EN LA MESURA QUE NO HI VEGEM CLAR, SERAN INEVITABLES ELS ENTREBANCS

Selecció del comentari de l’evangeli (Mc 10, 46-52), escrit per: Fray Marcos

CONTEXT

L’evangeli ens diu que «Jesús surt de Jericó, camí de Jerusalem. I «en el mateix relat ve implícita la lliçó» Estem a «l’última jonada» i encara s’han de cobrir els «30 Km. que separen Jericó de Jerusalem». A partir d’aquí l’evangeli de Marc fa un canvi radical. Els fets que se succeiran a Jerusalem «estan més orientats a la passió del que ho havia estat fins ara».

Pel camí troben un cec que crida a Jesús: «Fill de David» (Mc 10,48). Ell accepta aquest tírol i demana que li apropin, Aleshres li pregunta: «Què vols que faci per tu?» (Mc 10,50). La resposta denota una fe profunda: «Fes que hi vegi»(Mc 19,51) Jesús «aquesta vegada» no l’aparta de la gent, ni fa cap «gest particular». Tampoc li diu «que no ho comenti» amb ningú.. Senzillament l’acomiada dient-li: «Vés, la teva fe t'ha salvat» (Mc 10,52).

En els diumenges anteriors, Marc ja ha deixat clar «que el camí vers el Regne és la renúncia i el lliurament vers la mort, ja no hi ha lloc pels malentesos». De què serviria fer callar el cec, o de rebutjar el títol davídic, que el reconeix el messies.

Aquest fragment d’evangelis està ple de simbolismes que cal descobrir.

EXPLICACIÓ

El cec «Bartimeu», està en un racó del camí, marginat per la seva «condició de cec». Està a la cuneta del camí i de la societat. El cec sabia quin era el seu lloc però no es resignava. «Ell intenta» que Jesús l’ajudi a superar la seva situació i el crida per a demanar-li ajut. Però «Tothom [la societat] el renyava perquè callés». (Mc 10.48)

«Fill de David» era un «títol messiànic». Però Jesús no era el rei poderós esperat. Tanmateix, Marc el tornarà a utilitzar, quan Jesús entra a Jerusalem.

«Tothom el renyava perquè callés».. Els que acompanyaven Jesús consideraven que el cec havia d’assumir la seva sitaució i no molestar. «No volien saber dels seus problemes [...] no tenia dret a protestar».

«La gent» D’aleshores són els cristians d’avui, que diuen seguir Jesús i no veuen  les necessitats de la gent del seu entorn.

«Crideu-lo». Jesús trenca amb el costum de la gent; ell va en direcció contrària. Jesús ens crida sempre: «la crida sempre va al davant del seguiment».

«Ell llençà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús».  El cec, en sentir que Jesús el crida «ho deixa tot». El cec encara no hi veu però sent la veu  de Jesús i es llença al costat de Jesús . «Hi confia». abandona el mantell que li ha fet de refugi, ja no el necessita. Totes les seves esperances se centrem en Jesús. «Aquest és el veritable miracle, la conversió del cec...».

«Què vols que faci per tu?».  La pregunta no té cap sentit. Què pot voler un cec! El verdaderament important és la resposta, dirigida al cec, en contrast amb la que va donar als germans (en l’evangeli del diumenge passat). El cec només demanava «la vista», els germans demanaven participar de la «glòria» de Jesús, en un lloc de privilegi..

«Fes que hi vegi». La resposta és directa. Però Marc aquí agafa el «veure» en sentit bíblic, en que veure significa «plena comprensió d’allò que és important per a la vida espiritual». Es tracte d’un «crit» que centre el relat, Aquí no hi ha una referència a la visió física, si no a «veure el camí que ens duu amb Jesús a Jerusalem. El camí de la renuncia i de la creu, que  condueixen al Regne».

«La teva fe t'ha salvat». El que  salva és «la fe- confiança» que allibera dels entrebancs. «Només el cec  veu realment Jesús», i el segueix de debò. Els deixebles el seguen però sense entendre res.

«A l'instant hi veié i el seguia camí enllà». El cec descobreix Jesús i «se situa en el camí». Esperava, apartat del camí, un messies falç (Fill de David) i es troba amb el Jesús autèntic, que li fa veure el camí de la creu, i el segueix.

Selecció i redacció: Salvador Sol

NOMÉS HI HAVIA HOMES?

Per: Antoni Ferret

Sempre que es parla de la possibilitat del sacerdoci femení, testes elevades responen amb contundència: No pot ser, perquè en el grup apostòlic, que va ser encarregat de continuar la tasca de Crist, només hi havia homes. Segur? No solament donen aquesta resposta amb una seguretat marmòria, sinó que ningú no els porta la contrària. Haig de reconèixer que no m'ho havia plantejat de manera seriosa fins ara, però som-hi.

Diguem, d'entrada, que la resposta, dita així, amb aquesta seguretat, com si fos una cosa indiscutible, demostra poc coneixement bíblic. Lo que sí és veritat és que es tracta d'una qüestió complexa.

Comencem per un punt: en el grup apostòlic hi havia dones. El relat dels evangelistes, tots quatre homes, ho amaga. Vull dir que ho amaga. Però hi ha un moment en què devien considerar que aquella vegada no ho podien amagar. Va ser al peu de la creu. Vegem els textos.

Mateu: També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. (Mt 26, 55-56)

Marc: També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep i Salomé.  Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres  que havien pujat amb ell a Jerusalem. (Mc 15, 40-41)

Lluc: Tots els seus coneguts i les dones que l'havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho. (Lc 23, 49)

Joan: Vora la creu de Jesús, hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. (Jo 19, 25)

Remarco: L'havien seguit des de Galilea. I li prestaven ajut. Aquí això no s'entén, però traduccions anteriors deien: I el mantenien amb els seus recursos (algunes podien tenir una bona posició i potser aportaven diners per a comprar queviures). La traducció de la BCI ho deixa de manera més ambigua. És a dir, des de Galilea, en el trajecte final Galilea-Jerusalem, on va morir, dones (segons dos autors, «moltes») anaven amb ells, és a dir, vivien amb ells (Jesús i els deixebles homes), i hi col·laboraven. Per molt que ho amaguessin al llarg de tot el text, amb aquesta referència queda prou clar. I també queda clar que no ho volien dir, o bé que no hi donaven importància.

Però, a part d'aquesta referència comuna dels quatre evangelistes del peu de la creu, Lluc en dona una altra que hem de suposar que pertany a un moment anterior, a Galilea encara:

Lluc: Després d'això, Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena...  i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns.  (Lc 8, 1-3)

 A aquest grup, d'homes i dones, en principi, Jesús va confiar la continuació de la seva missió. Com ho va fer? Vegem altra vegada els textos:

Mateu: Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.  En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir:

He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant... ( Mt 28, 16-19)

Marc: Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat.  Els digué:
Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.  (Mc 16, 14-15)

Lluc:  (Després de presentar l'escena dient: Allí van trobar reunits els onze i els qui eren amb ells, Jesús se'ls apareix i, després d'haver partit de Jerusalem fins a prop de Betània, els diu):  …i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. (Lc 24, 33-48)

Però Lluc té un altre text que també parla del fet: ...fins el dia que fou endut al cel, després d'haver donat instruccions als apòstols que ell havia escollit, mogut per l'Esperit Sant. (AC 1, 2)

Joan: Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres.

...

Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. (Jo 19-23)

Però en l'Epíleg del text de Joan, que segons es creu va escriure un seguidor de l'evangelista, després de la mort d'aquest, es diu:

Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades.

...

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. (Jo 21, 1-2)

(En aquest text, que no és de l'evangelista, certament no hi ha dones, però tampoc hi són tots els apòstols, ja que només sumen 7.)

Com veiem, en quatre textos es diu clarament que els presents, i, doncs, els receptors de la missió, són «els onze» (els dotze menys Judes), o «els apòstols», i un d'aquests en dona els noms, que només són set. Els altres dos textos diuen «els deixebles» o «els onze i els qui eren amb ells». Fins i tot, el mateix Lluc no diu lo mateix en els seus dos textos: «els onze i els qui eren amb ells» / «als apòstols».

La cosa no és clara, de la mateixa manera que res no és clar, perquè, segons dos d'aquests textos, l'escena passa a Galilea (o Tiberíades), i altres tres no diuen res, però tot fa la impressió que sigui a Jerusalem, i un situa el fet a Betània. Fins i tot, pot ser que existissin totes dues escenes, i que cada autor citi la que recorda millor.

Per altra part, observeu que totes quatre expressions de l'encàrrec de la missió són diferents (Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los...  /  Aneu a tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli...  /  cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats... /  A qui li perdonareu els pecats li seran perdonats...). Un altre només esmenta: instruccions. No té massa importància, perquè totes quatre concorden en una cosa ben semblant. Però... com a missió tan important, bé hauria calgut que haguessin afinat més... Ja sabem que quan es va escriure el text havien passat uns 40 anys (i en el cas de Joan, uns 70 o més).

Però... el cas és que per determinar una cosa tan precisa com a qui es va confiar l'encàrrec de continuar la missió, amb aquests textos no anem enlloc. No podem dir res de segur.

Però Alerta!!!, que la cosa encara no s'ha pas acabat. Hi ha un altre text (és a dir, tres textos, un de cada autor) que sembla que donen tota la raó als nostres bisbes que diuen que «només eren homes».  En un moment donat, Jesús va «triar» 12 homes, els apòstols coneguts de sempre (els «dotze», després «onze», que ja hem esmentat). Vegem els textos per tercera vegada:

Mateu: Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes [és a dir: curar les malalties psíquiques], i de guarir malalties... —Tot seguit dona els noms dels dotze, que són els que ja coneixem, i els envia a predicar pels pobles, per anar-se foguejant.  (Mt 10, 1-4)

Marc: Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús . En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar... —En dona els noms, que són els coneguts. En el text de Marc, l'experiència d'anar a predicar s'explicita en un passatge posterior.  (Mc 3, 13-15)

Lluc: Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols... —A continuació els anomena, com sempre. També en aquest cas, de Lluc, Jesús els envia a predicar en un text posterior. (Lc 6, 12-13)

Joan no entra en aquesta qüestió.

Arribats aquí, la cosa seria data i beneïda: tenen raó, només eren homes. Encara que hi hagués dones, els pròpiament «triats» eren els dotze homes de sempre. No hi ha retop.

Doncs resulta que no. Més ben dit: resulta que no és tan clar com sembla. Ja he dit al principi que això era una qüestió complexa. La tesi tradicional ha tingut un oblit, i greu… Lluc, com els altres autors, descriu una tria de dotze apòstols, els quals són dotats de poders especials, i són enviats a predicar. Va ser en un moment donat, cap a la meitat, potser, del període de la missió de Jesús. (Ja sabem que els evangelistes no sempre expliquen els fets segons una seqüència temporal, sinó per agrupació de temes, sovint.) Però, certament més endavant, al començar el trajecte de Galilea-Jerusalem, trajecte que sembla que es va anar allargant, deturant-se ara aquí ara allà, perquè tots sabien, o temien, o sospitaven, que allò s'acabava, i malament, i era qüestió d'aprofitar lo que es pogués; doncs durant aquest trajecte, potser el període més fort emotivament i espiritualment de tota la missió de Jesús, i de la compenetració del grup, homes i dones, Lluc explica, només ell, que Jesús va fer una segona tria de deixebles, de setanta-dos. Segur, segur, segur, que en aquest segon grup hi havia dones, i bastantes.

Lluc: Després d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos, perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. (Lc 10, 1)

No diré pas que va rectificar, sinó que va completar el nucli del grup. Aleshores eren 12+72=84. Una bella comunitat, amb un bon pinyol animador.

I... naturalment, es planteja la qüestió de a quin dels dos nuclis va encomanar Jesús la continuació de la missió, als «apòstols» o als «deixebles». Però seria absurd, dir això. A TOTS, havia de ser.

Com que els textos sobre aquesta transmissió ja sabem que no són precisament clars, resulta que hi pot haver diferents opinions. Es pot dir que, si hi ha tres narracions evangèliques (més un epíleg afegit, quatre) que es refereixen als «onze», o a «set» o als «apòstols», doncs és als apòstols i prou. I tots homes. I també es pot dir que, si hi ha dues narracions evangèliques que anomenen els «deixebles» o «els onze i els qui eren amb ells», no es pot donar per totalment certa la interpretació anterior.

Però jo crec que hi ha encara un altre element fonamental a tenir en compte i a avaluar. Que Jesús expressi de forma oralment explícita l'encàrrec de continuar la seva missió en un lloc (segons uns, dalt d'una muntanya, segons d'altres, al menjador de la casa on s'estaven, o a Betània), i davant un grup de persones, sembla que poc nombrós, què vol dir, realment? ¿Es referia exclusivament als qui eren presents en aquell lloc (segons sembla, només homes), o bé es referia a tots els qui havien col·laborat en la tasca, durant anys, o, com a mínim, mesos (que eren homes i dones)? Totes dues opinions són possibles i versemblants (jo crec que lo més normal és que es referís a tot el grup).

Conclusió: No es pot dir, amb la certitud amb què es diu, que en el grup de Jesús només hi havia homes. Això és absolutament mentida. I tampoc es pot dir que l'encàrrec de continuar la missió es va donar només a homes. Com a mínim, no és del tot segur. Si, doncs, no hi ha una norma bíblica segura, el tema del sacerdoci femení l'hem de resoldre amb criteris sociològics, dels més compartits avui dia: la igualtat de gèneres.

Les autoritats religioses han estafat durant vint segles el dret-deure de les dones d'exercir funcions de direcció dins l'Església. (En algunes esglésies evangèliques ja han superat aquest problema, però també el van tenir.)

Però NO, no han sigut vint segles, sinó, diguem, dinou. Perquè en les cartes de Pau, quan envia salutacions de tipus personal (a més a més de la salutació general a la comunitat), anomena moltes dones, que segur que tenien funcions importants, no definides però efectives, dins les comunitats a les quals es dirigeix.   Són aquestes: Febe, Prisca, Maria, Júnia, Trifena, Trifosa, Pèrsida, Júlia, Olimpes, Nimfa i Clàudia. De cap d'aquestes dones no es diu quin càrrec o funció tenia, ni tampoc es diu de cap home. Sembla que, en aquestes dècades post-Crist, de càrrecs no n'hi havia, o molt pocs, o poc concretats, sinó que cadascú feia lo que podia o sabia. Més endavant, potser cap al segle segon, les comunitats es van anar organitzant, i després ho van fer entre elles, i així va aparèixer la famosa «jerarquia», que tant de mal ens ha fet, una bona part d'ella. I segur que la jerarquia va anar apartant les dones.

«NOMÉS SEREM CRISTIANS EN LA MESURA EN QUE SERVIM»

Comentari a l’evangeli (Mc 10, 35-45) sobre un escrit de Fray Marcos

CONTEXT

Jaume i Joan, els fills de Zabedeu demanen a Jesús un privilegi: Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.(Mc 10, 37) . Volien ocupar els llocs més importants després de la mort de Jesús. Marc ens diu que la resposta anava en direcció contraria a la pretensió dels dos germans. I és que els dotze seguien pensant, contràriament a les seves ensenyances, que en arribar a Jerusalem Jesús seria entronitzat com a rei.

I és que les possessions (diumenge passat) i el poder, són els dos pilars en que se sustenta l’egoisme, que s’entrellacen i es recolzen mútuament.  

EXPLICACIÓ

Els dos germans que s’apropen a Jesús, li donen el tractament de mestre, però no segueixen les seves ensenyances. Li venen a demanar privilegis a qui els ha dit que el que vulgui ser més gran ha de ser el servidor dels altres. D’alguna manera van a dir-li el que ha de fer, no a aprendre.

«Un a la teva dreta i l’altre a l’esquerra», els dos llocs més privilegiats en el regne que Jesús instaurarà. Tot i que es parli d’un regne escatològic més enllà d’aquest món el que demanen Jaume i Joan és el seu afany de superioritat, estar per sobre dels altres. Com dèiem el diumenge passat estem davant d’una mateixa actitud egoista. Posseir seguretats per ara (a la terra) i per després (en el cel).

No sabeu el que demaneu. Amb aquesta resposta s’evidencia la diferència abismal de criteris. Jesús i els deixebles estan en diferent longitud d’onda.

Amb aquesta frase. «No sabeu el que demaneu» (Mc 10, 38), Jesús desvia la posició de privilegi demanada, del marc celestial del regne a la seva mort en creu. De manera que Marc sembla insinuar que la pregunta es converteix en una altre pregunta: ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat? (Mc 10,38)  creu des d’on regnarà.

 Els dos germans no sabien el que li estaven demanant: estar a la dreta i a l’esquerra de la de la creu, des d’on Jesús és glorificat. Llocs reservats per a dos delinqüents comuns.

Els altres deu es van indignar (Mc 19, 41) . Una reacció pròpia de qui comparteix la mateixa mentalitat , i voldrien ser hereus del mateix dret. Però eren covards. I avui, encara molts cristians seguim intentant utilitzar Déu al nostre profit.

Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos,  (Mc 10,42). Jesús fa un resum de la utilització del poder en el món. Fixem-nos que Jesús no critica ni la democràcia ni la monarquia; critica a les persones que exerceixen el poder oprimint-les. Però vosaltres no heu de fer «res d’això». Ben al contraió. Una lliçó que els cristians oblidem massa sovint.

com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom. (Mc 19,45) Jesús remata la lliçó deixant clar que en el regne qui vulgui ser el primer que es faci l’esclau de tots. «Així com el fill de l’home que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i donar la vida per a tothom. (Mc 10,44) Un canvi de perspectiva important: ara no són els   vostre, que es faci el vostre servidor Ara no son els altres qui et treuen la vida sinó que ha de ser qui l’entregui lliurament.

Selecció i redacciò: Salvador Sol

(cf. Amb l’original homonim: e Adukta”)  http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

HEM D’ELEGIR, O SEGURETAT O REGNA DE DÉU

 Camentari a l’evangeli (Mc 10, 17-30) per: Fray Marcos

CONTEXT

Avui tenim al davant un text entranyable, que acaba una mica trist. Jesús s’apropa a Jerusalem i es troba amb un home ric que vol donar el pas de seguir-lo. , Però, el verdaderament important és el motiu pel que finalment es nega a seguir-lo. Cal tenir present que pels jueus la riquesa era senyal de benedicció de Déu. Com podia renunciar-hi?

EXPLICACIÓ

,«un home s'acostà corrent» (Mc 10,17) El fet d’acostar-se corrent indica un gran interès, una necessitat urgent. L’home en qüestió era un jove ric que buscava assegurar-se «la vida eterna». Probablement esperava de Jesús algun precepte encara més difícil que els establers per Moisès. Però Jesús no és mestre de preceptes i li respon amb una proposta original. No li ofereix seguretats sinó que confií en la seva promesa, sense límits. «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel». (Mc 10,21)   Ja compleixes amb la Llei, fes el què et dic «i segueix-me». Jesús puja a Jerusalem on trobarà la mort. Seguir-lo significa estar disposat al fracàs, en aquesta vida terrena.

Respecta Déu, agenollar-se davant d’ell, com demana la Llei és una forma exagerada d’admiració. «entrar al Regne de Déu!» (Mc 10,23) volia dir, en temps de Jesús, garantir una existència feliç després de la mort . Però el ric ja tenia garantida una existència feliç aquí a la terra i el que demanava era poder seguir desfruitant-la en el més enllà. Això és el que demanava a Jesús. Però Jesús recomana el seguiment de la segona part dels manaments. Aquells que fan referència al proïsme, no pas els que fan referència només a Déu. Aquest és un ensenyament exclusiu de Jesús, contràriament al que era important pels jueus.    .

Jesús ha refusat ser el Mestre bo. «De bo, només n'hi ha un, que és Déu (Mc 19,18) . Per no tenir Jesús se sent desposseït, fins i tot d’aquest atribut. En això radica l’autèntica pobresa. Ell no té possessions. Se sent buit fins i tot de pobresa, buit de bondat i de personalitat («ego»).

Es quasi impossible no sentir-se atrapat per la riquesa, però és molt més difícil superar el sentiment de creure’s superior. La pitjor supèrbia és la de creure’m que soc bo i això em doni drets davant Déu.

«Una cosa ens falta: seguir Jesús». Amb el compliment de la Llei ens assegurem la vida eterna, però per entrar al Regne fa falta seguir Jesús preocupant-se dels demés.

El mateix Jesús conclou: --Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! (Mc 10 23) pel que posi només la seva confiança en la riquesa. «pels homes, impossible, si no és amb l’ajut de Déu».
Selecció i redacció (sense revisió de l’autor) de: Salvador Sol

EL MATRIMONI ÉS L’ÀMBIT IDEAL PER AL DESEMVOLUPAMENT HUMÀ

Camentari a l’evangeli (Mc 10, 2-16) per: Fray Marcos

TEXT

L’evangeli d’avui situa Jesús, com en diumenges anteriors fent camí cap a Jerusalem. I segueix instruint als seus deixebles. En aquestes que els fariseus li fan la pregunta: És permès a un home de divorciar-se de la seva dona? (Mc 10,2). La pregunta és inversemblant, doncs que el divorci era admès per tothom.  Però ara el que es discuteix són els motius que el justifiquen.

En altres evangelis es pregunta: És lícit repudiar per qualsevol motiu?  Això si que té sentit, perquè la intenció dels fariseus era posar Jesús enmig de les discussions dels rabins. Però Jesús els contesta amb una altre pregunta: Què us va ordenar Moisès? (Mc 10,3) I aprofita per a donar-los-hi pautes de discerniment sobre l’aplicació de la llei.

EXPLICACIÓ

Els fariseus ja saben que l’ensenyament de Jesús no es mou en el terreny de les arbitrarietats que perjudiquin a la persona. La Llei de Moisès és masclista i denigra a la dona, negant-li els seus drets.

L’evangeli de Marc va dirigit a les comunitats cristianes de Roma, on és permès que sigui la dona la que es divorcií del marit cosa que en el món jueu era impensable.

Però el que fa Jesús és deixar clar que la Llei no té un valor absolut, doncs que s’ajusta a les circumstàncies temporals i no sempre va orientada al seguiment de la voluntat de Déu. Aquella voluntat manifestada en la creació i que no és altre que el creixement de la persona (home i dona) per sobre de les lleis i reglaments que només tenen sentit si ajuden a aquesta finalitat. .

La resposta segueix essent vàlida per l’Església d’avui i pels que es manifesten cristians. No és amb imposicions excloents que farem reeixir les comunitats. Moguts a legislar i estratificar la conducta humana, en termes de: repudi, divorci i adulteri, ens oblidem d’analitzar les verdaderes causes dels problemes en les relacions matrimonials.

Al matrimoni si arriba per amor i es manté per amor. A casa, els infants aprenen a estimar.

Jesús no passa de la Llei però li vol donar sentit invitant-nos a descobrir, els jueus del seu temps i els cristians d’ara, l’arrel antropològica del matrimoni (unit al projecte de Déu) que no és altre que el de potenciar verdaderament l’ésser humà. Un ésser humà que només pot desplegar la seva plena humanitat en companyia, i en una relació estable de parella, i poder conseguir el màxim grau d’aprofundiment possible de la relació humana sobre la base de l’amor.

Selecció i redacció (sense revisió de l’autor) de: Salvador Sol

El primat de Pere i dels seus successors sobre l'Església universal?

Per: Antoni Ferret

El primat de Pere i els seus successors sobre l'Església universal és un principi fonamental que ha mantingut sempre l'Església catòlica, i que han rebutjat sempre les altres esglésies, sobretot les protestants.

La base bíblica en què s'ha basat sempre aquest principi són les paraules de Jesús a Pere en el capítol 16 de Mateu (16, 17-19).

Però el problema ha sigut sempre que aquestes paraules només les cita Mateu. Vegem els tres textos:

Mateu (16, 13-20): Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:

—Qui diu la gent que és el Fill de l'Home?

Ells respongueren:

—Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres Elies; d'altres , Jeremies o algun dels profetes.

Ell els preguntà:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Simó Pere li respongué:

—Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.

Llavors Jesús li va dir:

—Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; i tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Marc (8, 17-30):  Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:

—Qui diu la gent que soc jo?

Ells li respongueren:

—Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres , Elies; d'altres, algun dels profetes.

Llavors els preguntà:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Pere li respon:

—Tu ets el Messies.

Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

Lluc (9, 18-21):  Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà:

—Qui diu la gent que soc jo?

Ells respongueren:

—Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat algun dels antics profetes.

Ell els preguntà:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Pere respongué:

—El Messies de Déu.

Però ells els manà severament que no ho diguessin a ningú.

Sembla molt estrany que unes paraules que han sigut tan importants, o que s'hi ha donat tantíssima importància, Marc i Lluc no les esmentin.

També se sol aportar el text del capítol final de Joan, una volta Crist ressuscitat.

Joan (21, 15-19):  Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:

—Simó, fill de Joan. m'estimes més que aquests?

Ell li respongué:

—Sí, Senyor, tu saps que jo t'estimo.

Jesús li diu:

—Pastura els meus anyells.

Per segona vegada li preguntà:

—Simó, fill de Joan, m'estimes?

Ell li respon:

—Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li digué:

—Pastura les meves ovelles.

Li preguntà Jesús per tercera vegada:

—Simó, fill de Joan, m'estimes?

Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:

—Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.

Li diu Jesús:

—Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.  

Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.

Però aquest text de Joan es refereix «exclusivament» a Pere, personalment, sense que tingui res a veure amb un possible successor, com sí que dona a entendre el text de Mateu.

I aquest text del llibre de Joan es creu que es afegit, després de la seva mort, per un seguidor. I precisament per reforçar la posició de Pere, que Joan no assegurava prou. Perquè Joan, evangelista i (però no del tot segur) apòstol, era considerat «el deixeble estimat», i per aquest sol fet ja semblava que era el superior dels apòstols. Pere podia no ser tan estimat però més valorat.

Hi hagué, doncs, dos autors (secundaris) que tingueren un especial interès a valorar Pere com creien que corresponia, i dos més, dels principals, que no.

Avui, els exegetes protestants, des de sempre, i els catòlics des de no fa tant, s'estranyen que aquest text tan suposadament fonamental de Mateu, sigui ignorat per Marc i per Lluc. I hi ha un acord bastant general que aquestes paraules de Jesús, més que haver-se dit durant la seva vida, representen un sentir general existent «després», durant la vida de l'Església primitiva. I que Pere va rebre una mena de consideració superior, per part de Jesús, però no pas uns drets transmissibles a ningú més.

També em permeto afegir (però això no hi té res a veure) que, contra lo que s'havia cregut sempre, l'evangelista Mateu no és l'apòstol Mateu. Ni el seu llibre va ser escrit en arameu, sinó directament en grec, per part d'una persona que no havia conviscut físicament amb Jesús.

I jo afirmaria que no crec segur, ni probable, que Jesús, en vida, acceptés que se'l considerés Messies, que era, i és, un mite exclusivament jueu.

Doncs bé: en l'ordre dels fets tampoc va ser així.

1) No s'ha conegut cap persona que vagi ser «successor» de Pere, i/o que vagi assumir les seves funcions a la seva mort.

2) Sembla (quasi segur) que la comunitat cristiana de Roma no va tenir un «bisbe» (anomenat així) fins a la segona meitat del segle II, perquè fins llavors el grup de preveres van anar regint la comunitat de manera col·lectiva.

Doncs no hi va haver successió de cap primat.

Tanmateix, al llarg dels segles, els cristians van anar donant a l'Església de Roma una importància superior a totes les altres. Però per raons d'ordes pràctic: era l'església més important d'occident (a orient, no, que n'hi havia d'altres molt importants); hi havien predicat els apòstols Pere i Pau; aquests dos apòstols hi havien sigut martiritzats; tenia les tombes de tots dos...

I arribà un moment en què el títol de «papa» (que significava «pare»), que fins al segle VII s'havia aplicat a tots els bisbes, va començar a dir-se-li només al bisbe de Roma. (A excepció del patriarca copte d'Alexandria, no catòlic, que representa l'església egípcia pròpiament dita, el qual encara conserva avui el títol de papa.)

Finalment, al segle XIX, en un moment en què la direcció de l'Església catòlica se sentia en perill, davant l'augment i els principis de la Il·lustració, el Concili Vaticà I (1870), en un moviment d'autodefensa, va declara dogmes de fe tant el primat de Pere i successors, com la infal·libilitat del papa. Aquestes decisions, una part minoritària de pares conciliars, la crítica protestant, la independent i una part de la catòlica les van considerar errònies. 

(Una gran part de la informació és deguda a Valentí Fàbrega, en el seu llibre «La herejía vaticana».)