Extracte del comentari a evangeli (Lc 23,35-43) escrit per Fray Marcos - Fe adulta
Som a l’últim diumenge de l’any litúrgic, que comença i acaba amb Jesús. Va néixer com un projecta que es va anar realitzant durant la seva vida, i culmina amb la plenitud, que expressem amb el títol de Rei.
Jesús, en resposta a Pilat, diu que el seu Regne no era d’aquest món. Malgrat aquesta afirmació, nosaltres el proclamem Rei de l’Univers.
Però amb els evangelis a les mans, veiem un Jesús que lluita contra tot poder; que rebutja la temptació de posseir tots els regnes del món. Que diu: si no us feu com nens no entrareu al Regne de Déu, que diu als seus seguidors que no se sotmetin a ningú, i proclama que no ha vingut a ser servit sinó a servir. I ho diu així de clar als fills de Zebedeu: qui vulgui ser gran que sigui servidor, i qui vulgui ser primer que sigui l’últim… Un Jesús que, quan el volien fer rei, s’escapa i va a la muntanya… Podríem seguir, però queda clar que en el pensament de Jesús, la festa que celebrem avui, no li quadre.
Les paraules Rei, Pare, Fill, Messies, Pastor, tenen una gran riquesa de significats, tant en l’AT com en el Nou, i estan relacionades entre si. Totes volen dir el mateix i van referides a Déu.
Quan els nòmades guiats per Moisès van entrar a Canaan (la terra promesa), van voler copiar les seves estructures socials, i van demanar un rei a Jahvè. Petició que els profetes van qualificar d’apostasia, perquè el poble jueu només tenia un únic rei, que era el propi Jahvè. La solució, no obstant, la van trobar «ungint» el rei com un representant de Déu.
Ungir significava fer-lo Messies. A l’ungit, se’l capacitava per a realitzar una missió: conduir el poble en nom de Déu. D’aquí que anomenessin a l’ungit, fill de Déu, perquè la missió del fill –en aquell temps--, era la d’actuar com el pare, en comptes del pare. També a l’ungit se l’anomenava pare i pastor del poble. Són atributs que els primers cristians van assignar a Jesús, i per tant, nosaltres els podem utilitzar com a símbols.
El que Jesús contesta a Pilat, és: Sóc rei, no diu: sóc el rei. Això vol dir que deixa oberta la possibilitat de que tots poguem ser reis, és a dir, que no ens deixem esclavitzar per res ni per ningú. Que qualsevol pot descobrir el seu verdader ésser i actuar segons aquesta exigència.
Jesús predicava el «Regne de Déu». Mai es va predicar a si mateix, ni va reivindicar res per a ell. Tot el que va dir i va fer estava relacionat amb Déu.
Jesús de Natzaret es va identificar de tal manera amb el Regne de Déu, que va poder dir «qui em veu a mi veu el Pare.» I, ho deia com a ésser humà que havia arribat a l’experiència fonamental i havia descobert que el seu autèntic ésser i Déu eren u.
Els cristians van anar descobrint aquesta identificació i van passar de la predicació que feia Jesús a predicar-lo a ell. Aleshores Jesús passa de la qualitat humana de ser l’Ungit (el Messies), a la condició divina de ser el Crist (Jesucrist), el Senyor.
El Regne de Déu és una realitat que no fa referència a un rei que l’implanti. Som nosaltres, amb la nostra actuació els qui l’hem de fer present ara i aquí, com va fer Jesús, mentre va viure entre nosaltres.
Selecció i redacció: Salvador Sol
*Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada