UNA MONJA CONTEMPLATIVA EN L’ACCIÓ

«Quiero dar fe de mi esperanza, porque creo en los cielos nuevos y en una tierra en la que habite la justicia. Gracias a todos los que me acompañáis en el camino de la vida». Paraules de gratitud pronunciades per la monja Lucía Caram, en la celebració del seu vint-i-cinquè aniversari de vida religiosa contemplativa.

Sovint es té una idea equivocada del què significa una vida de contemplació. El diccionari del Institut d’Estudis Catalans, diu que es tracta d’una persona «que es lliura a la contemplació, a la meditació, a la vida espiritual». Dit així, sembla indicar que el contemplatiu-iva s’aïlla per estar sol en si mateix. Però, «La veritable soledat –ha escrit Thomas Merton- és la llar de la persona, la falsa soledat és el refugi de l’individualista. S’ha d’anar al desert no pas per a fugir de les persones sinó per a trobar-les en Déu». (T.M. Semillas de contemplación). La contemplació de sor Lucía li serveix per entendre millor la situació de les persones necessitades, que les institucions oficials ignoren, per s poder-les ajudar des de les seves pròpies necessitats; com Ignasi de Loiola és una «contemplativa en l’acció».

Un contemplatiu en l’acció no ens deixa mai indiferents. La seva petjada en el món queda impresa en obres i pensaments que ajuden a que el món –les persones- sigui millor. "Cuando uno se deja invadir por lo humano, cuando una persona se humaniza de verdad y es sensible al dolor del mundo, entonces es que Dios se le ha metido por los sentidos. (José Mª Castillo, "Humanizar a Dios"). Encaixa això en l’acció d’aquesta monja dominica contemplativa quan expressa que: «Dios no tiene manos, ¡pero tiene nuestras manos!» (La Contra, La Vanguardia, 6 de març de 2014).

Inquieta, incansable, amb les idees clares, viu des de fa dinou anys en un convent de Manresa, però no es cansa de repetir que: «No solo en un claustro cerrado se puede contemplar. Hoy más que nunca, Dios se manifiesta entre la gente. Mi claustro es con ellos». I, amb un punt d’ironia, diu: «Antes le pedía a Dios, y ahora mismo le pido a todo el mundo». Però fa alguna excepció: diu que no acceptaria diners de l’amo de Zara, perquè té el testimoni d’un hondureny que havia estat explotat, de petit, per aquesta empresa.  

Mario Benedetti, ha escrit: «No te rindas, por favor no cedas, / aunque el frío queme, / aunque el sol se esconda, / y se calle el viento, / aún hay fuego enh tu alma. / Aún hay vida en tus sueños».  

En algun lloc he llegit un pensament –crec que era del pare Arrupe- considerant que la vida té sentit quan després d’un, i pel seu esforç, el món és una mica millor. I en això es fonamenta l’esperança manifestada per sor Lucía. Jesús va instaurar el Regne, el seu inici, perquè els cristians l’anem construït, pas a pas, sense defallença: Com ho va expressar bellament Rudyard Kipling:  No quise dormir sin sueños: / y elegí la ilusión que me despierta, / el horizonte que me espera, / el proyecto que me llena, / y no la vida vacía de quien no busca nada, / no desea nada más que sobrevivir cada día." (R.K., Elegí la vida)

Una vida religiosa que contempla les necessitats dels últims de la societat és la tasca que lliurament s’ha imposat Lucía Caram, en un acte de plena consciència, buscant adorar Déu a través del seu amor per la gent. Quan això passa: «deja de haber divorcio entre las ideas y la vida. Y entonces es justamente cuando de verdad se encuentra con el Dios desconcertante, el Dios que nos reveló Jesús de Nazaret." (José Mª Castillo, "Humanizar a Dios")

Salvador Sol