ex 23: 11).   c) En cada collita calia deixar els marges del camp o de la vinya sense segar o collir, perquè fos per als necessitats.

3) Hi havia uns controls legals per a les incidències econòmiques: préstec, deute, autovenda, patrimoni.   a) En el préstec, s'aconsellava ser «generós», si la persona era necessitada, i s'obligava a no cobrar cap interès (sempre que fos amb una persona israelita).    b) Cada set anys s'havien d'abolir els deutes existents.    c) Si una persona queia en la misèria i no es podia mantenir, tenia un «recurs» pràctic: vendre's com a esclau (figura jurídica permesa): llavors tenia el plat a taula segur, al preu de la llibertat. Però al cap de sis anys, era obligat tornar-li la llibertat gratuïtament.   d) Si una persona, per necessitat, s'havia de vendre tot o part del seu patrimoni, sempre tindria el dret permanent de rescatar-lo, ell mateix, si li millorava la sort, o bé un familiar.  //   És a dir, la Llei no permetia que una incidència ocasional o temporal  ja determinés la sort d'una persona al llarg de la seva vida. Al cap d'un temps, es restablia la situació anterior, amb una nova oportunitat.                                       

JESÚS ASSOLÍ LA "VIDA" ABANS DE MORIRESÚS ASSOLÍ LA VIDA ABANS DE MORIR

Selecció del comentar de l’evangeli (Mt 28,1-10 i Jn 20,1-9) escrit per Fray Marcos.

Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Idees força de l'evangeli de la Vetlla Pasqual (Mt 28,1-10)

«No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No hi és, aquí. Ha ressuscitat (Mt 28,5-6)

Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran» (Mt 28,10).

La litúrgia de la Vetlla Pasqual la més important de tot l’any, ens duu a acelebrar la Vida, aquella que els deixebles van descobrir després de la mort del Mestre.

L’aigua i el foc de la litúrgia de la Vetlla Pasqual, ens han recordat els elements principals perquè sorgeixi la vida biològica. Són signes que ens ajuden a entendre la Vida transcendent, que no podem percebre pels sentits.

En aquesta Vetlla hem recordat i renovat el nostre baptisme. Jesús va dir a Nicodem que s’havia de néixer de nou de l’aigua i de l’Esperit. Aquest missatge és la peça clau per a descobrir de quina Vida estem parlant.

Joan, en el pròleg del seu evangeli, ens diu que «En la Paraula hi havia vida, i la vida era la llum dels homes». Doncs, en la Vetlla, hem recordant  aquesta Vida i aquesta llum que ens ha dut en la humanitat de Jesús.

Jesús, desplegant durant la seva vida terrena la mateixa Vida de Déu, ens va obrir el camí de la plenitud a la que tots podem accedir.

El que hem celebrem aquesta nit, és que Jesús va arribar a la plenitud de la Vida, que és la mateixa Vida de Déu.

Cal tenir present que quan parlem de «resurrecció» no ens referim a la vida biològica i psicològica que podem descobrir perls sentits. Parlem del que hi ha de Déu en Jesús, i que no podem descobrir mirant, escoltant o palpant. Ningú no pot descobrir, ni viu ni mort ni ressuscitat, el que hi ha de divinitat en Jesús.

A la convicció de que Jesús està viu, no podem arribar-hi amb raonaments. A la resurrecció, només podem arribar-hi per la fe.

Es tracta d’una experiència interior que van tenir els apostols. A través del convencimient de que Jesús els estava donant VIDA, van descobrir que Jesús havia d’estar VIU.

Creure en la resurrecció exigeix haver passat de la mort a la vida. Per això és tant important recordar el nostre baptisme. És cristià aquell que està constantment morint i ressuscitant. Morint a allò que és terrenal i caduc, a l’egoisme, i naixent a la verdadera Vida, la divina.

En el baptisme, hi ha una realitat significada (signes litúrgics) que ens introdueixen a aquesta Vida divina que «signifiquem» per a fer-la present i viure-la.  En el baptisme vam rebre el signe, però  aconseguir  i viure el que significa és tasca  de tota la vida. Tots els dies he d’estar fent meva aquesta Vida. I l’únic camí que hi porta és fent meva la Vida de Déu que és AMOR, és superant l’ego-isme, és a dir, estimant.

Selecció i redacció: Salvador Sol

Veure evangeli del diumenge i comentari de Pagola:

: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

LA PASSIÓ I MORT DE JESÚS

Selecció del comentari de l’evangeli del diumenge de Rams (Mt 26,14-27,66) escrit per: Fray Marcos http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

«La primera cosa que s’ha de dir, respecta la mort de Jesús, és que Déu no busca el sofriment humà», i per tant, aquest s’ha d’acceptar però no buscar-lo.

«Déu no exigeix la mort del seu propi fill per poder perdonar els pecats dels éssers humans». Aquesta idea és contrària al que va predicar Jesús sobre Déu. «Per Jesús, Déu és "Abba"». I, aquesta definició està molt lluny del Déu justicier de l'AT.

1r. «La mort de Jesús no va ser ni exigida, ni programada, ni permesa per Déu.

«El Déu de Jesús no necessita sang per poder perdonar-nos. Seguir parlant de la mort de Jesús com a condició perquè Déu ens lliure dels nostres pecats, és renegar del Déu de Jesús».

La mort de Jesús no té sentit si es desvincula de la seva predicació i de la seva vida, com ens va voler explicar, Mel Gibson amb la seva pel·lícula.

2n. «La mort a la creu no va ser el pas obligat per arribar a la glòria».

La mort biológica –deiem el diumenge passat--, no té cap valor espiritual. «Amb una vida plena un pot estar mort, i en la mort hi pot haver plenitud de Vida».

«Jesús va morir perquè va ser fidel a la seva idea de Déu com a Pare, com a amor incondicional als homes. Jesús va voler deixar clar, que continuar estimant com Déu estima, és més important que conservar la vida biològica.

No va morir perquè Déu ens estimés, sinó per demostrar que ja ens estima».

Jesús, amb el seu profetisme, denunciava la injustícia d’aquells que, apropiant-se de Déu, exercien el seu domini i opressió sobre els més febles.  A Jesús el van condemnar perquè feia nosa.

Per Jesús l'amor era més important que la vida, i l’amor és el camí que duu a la Vida verdadera, aquella que s’identifica amb Déu. 

La mort de Jesús ens obliga a descobrir la paradoxa de la presència del Déu de l’amor, en la mort.

El dolor i la mort no són incompatibles amb la presència de Déu. Ell està sempre allà on està la persona. Però, aquesta vbrealitat, ens costa de creure. Nosaltres seguim pensant en un Déu poderós, que ens alliberi del mal, i ens doni seguretat al nostre jo, pwesonal i egoista.

«La mort de Jesús ens parteix en dos. Una part de nosaltres […] no vol saber res del sofriment, el dolor i la mort», perquè el nostre primer objectiu és la glòria,

«Una altra part se sent atreta per aquest home que ve a manifestar la veritable Vida».

Per anar bé, hauríem de reconèixer que Jesús té raó.

El secret està en descobrir «que no hi pot haver Vida si no s'accepta el dolor i la mort». Sobretot morint «al nostre "ego" individualista i excloent»  Jesús, que és el Mestre, «ens ensenya a desfer-nos de tot el que hi ha en nosaltres de terrenal, de caduc i material, i què es manifesti allò que tenim de diví, dintre nostre, en Unitat-Amor».

Jesús ens diu, des de la creu, «que a la veritable Vida, s’hi arriba donant-se als altres».

Selecció i redacció: Salvador Sol