L’ENDORMISCAMENT CRISTIÀ

Des de fa molts de temps, la major part dels cristians hem estat adoctrinats per una religió que ens feia creure que tot era pecat, per la qual cosa els eclesiàstics ens induïen un concepte escatològic de viure, que ens el dosificaven per mitjà d’uns sermons tan narcotitzants que ens endormiscaven fins a deixar-nos incapacitats per veure el que succeïa al nostre entorn, ni saber analitzar i menys reaccionar contra una Església, o Esglésies, que s’allunyava cada cop més del missatge que Jesús de Natzaret ens va voler transmetre dos mil anys enrere.

Molts catòlics, protestants, anglicans, luterans o seguidors de l’episcopalisme hem o havíem acceptat sense el menor sentit crític les estructures que aquestes Esglésies han imposat al llarg dels temps. Acceptant i sense rebutjar ni oposarnos al fet que els molts que dirigien les esmentades estructures fossin persones (clergues, bisbes i cardenals) que el poder els havia corromput de la mateixa manera que també ha corromput molts polítics, financers i empresaris. Una corrupció que no només s’ha limitat a la consecució fraudulenta de grans fortunes i a la utilització del poder despòtic, autòcrata o, fins i tot, teocràtic, sinó a la perversió més baixa dels seus instints sexuals.

Ser seguidor de Jesús no pot consistir, només, a participar en actes litúrgics o grans manifestacions eclesials; formar part d’una petita comunitat de base per fer meditació o en una associació asistencial com pot ser Càritas. Jesús ens ho va deixar dit: «No tothom qui em diu: Senyor, Senyor, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21), i fer la voluntat del Pare consisteix a fer que en aquest nostre món imperi per damunt de tot l’amor i la justícia. Amor als pobres i desvalguts i justícia per tal d’eliminar la corrupció i els grans desequilibris socials que provoquen els grans especuladors de la nostra societat siguin laics o clergues. L’Església o Esglésies només tenen raó d’existir si tenen per objectiu donar testimoni del Crist (amb tot el que significa el mot), o sigui ser coherent i conseqüent amb el missatge de Jesús. Aquest missatge, segons els textos evangèlics I les interpretacions més actualitzades, ens diu que Jesús va tenir una predilecció pels pobres, pels marginats i per les dones maltractades (fins i tot per les putes) i també per la justícia. Cosa que ens indica que és urgent eradicar els abusos i els excessos dels poders, també els dels «sacerdots del  Temple». Això vol dir que a tot cristià practicant, laic o clergue ens correspon intentar donar el seu mateix testimoni.

Una manera de donar testimoni pot ser col·laborant en l’enderrocament de les estructures i institucions on la corrupción s’hi ha instal·lat. Per això fa falta: 1) que no ens deixem enverinar pels narcòtics deshumanitzants que, interessadament, segueixen volent-nos donar els sectors majoritaris de la cúria vaticana, dels bisbes i dels cardenals, la majoria dels quals, com s’ha comprovat en el darrer Sínode de la Família, són insensibles a les necessitats humanes i molt més fidels a camuflar els seus interessos, en el Dret Canònic, que en promoure i aplicar l’Evangeli; 2) és urgent, per tant, un canvi copernicà en el Vaticà, car és evident que, malgrat la bona voluntat del papa Bergoglio i els seus esperançadors gestos, li mancarà força per poder-ho capgirar.

Probablement a l’Església dels nostres temps li convindria una Nova Reforma, com apunta el bisbe John Shelby Spong, en les seves Dotze Tesis, en la qual les associacions de laics no adscrites a l’Opus Dei, a Legionarios de Cristo, als Quicos o a qualsevol altra màfia vaticana, hem de donar el suport necessari per transformar el Vaticà d’una estructura de poder corrupte, a la més gran institució d’acollida i de solidaritat, i també fer possible que es foragiti de l’Església aquells monsenyors, bisbes i cardenals que se’ns serveixen pels seus interessos més inconfessables.

Jaume Rocabert Cabruja

Publicat a la revista RECULL de Blanes 

ÈTICA I INDEPENDÈNCIA.

Aquests dies se senten veus que diuen «independència» i altres que proclamen «España no se rompe, no es negociable» i alguna cosa més. Bé, però tant els uns com els altres s’haurien d’explicar i no hauria de valer un no com a resposta. Un principi ètic bàsic i universal, acceptat per totes les doctrines i religions, és aquell que considera l’autonomia del ser humà en el dret a manifestar i desenvolupar les seves necessitats de ser feliç.  Per això ha deixat de ser sedentari per assolir la seva condició de nòmada, amb els riscos que això comporta. Però només sobre la base de trencaments, inseguretats i transgressions s’ha construït la història, ha evolucionat la humanitat.

Ser o no independent és una decisió d’aquell que vol ser-ho. La història ens diu que els hebreus es van emancipar d’Egipte i es van constituir com a poble lliure i per a decidir aquesta acció no es va consultar si els egipcis volien o no aquesta separació. Sobretot perquè en la seva condició d’esclaus els anava molt bé tenir-los dominats.

Desobeir algunes lleis, en algunes ocasions, pot ser virtuós, Jesús va transgredir lleis jueves i es manifestà contrari a la pax romana, perquè no és ètic seguir lleis contràries als més dèbils i el legislador no té cap voluntat de canviar-les.

La independència de Catalunya es justifica per les agressions que es reben de les institucions de l’Estat espanyol, que anul·len les seves possibilitats de creixement socialment i cultural. Es tracta de la incompatibilitat de convivència entre dos models de societat: l’Espanya de matriu castellana i Catalunya, que al llarg dels segles ha manifestat la voluntat de reivindicar les llibertats històriques arrabassades per guerres i invasió de competències.

De res han servit les moderades aportacions per el reconeixement de la singularitat catalana que els bisbes amb la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya (1985) i la ratificació Al servei del nostre poble (2001) no ya perquè els bisbes de la CEE (Conferencia Episcopal Española)  amb algun vot favorable d’algun català, declarés que la Unitat d’Espanya és un bé moral, etc. Etc. Tampoc el Vaticà ha escoltat la veu de la CET (Conferència Episcopal Tarraconense) constituïda el 1969 i encara no totalment reconeguda. 

Caldria recordar als catòlics catalans les paraules de Joan Pau II a les Nacions Unides (5 d’octubre de 1995) quan és va manifestar a favor del «dret de les nacions» associat al «drets humans». El papa Francesc reconeix el dret a la independència de les colònies americanes d’Europa però mostra una certa reticència en el cas català, per si hi ha hagut «unitat forçosa» d’anexió.

Segons que escriu Xavier Morlans, El dret a decidir avui a Catalunya a la llum de la Doctrina social de l’Església. (El Pregó, Suplement d’estiu 2015) Aquesta és la pregunta que es fan els independentistes: «En la relació d’Espanya amb Catalunya, hi ha hagut antecedents d’una pretensió d’annexió per la força?» I, ell mateix respon: 1714 Guerra de Independència, 1923 Primo de Rivera 1936 Guerra civil, 1939 Repressió franquista,,, Cal seguir per a demostrar que efectivament la unitat ha estat forçosa? 

S’imposa que l'ètica il·lumini aquells que consideren que els independentistes no són majoria. Però tampoc ho són els que consideren Catalunya comunitat autònoma d’Espanya. Doncs? Un referèndum ens trauria de dubtes. Així de senzill! 

Salvador Sol

HA RESSUSCUTAT!

Jesús podria preguntar-nos com ho va fer a Maria, germana de Llàtzer, «Ho creus això?» (Jn 11.26). Es tracte del fet més transcendent per la humanitat; la projecció més enllà del que entenem per vida. Acceptar la resurrecció de Jesús no va ser fàcil ni pels seus seguidors més addictes. Ningú n’ha estat testimoni directa d’aquell fet sorprenent, extraordinari, inexplicable. A l’Antic Testament ja es parla de la resurrecció dels morts (una qüestió recurrent al llarg dels segles). El profeta Malaquies posa en boca d’un dels set germans ajusticiats pel rei per no voler menjar carn de porc: «--Val més morir a mans dels homes quan s'espera que Déu ens ressuscitarà tal com ha promès». (2Ma 7,14)

Els evangelistes expliquen la resurrecció de Jesús -passats més quaranta anys-, recollint allò que la gent recordava del que va succeir després de la seva mort i enterrament, justificant la seva resurrecció mitjançant: a) la tomba buida, i b) les diverses aparicions del Ressuscitat. Tots coincideixen en situar l’escena el diumenge següent; «...clarejava el diumenge –explica Mateu-, i Maria Magdalena i l’altre Maria anaven a visitar el sepulcre». (Mt 28,1) Marc precisa que havien comprat «olis aromàtics per anar a ungir el Senyor» (Mc 16.1) Els preocupava la pedra que tancava el sepulcre -que segons Marc «era realment molt grossa»-, i es preguntaven com s’ho farien per apartar-la. Explica Mateu, que la pedra estava segellada i la tomba vigilada per la guàrdia pretoriana. En el seu relat, presenta els grans sacerdots i fariseus, inquiets perquè Jesús havia anunciat que ressuscitaria el tercer dia (el dia de Déu) i, volien evitar que els deixebles el robessin per fer creure que havia ressuscitat. Per això demanen a Pilat seguretat i vigilància. (cf Mt 27,66). Tanmateix, quan les dones s’apropaven al sepulcre hi va haver «un gran terratrèmol», i «un àngel del Senyor» mogué la pedra, paralitzant l’acció de la guàrdia. Llavors l’àngel diu a les dones: «No us espanteu. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és aquí [...]  Aneu de seguida a dir als deixebles: "Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu». (Mt 28, 5-7)

En l’evangeli de Lluc no es fa referència als elements còsmic de Mateu, però coincideix amb ell i amb Marc en que són les dones les primeres en rebre l’impacte de la resurrecció. Segons ell, són dos homes, amb vestits resplendents, els qui donen la notícia: «No és aquí, ha ressuscitat» (Lc 24,6), fent-los l’encàrrec d’anunciar-ho als Onze, Marc diu que: «Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por»-. (Mc 16,8). Però Lluc modifica aquesta acció: «Llavors se'n tornaren del sepulcre i van anunciar tot això als Onze i als altres». (Lc 24,9) El sorprenent va ser la reacció dels apòstols: «les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure. Amb tot, Pere, se’n va anar fins el sepulcre, s’ajupí i veié que hi havia tant sols el llençol d’amortallar. Després se’n tornà a casa, estranyat del que havia succeït». (Lc 24,11-12)  

Sembla, però, que la tomba buida no era prova suficient perquè aquells homes i dones ho relacionessin amb l’anunci profètic que els havia fet Jesús: «Cal que el Fill de l’home sigui entregat a les mans dels pecadors, que sigui crucificat i que ressusciti el tercer dia» (Lc 24, 7)

L’últim dels evangelis, prescindeix de les narracions precedents i se centra en l’encontre post pasqual entre Jesús i la Magdalena -primera de les aparicions-. En el mateix lloc dels fets. Maria plora la mort de Jesús davant la tomba buida. De sobte sent una veu que li diu: -«Dona, per què plores? Qui busques?»-. Ella confon la veu amb la de l’hortolà, i li demana: -«si te l’has emportat tu digues-me on l’has posat»-. Ara la veu és més directa: «Maria» -li diu-. Ella no pensava en resurrecció, però reconeix la veu, i en girar-se s’adona que és efectivament el Mestre. –Rabuni- exclama sorpresa i, emocionada el toca, l’abraça... Però Jesús li diu: «Deixa’m anar que encara no he pujat al Pare». (cf Jn 20, 11-18). Ara ja no hi ha dubtes: Jesús és viu; ha ressuscitat!. 

Les aparicions de Jesús es multipliquen. Segons Pau «...s’aparegué a Cefes, i després als Dotze. Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada. [...] Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots, com un que neix fora de temps, se’m va aparèixer també a mi» (1Co 15,5-8). El Ressuscitat vol dissipar dubtes, que tots el reconeguin ple de vida, i proclamin «la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. (Mc 16, 15). L’autenticitat de les aparicions queda evidenciada perquè els evangelistes posen nom als testimonis. Vora el llac de Galilea, es troba «amb Simó Pere, Tomas, l’anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més». Ell no volia aparèixer com un «esperit» (cf Lc 24,37) i per evitar-ho els demana: «nois, no teniu res per menjar?». (Jn 21,5)

El misteri de la pasqua de Jesús encara no s’ha desvelat. A la nostra racionalitat li costa creure-s’ho de debò. La resurrecció dels morts –la vida eterna- interpel·la la nostra fe: «Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat». (1Co 15,13)

Salvador Sol

SANT ROMERO D’AMÈRICA

El proper 23 de maig l’Església catòlica beatificarà l’arquebisbe d’El Salvador, Oscar Arnulfo Romero.  A Romero el van tirotejar mentre celebrava la missa, el 24 de març de 1980 i el poble, els camperols -a qui conferí la dignitat de persones lliures, en règims corruptes, fortament militaritzats, que els tractava com esclaus-, li van atribuir la condició de sant -sense esperar que ho fes Roma-, per haver estat al seu costat en vida, i haver estat màrtir per la seva mort. Ell havia dit: «Cap soldat està obligat a obeir una ordre contra la llei de Déu... els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu, cessi la pressió». Una setmana després d’haver-los fet aquests prec, aquesta ordre, un escamot paramilitar a sou el va assassinar mentre celebrava missa. Era el 24 de març de 1980. El país feia anys que vivia immers en un clima de violència desfermada, que acabà en guerra civil, (1980-1992) entre les Forces Armades d’El Salvador (FAES) i el Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN). El conflicte va acabar amb el tràgic balanç, calculat en 75.000 persones, entre morts i desapareguts.

Les desigualtats socials d’aquell país, a la dècade dels setanta, reconeixia que el 10% de la població acumulava el 80% de la riquesa. La reacció del poble va ser la de crear grups guerrillers, constituïts per obrers, camperols i estudiants, que sota sigles diferents van intentar combatre les forces governamentals. El camp d’acció va ser la catedral, que estava en obres, i permetia llocs adients de protecció. Romero havia parat la reconstrucció de la catedral i destinant els diners a pal·liar les bosses de pobresa i socórrer als perseguits. En aquells moments, però, el bisbe con contemplava que el temple pogués ser escut dels sollevats, tot i reconèixer la legitimitat en la defensa dels seus drets. Unes accions violentes de protesta, recolzades per una part important de l’església salvadorenya, procliu a l’anomenada teologia de l’alliberament. .

El jesuïta alemany Martin Maier (La Contra de la Vanguardia, 19/03/15), recorda el temps de violència que es vivia a El Salvador. Les autoritats protegien les forces paramilitars que mataven a sou al servei dels terratinents, i un dels objectius era fer callar aquella església combatent, al crit de: «Fes pàtria mata un capellà».

L’arquebisbe Romero, de tarannà conservador, va anar prenent consciència del significat d’aquella lluita. Ell sabia el perill que corria si s’implicava a favor de les reinvindicacions del poble, perquè havia estat testimoni de matances injustificades. Maier ens recorda (publicació citada) que el jesuïta Rutilio Grande, en una homilia el 1977 va dir: «Si Jesús vingués al Salvador, el tornarien a crucificar». Dos dies després l’assassinaren. Romero, davant del seu cadàver manifestà: «Si l’han assassinat pel que va fer, llavors jo he de seguir el seu camí. Ell m’ha obert els ulls». A partir d’aquí l’arquebisbe ve entendre que el seu lloc estava en la defensa de les causes dels pobres i perseguits; aquells que per designi del Pare, Jesús constituí en hereus del Regne. En la seva «conversió» l van ajudar Ignacio Ellacuria (assassinat el 16/11/1989) i Jon Sobrino, destacats defensors de la teologia de l’alliberament.

Aquesta conversió no va ser entesa per les autoritats salvadorenyes i «gent d’ordre» que el van intentar «comprar». Ja se sap que els diners poden comprar armes voluntats i silencis, però no la consciència dels qui actuen per conviccions. Amb aquestes paraules ho descrivia el bisbe: «Hi ha un ateisme més proper i més perillós per a la nostra Església: l’ateisme del capitalisme quan els bens materials es posen com a ídols i substitueixen Déu».  

Tampoc ho van entendre les autoritats vaticanes, pels qui la teologia de l’alliberament s’inspira en el comunisme i és perversa. Com va escriure el bisbe emèrit d’Araguaia Pere casaldàliga: «abandonado por tus propios hermanos de báculo y de Mesa...!».

A Romero el van assassinar pel seu sacerdoci compromès amb les mateixes causes per les que van crucificar Jesús. Morir pel sol fet de pertànyer a l’Església, com ha escrit Hilari Raguer, (Entrevista. Memòria.cat 17/07/2008) no és motiu suficient per a ser considerat màrtir.

Ara un papa sud-americà canonitzarà la beatificació del bisbe màrtir, iniciat a El Salvador el 1994 i lliurat al vaticà el 1996 però que Joan Pau II i Benet XVI van aturar. Perquè, malgrat que només Déu farà seure a la seva dreta els elegits, com llegim als evangelis i que Vox populi, vox Dei, com es va dir durant molts segles, des de la creació de la Congregació Romana de Ritus, en temps del papa Sixte V (1588) només poden pujar als altar i ser invocats com mitjancers els que han seguit el procés de beatificació i canonització establerts pel Vaticà. (cf Joan Barburés, Foc Nou nº 2010)  

 El bisbe Pere ha escrit la següent reflexió: «Aquests Jubileu ha de renovar en tots nosaltres, una esperança, lúcida, crítica però invencible. “Tot és gràcia”. Tot és Pasqua, si entrem a tot risc en el misteri del sopar compartit, la creu i la resurrecció». Ell com ningú sap què se sent quan a un l’amenacen de mort per defensar la causa dels pobres. En un poema preciós, San Romero de America, Pastor y Martir nuestro. Ha descrit els seus sentiments i els del poble al que va servir Romero. «Tu ofrecías el Pan, / el Cuerpo Vivo / –el triturado cuerpo de Tu puebo-; / Su derramada sangre victoriosa / i la sangre campesina de tu Pueblo en masacre / que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada». «¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos! / San Romero de América, pastor y mártir nuestro; / ¡nadie hará callar tu última homilía!.»

Salvador Sol

ALLIBERAMENT INTEGRAL O CRISTIANISME "LIGHT"

“Quan qualsevol religió no està al servei del poble fidel, sinó que s'ha constituït en una institució, cal que faci una veritable i profunda renovació” “...s’espera que la religió vingui a interpretar i resoldre els problemes polítics que afecten al col·lectiu humà”

 

Els esforços del papa Francesc per apropar l'Església a la gent senzilla, als pobres i als marginats, tal com ens ensenya l'Evangeli, xoca frontalment amb els grans sacerdots de la cúria. La història es repeteix i el missatge de Jesús de Natzaret se'ns ha presentat en forma d'unes regles i conceptes (les del dret canònic) que desvirtuen l'essència del mateix missatge. Quan qualsevol religió, la catòlica per exemple, no està al servei del poble fidel, sinó que s'ha constituït en una institució a través de la qual, i segons les esmentades regles, s'instrumentalitza i es pretén sotmetre la llibertat individual i col·lectiva de l'home i la dona; a aquesta religió li cal una veritable i profunda renovació, car no compleix el que hauria de ser la seva raó de ser.

Malauradament, els grans sacerdots (bisbes i cardenals) de casa nostra, tampoc han entès el significat del seu sacerdoci. L'espantadís i poruc cardenal Sistach, arquebisbe de Barcelona, ha exterioritzat novament aquella preocupació que ell i la majoria de membres de l'episcopat tenen per escapolir-se dels problemes que puguin perjudicar la seva carrera eclesiàstica. Deu ser per aquest zel, dubtosament cristià que va prohibir la conferència que el teòleg progressista Juan José Tamayo havia de fer a la parròquia de Sant Medir. Tot i així, i segurament molt a pesar del cardenal, s'acabà fent en un local parroquial adjacent, llogat a ERC... El motiu de la conferència era el 25è aniversari de l'assassinat del jesuïta Ellacuria en terres salvadorenques, però també l'oportunitat d'aprofundir en el seu pensament i la seva implicació en la teologia de l'alliberament, que tan apassionadament defensava el teòleg basc i que tantes pors sembla que provoca al cardenal barceloní i a molts altres bisbes i cardenals.

Pels crítics ‘benèvols' de l'esmentada teologia, aquesta no té raó de ser tinguda en consideració fora del context llatinoamericà. Els membres de la jerarquia eclesial que això argumenten ho fan per preservar que l'esmentada teologia esdevingui un terratrèmol que ensorri les actuals estructures del poder faraònic de les quals gaudeix. La teologia de l'alliberament està perfectament en sintonia amb el missatge de Jesús de Natzaret i tant és aplicable a Llatinoamèrica com també a Europa, car defensa no la salvació personal i individual (d'un per un) dels homes, com han insistit alguns teòlegs des de la modernitat fins ara, sinó la salvació del col·lectiu humà, car la Pasqua, la resurrecció del Crist, impregna tots els ordres humans i també el de les estructures socials. En conseqüència, la història de la salvació va de l'experiència política a l'experiència religiosa, i s'espera que la religió vingui a interpretar i a resoldre els problemes polítics; és a dir, aquells problemes del poble com a totalitat o col·lectiu humà.

Segons Ellacuria, el terme pobre, l'hem d'ampliar a tot individu o grup al qual li són negats els drets humans. Un cop entès aquest concepte, és de justícia retornar la dignitat humana a cadascú, car aquest és el veritable sentit de la salvació de l'home (no individual, sinó col·lectiva). Conseqüentment, l'Església, quan es donen aquestes situacions històriques en les quals la dignitat humana està sent negada de manera sistèmica i estructural, ha de promoure la transformació d'aquestes estructures i construir-ne d'altres que retornin la dignitat a l'home, a tots els homes. En això consisteix el missatge evangèlic de la construcció del Regne de Déu.

 Jaume Rocabert i Cabruja

Publicat a: EL PUNTAVUI+, OPINIÓ – dijous 05/03/15

LA TEOLOGIA D’UN PAPA HUMÀ

El teòleg José Maria Castillo, en el seu blog «Teología sin censura» parla dels que estan a favor del papa actual, i els que estan en contra al·legant que no és un papa teòleg. No sé si aquest pot ser un argument de pes per anar en contra de l’actuació del papa Francesc. Mirant currículums, veiem que: en Benet XVI, la seva condició de teòleg era innegable. També Joan XXIII era doctor en teologia –per cert, doctorat defensat davant d’un tribunal en el que hi havia Eugenio Pacelli, que com se sap va ser Pius XII-. Però no ho eren: Pau VI –amb carrera diplomàtica-, ni Joan Pau II -a qui, per altra banda, se li atribueixen condicions de poeta i filòsof-. Naturalment que en els estudis eclesiàstics, els dos van estudiar teologia. També va superar aquesta disciplina acadèmica el jove seminarista Jorge Mario Bergoglio, a la Facultad de Teologia del Colegio Máximo de san José. a san Miguel (Buenos Aires). Per tant, quin és el problema? El problema sembla ser el canvi d’estil. Una manera d’exercir el papat a la manera de Joan XXIII, segons els crítics, massa proper a la gent i allunyat dels grans discursos.

Si la teologia s’entén com «especulació del transcendent», perquè necessita l’Església un papa «teòleg», que no s’impliqui amb els problemes de la gent d’avui»? Un papa no ha de tenir com a funció principal la de generar teories, idees i conceptes, sinó la de dirigir una església en la que es manifesti, de forma inequívoca, el Regne de Déu. Jesús demana a Pere: «-Simó fill de Joan, m’estimes més que aquets?» I, a la resposta positiva de Pere, li mana: «Pastura les meves ovelles».(cf Jn 21,15-17). Tres vegades l’havia negat Pere, tres vegades li fa la mateixa pregunta Jesús. I, sempre, amb la mateixa resposta: «Tu saps que t’estimo». I, sempre, amb la mateixa instrucció. Per tant, la missió del successor de l’apòstol és la de ser sol·lícit, acollidor i misericordiós amb els problemes de la gent, des de l’amor a Jesús.    .

Està clar que el papa Francesc no és partidari d’utilitzar: la corona triregne –sortosament ja en desús-, ni la cadira gestatòria –de fet, l’últim que la va utilitzar va ser Joan XXIII-, ni el papamòbil blindat... Ell és seguidor de la recentment classificada «teologia narrativa», que és aquella que parteix de l’evangeli i esdevé norma de vida per a tots aquells que aspiren a ser «sal de la terra [...] i, llum del món» (Mt 5,13-14). Com diu Castillo, «és important saber, acceptar i tenir clares les veritats teològiques que fonamenten la religió de redempció que ens presenta Pau. Però tant cert com això és que de ben poc ens serviran les profundes “ensenyances teològiques” de Pau, si no fem nostra la “forma de vida” que ens presenta l’Evangeli, la forma de viure de Jesús, que trobem en cada relat dels evangelis».

El papa Francesc ens sorprèn per diferent. Acostumats a un papa hieràtic com Pius XII;  bonàs com Joan XXIII, diplomàtic com Pau VI, autoritari com Joan Pau II, i tímid com Benet XVI, ell es presenta com l’home lliure (cf Sir 15,14), capaç de trencar estereotips i fórmules convencionals. Un papa, paradoxalment, molt més apreciat pels que no es confessen catòlics que pels que es diuen ser-ho, perquè voldrien que flotés per sobre del bé i del mal; un papa quasi divinitzat. Molts dels seus coetanis tampoc no entenien perquè Jesús es barrejava amb la gent que li sortia al pas pels camins de Palestina. El papa Francesc segueix essent un ciutadà més, que exerceix la seva funció de cap de l’Església, com un primus inter pares amb els seus germans d’episcopat; evitant que les parafernàlies i el protocols de palau l’allunyin de la seva missió pastoral.

Salvador Sol

EL REI DAVID

 

La Bíblia ens explica que Jacob (anomenat Israel) era net d’Abraham, i que de la seva dinastia va néixer Jessè, para de David (que vol dir: elegit de Déu). Es considera que va viure del 1040 al 966 aC. I que va ser ungit pel profeta Samuel com a rei de Judà (1010-1006 aC), i rei de les dotze tribus d’Israel (1006-966 aC). Aquest rei, que amb el seu fill Salomó va donar la máxima esplendor i glòria a l'Israel dels segles XI i X, és citat 444 vegades al llibre de Samuel, 90 als llibres profètics: Reis, i 217 als escrits: Cròniques. Fan referencia d'ell les profecies de: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Osees, etc. També està referenciat pels evangelistes i, l'apòstol Pau en parla a les cartes adreádes als Romans, a Timoteu i als Hebreus. Tanmateix, també el cita l'Apocalipsi de Joan. En total, el trobem citat 967 vegades a les Escriptures, fent referencia a les seves gestes i destacant-ne un perfil de: rei just, valent, apassionat, guerrer, músic i poeta (se li atribueixen gran part dels Salms), però, principalment, situant-lo en la línea genealógica que va d'Abraham fins a Jesús. Ho afirme Pau quan situa Jesucrist «sorgit del llinatge de David» (2Ti 2,8). I, Joan posa en boca dels seus contemporanis aquesta pregunta: «¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?» (Jn 7,42). 

Però, malgrat estar tant prolíficament citat a les Escriptures, els arqueòlegs no troben restes que acreditin la historicitat d’aquest rei, i de la seva «gran» obra. Només una estela trobada a Dan (1993), escrita en arameu, dóna compta d’una victòria del rei de Damasc Jazael, sobre Israel i el rei de la «casa de David». En el llibre: Los enígmas del pasado, Historia de Israel y relato bíblico, de Jean-Louis Ska, es parla d’un David històricament relativitzat en no haver-se trobat cap document de l’època que el mencionin. «Es fa difícil –diu Ska- que els imperis propers no hagin sentit parlar ni hagin conservat cap record d’aquest regne». Però ja se sap que Déu amaga als savis allò que els humils descobreixen per la fe. (cf Si 3,19). 

No cal oblidar que Israel és un projecte de Déu; un poble creat per la promesa feta a Abraham. Al llarg dels segles, els «hebreus» (marginats, esclaus) es van anar organitzant en tribus, «creant estructures de llibertat i convivència que els capacitava per expandir-se i triomfar sobre la terra palestina». (X.Pikaza, Para leer la historia del pueblo de Dios, Cap.11). Tenien a Déu i no els calia cap rei per a governar-se. Però l’ordre i la pau es van acabar quan els filisteus (pobles del mar) van assetjar les seves terres. Els israelites s’adona que necessitaven un rei capaç de fer front a aquells «pirates» vinguts del Nord..

En el llibre de les Cròniques, llegim que: «Els filisteus perseguien de prop Saül i els seus fills» (1Cr 10,2). Morts tres dels seus fills, perseguiren Saül: «Els arquers el van descobrir i el feriren greument» (1Cr 10,3) i per evitar que el trobessin en vida, «convertint-se en la seva riota [...] Saül, doncs, va plantar a terra l'espasa i s'hi tirà al damunt» (1Cr 10,4). Israel es quedà sense rei, havia arribat l’hora de David. Ungit, com s’ha dit, rei de Judà li tocava fer-se ungir per la resta de tribus, que havien elegit Ixbóixet, de la tribu de Benjamí i fill de Saül. La guerra civil entre les tribus acabà amb un pacte: David fora el rei de tot Israel.   

El segon llibre de Samuel recull la confessió de David i el perdó de Déu: «He pecat contra el Senyor. Natan li va respondre: --El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs» (2Sa 12,13). No solament no morirà a causa del seu pecat, sinó que Déu li fa aquesta promesa: «Quan t'arribarà l'hora d'adormir-te amb els teus pares, jo, el Senyor, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, sortit de les teves entranyes, i refermaré el seu regnat» (2Sa 7,12). «El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre» (2Sa 7,16).

Malgrat que només ho digui la Bíblia, no hi ha dubte que David va ser el gran rei d’Israel, que va rebre la protecció de Déu, i va instaurar la capitalitat del regne a Jerusalem, convertint-la en el centre religiós dels jueus. Les promeses fetes a Abraham s’anaven complint:  els circumcidats havien esdevingut un poble lliure, a la terra promesa; «un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel». (Ex 3,8). No tenien la potència cultural i militar dels sumeris, babilonis o egipcis, ni gravaven en esteles els seus èxits militars, que van ser més aviat pocs, però, encara avui, milions de persones arreu del món preguen amb salms i advocacions atribuïdes al rei David.

 

Salvador Sol

 

 

 

 

 

 

 

TOUT EST PARDONNÉ

«Tot està perdonat» llegim a la nova portada de la revista satírica «Charlie Hebdo». Però qui perdona a qui? La revista als gihadistes, o Alà als gihadistes i dibuixants de la revista? La frase conté l’adjectiu «tot», per tant, cal entendre que es refereix a la segona de les interpretacions. Perquè «només Déu (Alà) pot perdonar-nos, només demana que de debò en tinguem ganes» (H.Raguer, comentari al Salm 130). Demanar perdó implícita la voluntat d’esmena. Jesús perdona la dona adúltera amb l’advertiment: «no pequis més». (Jn 8,11), I, no sembla que sigui aquesta la intenció dels dibuixants de la revista.

Una revista satírica es dedica a això, a fer mofa de tot allò que no forma part del seu codi de creences i comportaments. Fent una ullada a les diferents portades publicades un s’adona que al darrera de cada sàtira hi ha una clara voluntat de molestar als qui no pensen com ells, al·legant «llibertat d’expressió». En una vinyeta es veu un gihadista disparant la seva arma, al crit de: «ell ha dibuixat primer». Es clar que no són comparables les dues accions; fa més mal el tret d’una pistola que la intenció d’un dibuix. Però no es pot negar que una cosa pot induir l’altre, dit sense ànim de justificar res. Però escarnir la religió, qualsevol d’elles, presentant els seus representants en actituds lascives, sodomitzant... sobrepassa els límits de la llibertat d’expressió socialment acceptable. És per aquesta raó que Mahoma no s’identificarà mai amb la sàtira, ni la grolleria. I no ha agradat als islamistes l’afirmació «JE SUIS CHARLIE», a la portada de l`últim número publicat. Cap ètica religiosa pot recomanar l’assassinat però tampoc l’escarni; ni l’Alcorà, ni la Torà ni les Escriptures avalen aquest tipus d’agressió. Un dibuix no mata, però pot ferir sensibilitats i trucar a la porta de la intransigència. Aquesta primera portada després de l’atemptat, ha tornat a molestar profundament als seguidors del profeta, «que no entenen que segueixen publicant caricatures de Mahoma» al·legant que es tracta només d’un ninot. Algú ja ha afirmat que «si segueixen publicant caricatures de Mahoma, saltaran pels aires», (La Vanguardia internacional, 16/’1/15)..   

En la història de les religions hi trobem quantitat d’accions violentes contra aquells que consideren «pagans» o «infidels». Voler convertir o eliminar per la força «els altres» és una forma de voler fer entrar el clau (de la fe) per la cabota. Ara hem assistit, lamentablement, a una acció terrorista perpetrada al cor mateix d’on van néixer els principis de la llibertat, per la pràctica d’una llibertat mal entesa, tant per part dels assassins com de les víctimes. Ni els uns ni els altres s’han aplicat en la fraternitat i això és greu. Perquè un principi va encadenat a l’altre. La llibertat ens ha de permetre gaudir de la igualtat, només així serà `possible la fraternitat. El lema de la República no pot fragmentar-se.

Aquest atemptat ha passat a París, i ha mobilitzat, en actitud de protesta, els principals dirigents dels països més o menys democràtics. Curiosament, aquells que es mostren indiferents en veure com una nena de 10 anys és utilitzada, immolant-se, en fer esclatar una bomba adossada al seu cos, en un mercat de Nigèria, provocant 20 morts i 18 ferits. Són aquells que fan negocis amb el règim de Qatar, Un emirat que malgrat formar part del set organismes de la Carta Internacional de Drets Humans, i “esponsoritzar” equips de futbol, a la vegada, finança el terrorisme islàmic arreu del món.

El terme gihad significa literalment «lluita», però no necessàriament lluita contra l’altre sinó contra les mancances d’un mateix. El salafisme utilitza la paraula «gihad» orientat a un retorn als orígens de l’Islam, i posar en valor els seus llibres principals: l’Alcorà i la Sunna.  La idea no és dolenta en si mateixa. També a l’Església catòlica hi ha veus que propugnen un retorn als orígens i als evangelis. El que no és coincident és la metodologia. Els mètodes gihadista en defensa de l’Islam se situen en l’islamisme, que ja no es tracta d’una religió sinó d’una ideologia sense ànima. No són les armes les que han d’evitar que aquesta religió, com les altres, siguin menystingudes i motiu de bromes pujades de to. Sota l’enunciat: Die n’existe pas, no es pot fer dir al papa Francesc: Merda! Ja ho sospitava. Ni titular amb lletra grossa, després de la matança d’Egipte: Le corant c’est de la merde. Aquestes tipus de comentaris més que satíric són generadors d’odi.    

Per més que ho diguin els salafistes i ho practiquin el gihadistes, l’Alcorà no incita a la guerra. Si Alà (Déu) és qui dóna la vida, no hi pot haver guerra santa en nom d’Alà. Segur que tot ha estat perdonat, però sembla que ni els uns ni els altres han enterrat les armes.

Salvador

.

QUE NO SE'NS REFREDI EL PAPA FRANCESC!

Els climes meteorològics de Buenos Aires i Roma són semblants, amb mínimes de 3º C i 5º C entre la primera ciutat i la segona. Però a la ciutat del vaticà sembla que hi ha un clima gèlid; res a veure amb la climatologia. El xoc tèrmic entre el papa i alguns del seus cardenals és de bastants graus sota cero. Les critiques que li arriben de més d'un purpurat, fent gal·la d'ortodòxia, considerant indigna el comportament de l’argentí Bergoglio en el seu rol de papa, el deuen deixar gelat.

Ortodòxia i tradició, són conceptes que s’esgrimeixen sovint pels jerarques immobilistes que per conservar el que per a ells és «la dignitat» de les seves funcions incompleixen greument el que Jesús recomanava: «no actueu com ells» (Mt 23, 3) referint-se als mestres de la llei i els fariseus que es creien estar per sobre dels altres. Avui com aquells que Jesús criticava, alguns membres de l’Església estan «asseguts a la càtedra de Moisès» (Mt 23,2) i creient-se en poder de la veritat absoluta «Preparen càrregues pesades i insuportables» (Mt 23,4) sense tenir en compte que la religió no pot estar d’esquena a l’evolució del coneixement i a les necessitats temporals. Amb la seva rigidesa moral, tanquen «a la gent l’entrada del Regne del cel» (Mt 23,13) i, inflats pel boato de les seves vestimentes i palaus, obliden «les coses més fonamentals de la llei: la justícia, l’amor i la fidelitat»

Haver escollit un argentí per papa, a molts ja els devia caure com una galleda d’aigua freda. Si al menys es comportés com un emperador en un esquema d’organització equivalent al del l’Alt Imperi, com han fet la majoria de papes anteriors, la seva procedència americana passaria inadvertida. Però no, Bergoglio és, primer de tot, un seguidor de l’únic model a seguir: «perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8). Doncs, resulta que Bergoglio actua com a germà grans dels cristians de Roma, que és el seu bisbat, i representant de l’Església catòlica. La seva missió, com a seguidor de Jesús, no és la de «condemnar el món, sinó salvar-lo» (Jn 12,47). Ho ha repetit en resposta a moltes preguntes: «qui soc jo per a condemnar».

Les discrepàncies entre el papa Francesc i alguns cardenals (almenys n’hi ha cinc que han donat la cara), estar en el fet de no obeir la voluntat d’aixecar la prohibició de donar la comunió als catòlics divorciats, que viuen en parella. El llibre, publicat pels cinc cardenals, du per títol: Permanecer en la verdad de Cristo. Matrimonio y Comunión en la iglesia Catòlica. Es tracte d’un clar manifest en contra de la doctrina impulsada pel cardenal Walter Kasper, en el Sínode sobre la família. Al president emèrit del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians no se li van acceptar els seus arguments, i va ser derrotada la seva proposta. El que defensava el cardenal Kasper està escrit en el seu llibre: La misericordia, molt proper al pensament del papa actual.

Cal tenir present que els cardenals crítics de la línia pastoral de Bergoglio, no són qualsevol. Tots ells formen, o han format part de l’Staff del Vaticà: Gerhar Müller, és prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; Raymond Lee Burke, és prefecte del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica; Walter Brandmüller, és president emèrit del Comitè Pontifici de Ciències Històriques; Carlo Caffarra, és arquebisbe de Bolonia; Velasio De Polais, és president emèrit de la Prefectura per els Afers Econòmics de la Santa Seu. (Font: univisionNOTICIAS).  

La postura sobre els divorciats defensada per aquests il·lustres purpurats no sembla justa. Entre altres qüestions perquè en un divorci, normalment, hi ha qui deixa i qui és deixat, i no sembla raonable, i per descomptat no forma part de la misericòrdia, obligar a aquests al celibat de per vida. Tampoc sembla just condemnar als qui tenen l’orientació sexual distorsionada, per la senzilla raó de que no ho han elegit ells. Per tot això, crec que la qüestió de la família no ha quedat resolta i que en el proper Sínode caldria que hi haguessin actituds més comprensives vers aquells que tenen problemes de convivència.

Demanem a Déu que el papa Francesc no se’ns refredi, i segueixi aplicant les reformes que li calen a l’Església. I, als senyors cardenals que facin pinya amb el papa en la línia de la comprensió dels problemes humans; que baixin del núvol i toquin de peus a terra. Si Déu estima els homes, qui són els cardenals per a condemnar-los?    

Salvador Sol