POTENCIAR LA SECTA A LA QUE PERTENEIXEM, ÉS IDOLATRIA

Comentari a l’evangeli (Mc 9, 38-48), per Fray  Marcos
(Selecció no revisada per l'autor)

CONTEXT

Avui anem directament al context perquè el text és continuació del que vam llegir el diumenge passat. L’apòstol Joan, sense fer cas a allò que acabava de dir Jesús, planteja una qüestió aliena al que s’està tractant. El fet és més profund del que sembla, sobretot si recordem que els deixebles no van poder expulsar cap dimoni. (cf. Mc 9, 14-29), i en canvi en van trobar un que no era de la colla, que si que ho feia.

Això passa després del que havia dit Jesús; que el qui vulgui ser dels seus ha de carregar amb la creu. I, haver-los advertit que el qui vulgui ser primer ha de ser l’últim i el servidor de tots.

Una vegada més, Jesús els ha corregit l’afany de superioritat que tenen. Volen ser ells els qui controlin el moviment que Jesús inicia.

La resta de l’evangeli que hem llegit avui no és un discurs, sinó una col·lecció de dites que es poden atribuir a Jesús.

«No és dels nostres» (no ens segueix). Tant en un cas con l’altre, aquesta frase significa exclusió, cosa que el cristià no ha de fer mai, perquè va en direcció contrària a la línia de l’evangeli que promou la unitat (per l’amor) i no una causa de discòrdia. «Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres» (Mc 9,40).

El Regne no exclou a ningú, ni si pertany per una qüestió d’ADN, sinó per la voluntat personal i l’esfors per néixer de nou i assolir una nova actitud vital morint a allò que és només terrenal.   

Tots estem convidats a buscar amb sinceritat el bé de les persones. Aquesta és la condició de pertinença al Regne, perquè és la mateixa actitud de Déu.

En temps de Jesús, ser posseït pel dimoni era el paradigma de tota opressió, i la seva expulsió significava alliberament. En contra de tots els moviments religiosos de l’època: saduceus, fariseus, Qumran, etc., Jesús anuncia un Déu que és amor i no exclou ningú, ni tant sols els pecadors.

Considerar absoluta la idea que es tingui de Déu és la millor manera d’entrar en el fanatisme i en la intransigència. Monopolitzar Déu, es negar-lo.

En passar per Samaria, un dels deixebles diu a Jesús que mani baixar foc del cel, que els destrueixi, per no haver-los acollit. Però Jesús es va limitar a dir: no sabeu de quin esperit sou. Aquest no és el meu esperit. Malauradament, al cap de dos mil anys seguim sense saber-ho. Seguim pretenent defensar Déu, sense adonar-nos que el que estem defensant són els nostres interessos.

En el Regne no es tolera simplement allò dolent que hi ha en els altres. Es tracta, ben al contrari, d’apreciar tot el que hi ha de bo.

L’esperit de Jesús va molt més enllà de l’àmbit del cristianisme oficial. Aquella frase: «patrimoni de la humanitat», es podria aplicar a Jesús sense cap mena de restricció: Crist no és de l’Església. En realitat, el missatge de Jesús no pot quedar tancat en cap església. Jesús va intentar que el fet religiós tingués només com objectiu fer éssers cada vegada més humans. Qualsevol religió que no persegueixi aquest objectiu, és falsa.

Tot el que va a favor de la persona humana està amb Jesús. Igual que qui treballa per la justícia, per la pau, o per la llibertat, és cristià. Res del que pugui fer algú a favor d’allò més humà ha de ser considerat aliè a un seguidor de Jesús.

Jesús premia a qui doni un got d’aigua en el seu nom, a un assedegat, «Però [vaticina un mal final] al qui fa caure en pecat un d'aquests petits (Mc 9,42)  En aquesta cas petit no vol dir nen o nena, sinó el que té poca fe, o una fe incipient que encara no ha arribat a ser adulta, que encara no s’ha traduït en fets. La praxis és el que unia els primers cristians..

«Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la» (Mc 9,43). Aquesta frase tant dura està construïda a l’estil semític, per contrast. Per tant, no s’ha d’agafar al peu de la lletra. Ni la ma, ni l’ull, ni el peu, ens pden fer caure en pecat. És, doncs, una advertència perquè s’entengui la importància del canvi de valors que es proposa per arribar a la humanitat autèntica. .

La ma, l’ull, el peu, són indispensables per l’acció humana. Doncs, malgrat això, Jesús ens adverteix: allò més indispensable ha d’estar al servei del que és fonamental pel bé de la persona,

Selecció i redacció: Salvador Sol 
(Font: Blog: Evangeli i comentaris, Fe - Adulta)

NOMÉS EL SERVEI PER AMOR ENS PORTA A LA PLENITUD HUMANA

Comentari a l’evangeli (Mc 9, 30-37), per Fray Marcos

 CONTEXT

Jesús torna a anunciar la Passió. Ha emprès el camí cap a Jerusalem on l’espera la creu. «--Instruïa els seus deixebles i els deia: --El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà». (Mc 9,31). El text diu de forma expressa que Jesús volia passar desapercebut de la gent per centrar-se en explicar als seus que s’havien de complir els pronòostics dels profetes.

EXPLICACIÓ

Aquest segon anunci de la Passió no deixa lloc a dubtes en relació al que Jesús vol ensenyar. Però els deixebles segueixen sense comprendre de forma clara, malgrat les explicacions. No volen entendre que tot acavaria amb una mort ignominiosa. Aquest dubte l’arrossegaran fins que els arribi l’experiència pasqual.

Jesús vol saber de què conversaven pel camí: Vol que deixin pas als sentiments. Però ells guarden silenci. Estan preocupats per saber qui serà el que heretarà el «poder» messiànic, quan Jesús els falti. Cal recordar la importància que tenia en la cultura jueva la qüestió del rang.

Jesús s’asseu i els crida. Per què si ja estan junts?. L’evangelista vol fer-nos notar, com apunt teològic, que Jesús els vol tenir disposats a rebre la transcendència del missatge que els ha d’anunciar: «--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». (Mc 9,35)  Un missatge que ja vam llegir el diumenge passar i que es repetirà en l’episodi dels fills del Zebedeu, pels qui la mare demana els primers llocs. Jesús els alliçona: no vulgueu ser més que els altres. Tanmateix els estimula a ser els primers però en sentit contrari del que ells demanen. Les causes del Regne van per un altre camí; a ser no primers sinó únics en el servei. Aquesta actitud –els diu-- és la que dóna grandesa a l’ésser humà.

Déu no vol pas que renunciem a ser allò que podem arribar a ser. De vegades hem donat la impressió que per fer a Déu gran ens hem d’empetitir. Però no és aquest el missatge. El que ens diu Jesús és que siguem grans però no a costa dels altres, sinó posant-nos al servei dels altres. El bé espiritual està per sobre del biològic. Quan més servidors siguem, serem més senyors. Quan menys vulguem dominar més guanyarem en humanitat.

«Llavors va agafar un infant (un nen),el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: --Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat». (Mc 9,36-37). L’estampa del noiet a qui Jesús abraça, està lluny de ser una estampa bucòlica. No és fàcil descobrir el seu sentit. Per això és precís aclarir algunes coses. En temps de Jesús, els nens no gaudien de cap consideració; eren simples instruments dels grans que els utilitzaven com petits esclaus. Marc escriu la paraula grega «paidion» que és un diminutiu de la paraula «país», que es pot traduir per nen però també per criat i per esclau.

Fàcilment es pot caure en l’error de pensar que Jesús agafa un nen molt petit, però no. En aquell temps es considerava nen (infant) fins el que avui en duruem adolescent, algú que ja té capacitat d’anar sol per la vida. Només cal pensar en l’episodi de la filla de Jaire, a la que Marc anomena quatre vegades amb la paraula «paidon» tot i que es tracta d’una nena de dotze anys. 

Jesús parla d’acollir. «Qui m’acull a mi, acull a aquell que m’ha enviat» És a dir, identificar-se amb Jesús és identificar-se amb Déu. Sembla senzill però és un pas important en la predicació. El missatge ens diu que no es tracta només de protegir el dèbil sinó de identificar-se amb «els més petits dels esclaus» que serveixen els altres sense esperar cap reconeixement ni cap tipus de retribució.

Fer-se petit amb els petits és un acte d’amor gratuït i de identificar-se amb Jesús, i això equival a esdevebir un reflex de l’actitud de Déu.

Selecció i redacció. Salvador Sol

SOBRE «MARIA DE NATZARET»

Per Antoni Ferret

El llibre de Sefa Amell «Maria de Natzaret» (Viena Edicions) és un bon llibre sobretot perquè és estimulant i provocador. Provoca a expressar hipòtesis, encara que no siguin noves sinó que ja les tinguessis abans, i que coincideixin amb les de l’autora o no tant.

La idea central és que Maria ha estat desmesuradament mitificada, gairebé a vegades quasi divinitzada, per la tradició cristiana, sobretot catòlica, per la pietat popular i per l’art. Només cal recordar el famós quadre de Murillo en què apareix damunt els estels. Cal, doncs, desmitificar-la, donar-li una dimensió humana. Així, a més d’apropar-nos a la realitat, podrà ser un model per a les persones, sobretot les dones.

El motiu que Maria hagi estat quasi divinitzada és, segurament, el fet que la figura de Déu-Dea hagi estat presentada com a solament masculina. El poble, la mateixa Església, sense dir-ho ni saber-ho, ha «necessitat» una «divinitat» femenina. I Maria ha estat la víctima. Sí, la víctima. Per desmitificar-la totalment cal reconsiderar la idea de Déu. I considerar-lo Pare i Mare simultàniament. Masculí i femení.

Vegem algunes hipòtesis (com a hipòtesis meves).

Maria, mare del Crist

És l’autèntica denominació. En la cultura catalana ha prevalgut la denominació «Mare de Déu», però no agrada als protestants, i amb raó, perquè sembla excessiva. En canvi «Mare del Crist» és exactament la veritat, ni més ni menys. I va ser mare amb el ple sentit de la paraula, no sols donant-li la vida, cuidant-lo i educant-lo, sinó patint-hi. Com qualsevol mare (i no un ésser celestial) va patir quan va veure que el seu fill es comprometia aparentment massa i portava una vida «estranya». I en l’Evangeli ens consta que va anar a buscar-lo per, suposadament, endur-se’l a casa (Mc 3, 31; Mt 12, 46 i Lc 8, 19).     

Diu Sefa Amell que en un diàleg de teòlegs catòlics i protestants es va arribar a la conclusió que l’única cosa que podíem saber com a certa certa certa era que Maria havia estat mare de Crist. Caldria, doncs, considerar-la sobretot com a mare i venerar-la en aquest sentit.

Maria immaculada?

Si vol dir, com vol dir, que va ser concebuda sense pecat (original), no hi ha res a dir. Evidentment. Com totes les persones són concebudes igual, sense pecat. Ja que la creença del pecat original, transmès a cadascú quan és concebut, o quan neix (que no és dogmàtica), tinc per segur que és un error manifest. Si vol dir que en tota la seva vida no va cometre cap pecat, no ho sabem, ni ens cal. El dogma de la Immaculada, doncs, no té cap sentit i va ser un error.

Maria verge?

Aquesta condició és assegurada per dos dels quatre evangelistes. Però que Maria hagués estat verge, aquesta cosa en si, no tindria massa importància. El que és molt important és que, en aquest cas, la concepció de Jesús hauria estat un miracle, un fet sobrenatural. Perfectament possible, per a Déu-Dea. Però el que no és gens probable és que un fet tan decisiu i important no fos ni esmentat pels altres dos evangelistes ni per Pau. Cal pensar, doncs, que la concepció de Crist va ser natural i que aquesta menció a la virginitat de Maria i a la concepció miraculosa va ser un recurs de dos evangelistes per realçar la figura i la divinitat de Jesús. (Així, doncs, tota l’escena de Lc de l’anunciació seria simbòlica.)

Maria assumpta al cel?

Estrany. Aquesta creença, que no té cap base textual, recolza sobre la consideració que, havent estat mare del Crist, no podia conèixer la corrupció corporal. Consideració feble on n’hi hagi. Seria com si diguéssim que, essent mare del Crist, no podria conèixer un part en una cova i en males condicions. És millor no creure-hi. El dogma de l’Assumpció, definit per Pius XII, es va basar, sobretot, en una creença popular secular. Ara bé: aquesta creença popular secular era conseqüència d’aquesta mitificació que Església, poble i artistes havien fet durant segles. Era, doncs, una creença fabricada, i equivocada.

Maria, dona de fe

Segurament que sí. Però amb reserves. Sefa Amell insisteix molt en la seva fe. Perquè va acceptar el fet de ser mare de Crist, i pel cant del «Magníficat». Ara bé: l’escena de l’anunciació de Lc podria ser simbòlica; i la mateixa Sefa diu que no és probable que una noia de dotze anys fos capaç de formular les idees i el text del «Magníficat». Si aquest càntic li pogués ser atribuït, a l’edat de dotze anys o en una altra, seria una dona d’una gran fe. Si no, seria una gran aportació de Lluc. Perquè el «Magníficat», sobretot amb les seves frases «... Ha derrocat del soli els poderosos i exalçat els humils. Ha sadollat de béns els pobres i els rics ha acomiadat sense res...» és un dels punts culminants de l’Evangeli. Per altra banda no seria d’una gran fe el fet d’haver dubtat de la missió del seu fill i voler-la-hi interrompre.

Maria, dona del poble

Una dona com les altres, de classe baixa, sotmesa a les discriminacions que sofrien les dones del seu temps, que va tenir un embaràs «dubtós», un part en condicions difícils, que va ser mare del Crist, que va patir molt per la vida i per la mort del seu fill i que, sobretot al final, hi va creure. I que, finalment, va morir com tothom. Aquesta és Maria! Rescatem-la de la mitificació i de la manipulació que li ha fet la Història.

PER A SABER QUI ÉS JESÚS, ABANS HE DE SABER QUI SÓC JO

Comentari de l'evangeli (Mc 8, 27-35) per: Fray Marcos

CONTEXT

Una vegada més Marc ens presenta a Jesús en la regió de Cesarea de Filip (riu amunt del Jordà), sense concretar el lloc exacta. Jesús comença a proclamar un nou missatge, el de la creu; un fet que traspassa el límit del que és comprensible. i, que serveix per dir-nos que Jesús emprèn el camí de Jerusalem, on acabarà la seva obra.

Abans però, segons Marc, Jesús vol saber si estan preparats per entendre el que els anunciarà, i els fa aquesta pregunta: «--Qui diu la gent que sóc jo?» (Mc 8,27). La resposta és dispersa i sembla que no és la que esperava. «Llavors els preguntà:

--I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Mc 8,29). Père s’avança i diu : «--Tu ets el Messies». Aquest joc de pregunta-respota sembla poc versemblant i probablement no sigui històrica. Jesús sap que el messies en el que pensa Pere és un messies triomfant sobre els enemics i no el que patirà i morirà a la creu. I els  prohibeix que ho diguin a ningú..

EXPLICACIÓ

Jesús potser esperava una resposta diferent, de la gent» (Mc 8,28). També sembla desconcertar-lo la resposta de Pere: «--Tu ets el Messies» (Mc 8,29). perquè el tracta de «satanàs», i s’adona que encara no estan preparats. Per això «els prohibí severament que ho diguessin a ningú». Encara «estaven lluny d’entendre el que significava», que ell no era el messies gloriós que esperaven.

No podien entendre què significava ser «Fill de l’home». És a dir, formar part de la humanitat. (Per cert, un títol que és l’únic que Jesús s’atribueix al llarg dels evangelis). D’aquí ve la prohibició de dir-ho a ningú: no es pot explicar allò que no s’entén; que el sofriment i la mort no venen de Déu sinó que formen part de la vida humana. .

Jesús proclama, amb tota rotunditat, quin és el sentit de la seva missió messiànica, diametralment oposada a allò que esperaven els jueus. Ell era «el Messies» sense poder ni glòria. «Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo».(Mc 8,32)  i Jesús el tracte de dimoni. .

Finalment ve l’anunci esperat de Jesús i l’ensenyament que se’n deriva: «--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà» (Mc 8,34-35). No es tracta pas d’elegir entre dues vides, sinó de buscar la plenitud de la vida en la seva totalitat.

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL NOSTRE DESTÍ ETERN, 2 (Nova versió revisada per l’autor)

Per Antoni Ferret

El meu primer article sobre “El nostre destí etern”, quan desestimava  l’opció del foc etern com a càstig a les persones culpables, per la seva impossibilitat metafísica i per la seva no-adequació a un text bíblic que fos clar i indiscutible, no resolia el problema de la versió bíblica sobre el destí etern de les persones. No el resolia, sinó que el complicava. Eliminava una versió horrorosa, però introduïa una contradicció encara més gran.

Efectivament, aleshores ressalta el fet que la Bíblia presenta dues opcions diferents sobre el nostre futur. I això no és seriós.

Perquè la versió de Pau, Pere i Joan, que atribueixen un càstig, encara que indeterminat, a les persones que han actuat malament, no coincideix amb l’opció tradicional de l’Antic Testament, que ignora la possibilitat de càstig després de la mort.

El fet central de la qüestió és el següent: els dirigents cristians més qualificats de la primera generació post-Crist ignoraven totalment l’opció del foc etern (o bé l’havien descartada de manera definitiva), lo qual és una prova ja irrefutable més contra aquest foc. (L’opció del foc etern, per tant, seria posterior en el temps, i, doncs, introduïda de manera dubtosa, en contra de l’opinió oficial dels apòstols.) Però al mateix temps establien, i de manera molt coincident tots tres, que, després de la mort, els qui s’haguessin portat malament serien castigats. Sense dir com. Amb una vaga referència a la “tribulació i l’angoixa”.

Ja vaig dir, al seu moment, que aquesta versió recordava la de Plató. I, efectivament, hem de preguntar-nos: els tres dirigents, o autors, de la primera generació post-Crist, es van sentir més identificats amb la doctrina de Plató que amb la de la Bíblia?? O, amb unes altres paraules, es van sentir més identificats amb una font pagana (com dèiem abans) que amb la judeo-cristiana??

Motius humans no en faltaven. Plató era el (o un dels) pensador més important del món, del seu món (ja que Confuci i Buda els quedaven molt lluny). I, per descomptat, com a pensador era molt superior a Crist. Gran pensador teòric, que, a més, havia plasmat per escrit les seves opinions, mentre que Crist havia aconsellat tota una bateria d’actuacions a base d’amor, justícia i sentit comú, però només oralment, i li ho havien escrit altres persones, amb un sempre possible dèficit de precisió o d’exactitud terminològiques. I, respecte als molt diversos autors de l’Antic Testament, molts d’ells eren fins i tot desconeguts.

Però... era això lo que calia fer, des d’un punt de vista cristià?? Preferir una opció més culta, humanament, a l’opció genuïna de la Sagrada Escriptura?? (Quantes vegades no s’han descartat opinions racionals amb l’argument  que la Bíblia, la Paraula de Déu, deia una altra cosa??)

Fent una precisió sobre les dates dels diferents textos, segons les datacions que ens donen les introduccions de la BCI, tenim que, certament, Pau escriu abans que Mateu publiqui el text del Judici Final, però no així Pere i Joan, que ho fan molt després. Però també pot ser que, en aquelles primeres dècades, els apòstols i altres activistes estiguessin tots molt més preocupats per la predicació que no pas per una primera  organització, amb la corresponent fixació d'una doctrina coherent. I això podria relativitzar una mica lo que he escrit. Però... la diferència entre el missatge fonamental, pel que fa a l'eternitat, entre l'Antic i el Nou Testaments restaria. 

També voldria dir que els dos textos de Pau sobre el tema ("Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé" i "cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida"), van ser escrits cap al final de la seva vida. I similarment en el cas de Pere i Joan, encara que aquests en data molt més tardana. Entremig hi ha Mateu, amb la seva "bomba" del Judici Final. Sembla, doncs, que en aquestes dècades post-Crist, els dirigents i predicadors cristians possiblement van anar madurant o reflexionant, i no va ser fins ja avançada, o cap al final de la seva vida, que es van atrevir a dir les seves opinions decisives.

Em confesso fortament perplex per tot plegat, però mantenint la fe cristiana, a despit dels possibles errors de qui sigui.

SI NO VEIG DÉU EN L’ALTRE, EL MEU DÉU ÉS UN ÍDOL

Comentari de l’evangeli (Mc 07, 31-37) per Fray Marcos

CONTEXT

«Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis» (Mc 7,31). Marc no ens situa l’acció d’avi en un lloc concret. Només ens diu que torna de Tir i després d’un llarg recorregut arriba a un indret vora el llac de Galilea. Tampoc justifica perquè Jesús va passar per la Decàpolis, que és terra de pagans. Marc ens marque un itinerari geogràfic que no té cap sentit sense donar importància al lloc concret on situa finalment l’acció. Però sabem que és vora el llac de Galilea on succeeix l’explicació teològica entre Jesús i un sord.

 EXPLICACIÓ

En l’AT, els temps messiànics sempre s’anuncien com a moments de salvació pels pobres i marginats, que socialment no tenien ningú que en aquest món injust  es cuidés d’ells. Tanmateix, potser els hem entès literalment i no ens hem adonat que l’anunci fet pels profetes dient que els sords hi sentiran, i els muts parlaran, etc. en realitat no estan dient que el Messies tondria aquesta missió. També podem llegir a la Bíblia que brollaran fonts a les estepes, que el lleó pasturarà amb els bous i que els nens agafaran les serps amb les mans. I ningú creu que això arribi a passar realment.

Però pels jueus de l’època el fet de que una persona fos sorda o muda o cega o coixa, no era només un problema de salut sinó, i sobre tot, un problema religiós. S’interpretava que les forces del mal dominaven la persona; Com si diguéssim que Déu l’havia abandonat, i per tant. la institució religiosa estava obligada a fer el mateix Eren per tant, marginats per la religió, que era la major desgràcia que podia recaure sobre ells, perquè donada la dependència de la societat civil al compliment de la Llei, també eren exclosos d’aquesta. Jesús, però, amb la seva actitud, manifesta que Déu està més a prop dels marginats i dels que sofreixen Les curacions que fa Jesús s’han d’entendre com una manera de treure’ls de la marginació religiosa, demostrant que Déu no margina ningú i que la religió no pot ferho, i menys en el seu nom.

Marc explica l’actuació de Jesús carregada de simbolismes, com per exemple: la imposició de mans que era signe de la comunicació de l’Esperit, la mirada al cel per a representar la relació íntima amb Déu. Igualment quan els apartava de la gent volia demostrar que els separava del món injust. I le dit senyal del dit de Déu que ordena i la saliva que era considerada com un vehícle de l’Esperit. Aparentment Jesús actúa com a sanador. Però els taumaturg d’aleshores tractaven de fer les seves curacions amb la màxima ostentació possible. Jesús no va per a qui. Ell vol fer veure a tots que el seu objectiu es molt diferent.

Quan els profetes parlaven de cecs i sords es referien a aquells que es resistien a veure l’obra de Déu i escoltar la seva paraula. Igualment ara, en els evangelis, es vol al·ludir a aquells que refusen el missatger de Déu, que és Jesús.

El missatge que predica Jesús ens diu expresament que el Regne de Déu és dins nostre; és una actitud vital de cada persona. És el descobriment de Déu en el fons del ser i es manifesta en la manera d’actuar.

Selecció i redacció: Salvador Sol

JOSEP DALMAU I OLIVÉ

Ha mort mossèn Dalmau. Un cristià inquiet i compromès, nacionalista i bona persona.

Un home, un sacerdot, amb idees pròpies que va defensar davant del tribunal franquista d’ordre públic (TOP) i dels seus bisbes, assumint-ne totes les seves conseqüències: (condemna, multa, desterro...). Ell ha seguit lluitant a favor d’una societat democràtica i dels drets humans.

Per bé que amb una personalitat ben definida mai ha refusat escoltar opinions alienes i rectificar en allò que el superava.

Tot i la seva edat avançada (havia entrat a la dècada dels 90 anys de vida) no ha pogut veure realitzats els seus dos gran anhels: una Església (oficial) més orientada a les cause del Regna que va predicar Jesýs, però conscient de que el papa Francesc va per aquest camí, i una pàtria (Catalunya) republicana i lliure.

Ens deixa com a llegat, al costat d’un record estimulant, els seus llibres i escrits, i una invocació mariana inèdita: la Verge de l’Ecologia.

Després d’una vida de treball intens, desitgem que ara pugui descansar en la Pau del Senyor.

Salvador Sol

COMPLIR LA NORMA NO GARANTEIX LA SALVACIÓ

Comentari a l'evangeli d'avui (Mc 07,01-23), per Fray Marcos 

CONTEXTE

Avui el leccionari ens retorna a l’evangeli de Marc, i ens situa Jesús, després del fret prodigiós de la multiplicació dels pans i els peixos, prop del llac de Genesaret, que és la part més allunyada de Jerusalem, i on la gent era menys estricta en el compliment de les normes de purificació  La transgressió de la Llei per part dels apòstols comentada en el relat no és pas una qüestió esporàdica sinó un fet habitual en aquell lloc. Però els fariseus la volen destacar per a comprometre el comportament dels deixebles de Jesús.

EXPLICACIÓ

Els deixebles de Jesús no segueixen les pràctiques de purificació que ensenyaven els lletrats i els propis fariseus i en fan responsable Jesús. Però aquest, no solament els hi ho permet sinó que encara va més lluny advertint a qui els critiquen que no sempre una norma religiosa, sigui escrita o no, té valor absolut.

Quan diu que res del que entra de fora pot fer que l’home sigui impur, està dient que complir amb la voluntat de Déu només és possible quan surt de l’interior de la persona, i a més, està més enllà de tota llei.

Podem seguir mantenint la tradició, com el coneixement ancestral acumulat d’un tipus de veritat però mai confondre-ho amb la Veritat. Jesús rebutja de pla la Llei que defensaven els fariseus com a veritat absoluta

L’Escriptura no s’ha de prendre com a voluntat escrita per Déu sinó a l’experiència acceptada per un poble al llarg dels segles en relació al comportament individual. Per tant, es tracta de normatives escrites pels homes i tenen un valor relatiu, i canviant, en la mesura en que la humanitat va adquirint nous coneixements.

No podem parlar de la voluntat de Déu si no entenem que aquesta va llogada al nostre compromís de conversió i de millora. En tot cas, podríem dir que la voluntat de Déu és que arribem a assolir la plenitud d’allò que podem arribar a ser i encara no som.

El precepte de rentar-se les mans abans de menjar no era més que una normativa elemental de higiene heretada  per tal d’evitar malalties per infecció tant freqüents en una població que vivia en contacte amb animals i treballava la terra. Així que la prohibició no es feia en nom de Déu sinó a benefici propi.

Per tant el que critica Jesús no és la Llei, en si mateixa, sinó la interpretació que se’n fa. En nom de la Llei s’oprimia a la gent i els imposaven verdaderes tortures si no la complien i la promesa de que amb el seu compliment Déu estaria al seu favor. Presentada així els seus preceptes es convertien en veritats absolutes, de compliment obligat-

Aquest valor absolut que els lletrats i fariseus donaven a la Llei és el que Jesús no podia acceptar. Per a ell,, primer era el bé de la persona, perquè com ja s’ha dit, aquest és el voler de Déu.

Inclús en el que anomenem manaments de la «Llei de Deu»  no són bons els fonamentalismes, perquè encara que recullen el millor de l’experiència humana no hem d’oblidar que està feta per homes, i els homes, si convé,  els poden canviar.

Els manaments es van escriure per a la construcció d’un poble en un temps en el que cada país, cada grup i giarabé cada família tenia el seu codi de conducta. Per a tenir un poble unit era imprescindible tenir un sol Déu. Primera condició. I unes quantes prohibicions per a mantenir uns mínims de convivència pacífica i la capacitat de fer justícia en cas d’incompliment.

Tornant a l'evangeli d’avui, Jesús vol ensenyar-nos que no hi ha un espai sagrat reservat a Déu i un altre reservat a l’home, en el que Déu en sigui absent. En la realitat creada no existeix res impur. Tampoc té sentit distingir entre home pur i home impur, a partir de situacions alienes a la seva voluntat. Per això la puresa no pot ser mai conseqüència  de pràctiques rituals ni sacramentals. L’única impuresa que existeix és la que practiquen els humans quan busquen el seu propi interès a costa dels altres.

Selecció i redacció: Salvador Sol