TOUT EST PARDONNÉ

«Tot està perdonat» llegim a la nova portada de la revista satírica «Charlie Hebdo». Però qui perdona a qui? La revista als gihadistes, o Alà als gihadistes i dibuixants de la revista? La frase conté l’adjectiu «tot», per tant, cal entendre que es refereix a la segona de les interpretacions. Perquè «només Déu (Alà) pot perdonar-nos, només demana que de debò en tinguem ganes» (H.Raguer, comentari al Salm 130). Demanar perdó implícita la voluntat d’esmena. Jesús perdona la dona adúltera amb l’advertiment: «no pequis més». (Jn 8,11), I, no sembla que sigui aquesta la intenció dels dibuixants de la revista.

Una revista satírica es dedica a això, a fer mofa de tot allò que no forma part del seu codi de creences i comportaments. Fent una ullada a les diferents portades publicades un s’adona que al darrera de cada sàtira hi ha una clara voluntat de molestar als qui no pensen com ells, al·legant «llibertat d’expressió». En una vinyeta es veu un gihadista disparant la seva arma, al crit de: «ell ha dibuixat primer». Es clar que no són comparables les dues accions; fa més mal el tret d’una pistola que la intenció d’un dibuix. Però no es pot negar que una cosa pot induir l’altre, dit sense ànim de justificar res. Però escarnir la religió, qualsevol d’elles, presentant els seus representants en actituds lascives, sodomitzant... sobrepassa els límits de la llibertat d’expressió socialment acceptable. És per aquesta raó que Mahoma no s’identificarà mai amb la sàtira, ni la grolleria. I no ha agradat als islamistes l’afirmació «JE SUIS CHARLIE», a la portada de l`últim número publicat. Cap ètica religiosa pot recomanar l’assassinat però tampoc l’escarni; ni l’Alcorà, ni la Torà ni les Escriptures avalen aquest tipus d’agressió. Un dibuix no mata, però pot ferir sensibilitats i trucar a la porta de la intransigència. Aquesta primera portada després de l’atemptat, ha tornat a molestar profundament als seguidors del profeta, «que no entenen que segueixen publicant caricatures de Mahoma» al·legant que es tracta només d’un ninot. Algú ja ha afirmat que «si segueixen publicant caricatures de Mahoma, saltaran pels aires», (La Vanguardia internacional, 16/’1/15)..   

En la història de les religions hi trobem quantitat d’accions violentes contra aquells que consideren «pagans» o «infidels». Voler convertir o eliminar per la força «els altres» és una forma de voler fer entrar el clau (de la fe) per la cabota. Ara hem assistit, lamentablement, a una acció terrorista perpetrada al cor mateix d’on van néixer els principis de la llibertat, per la pràctica d’una llibertat mal entesa, tant per part dels assassins com de les víctimes. Ni els uns ni els altres s’han aplicat en la fraternitat i això és greu. Perquè un principi va encadenat a l’altre. La llibertat ens ha de permetre gaudir de la igualtat, només així serà `possible la fraternitat. El lema de la República no pot fragmentar-se.

Aquest atemptat ha passat a París, i ha mobilitzat, en actitud de protesta, els principals dirigents dels països més o menys democràtics. Curiosament, aquells que es mostren indiferents en veure com una nena de 10 anys és utilitzada, immolant-se, en fer esclatar una bomba adossada al seu cos, en un mercat de Nigèria, provocant 20 morts i 18 ferits. Són aquells que fan negocis amb el règim de Qatar, Un emirat que malgrat formar part del set organismes de la Carta Internacional de Drets Humans, i “esponsoritzar” equips de futbol, a la vegada, finança el terrorisme islàmic arreu del món.

El terme gihad significa literalment «lluita», però no necessàriament lluita contra l’altre sinó contra les mancances d’un mateix. El salafisme utilitza la paraula «gihad» orientat a un retorn als orígens de l’Islam, i posar en valor els seus llibres principals: l’Alcorà i la Sunna.  La idea no és dolenta en si mateixa. També a l’Església catòlica hi ha veus que propugnen un retorn als orígens i als evangelis. El que no és coincident és la metodologia. Els mètodes gihadista en defensa de l’Islam se situen en l’islamisme, que ja no es tracta d’una religió sinó d’una ideologia sense ànima. No són les armes les que han d’evitar que aquesta religió, com les altres, siguin menystingudes i motiu de bromes pujades de to. Sota l’enunciat: Die n’existe pas, no es pot fer dir al papa Francesc: Merda! Ja ho sospitava. Ni titular amb lletra grossa, després de la matança d’Egipte: Le corant c’est de la merde. Aquestes tipus de comentaris més que satíric són generadors d’odi.    

Per més que ho diguin els salafistes i ho practiquin el gihadistes, l’Alcorà no incita a la guerra. Si Alà (Déu) és qui dóna la vida, no hi pot haver guerra santa en nom d’Alà. Segur que tot ha estat perdonat, però sembla que ni els uns ni els altres han enterrat les armes.

Salvador

.