FESTES DE LA SAGRADA FAMÍLIA I CAP D’ANY

 Comentaris als evangelis d’aquest cap de setmana.

Diumenge 31/12/2017 (Lc 2,22-40) - Cap d'Any (Lc 2,16-21)

MARIA MARE

Lluc destaca la discreció de l’amor maternal de Maria: «Maria guardava tot això dins del cor» (Lc 2,19) i  «li van posar el nom de Jesús; era el nom indicat per l’àngel». (Lc 2,21).

De Maria se n’han dit moltes coses, però la més important és dir-li «Mare del Déu que proclamem com a principi del nostre propi ser. Maria és el Déu Mare que en un context patriarcal, no ens atrevim a imaginar. Joan Pau I, en el primer encontre que va tenir amb els cardenals als pocs dies de ser elelgit papa els va dir: Déu és pare, però sobretot és mare».

«Tot el que s’ha dit de Maria, al llarg dels segles, hem d’atrevir-nos a dir-ho de Déu mateix. Això seria el millor homenatge que podem fer avui a Maria: atrevir-nos a veure Déu com una veritable Mare, que ens engendra i il·lumina en cada instant. Si descobríssim aquesta realitat, no faria falta cap més argument per a considerar-nos verdaderament germans [...], que és el fonament de tot el missatge de Jesús».

EL NOM DE JESÚS

Diem en català que el nom no fa la cosa, però no era així en temps de Jesús.

«Avui no estem capacitats per entendre què significava en aquella època posar nom a una persona. En el nom se significaven totes les expectatives que la família posava en el recent nascut. Lluc en destaca aquesta importància, en dir que el nom de Jesús no va estar una ocurrència, sinó una elecció divina. Jesús vol dir salvació (Déu que salva) que és precisament l’anunci dels àngels als pastors»: «Avui, a la ciutat de David. us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor».(Lc 2,11)

ANY NOU

Avui, aquest esdeveniment, per «la majoria d’éssers humans» és una data revestida d’una gran celebració (d’esperança i desig d’un any millor, «sense adonar-se que solament es tracta» de canviar de calendari. «Però  el sentit religiós no és pas aquest. No es tracta d’un canvi de “cronos” sinó d’un “kairos”·, és a dir, el moment oportú per a fer allò vital que pot transformar el sentit de la nostra vida».

«El temps cronològic és fugisser, se’ns escapa de les mans, sempre esperem que arribi un temps millor». Però això no depèn quasi mai del calendari. «Fer-ho així ens porta a caure en l’artificialitat».

Sempre, «en qualsevol instant puc aconseguir el verdaderament important de la meca vida. No podem esperar que les oportunitats ens vinguin» pel fet de canvair de calendari. (Cf. Fray Marcos – Fe adulta).

Selecció i redacció: Salvador Sol   

VIURE L’ENCARNACIÓ DE DÉU EN JESÚS I EN TOTS NOSALTRES

Comentaris als evangelis d’avui. (Lc 1,26-38 – Jn 1,1-18)

La doble celebració litúrgica

Santa Nit (Lc 2, 1- 14)

Segons que deia Heidegger: «Tot discurs sobre Déu que no vinguí del silenci i no ens dugui al silenci, no pot ser autèntic». Nadal no es pot explicar «des d’un discurs racional. La seva realitat ve de dins, «des de la vivència personal» La narració de Lluc «no és una crònica de successos, sinó teòloga narrativa que és molt diferent. [Perquè] Jesús va viure en un moment i en un lloc històric, però avu [segueix entre nosaltres]. Déu no està lligat ni a un temps ni a un espai, i ens invita a tots a [acceptar] i viure [amb la seva presència] aquesta realitat» del Jesús històric, que és el Crist, el rei de l’Univers. .

El que l’evangelista ens comunica és, que Jesús s’insereix plenament en la història universal. Ningú pot dubtar de la seva condició humana: està inscrit en el cens oficial» de la Judea del s.I.  Però el que ens interessa de la narració de Lluc és que el naixement de Jesús «és una bona notícia» i «descobrir que és  un model d’humanitat» que cal seguir.

En la narració de Lluc, «Jesús ve a salvar els pobres i neix en la seva mateixa condició […]. La salvació només la trobaran aquells que circulen pel mateix camí [de Jesús], no pas els que estan còmodament instal·lats en el món»..

«La salvació és [una oferta] per a tot el poble, no [va dirigida a uns quans] privilegiats del moment. No neix a Jerusalem on hi ha el poder religiós i polític[ sinó a Betlem[, la ciutat de David. Ell ve a destronar els poderosos […], És aquesta la causa de l’alegria en el cel i de les lloances a Déu des de la terra. Els pastors proclamen la bona notícia». Entre els poderosos genera sorpresa […]. Déu s’encarna fora de les instituciones i lluny del temple».

NADAL  (Jn 1, 1-18)

«En l’evangeli de Lluc, d’aquesta nit llegíem un relat mítico-simbòlic del naixement de Jesús; ben diferent del de Joan que llegim avui, que hauríem de qualificar de metafísic». És quasi impossible descobrir que fa referència a la mateixa realitat. Però en ambdós es vol comunicar el misteri de l’encarnació. En els dos es vol explicar què és Déu i com actua, i, qui és Jesús i com ens salva».

«Jesús és una realitat històrica, i ens podem referir al seu temps i tractar de imaginar avui com va ser la seva vida».

Els evangelis no ens volen explicar els fets  d’«un succés, sinó d’una realitat transcendent [que vincula l’Home amb Déu] i segueix present [actuant] ara i aquí». Ens parlen d’un «Déu que s’està encarnant sempre. I això no ho hem de celebrar com un esdeveniment, sinó que s’ha de “viure” com una realitat actual. Com María, hem de donar llum a allò diví que tenim dins nostre».

Cal reconèixer que costa «harmonitzar la transcendència amb la immanència de Déu». El llenguatge resulta ambigu quan parlem de la doble realitat: «Déu està més enllà de la realitat, però a la vegada està sempre encarnant-se aquí».

«En Jesús aquesta encarnació és va manifestar d’una forma absoluta» i ha obert el camí perquè nosaltres el puguem seguir. Tant és així que Joan ha pogut escriure; «... tots els qui l’han rebut, els qui creuen en el seu nom els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1,12).  Aquesta és la «realitat que ha estat negada per la via del coneixement». Però Joan ens ha donat la clau interpretativa: «El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14)

«Jesús ens duu la salvació». Ell que és la Vida «ens durà a la comprensió, a [veure] la llum» del misteri. (Cf. Fray Marcos. Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol

ELS MISSATGES SUBJACENT DELS RELATS MÍTICS DE LA INFÀNCIA

Comentaris sobre l’evangeli d’avui. (Lc 1,26-38)

Era costum que en les cultures antigues, intentar buscar l’origen de les grans personalitats, vestint-les amb fets prodigiosos. Això intenta l’evamgeli d’avui.  

L’encarnació del Fill de Déu ha estat i segueix essent el gran misteri de la humanitat. Només els evangelistes Mateu i Lluc se n’ocupen, utulitzant narracions «mítiques» i llenguatge simbòlic amb clares referències a l’Antic Testament.

Per tal de descobrir les «veritats teològiques» dels relats evangèlics dels anomenats «evangèlics de la infància» de Jesús, cal anar als «missatges subjacents» més enllà de la seva autenticitat històrica. Sense que aquest exerccici afecti la nostra fe, podem entendre que el Nadal ens és presentat pels evamgelistes en forma «de relats mítics ancestrals agafats de les cultures de l’entorn» del poble d’Israel.   

Però no ens confunguem, parlar de «relats mítics no vol dir que siguin mentida». «El mite és un relat que intenta desvelar una veritat radical [...] que la ciència no pot explicar».

Avui l’evangeli ens parla del sí de Maria, que equival al «facis la vostra voluntat» que diem al Pare nostre. «Maria representa el poble humil, sense relleu social de cap mena, però fidel» a la voluntat de Déu.

No cal donar voltes en l’aspecte biològic. «De la carn només en pot néixer carn, és de l’Esperit que neix l’Esperit». Això que llegim a l’evangeli de Joan ens situa en la comprensió del fet: «No és la carn de Jesús el que `procedeix de l’Esperit [...]. Jesús fou engendrat per obra de l’Esperit, però això és molt més profund del que pensem».   

«Ser Fill, en el relat mític de l’AT,no significa generació biològica, sinó heretar la manera de ser del pare. I Jesús no tindrà per a model ni David ni cap altre model humà, el model per a Jesús és Déu».

Amb tot, «Maria ha estat presentada per la tradició dels primers cristians “plena de gràcia”» i «l’esclava del Senyor», a qui el «el Senyor ha fet meravelles».Aquí rau el gran «misteri amagat i revelat», de que ens parla Pau. «El misteri d’un Déu que és encarnació, que salva des de dins de cada persona», Aquell que «a través de tot l’AT es manifesta com el poderós, l’invencible, que dóna la mort i la vida, ara demana consentiment a una noia humil per a dur a terme l’oferta més extraordinària a favor dels homes. És formidable el canvi experimentat en la forma de concebre Déu, de part dels homes» després de la resurrecció, i que «els cristians no sempre hem comprès»,

En el fons, «seguim esperant miracles [...], esdeveniments espectaculars en els que puguem reconèixer el Déu fabricat per nosaltres. I, tanmateix, el Déu vertader actua en les coses senzilles on som incapaços de descobrir-hi la seva acció».

«La presència de Déu en la persona de Jesús, segueix essent un misteri per a nosaltres perquè no acabem de donar el salt des del Déu que ens hem fabricat al Déu que es manifesta en Jesús. Descobrir-lo només depèn de nosaltres».

(Cf. Fray Marcos. Evangelios y comentarios - Fe adulta)

https://www.google.es/search?ei=Xh0-WsDZLIrXUaPPo4gC&q=Comentaris+evangeli+Lc+1%2C26-38+

Selecció i redacció: Salvador Sol

ORIGEN DEL POBLE D’ISRAEL, 1

Per: Antoni Ferret

Segons el text de la Bíblia (llibres de Gènesi i Èxode), el poble d’Israel té el seu origen en els patriarques Abraham, Isaac i Jacob, sobretot el primer, a qui Déu promet una terra (Canaan) i una descendència gran per formar un gran poble. Després el poble constituït per aquesta família emigra a Egipte per necessitats de subsistència. Hi viu més de 400 anys, cau en l’esclavitud i, un dia, amb una lluita decidida, i amb una ajuda important i decisiva de Jahvè, en surt per guanyar la llibertat. Fa un pacte amb Déu, basat en el fet que, si compleixen la Llei que els dona, els protegirà i seran el “seu poble”. Passa pel desert, molt temps, i entra a la terra de Canaan, la seva, i l’ocupa en lluita amb la població d’aquell moment (la població cananea).

El llibre de Josué, que ha de ser considerat fals, criminal i sacríleg, arriba a dir que els israelites haurien exterminat la població cananea, a fil d’espasa (una volta ja vençuda), i no n'haurien deixat ni un, i que això ho feien per ordre de Déu. (Aquest llibre és una infàmia, i constitueix, dins la Bíblia, com una espècie d’avortó.)

Segons el llibre “La Biblia desenterrada”, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman, aquestes dades bíbliques han sigut cregudes fins a èpoques molt recents, no sols pels creients, sinó també pels científics que han estudiat la Bíblia.

Però a partir de les darreres dècades del segle XX, modernes excavacions, estudis textuals, controvèrsies científiques i un treballós consens han arribat a definir que: 1) El poble d’Israel, sortit o no dels patriarques, que no es poden ni confirmar ni desmentir, mai no va ser a Egipte. 2) Ni mai no en va sortir per obtenir la llibertat. 3) Ni mai no va entrar a la terra de Canaan per conquistar-la, perquè sempre hi havia viscut, encara que de manera marginal, a les muntanyes, i, ni molt menys encara, va exterminar la població cananea, que sempre en va ser la població principal.  

D’on va sorgir, el poble d’Israel, segons la ciència?

A partir de 1967, un equip de joves arqueòlegs israelians van començar a investigar, no en les terres baixes i planes, com sempre s’havia fet, sense obtenir res significatiu, sinó en les terres altes de muntanya, la franja alta medial del país, voltada de valls i terres planes i fèrtils. En aquest medi, i en l’estrat de materials corresponent a l’època de 1200-1300 aC, van aparèixer les restes d’unes 250 comunitats rurals. Avui hi ha consens científic que “aquests” eren els primers israelites.

Paral·lelament, a les terres baixes, hi vivia la població cananea, majoritària al país, amb un nivell material de vida sensiblement superior, i que presentava una situació social fortament estratificada. En aquella època, Canaan depenia d’Egipte, i era governat des d’aquell país. Però les  muntanyes quedaven al marge.

La població de les comunitats muntanyenques vivia en cases sensiblement iguals, i no hi havia edificis importants com palaus o temples. Treballaven en la ramaderia i l’agricultura de cereals, i més endavant, en vinya i oliveres. No s’hi van trobar armes, ni fortificacions, ni objectes de culte religiós. Tampoc s’hi va trobar ni un sol os de porc. No menjaven porc, com sí el menjaven les poblacions dels cananeus, els filisteus i tots els pobles veïns. Feien la impressió de ser una societat pobra i igualitària.

Algunes d’aquestes 250 comunitats rurals, temps a venir, serien les ciutats de Jerusalem, Hebron, Betel, Siquén, etc.

Estudiant les restes dels estrats més antics, sembla que aquests pobladors de les muntanyes havien sigut, abans, pastors nòmades, i que s’havien anat adaptant lentament a la vida sedentària i agrícola.

Més antigament encara, es creu que aquests grups de pastors nòmades tenien origen en grups de persones fugides de la població cananea. Persones arruïnades per una crisi, o disconformes amb l’explotació que patien, o amb l’opressió fiscal de les autoritats, fugien a les muntanyes a viure lliures i en pau. 

Aquestes poblacions de la muntanya es van anar diferenciant progressivament entre les més al nord i les del sud. Les del nord tenien unes condicions de terrenys i clima millors, i eren més poblades, i cada vegada van anar esdevenint més riques. Aquesta diferència s’havia d’anar traduint en una certa rivalitat. Però compartien valors culturals importants. Per exemple, uns i altres adoraven Jahvè, encara que no sabem des de quan, però també hi havia altres divinitats. Amb el temps esdevindrien els regnes d’Israel i de Judà, respectivament.

Aquests eren els israelites entre abans i després dels anys 1200-1300 abans de Crist. Va ser uns 500 anys després que, a la cort del rei Josies, a Jerusalem, es van redactar els primers llibres de la Bíblia, imaginant un passat molt bonic, que ara calia reproduir. El regne d’Israel estava dividit, una part, el regne d’Israel del nord, havia sigut destruït pels assiris, i sols restava el regne de Judà, i molt sovint persones d’aquest regne adoraven déus estrangers. El futur d’Israel no estava assegurat, creia Josies. Aleshores, junt amb un grup d’escribes, va impulsar la redacció d’uns textos que inculquessin intensament a la gent que: eren un sol poble, com originat en una sola família, havien guanyat gloriosament la llibertat, la qual ja era, doncs, consubstancial amb ells, eren el “poble de Déu”, i Déu els protegiria...  sempre que... complissin la seva llei. Havien d’evitar, de totes totes, els déus estrangers.

La Reforma de Josies, desgraciadament, no va poder evitar que uns cent anys després, també el regne de Judà fos destruït per Babilònia, i els israelites haguessin de patir uns 50 anys d’exili. Però tornarien, i continuaren escrivint els llibres de la Bíblia. Els primers, Gènesi i Èxode, havien tingut una finalitat calculada d’inculcar uns ideals de salvació del poble d’Israel. 

Entre vosaltres hi ha un que no coneixeu (Jn 1,26)

Comentaris sobre l’evangeli d’avui. (Mc 1,6-8,19-28)

Tot l’evangeli de Joan s’estructura entre la llum i la tenebra. Per això el Baptista declara que «ell no és la llum; ha vingut només a donar-ne testimoni» ()Jn 1,8)

La figura del Baptista era controvertida. La gent es preguntava pel significat de la seva figura i actuació. Com tots els profetes era interrogat sobre la seva vinculació amb Déu. I com tots els profetes marca distància entre ell i Jesús. Ell només és «una veu que crida en el desert: Aplaneu el camí del Senyor».(Jn 1.23) És a dir, canvieu l’actitud i adeqüeu-la a la vostra condició d’éssers humans.

Preparar els camins del Senyor és sentir el que sentia Isaïes: «Aclamo el Senyor ple de gois, la m,eva ànima celebra el meu Déu» (Is 61,10). O. com Maria: «El meu esperit s’alegra amb Déu que em salva». (Lc 1,46) O, com recomanava Pau: «Viviu sempre contents», (1TC 5-16) L’Advent no només ens dóna dret a estar alegres, sinó que tenim l’obligació de ser-ho. 

(Cf., Fray Marcos. Fe adulta-com)

http://www.feadulta.com/es/buscadoravanzado/item/552-entre-vosotros-est%C3%A1-uno-que-no-conoc%C3%A9is.html

...

La crida d’aquest tercer diumenge d’Advent és una crida a viure la joia de la resurrecció, malgrat que som pelegrins, en esperança. «El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra». Hi ha una promesa de plenitud, i de «victòria final». garantida per Déu.

Advent ens anima a revifar i viure la joia de l’amor de Déu, malgrat estar sovint en situació de Passió, en el món. Vivim en situació d’ «entremig»: entre la primera vinguda del Senyor i la segona en glòria i plenitud. 

Esperem i celebrem la vinguda de Jesús des de l’experiència de Creu i Resurrecció. Hem de tenir en compte els advertiments del mateix Jesús expressats en allò que anomenem el «secret messiànic»: no podem arribar a la glòria sense comptar i assumir (per do de Déu i amb l’ajut de la seva gràcia) la realitat del sofriment i de la creu; superant les temptacions bàsiques del diner, el poder i el prestigi. Nadal no pot ser viscuda com una cosa d’infants,bons desigs i sentiments, però allunyats de la vida real i quotidiana.

Advent significa esperança de salvació. Som convidats a rebre’n aquest do: vetllant, pregant i compartnt. Obrir-nos a la vida interior, demanant al Senyor i a d’altres pelegrins ajuda per a discernir, destriar i veure-hi més clar. Com diu Sant Pau: «pregueu continuament, doneu gràcies a en tota ocasió- Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucristit, No sufoqueu l’Esperit ni menyspreeu els dons de profecia. Examineu-ho tot i quedeuvos amb el que és bo. Allunyau-vbos de tota mena de mal». (1Te 5,17-21).Demanem i desitgem, doncs, que el Senyor augmenti la nostra fe, esperança i amor. Visquem contents i esperançats, amb aquella ingenuïtat confiada, que no infantil, oberts a la novetat i al misteri de llum que és Déu. «Si no torneu a ser com els infants, no entrerau pas al Regne del cel». (Mt 18,2)

(Cf. Silvestre Falguera, s Homilies dominicals. Pregaria.cat) http://www.pregaria.cat/homilies

Selecció i redacció: Salvador Sol

ÈXODE, O GLORIOSA SORTIDA DE L’ESCLAVITUD D’EGIPTE DEL POBLE D’ISRAEL

Per: Antoni Ferret

Segons el llibre “La Biblia desenterrada”, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman, basat en el resultat de les més modernes excavacions al país de la Bíblia.

 Amb les dates esmentades en la mateixa Bíblia, l’Èxode s’hauria d’haver escaigut el segle XV aC.

Però tenint en compte que el relat bíblic diu clarament que els israelites van ser obligats  a treballar en la fabricació de maons per a la construcció de la ciutat de Ramsès, calia situar-lo en el segle XIII, durant l’existència d’aquest faraó.

No obstant això, el resultat de les modernes excavacions i altres precisions textuals demostren que l'Èxode no va ser possible en aquell segle, ni en cap altre període, per diverses raons:

*La narració bíblica no esmenta cap faraó pel seu nom (encara que esmenta la ciutat de Ramsès).

*Els llocs que l’Èxode cita són reals, però no ho eren durant el segle XIII, sinó que eren despoblats, no existien. En canvi eren ben actius durant el segle VII aC.

*Per exemple, el lloc de Cades Barne, on el text bíblic diu que els israelites van viure acampats durant 38 dels 40 anys que van estar peregrinant pel desert, al segle XIII no existia, i en canvi al segle VII era actiu i important.

*El primer document en què surt esmentat el nom d’Israel en un text estranger, concretament egipci, és al segle XIII, precisament, però hi apareix com un poble ja establert a Canaan.

*Durant el segle XIII, com que Egipte era sovint objecte d’immigració de gent procedent de Canaan, i ho havia sigut durant molt temps, es va decidir evitar-la, de manera que la frontera est d’Egipte era guardada amb fortificacions i soldats. I seria impensable que un grup nombrós de gent com els israelites hi hagués pogut passar fugint, sense ser impedit.

Per molt diverses raons, la investigació moderna ha conclòs que va ser al segle VII aC, a Jerusalem, durant el regnat del rei Josies, un segle abans de la deportació a Babilònia, que va ser escrit el bloc de Gènesi, Èxode, Levític i Nombres. És l'anomenada Reforma de Josies. I que l’"Èxode", no sols va ser redactat al segle VII, sinó que ho va ser amb l’ambient geogràfic i històric d’aquell segle. Encara que no es descarta la possibilitat que, en la redacció d’aquests llibres, s’utilitzessin documents antics de llegendes o poemes, potser locals.

Es creu que en aquell període, destruït el regne d’Israel del nord per part dels exèrcits assiris, el regne de Judà, considerablement debilitat, sota la direcció del jove rei Josies, emprengué un procés de reafirmació nacional, a base de:  Fomentar la unitat del regne, absorbir terrenys del que havia sigut el regne d’Israel del nord, fer redactar uns textos que definissin el naixement i la història del poble, i, entre ells, un que el presentés com fundat per una sola família, per tal de fomentar la seva unitat, i amb la promesa d’una terra, i un altre text que el caracteritzés com poble que havia sigut alliberat de l’esclavitud, i protegit especialment per Jahvè, el seu Déu.

Així, el llibre de l’Èxode seria el llibre d’un mite gloriós, imaginat per donar al poble una ascendència basada en la llibertat conquistada, la protecció divina i la grandesa futura. I per il·lusionar-lo, de cara al futur, per tal d'assolir un destí tan gloriós com aquell passat. Naturalment, la no-existència de l'Èxode implica la no-existència de Moisès.

Com a conclusió, diguem que descobrir que el text de l’Èxode va ser una construcció ideològica dels funcionaris, sacerdots, etc., de la cort del rei Josies no ha de fer perdre de vista que la relació especial del poble d’Israel amb Jahvè, i el caràcter de “poble escollit”, que el text de l’Èxode magnifica fins a extrems realment sorprenents, era i va ser sempre una realitat. Considerem que tots els pobles del voltant adoraven divinitats que consistien en estàtues d’or, de fusta, etc., o bé el sol, la lluna, i Israel era l’únic poble d’aquell context geogràfic que adorava un Déu invisible, espiritual, transcendent. La consciència de ser el poble escollit, no tan magnificada, sempre hi va ser i, en aquesta època (segles anteriors a Crist), va ser present sobretot a través dels profetes.  

DÉU ENS ESPERA

Comentaris sobre l’evangeli d’avui. (Mc 1,1-8). 

Consol  

És una evidència: «ratonegeu-m’ho obertament, que per a alguns, la vida pesa molt». Per això Elies ens transmet l’encàrrec: «Consoleu el meu poble!! Un encàrrec, ple de responsabilitat […]. Ens atrevim a assumir-lo, personal i comunitàriament?
«Parleu-li al cor per tal que acaroni i intueixi el que serà».  «Que li entrin ben endins […] les raons per l’esperança»..

«El Déu de Jesús és el Déu de la vida. El qui porta a coll els petits. El qui cuida els cansats».

«Potser sigui, avui, aquesta, una de les primeres missions dels cristians».

Confiança

Però cal saber esperar en el temps de Déu. «A voltes al restar adormits en diem esperar [i en d’altres moments] senzillament no suportem esperar».

Per això el sl segon encàrrec d’avui, és: «Espereu tot espenyen la historia […] treballant per a fer possible» que la bona noticia arribi a la seva plenitud. «Perquè arribarà. Segur, Confiem en la promesa del Senyor».. .  .

Bona nova

«Comença l’Evangeli de Jesucrist» amb l’escrit de Marc. «Comença la Bona Notícia de Jesús».

Un evangeli que recomença novament «ara i aquí». Que cal viure’l «cada dia». «Encara [hi ha molt] per fer» perquè s’estableixi definitivament «el Regne».

Aquest és el «Tercer encàrrec: preparar camins i abaixar turons inaccessibles». Comunicant la varietat i «en veritat […]. No pugem a la parra. Baixem ran de terra» assumint els problemes diaris. «El Regne és concret», i cal construir-lo des de les «realitats i fets concrets […], amb la nostra acció de cada dia».

«Preparar camins al Senyor. Perquè ve. Està venint. Cal que ens trobi en el camí». (Vg. Josep Miquel Esteban, sj. Homilies dominicals-pregaria.cat)

https://www.google.es/search?q=Homilies%2C+pregaria.cat&oq=Homilies%2C+pregaria.cat&aqs=ch

Ser profeta

L’evangeli avui ens parla «de l’actitud dels vigilants: els profetes».

«El profeta és la figura clau d’aquest temps d’advent [...]. El que diu allò que Déu li inspira». Per això «profeta és tot aquell que viu despert, amb els ulls ben oberts».

«La principal característica del profeta és precisament la seva inserció en el poble i la seva preocupació per la sort dels més humils [...], denunciant la injustícia,i condemnat sense pal·liatius tota classe d’opressió».

No al triumfalisme

E«l segon Isaïes anuncia un evangeli (la bona noticia)» a un poble desterrat, . que «havia acabat amb una teologia triomfalista que invitava restar adormit en sentir-se poble escollit».

L’evangeli de Marc, com el de Joan, comença amb la paraula grega “arje” que traduïm per: “En aquell temps”». Però «"Arje" significa també origen i fonament; és a dir, allò que ha estat la causa de que sorgeixi una altra cosa».

En aquest sentit, l’evangeli descriu «l’origen de la bona notícia de Jesús, l’Ungit, Fill de Déu»

A diferència dels evangelis de Mateu i Lluc que parlen de la infància de Jesús, , el de Marc va directament a situar «Joan el Baptista com l’últim gran profeta. Joan és un personatge clau en l’advent», perquè prepara «els camins del Senyor».  

«"Prepareu el camí al Senyor". és el crit que resumeix millor l’esperit de l’’Advent».

«Joan predica que Déu arriba a nosaltres, a través de Jesús, perquè freqüentment nosaltres ens allunyem de Déu». I ens diu que ell bateja amb aigua, però ja està venint el qui batejarà amb l’Esperit «perquè esta amarat de l’Esperit de Déu i ens el transmet al llarg dels segles»..(Vg Fray Marcos. Evangelios y comentarios - Fe adulta)

http://www.feadulta.com/es/buscadoravanzado/item/567-se-necesitan-profetas.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

ÈXODE, O GLORIOSA SORTIDA DE L’ESCLAVITUD D’EGIPTE DEL POBLE D’ISRAEL

Per: Antoni Ferret

Segons el llibre “La Biblia desenterrada”, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman, basat en el resultat de les més modernes excavacions al país de la Bíblia.

 Amb les dates esmentades en la mateixa Bíblia, l’Èxode s’hauria d’haver escaigut el segle XV aC.

Però tenint en compte que el relat bíblic diu clarament que els israelites van ser obligats  a treballar en la fabricació de maons per a la construcció de la ciutat de Ramsès, calia situar-lo en el segle XIII, durant l’existència d’aquest faraó.

No obstant això, el resultat de les modernes excavacions i altres precisions textuals demostren que l'Èxode no va ser possible en aquell segle, ni en cap altre període, per diverses raons:

*La narració bíblica no esmenta cap faraó pel seu nom (encara que esmenta la ciutat de Ramsès).

*Els llocs que l’Èxode cita són reals, però no ho eren durant el segle XIII, sinó que eren despoblats, no existien. En canvi eren ben actius durant el segle VII aC.

*Per exemple, el lloc de Cades Barne, on el text bíblic diu que els israelites van viure acampats durant 38 dels 40 anys que van estar peregrinant pel desert, al segle XIII no existia, i en canvi al segle VII era actiu i important.

*El primer document en què surt esmentat el nom d’Israel en un text estranger, concretament egipci, és al segle XIII, precisament, però hi apareix com un poble ja establert a Canaan.

*Durant el segle XIII, com que Egipte era sovint objecte d’immigració de gent procedent de Canaan, i ho havia sigut durant molt temps, es va decidir evitar-la, de manera que la frontera est d’Egipte era guardada amb fortificacions i soldats. I seria impensable que un grup nombrós de gent com els israelites hi hagués pogut passar fugint, sense ser impedit.

Per molt diverses raons, la investigació moderna ha conclòs que va ser al segle VII aC, a Jerusalem, durant el regnat del rei Josies, un segle abans de la deportació a Babilònia, que va ser escrit el bloc de Gènesi, Èxode, Levític i Nombres. És l'anomenada Reforma de Josies. I que l’"Èxode", no sols va ser redactat al segle VII, sinó que ho va ser amb l’ambient geogràfic i històric d’aquell segle. Encara que no es descarta la possibilitat que, en la redacció d’aquests llibres, s’utilitzessin documents antics de llegendes o poemes, potser locals.

Es creu que en aquell període, destruït el regne d’Israel del nord per part dels exèrcits assiris, el regne de Judà, considerablement debilitat, sota la direcció del jove rei Josies, emprengué un procés de reafirmació nacional, a base de:  Fomentar la unitat del regne, absorbir terrenys del que havia sigut el regne d’Israel del nord, fer redactar uns textos que definissin el naixement i la història del poble, i, entre ells, un que el presentés com fundat per una sola família, per tal de fomentar la seva unitat, i amb la promesa d’una terra, i un altre text que el caracteritzés com poble que havia sigut alliberat de l’esclavitud, i protegit especialment per Jahvè, el seu Déu.

Així, el llibre de l’Èxode seria el llibre d’un mite gloriós, imaginat per donar al poble una ascendència basada en la llibertat conquistada, la protecció divina i la grandesa futura. I per il·lusionar-lo, de cara al futur, per tal d'assolir un destí tan gloriós com aquell passat. Naturalment, la no-existència de l'Èxode implica la no-existència de Moisès.

Com a conclusió, diguem que descobrir que el text de l’Èxode va ser una construcció ideològica dels funcionaris, sacerdots, etc., de la cort del rei Josies no ha de fer perdre de vista que la relació especial del poble d’Israel amb Jahvè, i el caràcter de “poble escollit”, que el text de l’Èxode magnifica fins a extrems realment sorprenents, era i va ser sempre una realitat. Considerem que tots els pobles del voltant adoraven divinitats que consistien en estàtues d’or, de fusta, etc., o bé el sol, la lluna, i Israel era l’únic poble d’aquell context geogràfic que adorava un Déu invisible, espiritual, transcendent. La consciència de ser el poble escollit, no tan magnificada, sempre hi va ser i, en aquesta època (segles anteriors a Crist), va ser present sobretot a través dels profetes.  

.  

VISQUEM SEMPRE EN ADVENT

Comentaris sobre l’evangeli d’avui. (Mc 13, 33-37)

DÉU ENS ESPERA

L’Advent ens proposa un canvi d’actitud vital:estar sempre a l’espera

El més important de l’Advent és pensar que Jesús no ve per primera ni última vegada. Jesús segueix aquí, entre nosaltres.

En l’AT hi ha la promesa i l’espera. Des d’Abraham que el poble jueu esperava que Déu complís les seves promeses. Però Déu les hi va anar concedint a mesura de les seves necessitats.

A Abraham, descendència;

als esclaus d’Egipte, llibertat;

als famolencs en el desert, una terra que vessa llet i mel;

en conquerir les ciutats de Canaan, una nació forte i poderosa;

als exiliats a Babilònia, tornar a la seva terra;

quan els destruïren el temple, reconstrucció...

El poble jueu, durant divuit segles, ha viscut adorant un Déu que els prometia benestar i els castigava per les seves infidelitats. Però observem bé que no ho feia directament sinó a través dels profetes.

Però en Jesús hi ha un canvi radical. Ell és la promesa i ens aporta els verdaders valors de l’esperit i de la humanitat. Agafant desprevinguts als millors  rabins i especialistes de la Llei. El Regne està venint, però ja és aquí.

L’Advent que celebrem és el que es produeix dia però a la vegada, el que esperem, és la vinguda definitiva del Fiil de l’Home, és adir, Parusia que els primers cristians creien propera i per això Jesús deia: estigueu preparats.

L’analogia que presenta l’evangeli és la d’uns criats que esperen el retorn de l’amo. Però l’amo és Déu. i no retorna perquè ja el tenim aquí. Vivim un advent permanent perquè tot el que esperem de fora ho tenim dins! Només es tracta d’estar desperts afrontant la vida i desplegant-ne totes les possibilitats que ens ofereix. (Fray Marcos Fe adulta) http://www.feadulta.com/es/buscadoravanzado/item/582-dios-nos-espera.html

…

En bones mans

Avui Isaïes ens diu que som com l’argila en mans d’un terrisser. Déu ens modeli, i nosaltres, que sovint ens sentim febles, l’hem de deixar fer perquè la nostra argila-fe resseca i endurida, es faci «emmotllurable».

Nova oportunitat

Potser aquest Advent sigui un més en ka nostra vida. Però, pot ser una nova oportunitat que cal no desaprofitar. Ara tenim una nova oportunitat per creure de debò en el gran regal de la bondat de Déu.

Estem vivint uns moments històrics, en els que gran part de la societat (voldria creure que inconscientment) no creu necessari assumir res que pretengui superar les vivències experimentades pels nostres sentits i per sensacions més o menys complaents. Però per sa ser cristians i donar-ne testimoni hem de viure amb més autenticitat la bona nova de la vinguda de Déu al món.

Atents!
Avui se’ns exhorta a estar atents, vetllant, perquè acollim aquest Jesús que ve a nosaltres. Però cal que el deixem venir, cal que l’acollim. Ell ve a alliberar-nos  de la violència de les guerres, la violència de gènere, la violència dels fanatismes religiosos, els abusos de menors, els dolors ocasionats pel tancament de fronteres i negatives o passivitats davant la demanda d’asil..., el Senyor vol venir per moure’ns a una resposta de solidaritat.

Deixem-lo venir! 

Aquest advent, doncs, és una oportunitat perquè, a través de la nostra pregària, la nostra escolta de la paraula de Déu i la interpel·lació dels fets, deixem que Déu, el terrisser, vagi amarant la nostra argila. I que la nostra terrissa vivent vagi expressant una mica més la figura i la persona de Jesús: la seva compassió, la seva bondat, el seu compromís per la causa dels necessitats.

(Francesc Xicoy, sj. Pregaria.cat) - http://www.pregaria.cat/homilies

Selecció i redacció: Salvador Sol 

Veure  més: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

Textos recomanats d’Isaïes, 3

Per Antoni Ferret

El tercer Isaïes, a partir del capítol 56, que és una altra persona, parla de la vida d’Israel just després de l’exili, una vida de misèria, amb la difícil reconstrucció d’un país abandonat i destruït. Sembla que les promeses del moment del retorn no es compleixin. El profeta tracta de donar ànims al poble i de fer-lo confiar en Déu.

Diu el Senyor:

Esplaneu, esplaneu el camí,

assenyaleu-lo,

aparteu els obstacles

de la ruta del meu poble.

Això us fa saber

el qui és alt i excels,

que resideix en un palau etern

i té un nom sant:

Jo visc a les altures, en un lloc sant,

però estic amb els qui se senten

desfets i enfonsats:

reanimaré els qui estan enfonsats,

faré reviure els qui se senten desfets.

.......

M’indignaven els fraus del meu poble.

Tant em van indignar,

que el vaig ferir i me’n vaig apartar.

.......

Tanmateix, jo el curaré, el guiaré

i l’ompliré de consol,

a ell i als qui ploren amb ell.    (57, 14-18)

Crida ben fort,

no t’estiguis de cridar.

Fes sentir com un corn la teva veu.

Recorda al meu poble

la seva infidelitat,

al casal de Jacob els seus pecats.

......

Doncs jo us responc:

Els dies de dejuni,

mireu pel vostre interès

i us mostreu encara més exigents

amb els qui treballen

per vosaltres.

Passeu el dejuni entre plets i baralles,

repartint amb malícia cops de puny.

Dejunant d’aquesta manera,

el vostre clam no pot arribar al cel.

......

El dejuni que jo aprecio és aquest:

allibera els qui han estat

empresonats injustament,

deslliga les corretges del jou,

deixa lliures els oprimits

i trosseja jous de tota mena.

Comparteix el teu pa

amb els qui passen fam,

acull a casa teva

els pobres vagabunds,

vesteix el qui va despullat.    (58, 1-7)

La mà del Senyor

no és pas tan dèbil

que no pugui salvar,

ni tan dura la seva oïda

que no pugui sentir-hi.

Són les vostres culpes

que han obert un esvoranc

entre vosaltres i el vostre Déu;

els vostres pecats

li tapen la cara

i no us pot sentir.

Teniu les mans brutes de sang

i els dits tacats de rapinya;

obriu la boca només per mentir,

a cau d’orella escampeu traïdories.

En els tribunals

ningú no reclama amb justícia,

ningú no pledeja amb lleialtat.

Es fien d’acusacions falses,

de proves sense fonament.

Conceben la malícia,

infanten crims.    (59, 1-4)

Ara sabem

per què no ens fas justícia,

per què no arriba a nosaltres

la teva salvació.

.......

Esperàvem que ens faries justícia,

però no la veiem enlloc.

Confiàvem en la teva salvació,

però és lluny de nosaltres.

Massa sovint hem estat infidels,

i els nostres pecats

ens acusen davant teu.

Estem carregats de faltes,

prou coneixem les nostres culpes:

ens rebel·làvem i et negàvem, Senyor,

ens apartàvem de tu, Déu nostre.   (59, 9-13)

Jo, el Senyor,

he respost

als qui no em consultaven,

m’he deixat trobar

pels qui no em cercaven.

A una nació

que no invocava el meu nom,

li he dit:

Aquí em teniu, aquí em teniu!

Tot el dia tinc les mans esteses

cap a un poble rebel,

que va per mals camins

i segueix els seus capricis.

És un poble que em provoca

adorant altres déus sense parar:

.......

Per tot això

estic encès d’indignació,

és un foc que crema tot el dia.

Que sàpiguen que ho tinc tot escrit!

No ho passo per alt,

els ho faré pagar:

aquests pagaran alhora

les seves culpes

i les culpes dels seus pares.

.......

Però els qui m’heu abandonat

a mi, el Senyor,

i heu oblidat la meva muntanya santa,

als qui pareu taula a Gad,

déu de la sort,

i vesseu libacions en honor de Mení,

déu del destí,

jo us destino a morir per l’espasa:   (65, 1-12)

(Aquesta expressió: “morir per l’espasa”, és l’única vegada que el tercer Isaïes utilitza una expressió violenta.)

(Aquest profeta tampoc diu cap mala expressió contra cap país estranger. Ni en parla.)