D’això de la primavera eclesial ja fa temps que se’n parla. Sembla que va
ser Karl Rahner qui la va anunciar arran del Concili Vaticà II. Per allò de
l’aggiornamento que volia Joan XXIII en el senti de transformar l’Església de
societat perfecta a Poble de Déu. El bisbe Casaldáliga també considera que estem
en «Una hora de primavera eclesial», i ens esperona a «viure’l amb entusiasme».
Pel bisbe emèrit de Saö Felix d’Uruguaia, cal anar «Forjant
l’Església que somiem, tota ella fent-se responsable, acollidora, alliberadora».
En el seu llibre ¿Tiene salvación la
Iglesia? (publicat poc després de l’elecció del papa Francesc), Hans Küng
manifesta tenir: «fundadas
esperanzas para augurar una “primavera eclesial»
Però la primavera ve després de l’hivern. Almenys, meteorològicament
parlant és així. Per tant, si hi ha primavera és perquè hi ha hagut un hivern;
hi ha hagut un temps en el que l’Església s’ha centrat, de manera obsessiva en
temes morals, com: avortament, anticonceptius, matrimoni homosexual... deixant
de fer el que és més important. Víctor Codina, creu que l’Església ha
d’anunciar sobretot «la bona nova de la salvació en Jesucrist, seguir l’impuls
irreversible del Vaticà II sense caure en una ideologia restauracionista, [...]
dialogant amb la cultura moderna i amb les altres esglésies i religions, fraternalment
i sinodal» (V.Codina blog CJ)
L’hivern eclesial ha durat molts segles. Podríem establir el seu inici quan
Constantí el Gran, per l’Edicte de Milà, el 313 va permetre i afavorir l’expansió
del cristianisme i aquest va acomodar la seva organització seguint el model de
l’Imperi Romà. D’aleshores ençà el poder ha atrapat els representants als seus
més alts dirigents: suscintament podríem senyalar el benedictí Gregori VII
(s.XI) com a centralitzador, en benefici propi de totes les esglésies locals,
reduint l’autonomia dels bisbes; el concili de Trento (s-XVI -convocat per
tancar les diferències entre catòlics i reformistes -i amb la necessitat de fer-se
fors davant l’amenaça truca-, que va acabar amb cisma a conseqüència del
immobilisme dels catòlics que no volien perdre els privilegis de que gaudien i
excomunió de Luter. Després, amb la publicació per Pius IX de la Sillabus
Errorum (1864), i les conclusions del Concili Vaticà I (1869) decretant, de
forma desconcertant, la infal·libilitat del papa van acabar d’allunyar l’Església
de la cultura occidental impregnada dels principis de la Revolució Francesa (1789)
-reconeixent la igualtat entre totes les persones-, com havia sigut al inici
del cristianisme, en que les comunitats i els cristians mantenien una relació
de comunió i fraternitat, dins de la seva autonomia.
Amb Joan XXIII i el Concili Vaticà II, l’Església experimenta un canvi
en profunditat, que es frenat pels papes subsegüents. Ara el papa Francesc
reprèn aquella obertura i demana als ministres de l’Església que no siguin
clergues de despatx, que surtin al carrer, que siguin pastors, que no facin de
la confessió una tortura sinó un instrument de misericòrdia, que evitin
menystenir els qui estan en situacions irregulars i no se sentin afalagats pels
cortesans, perquè considera que «la cort és la lepra del papat» (cf V.C. blog
citat).
En una viñeta dos capellans pregunten al papa Francesc: per què paga ell mateix el
compte de l’hotel, viatja en bus i portar una creu que no és d’or? I, ell
contesta: Potser sigui un malentès. Em van dir que soc el successor d’un pobre
pescador de Galilea, no d’un emperador romà. Aquesta ha estat el gran error del
papat.
Salvador Sol
