EL DOBLE SENTIDO DE VIDA Y MUERTE*

Apunts de reflexió extrets del comentari a l’evangeli (Jn 11,1-45) escrit per Fray Marcos – Fe adulta

Estem al final de la Quaresma i a punt d’entrar en els esdeveniments de la passió i mort de Jesús, i l’evangeli ens planteja la qüestió difícil de dilucidar sobre la vida i la mort.

En el relat d’avui tot és simbòlic. Els tres germans representen la nova comunitat. Jesús està totalment integrat en aquest grup pel seu amor per cada un d’ells. Són membres d’una comunitat que es preocupa per la salut d’un altre.

La falta de lògica del relat ens obliga a sortir de la literalitat. Si Jesús hagués volgut salvar la vida biològica de Llàtzer, hauria anat immediatament a curar-lo. Però la intenció no és curar la malaltia de Llàtzer, sinó manifestar la Vida que hi ha en ell.

Seguir preguntant-se si Llàtzer va ressuscitar físicament, o no, és situar-se al costat dels morts, seguir preocupats, només, per la vida biològica.

L’alternativa no és tornar a aquesta vida biològica, sinó anar a la Vida definitiva com a continuació d’aquesta.

Jesús va més enllà de la «resurrecció de l’últim dia» en el que Marta manifesta creure. Ell no ve a prolongar la vida física, sinó a comunicar Vida transcendent; la mateixa Vida de Déu que ell posseeix per l’Esperit, i de la que pot disposar (vg Jn 5,26). Una Vida que renova la vida que acaba, i que per entendre’ns li donem el nom de resurrecció. És el «néixer de nou», que diu Jesús a Nicodem, en un altre moment del mateix evangeli de Joan, indicant-li que no cal morir físicament per aconseguir aquesta Vida.

Però, perquè aquesta Vida arribi a l’home és condició imprescindible una adhesió a Jesús, i que aquest li concedeixi el do de l’Esperit-Vida; el naixement a una nova Vida que se situa més ençà i més enllà de la mort física.

El terme «resurrecció» només expressa la seva relació amb la vida biològica que ja s’ha acabat. Com es diu a (Jn 5,24): «Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna.»

Això no vol dir que només posseiran vida eterna els que coneixen i segueixen Jesús. El que vol dir és que: tots aquells que tenen una actitud com la que va tenir Jesús en la seva vida terrena participen d’aquesta Vida, encara que no hagin conegut Jesús.

Ningú pot quedar dispensat de la mort biològica, ni el mateix Jesús. La invitació que fa a Nicodem de nèixer de nou, fa referència a morir primer a tot allò que creiem que som, a l’ego. Aquesta és la clau del missatge de Jesús.

Quan Jesús ordena: «Retireu la llosa», està dient: el sepulcre és pels que no tenen fe, i a la vegada, no creeu com Marta, en la «resurrecció de l’últim dia». L’evangelista ens està dient que l’últim dia és el día de la mort de Jesús, en que, amb el do de l’Esperit, es completa la creació de l’home. Aquesta és la fe que Jesús espera de Marta, i de nosaltres.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

EL MILAGRO DE SER LIBRE*

 Apunts de reflexió extrets del comentari a l’evangeli (Jn 9,1-41) escrit per Fray Marcos – Fe adulta

En aquest capítol de l’evangeli sens presenta Jesús com el Salvador, en el llenguatge simbòlic de la Llum del món.

Tots som cecs fins que acceptem la llum. Es tracta del procés del catecumenat que ens fa passar de les tenebres a la llum, de l'opressió a la llibertat, de no ser res a ser una persona com cal..

Jesús s’ha d’apartar dels fariseus que el volien apedregar per haver dit: «Jo soc la llum del món.» Amb aquesta curació del cec en fa la demostració.

El cec ho és de naixement, no sabia que era la llum i per això no li ho demana. Jesús pren la iniciativa però li deixa la llibertat: el cec s’ha d’anar a rentar a la piscina de Siloè, si vol ser ell mateix. .

Els altres segueixen en la seva ceguesa: fariseus, apòstols, paisans i pares són símbols de la dificultat d’acceptar la llum quan aquesta amenaça il·luminar allò que no volem veure.

- Al barrejar la terra amb la seva saliva i untar-li els ulls amb aquest fang Jesús simbolitza la creació de l’home nou, compost amb la terra-carn i la saliva-Esperit. El fang modelat per l’Esperit, és el projecta de Déu realitzat ja en Jesús, i la possibilitat de que es realitzi en tots els éssers humans.

- Davant del dubta dels que creuen que aquell que ara hi veu sigui el cec d’abans, l’evangelista posa en boca del cec aquella pressió que Jesús repeteix tantes vegades: «Soc jo».

- El cec opta lliurement per la llum. Segueix el camí que li marca Jesús i arriba a la meta indicada. Ell que només era carn descobreix l’Esperit.

- Joan no dona importància a la curació física del miracle. El que destaca com important, destacable, és que l’home cec era captaire (demanava almoina assegut). Estava immòbil, impotent, menystingut pels altres. Aquest és un punt clau de partida per a destacar el punt d’arribada. Jesús li dona mobilitat i independència. El fa ser un home com cal. Per ell descobreix que significa ser lliure. L’Esperit li possibilita desplegar totes les possibilitats de l’»home».

- La doble menció d’untar-ungir i de la piscina-terme (en referència a la pica baptismal), ens mostra que s’està construint aquest relat a partir dels rites de iniciació (baptisme) de la primera comunitat cristiana.

- Una altre qüestió gens menor és que l’acció se situa en dissabte. Amassar fang estava explícitament prohibit per la interpretació farisaica de la Llei. Jesús no té en compta aquesta circumstància a l’hora de fer el bé a l’home.

- La curació és tant evident que parla per si mateixa. Però als fariseus els interessa més indagar sobre la vulneració de la Llei. No s’alegren pel bé que s’ha fet al captaire, i pregunten als pares: si era el seu fill?, si era cec de naixement?, com ha recuperat la vista?. Els pares responen amb por. Són gent sotmesa. La intenció és poder demostrar que tot és falç

- També interroguen al cec, però aquest ja no té por. Ell prescindeix de qüestions teològiques i legalistes, sap que abans era cec i ara veu la llum, I quan els fariseus, verdaders cecs, el fan fora de la sinagoga, s’obre a Jesús, que li pregunta: «Creus en el Fill de l'home?». La seva resposta sincera és: «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu.» L’home ha experimentat l’amor gratuït i alliberador del Déu que està en Jesús, i li diu: «Hi crec, Senyor». I l'adorà

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

DIOS ES ESPÍRITU *

Apunts de reflexió extrets del comentari a l’evangeli (Jn 4,5-42) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

Els evangelis dels propers diumenges ens encaminen cap a la Pasqua. Són textos en els que Jesús s’identifica amb els tres grans símbols joànics: l’«aigua», la llum» i la «vida»

- L’evangeli de Joan, a diferència dels sinòptics, ho explica tot a través de símbols: de tal manera que es converteix en la teologia més avançada del NT. La qual cosa no vol dir que no vagi succeir el que explica, sinó que possiblement havien passat més d’una vegada. El que fa Joan és una catequesi en tota regla que invita a seguir Jesús com a donador de Vida.

- En aquest evangeli se’ns diu que: la manera de relacionar-se l’home amb Déu ens hauria de fer pensar. Compta en el culte que sovint és més haviat idolatria: El verdader culte a Déu no es dona ni a la muntanya ni al temple de Jerusalem: «A Déu se l’adora en [qualsevol lloc, sempre que es faci] en «esperit i veritat.»

- Jesús està a Samaria, al pou de Jacob. L’únic pou en tota la regió. No cal destacar la importància de l'aiua per la vida. Per això l’aigua com la llum s’han convertit en el símbol de la Vida en l’esperit.

- «Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou.». Jesús s’asseu al pou. No ho fa al temple ni ocupa el lloc de Llei. Aquest «estar assegut» és més que un símbol; passa a ocupar el lloc del pou. «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna.»

- La «dona» no té nom, és la representant de la regió de Samaria que va a apagar la seva set al pou, seguint la tradició. Jesús està sol. És l’encontre del Messies amb Samaria, la prostituta, la infidel, com la va definir el profeta Osees.

- «Dona’m aigua.» Jesús pren la iniciativa, té set i demana ajuda a una dona, amb la qual cosa trenca el complex de superioritat que tenien els jueus sobre les dones i els samaritans. Ell es presenta com un ésser humà, sense pretensions de gènere ni de raça. Reconeix que una dona samaritana pot oferir-li allò que per a ell, jueu, és indispensable.

- Com l’aigua necessària per la vida que s’ha d’extreure del fons de la terra, l’aigua de l’Esperit s’ha de treure del fons d’un mateix.

ESCUCHARLE ES ATENDER AL GRITO DEL PRÓJIMO*

Apunts de reflexió del comentari a l’evangeli (Mt 17, 1-9) escrit per: Fray Marcos - Fe adulta

Just abans de l’anunci de la passió Mateu escriu aquest relat de la Transfiguració, per explicar la divinitat de Jesús.

Però, s’ha de reconèixer que aquesta manera de presentar Jesús, distorsiona la seva manera senzilla i propera amb que es presenta als deixebles. «Per tant, hem d’entendre que no es tracta de la crònica d’un succés.»

Vuit reflexions al respecta:

1 - El relat està tejxit amb elements simbòlics, de nombroses teofanies narrades en l’AT. Tampoc la veu de Déu és original, ja la trobem en el Baptisme de Jesús. Per tant, quedem-nos «amb el que aquest relats ens vol comunicar.».

2 - «Si els apòstols haguesin tingut aquesta experiència no l’haurien abandonat ni negat.»

«No és plausible proposar-lo com un intent de preparar-los per a soportar l’escàndol de la creu.».

3 – En els quatre evangelis queda clar que els apòstols no s’adonaren del que era Jesús, fins després de la seva mort. És aleshores que van descobrir que ja seva divinitat ja era present quan caminava amb ells pels camins de Palestina.

4 - La glòria i el poder que vam veure el diumenge passat eren temptacions per a Jesús. Ell no va actuar mai des d’aquesta perspectiva, ni va posar a Déu per entremig. I molt menys es va voler posar per sobre dels altres ni buscar la glòria externa.

5 - No podem seguir pensant en un Jesús que manifesta la seva divinitat amagada de forma tant espectacular. El que hi ha de Déu en ell, es manifesta en la seva humanitat al costat de la gent.

6 - L’única glòria de Déu és el seu amor. L’única glòria de l’home és manifestar que en ell hi ha aquest mateix amor. El do total de sí mateix, la mort per amor, és la major glòria de Jesús i la de tot ésser humà.

7 - Jesús va viure constantment transfigurat, però sense manifestacions externes. La seva humanitat i divinitat s'expressava cada vegada que s’apropava a algú per ajudar-lo a ser ell mateix. L’única llum que el transformava a Jesús era la de l’amor, i només amb l’amor als homes es manifestava,aquest amor que il·lumina perquè transparenta l’amor de Déu.

8 – Els relats de teofania que trobem a l’AT, són intents de transmetre experiències d’éssers humans concrets. Són experiències interiors que no es verbalitzen. Sense anar acompanyades de llums i veus.

Aquests aclariments i un anàlisi de la simbologia d’aquest relat, potser ens permetran entendre millor el verdader missatge d’aquest evangeli.

- Va anar acompanyat de tres: L’experiència interior sempre és personal no col·lectiva, per això els tres acompanyants se’ls presenten amb els seus noms propis. Recordem que també Moisès va pujar a la muntanya acompanyat per tres persones concretes.

- La muntanya: És l’àmbit del divi en totes les tradicions religioses. Les muntanyes més altes estan més a prop del cel, i és on hi ha Déu (Sinaí)

- La seva cara es tornà resplendent com el sol:: la llum ha estat sempre un símbol de la glòria de Déu.

- El núvol: simbolitza la presència protectora de Déu. Als israelites els acompanyava un núvol que els protegia del sol del desert.

- Moisès i Elies: Jesús connecta amb tot l’AT. Dialoga amb la Llei i els Profetes.

- La veu: la paraula ha estat sempre l’instrument de l’acció de Déu, el vehicle per on es realitzava la seva voluntat.

- Escolteu-lo!: Aquesta és la clau de volta del tot el relat. Només és a ell a qui s’ha d’escoltar, ni a Moisès ni a Elies.

- La por: La por es fa present a totes les teofanies. La presència del diví ens espanta, ens empetiteix,

L’arrel del missatge de l’evangeli d’avui és una proposta: se’ns presenta a Jesús com la presència de Déu entre els humans. Per això se l’ha d’escoltar només a ell. La seva humanitat duta a la plenitud és la Paraula definitiva.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 383-mateo

 

EL RISC D’INSTAL·LAR-SE

 

Comentar a l’evangeli (Mt 17,1-9), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

Comentari.-

Tard o d’hora, tots correm el risc d’instal·lar-nos a la vida, cercant el refugi còmode que ens permeti de viure tranquils, sense ensurts ni preocupacions excessives, renunciant a qualsevol altra aspiració.

Aconseguit ja un cert èxit professional, canalitzada la família i assegurat, d’alguna manera, el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable.

És el moment de cercar una atmosfera agradable i acollidora. Viure relaxat en un ambient feliç. Fer de la llar un refugi entranyable, un racó per llegir i escoltar bona música. Assaborir unes bones vacances. Assegurar uns caps de setmana agradables…

Però, sovint, és llavors quan la persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Però a més hi ha una manera d’«instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva en aconseguir una convivència més humana.

I, tanmateix, el missatge de Jesús és clar. Una experiència religiosa no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats.

Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia ens adverteix del cada dia més factible risc de deixar-nos atraure pel bombardeig d’anuncis que

ens proposen adquirir un sens fi de bens de consum per tal de convertir la nostra llar en la més plàcida

comoditat. El neocapitalisme el que pretén, és que cada cop siguem més dòcils i menys reivindicatius vers les continues injustícies que, si hom va “drogat” per la propaganda, resulta que ni se n’adona del que

succeeix no ha al seu poble, sinó al costa de casa seva.

Justament en aquest sentit, l’homilia és contundent: Aconseguit un cert èxit professional, canalitzada la

família i assegurat, d’alguna manera el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens

permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable. No obstat sovint, és llavors quan la

persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta

vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Doncs hi ha una manera «d’instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna

temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat

individual i col·lectiva que faci factible aconseguir una convivència més humana.

Com sempre l’homilia conclou advertir-nos que el què ens cal no és acomodar-nos en el que ens pugui dir

o suggerir una o altre religió, el que ens cal és està obert al missatge de Jesús: Una experiència religiosa

no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats. Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre

conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.

Vers abans de l’evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.