NO DEIXIS DE FER-TE LA PREGUNTA: QUI ÉS AQUETS?

Comentari a l’evangeli de Marc (Mc 4,35-41)

Per: Fray Marcos

L’evangeli, com sempre, pretén transmetre’ns uns missatges. Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». (Mc 4,35) Això els hi diu després d’haver ensenyat a Cafarnaúm amb paràboles com la del gra de mostassa i haver comprovat que els caps religioses i la seva pròpia família s’indignen amb la seva predicació. Per això a l’escena hi intervé una tempesta. Les narracions evangèliques, sobretot quan es produeix algun miracle, sempre s’acompanyen d’algun fenomen atmosfèric, com quan parlava Jahvè en l’Antic Testament,

Cal destacar, però, que a la Bíblia no es parla mai de miracles quan es descriuen fets extraordinaris. Les paraules que es troben en la versió grega, són: thauma (meravella), teras (prodigi), semeion (signe)... Els evangelis parlen de miracle per a descriure aquells fets extraordinaris que per la gent del temps de Jesús no tenien explicació, tot i que amb els coneixements científics d’avui s’intenten racionalitzar. Com diu l’exegeta Louis Evely: «Els nostres avantpassats van creure a causa dels miracles, nosaltres creiem a pesar d’ells».  

Avui els investigadors intenten desxifrar el llenguatge simbòlic evangèlic: «Passem a l’altre riba» (Mc 4,35), com demana Jesús als seus seguidors vol dir passar el missatge dels jueus als gentils, fent referència als israelites que van passar el mar Roig per arribar a la terra promesa. Aleshores, «Tot d’una es va aixecar un temporal» (Mc 4,37) L’evangelista anuncia l’enfrontament que hauran d’afrontar per l’oposició del jueus que es negaren a la universalitat del missatge sortint de l’àmbit jueu.

I, a la vegada, també és possible l’analogia amb Jonàs. La tempesta es desencadenà mentre «Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí» (Mc 4,38).Jonàs, es va adormir en començar la tempesta i el capità el va increpar. També els deixebles van haver de despertar a Jesús: «Mestre, no et fa res que ens enfonsem?» (Mc 4,39) I, encara més. Tot això passa en el mar. El mar és, segons la Bíblia, un símbol del caos. Dominar-lo només és potestat de Déu. Jesús «increpa el vent i digué a l’aigua: silenci! Calla!» (Mc 4,39)

Ara ja podem entendre millor aquest trosset d’evangeli. Ara, identificant aquests elements simbòlics ja en podem treure conclusions: El missatge de Jesús ha d’arribar a tots els homes i dones del món. Però no s’aconseguirà aquest objectiu si no s’abandona la falsa seguretat de sentir-se membres d’un poble escollit. i sense haver de lluitar, constantment, amb les forces del mal.

Jesús fa front a la tempesta dins del mar, que simbolitzen el mal i el caos, amb la tranquil·litat que dóna fer la voluntat del Pare. Mentre que tots estaven morts de por, ell dormia... I que no se’ns escapi un detall: «dormint amb el cap sobre un coixí» (Mc 4,38)  També els morts eren col·locats a la tomba amb una mena de coixí sota el cap. Dormir i coixí, una clara referència a la mort i resurrecció de Jesús. Un anunci postpasqual. La primera comunitat tenia clar que Jesús estava amb ells però de manera molt diferent a quan vivia. Malgrat no veure’l, tenen necessitat de seguir confiant en ell.

D’aquí la pregunta que es fan: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?» (Mc 4,41)

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL CONTINGUT CRISTIÀ DE LA PASQUA1

Per: Jaume Rocabert i Cabruja

Estem dintre del que la litúrgia anomena temps pasqual. O sigui, del període que va de la pasqua florida a la granada, més concretament de la Pasqua de Resurrecció a la de Pentecosta. Abans d’aquest període i durant aquest període, sol ser un temps de moltes celebracions religioses, de processons i de moltes cerimònies, també sol ser temps en el qual les tradicions populars, més o menys folklòriques, flueixen en la major part de ciutats, pobles i llogarrets de casa nostra.

Vagi per endavant, que tothom és lliure d’expressar les seves simpaties i preferències, vers qualsevol de les tradicions populars, així com col·laborar per perpetuar-les i evitar que es perdin. Dit això, convé diferenciar el què són les tradicions, del què és el contingut cristià de la Pasqua. Cal considerar també que, dissortadament, no només venim del recent nacionalcatolicisme, que intencionadament instrumentalitzava la religió en beneficis dels interessos de la dictadura, amb la complicitat dels bisbes espanyols, sinó que tot el contingut del missatge d’Amor de Jesús de Natzaret, entès pels apòstols i primers deixebles desprès de la seva resurrecció, però no així pels jueus que no captaven en Jesús la manifestació messiànica que esperaven, com tampoc entre els grecs que desitjaven visualitzar en ell a un dels herois mítics del seu món hel·lènic.

És evident que el testimoniatge que ens ofereix Jesús, no podia satisfer als qui esperaven que des del primer moment se’ns hagués presentat envoltat d’un poder que satisfés les seves històriques reivindicacions polítiques i/o religioses. Jesús, per contra, en cap moment va exterioritzar tenir cap mena de superioritat o poder vers els demés, ni tan sols va promoure cap organització o institució com instrument per, hipotèticament, assolir un estatus de poder. Al revés, les seves paraules eren: “Us asseguro que si no canvieu i no feu com els més petits no entrareu en el Regne del Cel” (Mateo 18, 3); “Molts que són primers seran últims i els últims primers” (Marc 10, 31); Desprès de rentar als peus als seus deixebles, els diu: “Jo estic en mig vostre per servir-vos” (Lluc 22, 27); Els exhortava a refusar les imatges de poder, a no dominar a la gent com feien els reis dels gentils (Lluc 22, 25). Va identificar la seva prioritat a trobar el remat que se havia perdut (Lluc 15, 4); a celebrar el retorn a la llar del fill pròdig que havia malversat la riquesa del pare (Lluc 14, 11). Ens mostra la seva preferència per Llàtzer, un pobre captaire que els gossos del carrer li llepaven les llagues, abans que el ric avar que sopava opíparament (Lluc 16, 20). S’identificà amb el samarità, que es va aturar mentre anava de camí, per ajudar a un home ferit a la cuneta, i no amb el sacerdot o el levita, que passaren de llarg (Lluc 10, 29). Recomana als seus deixebles, ser mansos i humils (Mateo 5, 4) i estimar als seus enemics (Mateo 5, 44). Són molts altres testimonis els que ens donà, com recomanar als seus deixebles que no devien perdonar  una o dues vegades, sinó fins més enllà de setanta vegades set (Mateo 18, 22). Així com la seva lliçó magistral d’amor, les benaurances (Mateu 5:3-12, o Lluc 6:20-26). Tots aquestes testimoniatges que trobem en els evangelis, són la Bona Nova que Déu ens manifesta per mitja de Jesús de Natzaret.

No obstant, ja sigui perquè els evangelis, sovint utilitzen el llenguatge midrash de l’antic Israel, o sigui un llenguatge metafòric, interpretat literalment a occident, o perquè hi ha qui li ha interessat magnificar la religió des de d’una concepció teista, la realitat és que, malauradament, s’ha consolidat excessivament el concepte d’un Jesús omnipotent i totpoderós, expressat en el pantocràtor que observem en les imatges i en les icones, i que no només desvirtuen el seu missatge, sinó que traeixen el concepte que el mateix Jesús, ens va voler oferir de Déu.

La Pasqua, no és la manifestació del poder de Déu per la resurrecció de Jesús, sinó l’Amor de Déu expressat en el missatge de la Bona Nova i en el testimoniatge valent en contra la injustícia i en la humanitat i senzillesa de Jesús, vers els més pobres, els marginats i les dones mal tractades, que ens va oferir en els seus tres darrers anys de vida i que culminà en la mort en creu, en la resurrecció i en el seu acomiadament dels seus deixebles.

1.- Publicat a la revista El Recull (Girona, 13(05/2018)

DEIXAR CREIXER LA LLAVOR QUE HI HA EN NOSALTRES

Por: Fray Marcos (Mc 4, 26-34)

Tots els exegetes estan d’acord en que el Regne de Déu és el centre de la predicació de Jesús. Però es fa difícil concretar en què consisteix, senzillament perquè no hi ha res concret en ell. Jesús va donant pistes (talment com peces d’un puzle sovint difícils d’encaixar) a través de paràboles que són apunts per tal que puguem anar intuint de què va.

Podríem apropar-nos-hi dient que es tracta d’un àmbit en el que s’ajunten a la vegada aspectes humans i divins. Aquesta va ser la dificultat dels primers cristians quan van voler interpretar les ensenyances de Jesús, i què era això de ser seguidors del Mestre.

El Regne està format per la realitat divina que tots tenim en el nostre interior i la manera que tenim de manifestar-ho a través del nostre viure terrenal, en una situació política, social i religiosa.

Seria caure en una simplificació ingènua confondre el Regne amb l’Església.

El Regne està dins de cada u de vosaltres. I, si el tenim dins d’alguna manera i en algun moment es manifestarà.

Cada paràbola de Jesús ens va marcat una actitud, una forma de comportament davant de situacions d’alguna manera comparables. Les paràboles no cal entendre-les,del tot, però si anar incorporant alguns dels seus elements a la nostra vida, de tal manera que ens vagin transformant.  

L’evangeli d’avui ens parla d’una llavor que germina. Es tracta d’una experiència que tots hem viscut. Encara que potser no sabem el perquè, segur que hem vist els seus efectes.

Jesús ens posa un exemple extrem: el gra de mostassa és molt petit, imperceptible, però es converteix en un arbre molt gran. Tal vegada sigui aquesta l’explicació: a través de petites accions es va construint la grandesa del Regne.

Jesús ens parla d’un Regne que ja està aquí, en cada u de nosaltres, de forma imperceptible, però que les nostres accions el van fent possible, paulatinament, a través del temps i de l’espai. La nostra missió no és construir el Regne sinó fer-ne visible alguna de les seves parts.

La llavor de mostassa dóna tot el que té.

Avui  l’evangeli ens adverteix. «al qui té, li donaran encara més; però qui no té li prendran fins allò que li queda» (Mc 4,25) Una clara referència a la vida espiritual que cal anar enriquint i aspirar a un comportament de més humanitat com a elements que van configurant el Regne. No importa saber el nivell d’espiritualitat necessari, ni el del  comportament humà. Aquests no són nivells prefixats. El que se’ns demana és fer l’esforç de interioritzar els elements que captem de les paràboles i donar el màxim que ens sigui possible en cada moment i circumstància.  

Cal ser conscients que no sóm nosaltres els qui desenvolupem el Regne, sinó que és ell que es desenvolupa en nosaltres. Però nosaltres hem de posar-hi les condicions perquè això sigui possible. La llavor és la part de divinitat que hi ha en nosaltres que hem d’ajudar a créixer, i només podem valorar a través de les nostres obres: «pels seus fruits els coneixereu» (Mt 7,16)

El Regne és una realitat espiritual que no podem veure ni tocar, però que el podem descobrir per les obres. No són el compliment mecànic d’unes normes el que el faran possible, sinó la nostra manera de ser.

Selecció i redacció: Salvador Sol

LA CASA I LA FAMILIA DE JESÚS

Ccomentari a l’evamgeli del diumenge, 10 de juny (Mc 3,20-35)

LA CASA DE JESÚS

Jesús discuteix amb uns mestres de la llei vinguts de Jerusalem quan de cop Marc introdueix els seus familiars amb la pretensió de fer-lo tornar a casa. De fet es tracta dues escenes diferents superposades. Però que ens ajuden a la comprensió de la vida de Jesús.

«Jesús va entrar a casa amb els deixebles» (Mc 3,20). Casa,, aquí, té un sentit real o simbòlic?. L’evangelista no ens diu si és casa seva, només diu «a casa», sense precisar. Pot referir-se a un espai físic protegit o potser en sentit simbòlic vol dir que entra dins de la «comunitat»?

És la casa oberta pels qui han experimentat l’alliberament pel fet d’haver entrat en la vida de Jesús.

Quan Jesús es refereix a «casa» pot fer referència a la gent que el segueix i l’escolta? En tot cas queda clar que no es tracta de la casa paterna, on viuen els seus familiars disposats a endur-se’l, creient compassivament que havia perdut el seny.

Tampoc és la casa on habiten els dimonis, en la que només ell, el fort, pot entrar per eliminar el seu poder opressor.

Els mestres de la llei i els familiars que intervenen en el text, són aquells que s’oposen a les ensenyances de Jesús i busquen la manera d’entrar en conflicte amb ell i volen destruir la comunitat que el segueix.

Jesús predica pels camins de Galilea l’alliberament dels oprimits. I això representa un perill pels mestres de la llei vinguts de Jerusalem, pel seu poder carismàtic; un líder coherent que fa el que predica i el volen acusar d’estar posseït per Beelzebul. Si poguessin demostrar que aquest és l’origen del poder de Jesús podrien acusar-lo i presentar càrrecs legals contra ell.

Però l’actuació de Jesús fa realitat les paraules profètiques d’Isaïes: «L’Esperit del  Senyor, Déu sobirà, / reposa sobre meu, / perquè el Senyor m'ha ungit» (Is 61,1). I, l’Esperit del Senyor s’identifica amb la causa dels malalts, pobres, oprimits, leprosos, paralítics... Per això qui s’oposa a l’actuació de Jesús va contra l’Esperit Sant.

Impedir que els pobres s’alliberin és un pecat contra l’Esperit. La resposta de Jesús no va en defensa d’ell mateix sinó en defensa de la causa dels marginats de la societat. (cf. Per Josep Maria Solà – Catalunya religió)

...

LA FAMÍLIA DE JESÚS

El mal ha arrelat de mil maneres en la vida humana, i fa perverses les organitzacions. El mal triomfa allà on les bones persones no fan res per impedir-ho. Un exemple ben present el tenim en els refugiats que malviuen en camps, amuntegats, o són retornats a llocs de sofriment d’on han sortit.

L’acció de Jesús va orientada a revelar-nos la voluntat de  Déu: restaurar els valors de la creació amb l’arribada del Regne: els cecs i veuen, el coixos caminen...

Aquest és l’¡origen del poder de Jesús que ni la mare ni els germans poden entendre, i treu de polleguera l’orgull dels mestres que coneixen la Llei però no la practiquen, tot i haver-se erigit com a únics intèrprets de la mateixa.

Per això no poden veure Jesús fent una interpretació lliure de la Llei ni veure en ell la força de l’Esperit que l’empeny. Ells només creuen que la bondat que Jesús manifesta amb la seva actuació és una estratègia diabòlica.

Jesús només pensa en el Regne i en la nova família que va creant: «Qui són la meva mare i els meus germans?» -pregunta a aquells que l’increpen-. I, «mirant els qui seien al seu voltant, diu: --Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu» (Mc 3,34-35).

El nostre camí cap a la nova família, la nova creació, implica humilitat i estar oberts a l’Esperit. No a buscar llocs de privilegi garantit, que no busca privilegis. Ni tant sols els familiars de la mateixa sang de Jesús no tenen una posició especial en el Regne. (cf. Silveri Falguera, sj. – Pregària.cat)

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL NOSTRE DESTÍ ETERN1

Per; Antoni Ferret

La Bíblia, com tots els llibres bàsics de qualsevol religió, mai no ha dit ni ha acceptat que la nostra vida s'acabés amb la mort. De tota manera, la Bíblia, i la religió d'Israel, mai no han previst, en tot l'Antic Testament (i estem parlant d'uns 7 segles, com a mínim) que ningú fos castigat (i en principi, tampoc premiat) després de la mort, a causa del seu comportament en la vida terrena. Això, per a les persones que vam néixer i créixer amb la idea que podíem anar al cel o a l'infern, és una gran sorpresa.

Segons l'Antic Testament, si una persona era bona, Jahvè  la premiava amb una llarga vida i/o amb una àmplia família. Si no, al revés, o bé amb una malaltia. És corrent llegir una frase com «Compleix els manaments, perquè tinguis llarga vida». També era corrent el fet de considerar una malaltia com un càstig de Déu. (I Déu té moltes maneres de castigar (o premiar) de manera interna, que ningú no veu.) El cas era que, segons la Sda. Escriptura, si hi havia algun premi o càstig, era en aquesta vida, MAI en l'altra.

Quan una persona moria, es creia que anava al Xeol, lloc suposadament subterrani, on anaven bons i dolents, i on «s'estaven», sense ni felicitat ni cap mena de dolor. No podien veure Déu, i això era la gran mancança, però no patien per res. Vist en una perspectiva llargament històrica, un pot pensar que es tractava d'una situació «provisional», en espera de la Resurrecció de Crist.

Presumptament (però MOLT presumptament), Jahvè havia previst, des de tota l'eternitat, la creació (mitjançant la concepció dels pares) de totes i cada una de les persones, totes elles destinades a ser felices per sempre en la seva presència. I res de lo que fessin o deixessin de fer en la vida terrenal podia canviar ni una engruna aquest designi inicial i definitiu. Si se les premiava o castigava, com hem dit, era en la vida terrenal, i prou.

Les altres religions presentaven una gran varietat, però ens en interessa una, sobretot: la grega. Perquè aquesta, a part de ser relativament veïna d'Israel, estava destinada a tenir una gran influència, per motiu del gran pes de la seva cultura excepcional, i fins i tot pel gran pes polític, sobretot per la potència de l'Imperi Romà.  

En un principi, al voltant del segle VIII aC, en temps del poeta Homer, la religió grega era similar a la bíblica. I també les ànimes de les persones, quan morien, totes, anaven a l'Hades (equivalent del Xeol), on s'estaven en una existència tranquil·la, encara que sense cap al·licient. Aquesta similitud  es va començar a trencar al segle V aC, quan el també poeta Píndar va explicar, i va ser cregut, que, en l'altra vida, després de la mort, les ànimes eren objecte de premi o càstig, segons la vida que haguessin portat. Però no era gran cosa: el seu destí era: treballar o no haver de treballar; veure el sol o no veure'l...

Un segle després, el IV aC, aquesta vegada un gran filòsof com Plató va reblar la cosa, dient, en el llibre «Fedó», que al Tàrtar (nou lloc o estat, situat sota de l'Hades), les ànimes eren jutjades, i els malvats eren castigats. No va pas dir com. Encara que aquests càstigs poden semblar (sobretot en comparació amb lo que havia de venir) raonables o fins i tot justos, el fet era decisiu perquè aquesta religió se separava ostensiblement de la israeliana, la qual, com hem dit, ignorava cap mena de càstig.

Cal recordar, una vegada més, que la religió d'Israel era, en aquest punt, i en altres que no tocarem, una religió força «original» i independent, en comparació amb lo que han esdevingut al llarg del temps totes o quasi totes les altres. No en va, es tractava d'un poble que tenia una relació especial amb Jahvè, el seu Déu, encara que no pas tan espectacular com la que ens pinta l'Èxode al peu del Sinaí, que ara sabem que és mítica.

¿Com va poder ser que aquesta religió, humanista i divina, es transformés després en lo que va esdevenir la religió cristiana, caracteritzada per la dualitat entre salvació i condemnació en un foc etern, després de la mort?? i ha hagut d'haver un ERROR, i molt gros.

¿És que el Nou Testament va canviar d'una manera tan brutal el nostre destí etern? Lo que el Nou Testament sí que va fer és canviar totalment la part «bona»: les ànimes dels morts, en comptes d'anar al Xeol, a una existència sense suc ni bruc, anirien a un estat d'enorme i eterna felicitat, en companyia de Déu. Però... un destí de càstig... i de foc? Vejam. L'apòstol Pau, si bé es refereix sovint a la vida feliç al Regne de Déu, no diu ni una paraula sobre infern ni condemnació. I vaja quin un, per callar-s'ho!

En els evangelis, el de Mateu conté 6 frases en què Jesús parla de l'infern, i en el de Lluc, n'hi ha 1 (Mt, 5: 22 / Mt, 5: 29-30 / Mt, 10: 28 / Mt, 23: 15 / Mt, 23-33 // Mt, 25: 41-42 / Lc, 16: 23-24). Però alerta! En els 5 primers casos, encara que els traductors, influïts per la mentalitat dominant, escriuen la paraula «infern», en realitat Jesús va dir «gehena». La gehena era un cremador de deixalles, als afores de Jerusalem, que per als jueus tenia la significació de «lloc de destrucció». En aquests 5 casos, Crist en parla en sentit simbòlic de destrucció, en frases de rebuig o de contrast. En tot cas, la gehena significa «destrucció» immediata, no pas lloc de turment etern. Només en els altres dos casos, Mt, 25, i Lc, 16, Crist es refereix a allò que tradicionalment s'ha conegut com a infern: lloc de condemnació eterna, basat en un foc etern. El passatge de Lluc és derivat del sentit de Mateu 25, de manera que és aquest el text en què ens hem de basar.

És la descripció del Judici Final, en la qual, Crist, dirigint-se, no pas als criminals, ni als injustos, sinó als qui tan sols no han donat de menjar a qui tenia gana (sempre suposant que poguessin fer-ho!), els diu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern preparat per al dimoni i els seus àngels, perquè tenia fam i no em donàreu menjar...»  Però molta atenció: diu «aneu al foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels». Els àngels i els dimonis eren un mite que els israelites havien copiat de la religió dels babilonis, quan hi van ser exiliats, uns 500 anys abans. Però ni àngels ni dimonis han existit mai, i per tant el foc etern, tampoc. L'amenaça de Jesús no era una cosa real, o, en tot cas, era una cosa simbòlica.

Hi creia, ell, en aquest foc etern? Segur que sí, com hi creien tots els jueus. Si creien en el dimoni, ésser sobrenatural, per tant suposadament etern, havien de creure en el foc, també etern, ja que era l'hàbitat del dimoni. Però una cosa és creure que hi ha el foc, i una altra, enormement diferent, és creure que cap persona hi hagi d'anar.

Deixeu-me exposar unes condicions generals. Sabem de sempre que Jesús és veritable Déu i veritable home. Hem de creure que tenia algunes certeses, sobretot les relacionades amb la divinitat, que eren inherents a la seva condició divina. Però en les coses corrents de la vida, comprenent els coneixements culturals, en tant que home, sabia lo que sabia qualsevol altra persona jueva. I fins i tot, en relació a la Sagrada Escriptura, hi ha passatges evangèlics que mostren que creia en els fets narrats en la Bíblia, incloent els mites del Gènesi, com si haguessin sigut fets històrics i reals. Per tant creia en el dimoni i, doncs, en el foc etern. Però... creia que hi havien d'anar les persones insolidàries?

Ara diré la meva opinió. Qui la trobi acceptable, bé, i qui no, acceptem la diferència. Jesús, com mostra tan bé el text de la descripció del Judici, considerava l'ajuda al necessitat (sempre suposant que es pugui) com la «cirereta» del seu missatge, del seu evangeli. Misses, sexes, litúrgies, devocions, jerarquies, creences, dogmes... tot això s'ha de considerar i s'ha de fer, sobretot fent-ho bé, i no de qualsevol manera com tantes vegades, però sempre per sota de la cirereta.  I... per tant, aquells/es que no ajuden els necessitats (podent-ho fer) Jesús els menysprea. Els menysprea tant... que, simbòlicament, els condemna (és a dir, els condemnaria...) a allò més greu que ell creia que existís: el foc etern del dimoni.

¿Volia dir que, quan arribés el dia, el dia del Judici, els hi condemnaria de veritat?  NOOO!! Ni pensar-ho!! Era una exageració. L'exageració era un recurs expressiu àmpliament usat en la societat jueva, per tal que l'oient es fes càrrec de la gran importància que el parlant donava a alguna cosa. I Jesús l'usa correntment. Recordem:  és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne... /  si el teu ull t'és causa d'escàndol, arrenca-te'l  /  si et donen una bufetada a la galta dreta, para-li  també l'altra  /  si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres  /  quan facis almoina, que la teva mà esquerra no sàpiga què fa la dreta  /  quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega... /   quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara perquè els altres no vegin que dejunes   /   com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu?   /   si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a una morera que es desarrelés i es plantés al mar...  Doncs vejam: considero, hem de considerar, que l'expressió «aneu al foc etern...» és un més dels casos d'aquest tipus. Ve t'ho aquí.

Era una exageració. Però mai no ho hagués dit...

Perquè resulta que els «curtets» dels seus seguidors, no pas els apòstols, sinó altres successors posteriors, es veu que van interpretar aquestes paraules al peu de la lletra, i van establir la possible condemna al foc etern, si es moria en pecat, com una de les columnes de la fe cristiana. Aquesta creença va ser l'aberració més gran que s'hagi produït mai al món. I una religió que era original, diferent de totes, emanada d'un Déu tot amor, i que va ser enormement enriquida amb el missatge de l'Evangeli, per una altra banda, va ser convertida en una religió amb trets ultrarepressius. I milions de persones, durant segles, han viscut terroritzades per l'horrible possibilitat que, si morien en pecat, patirien eternament el suplici més gran imaginable.

De fet, aquesta mala interpretació era relativament normal, ja que eren unes paraules que semblaven solemnes i serioses. Però hi ha una cosa que és realment incomprensible: ¿com és que tantes testes pensants com hi ha hagut, Agustins, Tomasos, i tants d'altres, no han vist que aquí hi havia un molt greu error, i no l'han tombat???

No obstant això, al llarg de la Sagrada Escriptura surt també (més de 20 vegades) l'expressió «condemna» (de vegades substituïda per «judici»), que no és igual, ni pot ser-ho, que l'expressió «càstig». Efectivament: sol equivaldre a descrèdit d'una persona o una acció, anuncis de càstigs divins contra Israel, o altres països, o contra el món, crítiques contra actuacions humanes incorrectes, etc. Però hi ha 4 textos que són molt importants, i que han de ser degudament considerats. Són:

Sant Pau.-  ...per al dia del càstig, quan es manifestarà el just judici de Déu. «Ell pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna, als qui, practicant amb constància les bones obres... Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal...»  (Rm 2, 5-9)

Sant Pere.-  «I és que el Senyor allibera de la temptació els piadosos, però té reservats els injustos per a castigar-los el dia del judici.» (2 Pe 2, 9)

Joan.-  «...i en sortiran; [del sepulcre] els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats.» (Jo 5, 29)

Però hi ha un altre text, molt especial. Al final de Marc, les paraules de Jesús abans d'enlairar-se al cel: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.» Segur que Jesús no va dir res d'això! No es pot condemnar una persona per no creure, que és cosa que no depèn de la seva llibertat, sinó d'una gràcia de Déu. I, a més, és una frase que va unida a un paràgraf que diu coses com que: trauran dimonis, parlaran llengües, agafaran serps, si beuen una metzina no els farà mal... És a dir: és un paràgraf tot ell simbòlic, imaginat per l'evangelista per donar una enorme rellevància a la missió encomanada. Aquest text no es pot tenir en compte. Text que, per altra part, només cita Marc, dels tres evangelistes que parlen de l'ascensió.

Resulta, doncs, que, en relació al tema que ens ocupa, en la Bíblia se'n donen tres versions, segons autors, èpoques o circumstàncies:

1) La tradicional de tot l'Antic testament, que és: no cap càstig després de la mort.

2) La suposadament simbòlica i mal interpretada de Mateu, que és: càstig etern i amb foc.

 3) La versió indeterminada de Pau, Pere i Joan evangelista, que és: un càstig gens concretat, del qual l'única aproximació és «tribulacions i angoixa», que pot voler dir milers de coses diferents.

(Aquesta  darrera versió recorda molt la de Plató.)  

Aleshores, doncs, els insolidaris davant la necessitat? I els injustos? Sembla molt evident, pel conjunt de la descripció del Judici, en Mateu, que el seu destí serà «diferent» del dels bons i solidaris. No pas, ni pensar-ho!, ni el foc ni cap mena de càstig important. Diferent, en quin sentit? Mai no ho sabrem
1.- Els criteris dels articles publicats en aquest blog són responsabilitat dels seus autors. .

LA PLENITUD CONSISTEIX EN DEIXAR-SE MENJAR

Per: Fray Marcos – Fe adulta

 Extracta del comentari a l’evamgeli del diumenge, 3 de juny

 (Mc 14, 12-16 y 22-26)

Estem davant del sagrament més important de la nostra religió, d’allò que és essencial. Amb l’eucaristia fem present en nosaltres tot el que significa Jesús lliurant totalment la seva vida.

Comencem per dir que no s’ha d’anar a missa per obligació, sense participar-hi  i, sense que la seva assistència canviï gens ni mica la nostra actitud davant de la vida.

La missa és un sagrament, i els sagraments són la unió d’un signe amb una realitat significada que no s’esdevé si no tenim la ment desperta, disposada a participar d’un fet transcendent. En la missa no hi ha ni «magia» ni «folklore».

El que potser no tenim clar és que l’eucaristia la celebra tota la comunitat reunida, No és només un ritual extern que celebra el sacerdot amb la nostra presència, potser pensant que no fer-ho incorrem en pecat. El pecat, en tot cas, deu ser participar-hi com espectador, no com actor.

Si a la missa es produeix la transformació del pa i en el cos i la sang de Jsés no és pas perquè el sacerdot tingui poders especials per a fer un miracle. No entendre això voldria dir que estem incapacitats per entendre el verdader significat del sagrament. En la missa s’acompleix d’una manera especial allò que va dir Jesús: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells». (Mt 18,20) També va dir: «Feu això, que és el meu memorial» (Lc 22,19) Aquest «feu» no va adreçat només al clergat (al celebrant) sinó a tota la comunitat reunida per a fer present Jesús.

L’essència del signe eucarístic consisteix en que el pa sigui «partit i repartit», perquè Jesús s’identifica amb aquest gest i es fa presència real.   

Igualment passa amb el vi quan és «compartit per ser begut». Jesús va dir: aquesta les la meva sang. La sang pels jueus era la mateixa vida, i per això l’essència del signe és compartir; compartir l’AMOR de Déu representat per Jesús..

Aquest és el sentit profund del Corpus Christi.

(Selecció i redacció: Salvador Sol)