SOLO LE PIDO A DIOS

Comentari de l'evangeli (Lc 11,1-13) escrita  per: María Dolores Lóèz Guzman - Fe adulta .

 Evangeli.-

1  Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan vaig acabar, un dels discípules li vaig dir:

--Senyor, ensenyeu-nos a pregar, tal com Joan ens va ensenyar als seus discípules.

2  Ell els vaig dir:

--Quan pregueu, digueu:

Pare,

santifica el teu nom,

vingui el teu Regne.

3  Dóna'ns cada dia

el pa que necessitem;

4  perdona els nostres pecats,

que nosaltres també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu

que caiguem en la tentació.

5  I els vaig dir encara:

--Si algú de vosaltres te un amic, i aquest el trobarà a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, 6  que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per donar-li", 7  segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te 'ls." 8  Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.   

9  »I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; busqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10  perquè el qui demana, rep; qui cerca, troba; ia qui truca, li obren. 11  Quin pare d'entre vosaltres, si el vostre fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? 12  I si li demana un ou, li donarà un escorpí? 13     Així, doncs, si vós, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen Així, doncs, si vós, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanin. (Lc 11,1-13.BCI)

Comentari.-

Demanar o no demanar… Segur que tot creient s'ha plantejat aquesta disjuntiva en algun moment. D'una banda, per què demanar a Déu si Ell sap amb certesa què necessitem? Sant Pau ja ens va advertir que  nosaltres no sabem com demanar per pregar com convé  (Rm 8,26). No és millor deixar-lo actuar sense més ni més? Per altra banda, ens assalta la dubte. Com no demanar a qui és Totpoderós? No és  tot possible per a Déu  (Mc 10,27)? A qui acudir en cas de necessitat sinó a ell? I sobretot, què demanar?

Jesús ens ofereix diverses claus per aprendre a fer peticions. Perquè igual que des de nens ens ensenyen a donar les gràcies, hem d'estar igualment disposats que ens instrueixin en l'art de “la demanda”. I qui millor que el Mestre?

En aquesta primera part del capítol 11 de Lluc que llegim aquest diumenge, el Senyor ens dóna algunes pistes:

- Jesús vincula la petició a un context de pregària i amistat. Per tant, a un lloc de diàleg i trobada amb el Pare. Quan hi ha confiança és més fàcil demanar perquè si les dues parts s'entenen i es coneixen, tot flueix amb naturalitat. Amb l'exemple de l'amic importú ho deixa clar. A un desconegut difícilment se li obre la porta a mitjanit.

- La petició és insistent. Una manera de mostrar el valor del que es demana. Per coses petites no val la pena molestar els altres, però quan ens va la vida en això es fa el que sigui: cridar, colpejar la porta, suplicar, tornar una vegada i una altra… L'obstinació dóna la mesura de la nostra convicció sobre la importància del que volem.

- El Senyor, per no perdre'ns, ens ofereix una pregària plena de peticions. Ens deixa clar, des de la perspectiva de Déu, allò que és realment vital per a l'home: l'arribada del Regne, on els coixos caminen i els cecs recobren la vista; l'aliment de cada dia; el perdó del nostre pecat que causa ferides irreparables; que tots estiguem units al Pare, l'Únic que ordena totes les coses; que ens enforteixi per no caure en les temptacions que ens condueixen a allunyar-nos d'Ell i dels altres. I que entenguem que cada petició comporta implícitament un compromís: Com demanar el perdó si després no perdonem? Com reclamar aliment, guariment, fortalesa… només per a mi, si tots som els seus fills i el bé de cadascú repercuteix en el de tots? Per això, com deia el cantautor argentí León Gieco a la seva cançó: “només li demano a Déu…, que el dolor no em sigui indiferent; que la resseca mort no em trobi buit i només sense haver fet prou”. 

Ara bé, si mai volem demanar una sola cosa o resumir en una totes les altres, el millor és dir: “només li demano a Déu que es faci la seva voluntat”, ja que mai en trobarem cap millor que la seva.

PREDICAR EL REINO ES PROCLAMAR QUE DIOS NOS AMA*

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 10,01-20) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

 

En l’evangeli d’aquest diumenge Lluc ens parla de la predicació de la novetat del Regne, que no és altre cosa que dir: «És el mateix Déu qui ens estima I està en nosaltres». .

Jesús envia els seus deixebles (dotze, com les tribus d’Israel) i altres setanta (com les nacions gentils reconegudes en el Gènesi). Els envia de dos en dos, perquè, pels jueus, l’opinió d’un de sol no tenia cap valor en un judici, i la missió que reben és la de ser testimonis de la Bona Notícia, com ho ha de ser, també avui, qualsevol cristià, a través del seu exemple de vida.

No és doctrina el que s’ha de transmetre, sinó allò que Déu és per a tots, sense excepcions, en qualsevol temps i lloc.

Aquestes són les Claus de la predicació:

1.- Itinerància. «Aneu» (Lc 10,3).

Jesús va «anar»… a proclamar la Bona Noticia, sense seguretats: «el Fill de l'home no té on reposar el cap.» (Lc 9,58)

2.- Dificultat. «jo us envio com anyells enmig de llops».

Quan es va escriure aquest evangeli les comunitats cristianes eren ferotgement perseguides pels jueus i pels pagans.

3.- Pobresa. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies» (Lc 10,4).

La pobresa material és signe d’haver superat les seguretats personals. Els mitjans externs emprats han de ser, només, els que ens permeten fer arribar el missatge, però mai que repercuteixin en benefici propi.

4.- Urgència. «no us atureu a saludar ningú pel camí» (Lc 10,4). 

En aquell temps, saludar algú pel camí anava acompanyat d’un gran cerimonial, que durava hores, i els primers cristians havien d’anar per feina; creien que la fi dels temps era imminent

5.- Pau. «Quan entreu en una casa, digueu primer: «Pau en aquesta casa». (Lc 10,5)

La pau, per un jueu del temps de Jesús no es referia només a l’absència de problemes i conflictes, sinó a l’abundància dels mitjans necessaris perquè un ésser humà pogués aconseguir la seva plenitud humana.

El cristià ha de dur, vagi on vagi, harmonia, comprensió, amor i pau... En això es coneix el regne de Déu.

6.- Humilitat. «menjant i bevent el que tinguin».(Lc 10,7)

Es tracta d’una de les actituds més difícils: posar-se al nivell de l’altre. Respectar els seus costums, estar disponible, acceptant el que et donin sense esperar res a canvi.

7.- Cureu. «cureu els malalts que hi hagi» (Lc 10,9)

No solament les malalties físiques, també les psíquiques i sentimentals, que arruïnen l’existència de tantes persones; tot allò que a un li impedeixi ser un mateix. Els 70 (72) fant referència als dimonis que sotmeten.

8.- Bona Notícia (evangeli). «El Regne de Déu és a prop vostre» (Lc 10,9).

Més enllà de doctrines i rituals, el que l’ésser humà ha de saber és que Déu l’estima.

Predicar el Regne és fer veure a cada persona que Déu és proper, que el tenim en el fons del nostre propi ser. Déu és (està) en cadascú de nosaltres. Descobrim-lo i ho tindrem tot.

Proclamar el Regne de Déu, requereix viure en el Regne, i limitar-se a fer una oferta, que, encara que no l’acceptin, sàpiguen que el Regne és a prop.

 

Pau i bé, CSXXIG – Publicacions

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas