dijous, 30 de juliol del 2020

EL MIRACLE DE COMPARTIR ENTRE TOTS

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 14,13-21)* escrit per Fray Marcos**

 

Herodes ha fet decapitar Joan Baptista. Jesús intenta protegir-se i es retira a un lloc apartat. Però «la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions» (Mt 14,13). En fer-se fosc,

L’evangeli ens diu que Jesús dóna de menjar a una multitud considerable en un despoblat. És segur que alguna cosa molt semblant al que coneixem com la multiplicació dels pans i els peixos, va passar en realitat. És probable que passés més d'una vegada.

Apropar-nos a la realitat, al fet històric, ens ajuda a esbrinar el veritable sentit de la narració. Agafat aquest relat en sentit literal, com un miracle material, ens deixa fora del veritable missatge de l'evangeli.

El punt d'inflexió d'el relat està en les paraules de Jesús: «doneu-los menar vosaltres mateixos». Jesús sabia que això era impossible. Sembla ser que no entrava en els plans del grup preocupar-se de les necessitats materials dels altres. D'altra banda, ni tenien diners suficients per comprar tant pa, ni hi havia on comprar-lo.

No podem seguir parlant de multiplicació de pans i peixos gràcies a un poder diví de Jesús. El «miracle» està, en que un grup tan nombrós de persones compartís tot el que tenien fins aconseguir que ningú passés necessitat d'aliment.

Si el contacte amb Jesús i l'exemple dels apòstols els va empènyer a posar cada un el que tenien al servei de tots, estem davant d’una resposta a la compassió i generositat que Jesús predicava. Aquest és el veritable miracle.

Que tot un dia de seguiment hagi acabat amb un àpat no ens ha d'estranyar. El veritablement important és que en aquest àpat tothom qui duia alguna cosa per menjar, va col·laborar. I el que no tenia res, es va sentir acollit fraternalment.

«Veure i escoltar». Els deixebles es van adonar del problema i van actuar amb tota lògica. No van dir, com diem tantes vegades nosaltres: és el seu problema. Jesús no accepta aquesta postura, sinó que els proposa una solució molt menys sensata: «doneu-los menjar vosaltres mateixos».

Jesús sabia que no tenien pa per a tantes persones. Aquí comença la necessitat d'entendre-ho d'una altra manera. Ja Moisès, Elies i Eliseu van donar de menjar a la multitud en el desert o en períodes de sequera i fam. L’evangeli ens suggereix que Jesús compleix en plenitud el que van fer les figures de l'AT. 

Seguir creient en el segle XXI en miracles (tal com la majoria els entén) per solucionar problemes, és la millor demostració de la nostra manca de maduresa religiosa. És també una demostració que la nostra idea de Déu segueix sent arcaica i interessada.

El veritable sentit del text està en una altra part. La dinàmica normal de la vida ens diu que el "pa" indispensable per a la vida, hem de aconseguir-ho amb diners; perquè algú ho acapara i no el deixa arribar al seu destí. El que fa Jesús és lliurar el pa d'aquest acaparament injust. La mirada al cel i la benedicció són el reconeixement que Déu és l'únic amo i que a Ell cal agrair el do. Alliberat de l'acaparament, el pa, imprescindible per a la vida, arriba a tots sense haver de pagar un preu per ell.

El relat ens diu que Jesús, primer sent compassió de la gent, i després convida a compartir. Jesús no va demanar a Déu que solucionés el problema, sinó que l'hi va demanar als seus deixebles. «Doneu-los menjar vosaltres».

Tot el que tenien ho van posar a disposició de tots. Aquesta actitud desencadena el prodigi: La generositat s'encomana i produeix el «miracle». Cada vegada que es comparteix el pa, es fa present Déu que és amor. No hi ha una altra manera d'apropar-nos a Déu i d'apropar Déu als altres. Jesús, en l’eucaristia, en el partir i el repartir, fa present Déu que és do total. El pa que veritablement alimenta, no és el pa que es menja, sinó el pa que es dóna.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.-  Veure evangeli: https://www.biblija.net/biblija.cgi?l=ca

**.- Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html


CREAR FRATERNITAT*

Evangeli (Mt 14,13-21),  i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- Quan Jesús va rebre la notícia, se n'anà d'allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions.

Veure evangeli: https://www.biblija.net/biblija.cgi?l=ca

 

Comentari.- Un proverbi oriental diu que «quan el dit del profeta assenyala la lluna, l’estúpid es queda mirant el dit». Una cosa semblant es podria dir de nosaltres quan ens vam quedar exclusivament amb el caràcter portentós dels miracles de Jesús, sense arribar fins al missatge que contenen.

Perquè Jesús no va ser un miracler dedicat a realitzar prodigis propagandístics. Els seus miracles són més aviat signes que obren bretxa en aquest món de pecat i apunten ja cap a una realitat nova, meta final de l’ésser humà.

Concretament, el miracle de la multiplicació dels pans ens convida a descobrir que el projecte de Jesús és alimentar els homes i reunir-los en una fraternitat real en la qual sàpiguen compartir «el seu pa i el seu peix» com a germans.

Per al cristià, la fraternitat no és una exigència al costat d’altres. És l’única manera de construir entre els homes el regne del Pare. Aquesta fraternitat pot ser mal entesa. Massa sovint la confonem amb «un egoisme vividor que sap comportar-se molt decentment» (Karl Rahner).

Pensem que estimem el proïsme simplement perquè no li fem res especialment dolent, encara que després visquem amb un horitzó mesquí i egoista, despreocupats de tothom, moguts únicament pels nostres propis interessos.

L’Església, com a «sagrament de fraternitat», està cridada a impulsar, en cada moment de la història, noves formes de fraternitat estreta entre els homes. Els creients hem d’aprendre a viure amb un estil més fratern, escoltant les noves necessitats de l’home actual.

La lluita a favor del desarmament, la protecció del medi ambient, la solidaritat amb els pobles famolencs, el compartir amb els aturats les conseqüències de la crisi econòmica, l’ajuda als drogoaddictes, la preocupació pels ancians sols i oblidats… són altres tantes exigències per a qui se sent germà i vol «multiplicar» per a tots el pa que necessitem els homes per viure.

El relat evangèlic ens recorda que no podem menjar tranquils el nostre pa i el nostre peix, mentre al nostre costat hi ha homes i dones amenaçats de tantes «fams». Els qui vivim tranquils i satisfets hem de sentir les paraules de Jesús: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos».

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


divendres, 24 de juliol del 2020

EL TRESOR AMAGAT ÉS DÉU*

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 13,44-52)**  escrit per Fray Marcos

Les dues primeres paràboles, de les tres que avui ens porta l‘evangeli, tenen un mateix missatge: conèixer el que Déu és per a cada u de nosaltres, descobrir-lo com un tresor, experimentar-lo en el més profund del nostre ser. 
No volguem descobrir un Déu que està fora de nosaltres i ens dóna seguretats materials; aquest és un camí equivocat que no ens pot conduir a la meta.
El missatge d’aquestes dues paràboles, és: En la primera hi ha una troballa fortuïta. A l’altre, la descoberta prové d’una recerca. Només aixó les fa diferents.
Mateu, en aquest fragment d’evangeli, ens està dient que, la plenitud és fruit d'un coneixement, i que la realitat descoberta, està dins de cada un de nosaltres.
Aquesta narració no jutja la moralitat dels que hi actuen; simplement proposa uns fets que ens situen a un altre àmbit. El pagès i el comerciant, obren de manera fraudulenta i per tant injusta (encara que legal).
Els dos s'aprofiten d'uns coneixements privilegiats per enganyar el veí. Els dos actuen per egoisme. "Renuncien" a uns béns per aconseguir una vida material millor, enganyant.
La clau interpretativa del missatge la trobem en dos elements de la paràbola.
-       El primer és l'abisme que hi ha entre el valor del que tenen i el tresor que descobreixen.
-       El segon és l'alegria que els produeix la troballa.
Les dues paràboles ens diuen que hem de descobrir el tresor que hi ha en nosaltres, entre els nostres bens. El tresor que m’ha de fer feliç, és aconseguir la meva plenitud. 
No aconseguirem res sense descobrir prèviament el tresor que portem dins.
Si el meu déu fa més infeliç meva vida, és que no hem trobat el tresor.
Sense això no hi pot haver religiositat autèntica.
Perquè el tresor que portem dins és el mateix Déu. Ell està present en cada un de nosaltres; en la nostra veritable realitat del que som, i del que són totes les altres criatures.
El que hi ha de Déu en mi és el fonament de tots els valors. El Regne, que és Déu, està en mi. Aquesta presència és el valor suprem. Això és el que descobrim en la manera d'actuar de Jesús: l’home que va descobrir la divinitat dins d'ell. Aquest és el principal dogma cristià. "Jo i el Pare som un".
Quant les religions obliden això, esdevenen ideologies esclavitzants.
Selecció i redacció: Salvador Sol
*.- Veure evangeli i comentari de J.A.Pagola: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

dilluns, 20 de juliol del 2020

ELS PROFETES, 2

Per Antoni Ferret

La divulgació dels textos de l’Escriptura en les misses dominicals, és a dir, la més important de les ocasions de divulgar-la, està cenyida a un programa de tres anys, que es va repetint, en el qual són fixades estrictament les tres lectures de cada una de les misses de cada un dels diumenges de tres anys seguits.  I... a més a més, aquesta sèrie és composta, aprovada i controlada des d’un organisme vaticà, per a tot el món. (Malament rai...)  Aquesta fixació, aquest control centralitzat, haurien d’implicar que la cosa fos molt ben establerta, i d’alta qualitat, tant en l’aspecte  cristià com en el cultural.

Desgraciadament, com veurem, no és així. En general i en tots els aspectes de la vida, centralitzat i mal fet sol ser la nota més freqüent. En aquest cas, intentaré fer-vos veure que està molt mal fet.

Avui vull referir-me a la primera lectura, de cada missa dominical. Lectura que és reservada per als textos de l’Antic Testament. Això és així des de la reforma litúrgica que va impulsar el Concili Vaticà II, ja que abans només es llegien dues lectures: Epístola i Evangeli. S’hi va incorporar l’Antic Testament, però... molt i molt planificat i pensat. Planificat i pensat per al millor bé de les persones assistents?  NO!!  Però primer explico com es fa.

En l’Antic Testament hi ha dos filons de valors fonamentals: els profetes i la Llei. Aquella part més conscient dels autors que hi van participar, en l’una i en l’altra, anaven empesos per un objectiu bàsic: el Dret i la Justícia, o sigui, el bé de les persones. També hi ha, com tothom sap (perquè aquesta és la part més popularment coneguda), tot un seguit d’històries. Ben mirada la cosa, les històries serien com l’embolcall dels valors, serien per presentar-los, fins i tot per fer-los més bonics. Amb les seves traces i manyes, s’ha aconseguit la inversió d’aquest objectiu: la gent sap històries, molt sovint falses, perquè són mítiques, i no coneix la major part dels valors. Fins i tot sembla com si aquests estiguessin «amagats».

No era, aquesta entrada de lectures de l’AT en les misses dominicals, l’ocasió d’or per corregir la situació i fer conèixer als assistents els textos més bons d’aquella part de l’Escriptura?

Sumant tots els diumenges i festes dels tres anys, ens dona un nombre de 204 lectures. (Adverteixo que en les vetlles pasquals, en què hi ha més lectures, només he comptabilitat la primera.) Com s’han repartit, aquestes 204 lectures de l’AT?

Isaïes                            48
Jeremies                        9
Amós                             3
Miquees                        1
Altres profetes               22
Gènesi                          15
Èxode                           13
Nombres                       5
Deuteronomi                 9
Levític                           2
Jesús, fill de Sira          8
Fets dels Apòstols        26
Altres autors                 43  

És evident que això no és normal, aquesta superpreferència a un profeta sobre tots els altres, marginats els més crítics, i advertint que en les 22 lectures dels «altres profetes», no n’hi ha cap que es vagi esmerçar en la defensa del D i la J.  Però... si bé aquesta preferència tan gran per un sol profeta s’hauria d’explicar de manera convenint, el problema no és pas aquest. N’hi ha un altre molt més greu. 

Es marginen els profetes més exigents, i es confia la tasca a un que no ho és tant. Però això tampoc és ben veritat, ja que Isaïes té textos del tipus de (limito les paraules lo possible):
«Per què m’oferiu tants sacrificis? ... Quan alceu les mans per pregar em tapo els ulls per no veure-us. ... deixeu de fer el mal, apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, detureu l’opressor, defenseu l’orfe, pledegeu  a favor de la viuda (1: 11-17).»
«Ai dels qui, a costa dels veïns, engrandeixen les cases i els camps! ... Escolteu què m’assegura el Senyor de l’univers: Totes aquestes cases grans i boniques es tornaran una ruïna; ningú no habitarà aquests palaus (5: 8-16).»
«Ai dels qui fan lleis injustes i promulguen decrets opressors! Neguen la justícia als febles, roben el dret als pobres del meu poble; les viudes són el seu botí, espolien els orfes. Què fareu el dia que us demanaran comptes? (10: 1-3)...»

No hi ha problema: En 48 lectures, no surt cap d’aquests textos. Oi que sembla que no pugui ser?  Vet aquí el «servei» dels buròcrates vaticans a la passió divina pel Dret i la Justícia:
1)Marginar els profetes més autèntics. 
2)Descafeïnar-ne un, i convertir-lo en el «nen bo».
3)Donar-li pràcticament quasi tota la feina, que ens faci quedar bé.
4)Per aconseguir un marc d’autopresentació seriós, tranquil, moderat, que afavoreixi unes «public relations» pacífiques i tranquil·les amb els altres poders.

I jo entenc que això significa: Boicotejar el pla diví en favor del Dret i la Justícia. // Manipular la Paraula de Déu, com diuen ells/es (jo també la hi considero, però no pas tota, sinó alguna part, i més aviat com a possibilitat), per obtenir un objectiu polític de bon veïnatge.  //  Transformar un profeta bo en un simple comentarista, traient-li la grapa que el caracteritzava.

Demano la dimissió immediata, o en el seu cas la destitució, d’aquesta comissió, si és una comissió, i formar-ne una que sigui honesta i cristiana i encari un nou pla de lectures per a l’any vinent.

divendres, 17 de juliol del 2020

SOM BLAT I JULL

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 13,24-42)*, escrit per Fray Marcos**

Avui l’evangeli presenta tres paràboles. La del «blat i el jull», la del «gra de mostassa» i la del «llevat».  
La primera ens parla del bé i del mal que coexisteix en la societat humana i en cada individu.
Les altres dues, la mostassa i el llevat proposen la grandesa del Regne, dins de la insignificança de la seva aparença. 
En aquest comentari, l’autor es refereix només a la fa referència al jull, perquè considera que pedagògicament no es poden tractar temes tant importants i tant dispars en una mateixa celebració. I, a més, perquè aquesta distinció entre bons i dolents encara avui és un problema per l’Església.
Com totes les paràboles es tracta d'un relat aparentment inofensiu, però que ens pot dur a una reflexió molt seriosa sobre la manera que tenim de catalogar a les persones.
La narració de Mateu ens diu que la llavor de blat que se sembra és bona, però que la de jull té un origen molt diferent.
En la mentalitat d’aquell temps, hi ha un enemic de l'home que vol impedir que aquest arribi a la seva plenitud. Avui no parlem del maligne, sinó de la limitació que ens acompanya, com a humans. L’espècie humana, anhela aconseguir la seva plenitud, com un objectiu més valuós que el de la simple supervivència que movia l’home segles enrere. Però, a l’intentar-ho ensopega sempre amb una enorme inèrcia que l'empeny a l’egoisme, que l’arrossega en la direcció equivocada.
L'objectiu de subsistència i el de realització personal no són contradictoris. Però a l’hora de donar fruit, de valorar el que un ha fet o fa, es veu clarament si ha estat blat o ha estat jull.
La majoria de les vegades un no descobreix si fa el bé o fa el mal fins després d'innombrables intents per encertar en el seu caminar cap a la meta.
La valoració del bo i el dolent només es pot fer veient el benefici o perjudici que provoca a l’altre. Seria fantàstic si l’esforç per millorar personalment repercutís a benefici de tothom. Fora lamentable que l’home o la dona, buscant la seva plenitud com a individu, arruïnés la seva plenitud com a ésser humà.
L’amo del camp ordena:  «deixeu-los créixer junts fins a la sega» (Mt 13,30). L’amo dóna aquesta ordre contra tota lògica. No seria millor netejar el camp per obtenir una collita més abundant? Aquest és el punt important que ens ha de fer relacionar. El relat d’aquesta paràbola, ens vol fer veure que hi ha una altra visió de la realitat, possible i plausible. Que creixin junts, perquè el Senyor se sent generós i perdona la vida als dolents. El Senyor coneix la condició humana i deixa obertes les seves possibilitats de créixer.
Ningú és essencialment bo ni essencialment dolent. Tot ésser humà va desplegant la bondat que hi ha en ell a través de la seva vida. No només conviuen en cada un de nosaltres el jull i el blat, sinó que el que hi ha de blat es pot transformar en jull i a l’inrevés.
Hem estat educats en el més absolut exclusivisme. Se'ns ha ensenyat a menysprear i fins i tot a odiar el diferent, el que no pensa igual que nosaltres.
Jesús parlava a un poble, el jueu, que es creia triat i superior a tots els altres pobles. I, malgrat la claredat del missatge, els cristians van seguir considerant-se els bons: «fora de l'Església no hi ha salvació». Encara avui, l’última versió del catecisme insisteix en aquesta màxima. Com es veu, la paràbola del blat i el jull té una rabiosa actualitat.
Selecció i redacció: Salvador Sol


divendres, 10 de juliol del 2020

DÉU S’ENS DÓNA COM LLAVOR QUE HA DE FRUCTIFICAR

Selecció lliure del comentari de l’evangeli (Mt 13,1-23)* escrit per Fray Marcos**

Amb l’evangeli d’avui comencen les paràboles (7) que Mateu agrupa en el cap.13, però que, probablement, Jesús va explicar en diferents circumstàncies. 
Les paràboles són narracions senzilles, que agafen conceptes que tothom coneix i tracten de fer que la nostra consciència s’orienti vers una realitat que va més enllà del que és normal; vers una realitat transcendent.
El relat de les paràboles potser queden lluny de la nostra cultura, però el seu objectiu és fer-nos pensar, qüestionen la nostra manera de ser, duen implícit un missatge espiritual que no es pot transmetre amb conceptes. 
Les paràboles no tenen explicació possible. Jesús no va caure en el parany de voler-les explicar. Ens han d’entrar per les imatges i deixar que siguin elles les que ens inspirin una resposta vital a l’alternativa que ens proposen.
Els exegetes ens diuen que en aquesta paràbola hi ha dos protagonistes: el sembrador i la llavor. I un objectiu: animar a predicar sense calcular les respostes que produeixi. Cal sembrar a tot vent, sense preocupar-se d'on cau la llavor, perquè ha d’arribar a tothom. L’aparició al llarga del temps d’un Francesc d’Assís o una Teresa de Calcuta, ja justifiquen les paraules de Jesús: el Regne ja és aquí. Hem de tractar de comprendre que el Regne pot estar creixent quan el nombre dels cristians està disminuint. Comprendre que la plena manifestació del Regne pot ser que també depengui de mi.
Es tracta de descobrir què hi ha en nosaltres de terra dura, que impedeix que fructifiqui la llavor que hem rebut. 
Ara bé, la "llavor" no és l'Escriptura. La veritable "llavor", és el que hi ha de Déu en nosaltres. I el fruit, són les obres que, per petites que siguin, ens ajuden a fer-nos persona; a donar sentit a la pròpia existència.  
Déu no se'ns dóna com a producte elaborat, sinó com a llavor, que cada un ha de deixar fructificar.
La tasca fonamental de l'ésser humà no és fer coses, sinó fer-se ell com a persona. "Donar fruit" seria donar sentit a la meva existència, de manera que a la fi d'aquesta la creació sencera estigués una mica més a prop de la meta, gràcies al que jo hi pugui haver contribuit.
Selecció i redacció: Salvador Sol


diumenge, 5 de juliol del 2020

ELS PROFETES, 1

Per Antoni Ferret

La Bíblia reconeix uns 15 profetes, que classifica d’aquesta manera:
3 profetes majors: Isaïes, Jeremies i Ezequiel. Els que tenen els textos més llargs.
12 profetes menors: Amós, Osees, Miquees, Nahum, Joel, Abdies, Jonàs, Habacuc, Ageu, Sofonies, Zacaries i Malaquies.

A l’anomenar la Bíblia, hem de recordar (o saber) que és un aplec de textos molt diversos, que existien des de diverses èpoques i independents, i que en un moment donat van ser agrupats. Però alerta: això és una manera teòrica de dir-ho.  De fet, aquesta agrupació, pel que fa a l’Antic Testament, va ser decidida per les autoritats jueves al segle II aC, però dins l’Església va ser molt discutida, i va durar segles abans no va ser acordada en ferm (segle XV). La més gran discussió va ser entre el criteri d’acceptar-hi pocs textos i bons, o acceptar tots aquells que es pretenia que hi fossin, que és la que va prevaler (en la meva opinió, erròniament).

Un servidor, en relació a l’objectiu primer que hauria de tenir la Bíblia, això és: el predomini del Dret i la Justícia, a benefici de la felicitat de tothom, objectiu que sí que el té, però només en una part de l’esmentada Bíblia, la que jo anomeno «la Bíblia cristiana», considero aquesta classificació de profetes totalment fora de lloc, i no l’accepto.

1)No em sembla bé que el criteri per designar els més importants i els que no ho són tant sigui la llargada dels seus textos. Afirmo que, tractant-se de defensar el Dret i la Justícia, hi ha profetes considerats menors que aporten tant mèrit en el seu text més curt com el que tenen alguns dels considerats majors. Exemples: Amós i Miquees en relació a Isaïes i Jeremies. Pel que fa al «profeta» Ezequiel, considero el seu text ple de grandeses, meravelles i coses rares, totalment inútils, i rebutjo la seva posició entre els tres millors.

2)No sabria veure per què han sigut, i són, considerats profetes la majoria dels anomenats menors (no pas per la llargada del text, sinó pels seus valors).

3)De fet jo diria que els profetes de veritat, els més identificats amb els desitjos i la passió de Jahvè (vull dir: aquella que jo li «endevino»), serien, per ordre cronològic de dates:
Amós, Isaïes, Miquees, Jeremies, Segon Isaïes i Tercer Isaïes (cobreixen els segles VIII-VI aC). Siguem clars: aquests són els «meus» profetes.

4)Tres aclariments importantíssims: El Segon Isaïes i el Tercer Isaïes són dos seguidors del profeta, que van continuar, anònimament, el seu text molt després de la seva mort. No se’ls acostuma a anomenar profetes, i això, de vegades, pot ser una trampa a favor d’Isaïes, que figura que té un text molt més llarg que el que té (que ja ho és).
La Bíblia també reconeix dos «profetes» més, que no haurien escrit res:  Elies i Eliseu, al segle IX aC. En parlen els dos llibres Reis 1 i Reis 2, llibres que, segons la crítica, no són de fiar, que manipulen en la narració dels fets, a favor del regne de Judà i en contra del regne d’Israel. Jo tinc la total seguretat que no van existir mai, ni ells ni les seves extravagàncies.
Per si algú encara no ho tingués clar, cal recordar que profeta és la persona que, en nom de Jahvè, denuncia i condemna les injustícies, no la persona que anuncia coses del futur. Aquesta tasca, que també la solen fer, és del tot secundària, i quasi mai no l’encerten, perquè són bons desitjos, però molt i molt difícils.

dissabte, 4 de juliol del 2020

LA CRISI DE L’ESGLÉSIA NO ÉS DOCTRINAL SINÓ DE VIVÈNCIA

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 11,25-30)* escrit per Fray Marcos**

Jesús va reprovar la gent de les ciutats de: Corazín, Betsaida i Cafarnaüm, pel rebuig que feien del seu missatge. (cf Mt 11,21-23). Tanmateix, Jesús eleva una pregària al Pare, per a tots aquells que l’accepten.
Avui, Mateu ens presenta tres paràgraf ben definits.
El primer fa referència a Déu.
El segon, a una interdependència total entre Jesús i Déu.
El tercer, es refereix a la relació entre nosaltres i Jesús.
Quan Jesús diu: «T’enalteixo, Pare...» (Mt 11,25) El més important no és l’acció de gràcies per si mateixa, sinó el motiu.
Jesús no dóna gràcies a Déu perquè els entesos no l’entenguin. Jesús no pot afirmar que Déu concedeix privilegis, donant a alguns el que nega als altres.
Jesús només constata que el Déu que ell predica només l’accepten la gent senzilla i sense prejudicis.  
Els savis i entesos que no accepten el Déu de Jesús, resulta que eren els sacerdots i especialistes de la Llei.
Qui eren els senzills? La paraula "nepios" del grec, té diferents significats: infantil, nen, menor d’edat, incapaç de parlar; i, a la vegada, també vol dir: ximple, infeliç, ingenu, dèbil.
Per l’elit religiosa, els senzills eren uns maleïts, perquè no coneixien la Llei, i per tant no la podien complir.
En temps de Jesús, només tenien veu i podien opinar els dirigents. Contràriament, per Jesús, tots poden accedir a la revelació del Déu verdader. Inclús els savis, si són senzills.
"Aquestes coses” són les realitats que Jesús va descobrir de Déu i ens va voler transmetre. No es tracte de coneixements, sinó del mateix Déu, com experiència profunda.
«El Pare ho ha posat tot a les meves mans» (Mt 11,27). El primer pas per sortir de l’ego és anar vers l’altre; prendre consciència de que allò que ets no t’ho deus a tu sinó a l’altre. La conseqüència espontània és la gratitud.
El coneixement de Déu no és fruit de l’esforç humà, sinó que és un do que no es nega a ningú. No coneixem a Jesús perquè coneixem Déu. Ben al contrari. El text ens diu que l’única manera de conèixer Déu és apropant-nos a Jesús.
Conèixer, en l’AT vol dir: proximitat, familiaritat, comprensió, lliurament mutu.
«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). La imatge del “jou” s’aplicava a la Llei, que pels fariseus era l’únic absolut. El compliment de més de 600 preceptes i prescripcions, es feien realment insuportables.  
Jesús allibera dels jous i les càrregues que impedeixen que l’home sigui ell mateix. No proposa una vida sense esforç; sense esforç no hi ha vida que aporti felicitat i ens dugui a la plenitud humana.
Jesús proposa un "jou" però no d’opressió, sinó d’ajuda al desenvolupament humà sense opressions.
El que hem llegit és evangeli (bona notícia): Déu és revela a la gent senzilla.
La "revelació" no consisteix en més coneixement, sinó en una nova manera de viure.
Jesús no proposa una religió menys exigent. Ell proposa una manera de viure la proximitat de Déu.
Quan Jesús parlava de cansats i afeixugats es referia a aquells que intentaven complir la Llei, però fracassaven en el intent per la dificultat d’abastar totes les prescripcions. Els entesos de tots els temps segueixen abusant dels que no ho són. I, alguns pretenen que se’ls faci cas, perquè parlen en nom de Déu.
Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/