Comentari a l’evangeli (Mc 9, 30-37), pFray Marcos
CONTEXT
Jesús
torna a anunciar la Passió. Ha emprès el camí cap a Jerusalem on l’espera la
creu. «--Instruïa
els seus deixebles i els deia: --El Fill de l'home serà entregat en mans dels
homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà». (Mc 9,31).
El text diu de forma expressa que Jesús volia passar desapercebut de la gent
per centrar-se en explicar als seus que s’havien de complir els pronòostics dels
profetes.
EXPLICACIÓ
Aquest segon anunci de la Passió no deixa lloc a dubtes en
relació al que Jesús vol ensenyar. Però els deixebles segueixen sense
comprendre de forma clara, malgrat les explicacions. No volen entendre que tot
acavaria amb una mort ignominiosa. Aquest dubte l’arrossegaran fins que els
arribi l’experiència pasqual.
Jesús vol saber de què conversaven pel camí: Vol que deixin pas
als sentiments. Però ells guarden silenci. Estan preocupats per saber qui serà
el que heretarà el «poder» messiànic, quan Jesús els falti. Cal recordar la
importància que tenia en la cultura jueva la qüestió del rang.
Jesús s’asseu i els crida. Per què si ja estan junts?.
L’evangelista vol fer-nos notar, com apunt teològic, que Jesús els vol tenir
disposats a rebre la transcendència del missatge que els ha d’anunciar: «--Si algú vol ser el primer,
que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». (Mc 9,35) Un missatge que ja vam
llegir el diumenge passar i que es repetirà en l’episodi dels fills del
Zebedeu, pels qui la mare demana els primers llocs. Jesús els alliçona: no
vulgueu ser més que els altres. Tanmateix els estimula a ser els primers però
en sentit contrari del que ells demanen. Les causes del Regne van per un altre
camí; a ser no primers sinó únics en el servei. Aquesta actitud –els diu-- és
la que dóna grandesa a l’ésser humà.
Déu no vol pas que renunciem a ser allò que podem arribar a ser.
De vegades hem donat la impressió que per fer a Déu gran ens hem d’empetitir.
Però no és aquest el missatge. El que ens diu Jesús és que siguem grans però no
a costa dels altres, sinó posant-nos al servei dels altres. El bé espiritual
està per sobre del biològic. Quan més servidors siguem, serem més senyors. Quan
menys vulguem dominar més guanyarem en humanitat.
«Llavors va agafar un infant (un
nen),el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: --Qui acull un
d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a
mi, sinó el qui m'ha enviat». (Mc 9,36-37). L’estampa del
noiet a qui Jesús abraça, està lluny de ser una estampa bucòlica. No és fàcil
descobrir el seu sentit. Per això és precís aclarir algunes coses. En temps de
Jesús, els nens no gaudien de cap consideració; eren simples instruments dels
grans que els utilitzaven com petits esclaus. Marc escriu la paraula grega
«paidion» que és un diminutiu de la paraula «país», que es pot traduir per nen
però també per criat i per esclau.
Fàcilment es pot caure en l’error de pensar que Jesús agafa un
nen molt petit, però no. En aquell temps es considerava nen (infant) fins el
que avui en duruem adolescent, algú que ja té capacitat d’anar sol per la vida.
Només cal pensar en l’episodi de la filla de Jaire, a la que Marc anomena quatre
vegades amb la paraula «paidon» tot i que es tracta d’una nena de dotze
anys.
Jesús parla d’acollir. «Qui m’acull a mi, acull a aquell que
m’ha enviat» És a dir, identificar-se amb Jesús és identificar-se amb Déu.
Sembla senzill però és un pas important en la predicació. El missatge ens diu
que no es tracta només de protegir el dèbil sinó de identificar-se amb «els més
petits dels esclaus» que serveixen els altres sense esperar cap reconeixement
ni cap tipus de retribució.
Fer-se petit amb els petits és un acte d’amor gratuït i de identificar-se
amb Jesús, i això equival a esdevebir un reflex de l’actitud de Déu.
Selecció i redacció.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada