ESTAR EN VELA PARA VIVIR LO QUE SOMOS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 24. 37-44) extretes del comentari escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

El fragment d’evangeli d’avui fa referència a Noè, per dir que els qui aleshores «menjaven i bevien, i es casaven…» no es van adonar que els venia el diluvi, fins que el van tenir a sobre.  D’aquí l’«urgència» d’estar «vigilant», d’estar preparats,perquè «el Fill de l’home està venint i només estant en vetlla ens adonarem de la seva arribada»

És tracta d’una lectura mítica (literalista), la «vinguda» s’entenia com allò que havia de succeir en un futur més o menys proper, i comportaria un judici.

Jesús, quan parla del «fill de l’home», sembla referir-se a si mateix, en el sentit de «l’home realitzat». I és d’aquest de qui es diu que està venint.

Així que l’expressió «fill de l’home», en tant que «realitza’t», seria, senzillament, una altre manera d’anomenar la nostra verdadera identitat: cada persona humana és ja un ésser realitzat, però sense haver arribat encara a prendre’n consciència. I és per això que seguim ignorant la nostra verdadera condició, el nostre Jo autèntic.

En aquest sentit, «fill de l’home» i «ego» serien conceptes oposats.

Sovint tenim una imatge de nosaltres mateixos  com d’«estar necessitats» de coses que busquem «fora», per a satisfer, suposadament el nostre ego, que no queda mai satisfet.

Per aquesta dinàmica de insatisfacció permanent, ens sentim freqüentment dispersos com aquells que «menjaven i bevien i es casaven…», sense adonar-nos de la importància que significa per la nostra vida, el que està venint constantment.

Necessitem, segons Jesús, «estar en vetlla». Això és: «intratenir-nos», pouar dins nostra, estimar-nos. Viure en l’atenció o en la consciència de «qui som», del «que fem» i del que esperem.

El savi hindú,religiós, Mádhava Vidiarania (s.XIV) afirmava: «El coneixement  del Jo ens porta a identificar-nos amb els altres d’una manera tant intensa com un ho fa amb el seu propi cos.»

Pau i bé – CSXXIG – Publicacions: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.

I DIUMENGE D’ADVENT (Mt 24, 37-44)

Senyor Jesús:

Avui repetim de nou aquelles paraules de cada any: “Comença l’Advent!...”. Hem passat els dies, els mesos, un any, i ens trobem a punt d’emprendre una nova marxa, un camí, que ens portarà al goig joiós del Nadal... I ens demanes avui que vetllem, que estiguem alerta i a punt, que ens preparem...

La festa de Nadal s’acosta, i amb ella, rememorem la vinguda de Déu fet home... Però no podem oblidar que des de l’instant en què vas prendre carn humana, Jesús, ja ets aquí cada dia entre nosaltres, en l’Eucaristia i viu en els germans...

No podem oblidar que el teu rostre és el de cada home dona, de qualsevol edat, raça o condició, que viu en el món, que és la gran casa de tots... No podem oblidar que Tu, a través de tots els homes, t’acostes a nosaltres: Uns germans ens parlen directament de Tu; d’altres ens encoratgen amb el seu exemple... Uns són petits i s’acosten implorant, amor, caliu i comprensió; d’altres, malalts o pobres, necessiten ajut material... Molts viuen en el món del silenci, esperant que els mirem, que pensem en ells i que els allarguem la mà... I molts també, per què no?, volen compartir amb nosaltres la joia dels seus encerts i de les seves il·lusions...

En tots et sabem viu i encarnat; però si no toquem de peus a terra, si no estem alerta, podem córrer el perill de passar cecs i no descobrir-te...

No podem deixar-nos enlluernar pels llums, pels arbres, el soroll i tantes coses que ens envoltaran els propers dies. Hem de fer,

Senyor, que Tu siguis el valor fonamental de la nostra vida. Aquest és el camí per trobar-te en tots els homes i coses, i fer que tot tingui sentit. I això serà possible si no s’apaga la nostra llum, la llum que necessitem per a la vetlla, la llum de la fe i de la il·lusió.

Volem fer nostre el pensament d’aquella cançó que diu: “No ho sents?... Hi ha Algú que està trucant!... No el deixis fora!...”. Avui, a l’iniciar un nou Advent, Jesús truca a la porta del nostre cor... Obrim-lo!..., no el deixem fora!... i posem-nos en camí amb Ell...

Montserrat Llopart - Parròquia de Crist Redemptor

EL REINO DE DIOS ES UN REINADO SIN REY*

 Extracte del comentari a evangeli (Lc 23,35-43) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

 

Som a l’últim diumenge de l’any litúrgic, que comença i acaba amb Jesús. Va néixer com un projecta que es va anar realitzant durant la seva vida, i culmina amb la plenitud, que expressem amb el títol de Rei.

Jesús, en resposta a Pilat, diu que el seu Regne no era d’aquest món. Malgrat aquesta afirmació, nosaltres el proclamem Rei de l’Univers.

Però amb els evangelis a les mans, veiem un Jesús que lluita contra tot poder; que rebutja la temptació de posseir tots els regnes del món. Que diu: si no us feu com nens no entrareu al Regne de Déu, que diu als seus seguidors que no se sotmetin a ningú, i proclama que no ha vingut a ser servit sinó a servir. I ho diu així de clar als fills de Zebedeu: qui vulgui ser gran que sigui servidor,  i qui vulgui ser primer que sigui l’últim… Un Jesús que, quan el volien fer rei, s’escapa i va a la muntanya… Podríem seguir, però queda clar que en el pensament de Jesús, la festa que celebrem avui, no li quadre.

Les paraules Rei, Pare, Fill, Messies, Pastor, tenen una gran riquesa de significats, tant en l’AT com en el Nou, i estan relacionades entre si. Totes volen dir el mateix i van referides a Déu.

Quan els nòmades guiats per Moisès van entrar a Canaan (la terra promesa), van voler copiar les seves estructures socials, i van demanar un rei a Jahvè. Petició que els profetes van qualificar d’apostasia, perquè el poble jueu només tenia un únic rei, que era el propi Jahvè. La solució, no obstant, la van trobar «ungint» el rei com un representant de Déu.

Ungir significava fer-lo Messies. A l’ungit, se’l capacitava per a realitzar una missió: conduir el poble en nom de Déu. D’aquí que anomenessin a l’ungit, fill de Déu, perquè la missió del fill –en aquell temps--, era la d’actuar com el pare, en comptes del pare. També a l’ungit se l’anomenava pare i pastor del poble. Són atributs que els primers cristians van assignar a Jesús, i per tant, nosaltres els podem utilitzar com a símbols.

El que Jesús contesta a Pilat, és: Sóc rei, no diu: sóc el rei. Això vol dir que deixa oberta la possibilitat de que tots poguem ser reis, és a dir, que no ens deixem esclavitzar per res ni per ningú. Que qualsevol pot descobrir el seu verdader ésser i actuar segons aquesta exigència.

Jesús predicava el «Regne de Déu». Mai es va predicar a si mateix, ni va reivindicar res per a ell. Tot el que va dir i va fer estava relacionat amb Déu.

Jesús de Natzaret es va identificar de tal manera amb el Regne de Déu, que va poder dir «qui em veu a mi veu el Pare.» I, ho deia com a ésser humà que havia arribat a l’experiència fonamental i havia descobert que el seu autèntic ésser i Déu eren u.

Els cristians van anar descobrint aquesta identificació i van passar de la predicació que feia Jesús a predicar-lo a ell. Aleshores Jesús passa de la qualitat humana de ser l’Ungit (el Messies), a la condició divina de ser el Crist (Jesucrist), el Senyor.

El Regne de Déu és una realitat que no fa referència a un rei que l’implanti. Som nosaltres, amb la nostra actuació els qui l’hem de fer present ara i aquí, com va fer Jesús, mentre va viure entre nosaltres.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

*Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

 

FESTIVITAT DE CRIST REI (Lc 23, 35-43)

 Senyor Jesús, Crist Rei:

Avui et contemplem clavat a la creu, culminant el teu camí d’amor a la terra, amb el teu silenci i la teva acceptació de la mort. Tu havies viscut estimant i segellaves la teva vida, també estimant. Ens deies a tots, amb el teu llenguatge del sofriment acceptat, que als homes se’ls salva sacrificant-se un mateix, no ordenant i disposant el sacrifici dels altres.

Tu vas ensenyar-nos que amb les armes no es venç, es destrueix... Que sols es venç de debò allargant la mà de la comprensió, del diàleg, de l’amor... Que Tu sempre estàs a punt per acollir-nos, i

només esperes que t’obrim el cor... Per això, Jesús, aquell company teu de creu i d’agonia, et demana perdó i un record en el teu Regne. I Tu li dónes tot seguit l’esperança i la certesa del triomf: “Avui seràs amb mi en el paradís”... I és que l’amor genera retorn d’amor, i el teu cor - generós i amatent- no podia obrar d’altra manera.

Recorda’t de nosaltres, Senyor..., i dóna’ns un cor com

el teu, que sàpiga acollir, perdonar i estimar!... Que, imitant els teus

braços oberts a la creu, en els que hi ha cabut tota la Humanitat, obrim també els nostres a tothom; a tot aquell que ens necessiti, més proper o més llunyà, ens caigui bé o no, sigui blanc o de color, pobre o ric... Tu no vas pensar qui t’estava parlant –un lladre, un

bandoler-, Tu sols vas sentir els batecs del seu cor..., i és el que hem de fer nosaltres.

Els reialmes que coneixem els homes són de poder

terrenal, de possessions, d’exèrcits, de súbdits... Però el teu Regne,

Senyor, ho supera tot i va més enllà... ¡Tothom pot ser del teu Regne, tothom pot donar-te el seu cor, tothom pot acceptar la teva i única llei: l’amor!..

Montserrat Llopart – Parròquia de Crist Redemptor

VIVIR EL MOMENTO PRESENTE*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 21,5-19) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

 

El fragment d’evangeli d’avui, escrit amb un llenguatge apocalíptic --habitual en temps de Jesús--, ens invita a fer un esforç per a comprendre i reflexio­nar sobre la relació entre l’avui i el més enllà.

Als deixebles els preocupava més la qüestió del quan i el com, que el contingut del missatge escatològic de Jesús.

Els jueus de l’A.T. com els cristians del N.T. els preocupava el futur. Els pobles del voltant estaven centrats en els cicles naturals. Però el poble jueu vivia en tensió esperant la salvació que havia de venir, i només podia venir de Jahvè.

La història de la salvació és una història d’esperança. Comença amb Noè, destruint una realitat vella en construirem una de nova. Segueix amb Abraham, a qui se li demana sortir de la seva terra per oferir-li descendència i una terra pròpia. I passa per l’Èxode, que va esdevenir l’experiència màxima de salvació; la terra promesa.

El dia de la salvació definitiva, pels jueus, serà d’alegria, de felicitat, de llum. Però els profetes no deixen d’anunciar que, per causa de las infidelitats del poble, Jahvè castigarà als infidels; el dia del Senyor és imminent –això és el que creien en temps de Jesús--, calia, per tant, una conversió urgent per escapar de  la ira de Déu.

Tanmateix, aquest final imminent no es produïa i els primers cristians van haver d’aprendre a preocupar-se pel present.  

Avui sabem que no hem d’esperar que Déu destrueixi el món per fer-ne un altre més perfecta (apocalíptica), ni per redreçar el dolent que hi ha i fer que tot esdevingui perfecta (escatologia).    

Llegim en el Gènesi que al final de la creació, Déu va veure que el que havia fet era bo. Per tant, no cal esperar que refaci el món ni que millori l’èsser humà.

Déu ha volgut la nostra contingència. El dolor, el pecat i la mort no són errors de la creació, sinó que formen part de la naturalesa humana. La salvació no consistirà en que Déu ens alliberi d’aquestes limitacions, sinó d’adonar-nos que Ell està sempre amb nosaltres, i tothom, malgrat tot. pot assolir la seva plenitud.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

*Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas